Documento sin título

EL CONFLICTE DE TXETXÈNIA

Beatriz Martínez, Màster Globalització, Desenvolupament i Cooperació (Món-3).

 

1. El conflicte

1.1 Escenari

1.2 Historia fins el 1991

1.3 1991-1994: La Txetxènia de Dudàiev

1.4 1994-1996: La primera guerra russo-txetxena

1.5 1996-1999: L'acord de pau i període d'entreguerres

1.6 1999-2006: La segona guerra txetxena

1.7 La Unió Europea, els Estats Units, i Organismes Internacionals

2. Actors

3. Recursos

4. Dades del país

5. Drets Humans i refugiats

6. Mapes

 

1. El conflicte

1.1. Escenari

El territori de Txetxènia es troba situat en la part central del Caucas Nord, en les proximitats de dos mars: el Negre i el Caspi. El territori txetxè consta de dues grans àrees geogràfiques. El ric Terek actua com a frontera natural entre les planes del nord i les zona muntanyenca del sud, atravessada per la serralada del Caucas, i on les alçades poden superar els 4.000 metres.


En la vigília de l'actual conflicte, la República de Txetxènia tenia una superfície de 15.671 km2, i estava dividida en 14 regions, 5 ciutats i 4 nuclis urbans. La capital txetxena era, i segueix sent, Grozni, situada a 1.600 quilòmetres de Moscou. La seva població és de 364.000 habitants (1993). El 44% de la població és urbana (a més de Grozni, altres ciutats importants són Gudermés, Argún, Shali i Urus-Martán). Amb l'excepció de Grozni, fundada el 1818, totes les ciutats de Txetxènia es van crear durant el període soviètic.


Segons l'últim cens del 1989, la població de la República (que llavors incloïa a la veïna Ingüixètia), era de 1.270.429 habitants. D'ells, el 57% eren txetxens, el 23% russos i el 12% ingúixos. A Txetxènia han viscut també tradicionalment altres minories, com armenis, ucranians, kumikus, nogaitsi i tàrtars. La minoria russa ha anat reduïnt-se des de finals de la dècada dels setanta a causa de la pèrdua d'importància dels jaciments petrolífers de Grozni. Posteriorment, un nombre incalculable de russos ha anat abandonat Txetxènia arran del procés independentista. Fora del seu propi territori, les comunitats txetxenes més importants es troben a Kalmukia, a Daguestan i en algunes ciutats de l'Àsia Central, a més de Moscou i altres grans ciutats russes. Existeix a més una significativa comunitat txetxena a l'Orient Mitjà, especialment a Jordània.


A Txetxènia ha perdurat una estructura tradicional assentada en els clans, una característica que comparteix amb altres pobles veïns, com els ingúixos i els daguestans. A la república hi ha uns 131 clans, coneguts amb el nom de teip. D'aquests, 28 han dominat tradicionalment l'economia i la política. Els clans, una espècie de família estesa amb forts vincles matrimonials i territorials, estan dirigits per consells d'ancians i representen una forma d'identitat personal.


L'Islam està assentat fermament a Txetxènia des del segle XVIII i, tot i que la religió no ha actuat mai com un dinamitzador polític, sí ha servit sempre com a referent d'una identitat cultural nacional. No obstant això, els independentistes han recorregut cada cop més a la religió com galvanitzador de l'opinió i com element de confrontació amb els russos.


Pel que fa a l'idioma txetxè, es tracta d'una llengua caucasiana, del grup naj, que comptava amb uns 600.000 parlants el 1979. El rus és la segona llengua.


1.2. Història fins el 1991

Els txetxens constituïxen un intricat mosaic de pobles que viuen al Caucas septentrional. De fet, 'txetxè' és una designació russa, presa del nom d'un poble on es va lliurar una batalla entre colons cossacs i la població local el 1732. Els txetxens es refereixen a si mateixos com ‘nokhtxi' i estan estretament lligats als veïns ingúixos, amb qui comparteixen molts costums. Aquests dos pobles, junts, són coneguts com vainaj. Duen més de 6.000 anys a la zona i, tradicionalment, han viscut del bestiar, l'agricultura de subsistència i els boscos. Com sol succeir en moltes societats de muntanya, el poble txetxè no tenia estructures feudals i, bàsicament, estava format per grups de clans que vivien en igualtat formal. Aquesta forma d'organització social, bàsicament democràtica i acèfala, distingia els txetxens de molts altres pobles caucàsics, como els kabardins o els àvars. Així, quan Rússia va iniciar la seva expansió, es va trobar amb que no hi havia cap elit que el règim zarista pogués coptar i, a més, els txetxens ja estaven organitzats, en certa mesura, per a la lluita de guerrilles.

Rússia va iniciar la seva expansió cap al sud amb la conquesta d'Astrakhan, a l'època d'Iván el Terrible, el 1552, període al que es remunten els primers contactes entre txetxens i russos. Però l'interès de l'imperi rus pel Caucas es va despertar definitivament només a finals del segle XVIII, i els seus intents de conquesta van conduir a la primera insurrecció del 1785-91, encapçalada pel xeic Mansur Ushurma, els exèrcits del qual van infligir una gran derrota a Catalina la Gran. Després de les Guerres Napoleòniques, els zars van començar a colonitzar la zona manu militari i la lluita va continuar. Així, a finals de la dècada del 1830, el moviment de resistència es trobava articulat entorn a la figura de l'imam Xamil, un àvar del Daguestan, que finalment va capitular davant l'exèrcit rus el 1859. El 1864 acaba finalment la guerra caucàsica i es produïx un èxode massiu del Caucas septentrional cap a l'Orient Mitjà. Es calcula que 600.000 persones, 100.000 d'elles txetxenes, van ser deportades a l'Imperi Otomà, on moltes van morir de fam i malalties. La majoria de supervivents van acabar tornant, encara que molts altres hi van romandre i van conformar importants comunitats en la diàspora, que segueixen presents a la Turquia i la Jordània d'avui dia.

Però la pau a Txetxènia seguia estant llunyana. El 1918, un dia després de la caiguda del poder zarista, es funda una República Soviètica de les Muntanyes, seguida un any després per l'efímer Emirat del Caucas Nord. Finalment, el 1922, es va optar pel reconeixement d'una regió autònoma de Txetxènia i, dos anys després, per la de Ingüixètia. Encara que molts txetxens veien en el govern soviètic una nova forma de dominació russa, uns altres es mostraven disposats a assumir l'ordre comunista, considerant-lo com el camí de Txetxènia cap a la modernitat. Aquest sentiment ambigu es va perllongar durant dècades, ja que el sistema soviètic va oferir unes oportunitats professionals i unes infraestructures socials que l'ordre patriarcal mai no havia proporcionat. En tot cas, l'inici de la col•lectivització a Txetxènia, la tardor del 1929, acompanyada per la imposició de certes limitacions sobre les pràctiques religioses, va marcar l'inici de noves revoltes.

El 15 de gener del 1934 Stalin va decretar la unificació de Txetxènia i Ingüixètia en una sola unitat administrativa: la Regió Autònoma de Txetxènia-Ingüixètia, que posteriorment, el 5 de desembre del 1936, obtindria la categoria de república i passaria a denominar-se República Autònoma Socialista de Txetxènia-Ingüixètia.

El 1944, Stalin va decidir suprimir la república de txetxens i ingúixos en represàlia per la presumpta col•laboració d'aquests pobles (a més d'altres pobles del Caucas Nord i els tàrtars de Crimea) amb les forces ocupants nazis. El 23 de febrer del 1944, en un procés supervisat personalment per Stalin, més de 400.000 txetxens i ingúixos van ser deportats cap a l'Àsia Central. El seu territori i els seus recursos es van distribuir entre els pobles veïns (Stavropol, Ossetia del Nord i Geòrgia) i els nous colons russos.

Va caldre esperar 13 anys, fins el 1957, perquè, en el marc d'un procés iniciat per Nikita Khruschov, es rehabilités oficialment al poble txetxè i se li concedís el permís per a tornar al seu territori.

A partir de llavors, l'evolució del territori en el si de l'URSS no es diferencia gaire de les altres comunitats nacionals no russes. En aquests casos, les poblacions originàries es van enfrontar a les comunitats establertes en les seves terres. Al principi dels anys vuitanta, es van produir enfrontaments entre txetxens i ingúixos. El Kremlin va enviar tropes a la zona i, en més d'una ocasió, els tancs van imposar la seva llei en els carrers de Grozni.

Com ha succeït amb altres pobles, el moviment nacionalista, que sorgeix en els anys vuitanta per iniciativa d'alguns intel•lectuals, comença reivindicant la defensa de la llengua i la cultura, i no tant d'un estatut polític. La idea de la independència sembla encara més llunyana perquè no existeix una referència d'Estat prèvia. Així, la independència és, principalment, una elaboració de l'elit.


1.3. 1991-1994: la Txetxènia de Dudàiev

Els últims mesos del 1991, la Unió Soviètica es trobava en un moment molt peculiar, caracteritzat per l'enfrontament entre la Federació Russa, presidida per Borís Ieltsin, i la Unió Soviètica, encapçalada per Mikhaíl Gorbatxov. El cop fallit de l'agost contra Gorbatxov va ser el detonant que va desencadenar els esdeveniments esdevinguts a Txetxènia en els mesos posteriors. Mentre el govern txetxè, amb Doku Zavgàiev al capdavant com a president del Soviet Suprem de Txetxènia-Ingüixètia, no va adoptar una postura clara pel que fa al comitè d'emergència colpista (encara que, segons algunes versions, s'hauria posat del costat d'aquest), el general Dudàiev i el Congrés Nacional del Poble Txetxè s'enfrontaren a ell. A mitjans de setembre del 1991, amb el beneplàcit de Moscou, el Congrés Nacional va dissoldre el Soviet Suprem de la República Socialista Soviètica Autònoma (RSSA), va destituir el president Zavgàiev, i va crear un Consell Suprem Provisional encarregat de convocar eleccions i que va assumir el poder de facto.

En les eleccions, celebrades el 27 d'octubre, Dudàiev va aconseguir una victòria aclaparant, amb el 85% del suport popular, si bé és cert que no van faltar les acusacions d'irregularitats en el procés i cal destacar que el Kremlin no va reconèixer els resultats dels comicis. El parlament txetxè va declarar la independència de forma unilateral el dia que Dudàiev va inaugurar el seu mandat: el primer de novembre del 1991, un mes abans de la dissolució definitiva de l'URSS. En aquest sentit, és important destacar que el procés es va desenvolupar en el marc de les elits txetxenes, doncs no es va celebrar cap referèndum d'autodeterminació. Van ser els ingúixos els que, a finals d'aquell mateix mes, van votar la seva separació del que, fins el moment, havia estat la república de Txetxènia-Ingüixètia i per la pertinença a Rússia com una república autònoma associada. Aquesta separació va rebre el vist-i-plau del Soviet Suprem de la Federació Russa a principis de juny del 1992, en el que semblava un reconeixement, encara que indirecte, de la nova realitat txetxena. No obstant això, alguns analistes interpreten la decisió com producte del desig de restar pes a la Txetxènia independent.

Davant la declaració unilateral d'independència, Rússia va respondre imposant un estat d'emergència mitjançant un decret emès en aquell mateix mes de novembre del 1991 per Ieltsin, qui, fins el moment, havia estat convidant a les repúbliques autònomes que conformaven Rússia a "prendre tanta sobirania com pugueu" , amb el probable objectiu d'afeblir el poder central de Gorbatxov. No obstant això, la mesura va ser finalment anul•lada pel parlament rus, que desitjava evitar un xoc directe amb els dirigents txetxens. D'altra banda, el Kremlin va respondre també decretant un bloqueig econòmic que, de totes maneres, no es va fer plenament efectiu immediatament.

Després de la proclamació d'independència, la gran majoria de la població russa resident a la zona, autèntic puntal de la indústria petroliera, va optar per abandonar la república, encara que ho va fer en una proporció difícilment calculable, i que alguns xifren entre 45.000 i 240.000 persones. El que sí se sap del cert és que els intents del govern de Dudàiev per frenar l'èxode rus no van funcionar. En tot cas, cal tenir en compte que van sortir de la república no només els integrants de la minoria russa, sinó també molts intel•lectuals i professionals txetxens, la qual cosa va provocar un veritable procés de descapitalització del territori

A partir de finals del 1991, es va instaurar a Txetxènia un règim singular, conduït per Dudàiev, partidari d'exercir un presidencialisme fort, caracteritzat per un to personalista i autoritari que alguns titllen fins i tot de veritable culte a la personalitat. En aquest context, es van registrar tres fenòmens significatius: un pacte amb molts dels dirigents dels clans locals; una activa militarització de totes les relacions i un evident creixement de les xarxes mafioses que operaven tant dintre com fora de Txetxènia. En paral•lel, va sorgir també un procés de reinvenció de la tradició i d'enfortiment de la noció de sofriment col•lectiu, lligat als enfrontaments militars del segle XIX i a la deportació del 1944. Sens dubte, l'escenari txetxè tampoc no va ser aliè a l'eco dels discursos nacionalistes que anaven sorgint en altres zones de la Unió Soviètica, especialment a les repúbliques bàltiques.

El juny del 1993, Dudáiev va dissoldre el parlament i va provocar la dimissió del govern. Unes setmanes abans, els diputats havien decidit la seva destitució i la designació de Iaragi Mamodàiev com primer ministre. A partir de llavors, el país va funcionar sense parlament. L'absència de mecanismes institucionals per a resoldre la crisi política va fer que s'imposés la via de les armes. Davant d'aquesta situació, Dudàiev va enviar les seves milícies a les zones que havien proclamat la seva lleialtat a l'oposició i, al mateix temps, amb la finalitat de contrarestar les acusacions de dictador, va anunciar la celebració d'eleccions legislatives el 1995 i, presidencials, el 1996.

A l'octubre i el novembre del 1994, els enfrontaments es van intensificar a Grozni, Urus-Martán i altres petites poblacions. L'oposició, que va estar a punt d'aconseguir el seu objectiu en diverses ocasions, va haver de retrocedir quan van contraatacar les forces de Dudàiev, atrinxerat al Palau Presidencial. L'oposició comptava amb suport financer i material del Kremlin però, fins a la intervenció del 25-26 de novembre del 1994, no es va materialitzar la implicació directa de tropes russes en els enfrontaments.

1.3.1. Els perquès de la independència

No és fàcil explicar per què va ser precisament a Txetxènia on es va apostar amb tal fermesa per la independència, i la majoria d'hipòtesis plantejades apunten cap a la confluència de factors molt diversos.

En primer lloc, és necessari referir-se a la peculiaritat de l'organització social txetxena, basada en els clans, que s'ha anat enfortint encara més en el transcurs del conflicte amb Rússia. A això s'han d'afegir, com ja s'ha esmentat, les singulars circumstàncies que es van donar a finals del 1991.

Per altra banda, cal tenir en compte el pes de la història nacional, marcada per constants enfrontaments amb l'imperi rus i per les deportacions del 1944. És per això que molts txetxens parlen dels "quatre-cents anys de resistència" davant de l'Imperi, que avui arriba a articular-se com un tret de la identitat col•lectiva. Cal destacar que la resta de "pobles castigats" no han desenvolupat una relació semblant amb el passat.

En tercer lloc, s'ha de fer referència al fracàs de la russificació i de la sovietització del territori, que mai no van acabar de calar en una societat amb una forta identitat nacional.

Finalment, i no per això menys important, no es pot obviar el factor econòmic i la influència exercida per la presència de petroli i, sobretot, dels oleoductes per a transportar-lo. A més, de totes les peces que componen el Caucas Nord, només Txetxènia comptava amb una economia productiva, basada principalment en les fàbriques i refineries de petroli.

1.3.2. L'escenari polític, econòmic i social durant la presidència de Dudàiev

En el plànol polític, Txetxènia es va veure immersa en una crisi permanent a partir del 1991, cosa que es va fer palesa de forma més evident en les confrontacions obertes entre el president i el parlament. Arran d'això, Dudàiev va dissoldre el parlament a l'abril del 1993, va reprimir amb mà dura les manifestacions de protesta, va imposar una estricta censura i va introduir un govern presidencial directe. Això va dur a la consolidació d'una oposició on van convergir, amb el suport de Rússia, alguns caps de clans tradicionals, ex funcionaris del període soviètic i un sector dels intel•lectuals. L'oposició, a més de ser molt diversa, es va veure instrumentalitzada des de Moscou, com ho testifiquen diverses operacions –totes elles infructuoses– fomentades des de Rússia abans de la primera guerra. Entre elles, es troba l'assalt a la televisió txetxena de Grozni, el març del 1992; els intents d'invasió registrats al setembre i novembre del mateix any; i l'ofensiva contra la capital dirigida per les milícies d'un dels membres de l'oposició.

Pel que fa a la situació econòmica, Txetxènia es va instal•lar, a partir del 1991, en una inestabilitat permanent, que es va anar aguditzant al ritme que disminuïen els nivells de producció, i augmentaven les barreres al comerç amb l'exterior, l'escassetat de productes i l'atur. Així, Txetxènia va deixar de rebre les sumes que li corresponien dels pressupostos de la Unió Soviètica, primer, i de la Federació Russa, després. Per aquest motiu, i amb l'elevat índex d'atur, la sanitat i l'educació es van enfonsar.

A això es van sumar, lògicament, les conseqüències del bloqueig econòmic declarat per la Federació Russa, encara que és cert que aquest mai no va ser total. De fet, Txetxènia va romandre pràcticament integrada en l'univers econòmic rus, encara que no es sotmetés a les seves regles. Hi ha qui apunta que és probable que aquesta situació fos profitosa per a les autoritats russes que, durant tres anys, van avalar aquest estat al marge del dret (es va parlar molt, per exemple, del tràfic d'armes en que estaria involucrat el llavors ministre de Defensa, Pável Grátschev).

Segons algunes teories, la crisi de la indústria petroliera no es devia tant a l'embargament com a l'escassetat generalitzada de recanvis i substàncies químiques, i a l'èxode de la majoria de tècnics russos. D'aquesta manera, el volum de petroli va anar disminuint i, com la república de Txetxènia no podia utilitzar els oleoductes russos, la major part de les exportacions es dirigirien a les repúbliques del Caucas septentrional i a la província veïna de Stavropol. S'ha assenyalat també que el bloqueig, d'altra banda, va tenir també certes repercussions sobre l'economia russa, a causa del quasi monopoli del que gaudia Txetxènia pel que fa a la producció d'olis lubrificants per a avions.

En l'escenari econòmic van destacar també altres elements, com la gran rellevància adquirida per les xarxes mafioses, l'activitat de les quals va pal•liar, segurament, els efectes del difús bloqueig econòmic rus.


1.4. 1994-96: la primera guerra russo-txetxena

L'estiu del 1994, encara que la Federació Russa seguia sense reconèixer de iure a la Txetxènia autoindependitzada de Dudàiev, cada vegada hi havia més fets que semblaven apuntar a un reconeixement de facto. Rússia, a més de no haver actuat militarment, havia retirat, la primavera del 1992, les seves forces armades del territori i no semblava prendre's gaire seriosament l'embargament econòmic que havia decretat en el seu moment.

No hi ha dubte que les autoritats russes havien contemplat la intervenció militar des de molt abans del 1994, però va ser el fracàs d'un altre intent de cop de les forces especials el novembre del 1994 el que va propiciar l'inici definitiu de la guerra. Així, l'11 de desembre del 1994 la maquinària de guerra de la llavors segona gran potència militar entra a Txetxènia per a posar fi al procés iniciat a la tardor del 1991 i "restaurar l'ordre constitucional" i eliminar un "règim de criminals i bandits". L'operació va ser qualsevol cosa menys un passeig militar, i els pronòstics del llavors ministre de Defensa de la Federació Russa, Pavel Grátschev, que havia assegurat que els rebels quedarien reduïts "en dues hores amb un batalló de paracaigudistes" , anaven molt equivocats.

La intervenció militar russa, que es pot titllar d'estrepitós fracàs, va provocar un elevat nombre de refugiats civils, que es van desplaçar a les repúbliques veïnes de Daguestan i Ingüixètia, i també a Kabardino-Balkaria i Ossetia del Nord. Des del punt de vista militar, si alguna cosa va quedar clara amb la primera guerra, va ser la falta de preparació de les tropes russes. Cal destacar, per exemple, que els contingents estaven formats principalment per soldats inexperts que, a més no estaven ben equipats i, a mesura que augmentaven les baixes, estaven cada vegada més desmoralitzats. D'altra banda, l'operació va ser planificada amb un optimisme i una prepotència evidents i injustificats. Aviat es va fer palesa la incapacitat russa per a avaluar les capacitats del rival, la falta d'informació d'intel•ligència fiable i la poca coordinació entre les diverses forces implicades.

Encara que al març del 1995 semblava que Moscou controlava la situació i ocupava un 80% del territori txetxè, aviat es va posar de manifest que la guerrilla seguia mantenint una fèrria resistència al sud muntanyenc i realitzava operacions puntuals a tot el territori. És possible que la resistència txetxena no comptés amb més de tres milers de combatents, encara que la versió oficial russa parlava de dotzenes de milers. La guerrilla va demostrar un excel•lent coneixement del terreny i va saber aprofitar la formació militar a l'URSS de molts dels seus membres. A més, la guerrilla va iniciar una bona campanya d'informació, facilitant la presència de periodistes estrangers. En realitat, durant aquesta primera contesa, el Kremlin no va poder o no va voler anul•lar molts mitjans i periodistes independents russos i internacionals, que van publicar informació bastant objectiva sobre el conflicte.

Les eleccions presidencials i generals txetxenes, celebrades el desembre del 1995 amb la intenció de transmetre una imatge de normalitat, van estar marcades per un mar d'irregularitats –van poder votar, per exemple, els soldats del contingent rus d'ocupació– i van donar una sorprenent victòria al partit del llavors primer ministre rus, Víktor Txernomyrdin, la qual cosa va donar la presidència de Txetxènia a Zavgàiev.

Per a explicar la fi de la primera guerra, a l'agost del 1996, cal subratllar les nombroses accions de segrest per part de la resistència txetxena, com la protagonitzada pel cèlebre combatent Basàiev el juny del 1995 a Budiònnovsk (província de Stavropol) o per Radúiev el gener del 1996 a Kizliar (Daguestan), seguida aquesta última pel segrest d'un vaixell al mar Negre. L'acció de Basàiev, la més important, pretenia obligar les autoritats moscovites a establir una base negociadora sòlida i, de forma indirecta, va posar també de manifest la vulnerabilitat del gegant rus. A més, va fer que molts russos obrissin els ulls davant el que estava succeint a Txetxènia i va donar un respir a la resistència després de les negociacions mantingudes entre el primer ministre rus, Víktor Txernomyrdin, i el propi Basàiev.

D'altra banda, el panorama txetxè es va veure afectat per dues grans sacsejades a la primavera del 1996. La primera va arribar a l'abril, amb la mort de Dudàiev, provocada, en circumstàncies mai aclarides, per un míssil rus. Amb el nomenament del seu successor, Iandarbíev, abans vicepresident, es va obrir el camí cap a un escenari més favorable al diàleg amb Rússia (Iandarbíev va ser també assassinat a Qatar, el febrer del 2004). La segona va venir propiciada per la proximitat de les eleccions presidencials russes, al juny, cosa que va multiplicar les propostes de pau a Moscou. De fet, ja desde els primers dies de la invasió, al desembre del 1994, i amb el rerefons del fracàs a Txetxènia, Rússia va viure una aguda crisi política. Ieltsin va perdre bona part del suport de la intel•lectualitat i, a més, d'altres forces que ho havien donat suport tradicionalment. A més, la contesa havia provocat diferències entre les pròpies forces armades.

Així, el maig del 1996, Iandarbíev i Ieltsin van signar un document pel qual es comprometien a un alto el foc i a l'organització d'un referèndum sobre l'estatus final de Txetxènia. Però dies després de la segona volta electoral a Rússia, amb Ieltsin ratificat com a president, l'exèrcit rus va protagonitzar al juliol una nova ofensiva contra Txetxènia. L'operació, que pel que sembla es va realitzar sense el coneixement previ de Lébed, el general rus encarregat de les negociacions amb la guerrilla txetxena, va ser un gran fracàs i, passades tot just unes hores, la resistència txetxena tornava a controlar Grozni.

1.4.1. Els perquès de la primera guerra

L'acció militar russa a Txetxènia no es pot explicar únicament per les circumstàncies d'aquest territori, sinó que ha de contemplar-se en un context més ampli, amb factors que responen a l'escena política de la Federació Russa i als seus interessos generals. Rússia va justificar la invasió de Txetxènia amb l'excusa de defensar una minoria russa, presumptament agredida i d'acabar amb un Estat que, en opinió del Kremlin, s'havia convertit en mafiós. No obstant això, la intervenció russa a Txetxènia poc tenia a veure amb tot això.
Per a començar, una de les teories más defensades pels analistes està fermament lligada als interessos petrolífers. No tant de la producció petroliera de Txetxènia, que va produir una quantitat molt escassa de petroli durant la dècada del 1990 i les reserves de la qual havien disminuït notablement durant el període soviètic, sinó pels oleoductes i gasoductes de gran valor que travessen la zona del Caucas Nord. En realitat, la peça clau de tot l'entramat s'hauria trobat en el veí Azerbaitjan, un país amb riques reserves que va començar a licitar els primers contractes d'explotació cap a finals del 1993, als quals van concórrer principalment companyies nord-americanes i britàniques i, per descomptat, la russa Gazprom. El govern azerí, en aquells moments, estava sobretot interessat en consolidar la seva independència tallant els llaços amb Moscou i establint-ne de nous amb Occident. Per això, els principals contractes van ser concedits a les companyies britàniques i nord-americanes. El que estava en joc era el denominat "contracte del segle": una nova ruta que haurien de seguir els milions de tones de cru que s'extraurien del Mar Caspi en els pròxims anys. Les vies per a la circulació del cru es reduïen a dues: a través de Rússia o de Turquia. D'aquesta manera, Rússia necessitava control i estabilitat a la zona per tal de convèncer als inversors estrangers que la seva era la millor opció. No obstant això, és cert que aquests motius han quedat en gran mesura en l'ombra, i les autoritats russes s'han esforçat a presentar el conflicte davant l'opinió russa com una lluita contra "els bandits", "les màfies" i, a partir de la segona guerra, contra "el terrorisme internacional". "En les dotzenes de converses mantingudes amb oficials russos sobre l'origen de la guerra al 1994, no recordo que la qüestió del petroli s'esmentés una sola vegada."
A més d'aquest important factor econòmic i estratègic, que probablement hagi estat el de major pes en el conflicte, es poden citar d'altres que també haurien tingut, encara que en menor mesura, el seu paper. Es pot destacar, per exemple, que en la Federació Russa es començava a perfilar un discurs imperial que difícilment podia donar cabuda a la independència de Txetxènia i, per aquest motiu, la guerra hauria permès donar una nova empenta al model d'Estat centralista on Moscou monopolitzaria tot el poder.

D'altra banda, el govern rus, presidit per Ieltsin, va sembla recórrer a un estratagema molt habitual: buscar enemics externs amb l'esperança que la població oblidaria els seus profunds problemes econòmics i socials. En paraules del periodista Ievgueni Ikhlov: "a la societat russa (...) se li ha ofert en safata, en el moment oportú, un adversari ideal, compost de 'màfia caucàsica' i 'fonamentalisme islàmic'". A més, se sol afirmar que Ieltsin estava convençut que les tropes russes aconsseguirien una ràpida victòria militar que li aplanaria el camí cap a les pròximes eleccions presidencials.

Es poden esmentar també altres factors geoestratègics i geoeconòmics. El Caucas septentrional constituïx la frontera meridional de Rússia amb països molt conflictius i, de forma més general amb el món islàmic. En aquest sentit, s'apunta que Moscou estava força interessada a reforçar aquesta frontera.

Un altre motiu al qual se sol al•ludir és el desig de Rússia de frenar un possible efecte dòmino i que la iniciativa txetxena servís d'exemple a tot el Caucas septentrional. Així, l'objectiu seria deixar clar què podien esperar aquells que poguessin sentir la temptació de reivindicar la sobirania de territoris en mans de la Federació Russa.

En opinió d'alguns analistes, l'acció bèl•lica també buscaria fer oblidar el fracàs de les operacions militars organitzades, amb el suport del Kremlin, per l'oposició txetxena des del setembre del 1994. No obstant això, segons altres versions, aquest fracàs hauria estat instigat des de Moscou per a desacreditar l'oposició txetxena i aplanar el terreny a la invasió del desembre.

Finalment, hi ha qui opina que els fets succeïts tampoc no poden explicar-se sense tenir en compte el poder de les màfies –també militars– a Rússia i els acords secrets tancats, presumptament, entre màfies russes i la dirigencia txetxena el 1991. De fet, ningú no sembla dubtar que Dudàiev va mantenir vincles molt estrets amb magnats russos del petroli i amb els propis responsables del Kremlin.

1.5. 1996-1999: l'acord de pau i període d'entreguerres

El fracàs de l'ofensiva del juliol del 1996 va deixar el camí obert perquè es signés, a l'agost, un nou acord, avalat del costat rus pel ja esmentat general Lébed. L'acord, anomenat de Khasaviurt, pel municipi daguestaní on es va subscriure, estava integrat per quatre compromisos: un alto el foc durador, la retirada dels contingents militars russos i el gradual desarmament de la guerrilla, l'obertura d'un període de cinc anys que facilités la normalització de la vida txetxena, i el desplegament d'un procediment d'autodeterminació no especificat.

Encara que Lébed va ser destituït a l'octubre, al novembre del 1996 Ieltsin va ordenar que es retiressin de Txetxènia tots els contingents militars russos, una retirada que va concloure al desembre.

Des de llavors, Txetxènia va viure com si fos un Estat independent, de manera que Moscou, almenys en aparença, gairebé no va exercir la seva influència sobre tot allò succeït a la república. Després de l'eliminació de Dudàiev, a l'abril del 1996, i la fi de la guerra aquell mateix any, les eleccions presidencials celebrades al gener del 1997 i supervisades per la OSCE atorguen la victòria a les opcions independentistes (reforçades probablement per l'abast de la destrucció de la primera guerra). La presidència va ser assumida pel llavors cap de les forces armades, encara que de tendències relativament moderades, Aslán Maskhàdov. Passats uns mesos, el 7 de maig del 1997, Víktor Txernomyrdin va signar amb el nou president txetxè, Maskhàdov, un acord que semblava definitiu.

1.5.1. L'escenari polític, econòmic i social durant la presidència de Maskhàdov

Durant la presidència de Maskhàdov, els problemes es segueixen succeint sense treva. Es tracta d'un home que, abans de res, busca el compromís encara que, malgrat això, serà incapaç d'evitar una segona guerra.

Pel que fa a la política interna, les primeres mesures del nou president es van adreçar a restablir l'ordre intern, amenaçat per la profusió d'armes, la rivalitat entre els clans tradicionals i unitats guerrilleres que s'havien passat al bandidisme, que feien pensar en el risc que es desencadenés una guerra civil. Així, es registren nombroses tensions entre Maskhàdov i el parlament, amb els teipi o clans i amb sectors sotmesos a la influència de l'islamisme més radicalitzat. Segons diversos analistes, els malabars polítics de Maskhàdov per moderar la tendència islàmica més radical culminen amb la designació del cèlebre combatent Basàiev com a vicepresident, encara que efímer, del país. El 1997, Maskhàdov es declara favorable a l'elecció d'un parlament i la constitució d'un Estat laic. No obstant això, acabarà cedint a les pressions i instaurarà, el febrer del 1999, la sharía, la llei islàmica.

Pel que fa a les relacions de Txetxènia amb Rússia, l'enfocament de Maskhàdov es basa en els acords de Khasaviurt (que preveuen una definició de l'estatus final de Txetxènia abans de la fi del 2001) i en el tractat de pau russo-txetxè del 12 de maig del 1997. Aquest últim establix que les dues parts basaran les seves relacions en "els principis i normes del dret internacional" i rebutgen per a sempre "l'ús de la força o amenaça de l'ús de la força per a resoldre qualsevol assumpte en disputa". El fracàs posterior de les negociacions amb Rússia per a definir l'estatus definitiu de la república va acabar enfrontant a Maskhàdov amb aquells dirigents partidaris de la independència immediata. En realitat, Moscou va trencar els acords de Khasaviurt, fet que es va veure facilitat per la falta de garanties externes per al desplegament de l'acord. En l'àmbit de les relacions amb altres països, Txetxènia es va veure de nou abandonada per una comunitat internacional que seguia definint el conflicte com un "assumpte intern" de Rússia.

En el plànol econòmic, Maskhàdov es va mostrar partidari de mantenir a Txetxènia en un espai econòmic comú, conservant el ruble com a moneda. D'altra banda, com sol succeir en tota postguerra, el país es va sumir en el caos i es va convertir en terreny fèrtil per a la delinqüència. Després de la guerra, moltes de les infraestructures havien quedat destruïdes. Així, el país va viure en bona mesura de les sumes remeses per la diàspora txetxena, dels segrestos (que van arribar a considerar-se pràcticament com una indústria), del narcotràfic i de diferents activitats mafioses, com el contraban de petroli. Cal destacar que aquestes pràctiques no només van ser practicades per alguns sectors de la resistència txetxena, sinó també per molts funcionaris i militars russos. Gairebé tota la població adulta es trobava sense treball i la destrucció provocada per la guerra no feia preveure una recuperació de l'activitat industrial ni, encara que en menor mesura, de l'agricultura i la ramaderia.

Durant el període de entreguerres, 1996-99, Maskhàdov poc va fer per a desarmar els nombrosos grups de combatents, encara que hom ha de preguntar-se si estava en condicions de fer-ho tenint en compte la seva delicada situació. A les pressions internes, s'afegien les de Moscou, que pretenien minar encara més la posició del president txetxè. Així, per tal d'afeblir Maskhàdov, el Kremlin va encoratjar l'augment de la tendència islamista i Ieltsin va rebutjar en nombroses ocasions els contactes que Maskhàdov sol•licitava. Així, Maskhàdov va ser el blanc de les crítiques de gairebé tots: uns li retreien la seva proximitat als wahabís, els altres no creien en les seves promeses de no donar concessions a aquests, i no faltava qui l'acusava de realitzar concessions a Moscou.

1.5.2. El preludi de la segona guerra

El panorama txetxè va donar un gir a l'agost del 1999, quan un escamot wahabí d'uns mil homes va travessar les muntanyes i es va desplegar en tres pobles del veí Daguestan, sota el comandament de Xamil Basàiev i Emir Khattab, l'únic no txetxè que va destacar a la primera guerra i de qui es diu que era un beduí de l'Aràbia Saudí que va lluitar amb els muyahidins contra els soviètics i es va instal•lar a Txetxènia el 1995. Segons la versió dels guerrillers, van actuar en resposta a la petició d'ajuda de la població local, encara que l'única cosa que van provocar va ser el ressentiment d'aquesta, cansada de la guerra precedent i temerosa d'un possible conflicte amb Rússia. D'altra banda, i segons un rumor molt estés, aquesta incursió txetxena va ser fomentada o provocada des de Moscou per a justificar una resposta militar. A més, es deia que un dels magnats russos més polèmics, Borís Berezovski, amb grans víncles empresarials a Txetxènia i una agenda política a Moscou, va finançar aquesta incursió, encara que aquest últim la va atribuir als serveis secrets russos.

El que no es pot discutir és que la incursió de Basàiev i Khattab va caure com un regal del cel per als falcons russos i va ser el detonant d'un canvi fonamental en l'escena política russa. L'endemà passat del primer atac, el 9 d'agost del 1999, Vladímir Putin, fins llavors cap dels serveis de contraintel•ligència (FSB), va ser nomenat primer ministre de Rússia.

Les accions de la guerrilla al Daguestan van rebre aviat una rotunda resposta de l'exèrcit rus. Putin va viatjar a aquesta república per a coordinar i dirigir la resposta russa. Tres setmanes més tard, va ordenar un atac contra els dos pobles separatistes de les planes. No obstant això, poc després, una sèrie d'atemptats (bombes en dos edificis moscovites, així com a les ciutats de Buinaksk, al Daguestan, i a Volgodonsk, a la regió de Rostov-na-Donú), que es va cobrar més de tres centenars de morts, van oferir l'excusa necessària per a tornar a intervenir a Txetxènia. L'enigma dels atemptats encara no s'ha esclarit. Mentre el Kremlin va culpar als "terroristes txetxens", Xamil Basàiev sempre va negar la seva participació, i va haver fins i tot qui va veure en els atemptats la signatura dels serveis secrets russos. Segons una altra versió, insinuada també pel propi Basàiev, les pistes conduirien cap al Daguestan.


1.6. 1999-2006: la segona guerra txetxena

L'1 d'octubre del 1999, Putin va declarar que l'única autoritat legal de la república era el parlament "triat segons les lleis de la Federació Russa. Qualsevol altre organisme constituït a la República Txetxena només pot qualificar-se com a tal amb serioses reserves". Aquell mateix dia, l'exèrcit rus va envair Txetxènia, la qual cosa donava per acabat, de fet, el Tractat de Pau signat per Ieltsin i Maskhàdov el 1997 i el procés independentista iniciat el 1991. El govern rus, que fins aquell moment havia donat suport a Maskhàdov pel fet de representar un contrapès moderat en comparació amb Basàiev, va arribar a la conclusió que aquest era incapaç de mantenir l'ordre a la república. En aquest sentit, és significatiu que els responsables polítics de Moscou es neguessin a assumir qualsevol tipus de negociació amb Maskhàdov i optessin directament per l'ús de la força. L'inici de la segona guerra i la violació dels tractats del 1996-97, d'altra banda, acaben de confirmar als dirigents txetxens que és impossible arribar a un acord sense la presència d'una tercera part.

Tot i la justificació oficial per a la segona contesa, que es va presentar com una operació "antiterrorista" que assegurava donar resposta a la sèrie d'atemptats del setembre i emprava expressions com la "solució definitiva" al problema txetxè i l'"extermini dels terroristes", hi ha fonts que assenyalen que el Kremlin portava preparant l'ofensiva ja des del mes d'abril del 1999 i que, per tant, la guerra era desitjada.

Les unitats militars russes van trobar una resistència escassa a les ciutats i els pobles del nord del país, on gairebé no es van registrar combats. A Grozni, l'exèrcit rus va mantenir un llarg setge acompanyat de constants bombardejos que, a diferència de la primera guerra, van afectar a les instal•lacions petrolieres. La ciutat va capitular finalment el febrer del 2000, després de mesos d'aferrissada resistència. És així com comença l'ocupació. Moscou arriba a desplegar a la zona fins a 140.000 homes, en un territori on queden menys de mig milió de civils, i admet que el 42% de les seves files estan integrades per mercenaris. El miler de combatents que havia defensat la ciutat es va retirar cap a la muntanyenca regió meridional del país i va continuar combatent als ocupants llençant des d'allà atacs guerrillers i organitzant accions terroristes que van demostrar que el conflicte txetxè estava lluny de solucionar-se.


El maig del 2000, el president Putin va imposar una administració presidencial directa a la república i, el mes següent, va designar al clergue txetxè Akhmed Kadyrov com a cap de la administración provisional. Tot això feia pensar en una estratègia de txetxenització del conflicte. Kadyrov, que havia combatut contra els russos a la primera guerra i gaudia d'influència entre alguns clans, va formar una milícia integrada per txetxens prorrussos per a lluitar contra els separatistes.
Encara que Kadyrov era un ferm partidari del govern rus, tampoc no va poder posar fi a la corrupció i la violència . Un any després, el gener del 2001, les autoritats russes van traspassar la direcció de l'"operació terrorista" al Servei Federal de Seguretat.


Kadyrov va fomentar, amb el suport de Moscou, una política d'amnistia per a tots els independentistes, amb l'objectiu que deixessin les armes i passessin a formar part de la seva milícia.
El 23 de març del 2003 es va aprovar mitjançant un referèndum una nova Constitució. El text atorgava a la república un cert grau d'autonomia, però la mantenia estretament lligada al govern de Moscou. El referèndum va comptar amb el suport del Kremlin, però va ser durament criticat pels separatistes pel context d'irregularitats en que es va desenvolupar (cap organització va supervisar oficialment una votació on podrien haver participat fins a 40.000 soldats russos).


El 5 d'octubre del 2003 es van celebrar eleccions presidencials en el marc de la nova Constitució de març. Com va succeir amb el referèndum constitucional, no hi va haver observadors internacionals presents. El candidat presentat pel Kremlin, Akhmat Kadyrov, va obtenir el 80% dels vots. Les veus crítiques d'aquest procés afirmen que als separatistes se'ls va prohibir presentar-se als comicis i que Kadyrov va fer ús de les seves milícies personals per a dissuadir els opositors polítics. El 9 de maig del 2004 va morir en un atemptat preparat pels separatistes, que van col•locar un artefacte explosiu a la tribuna de l'estadi on es commemorava la victòria a la Segona Guerra Mundial.


A l'agost del 2004, un altre candidat presentat pel Kremlin, Alu Alkhanov, va guanyar les eleccions presidencials amb gairebé el 74% del 85% del total de votants. Les últimes eleccions es van celebrar el 25 de novembre del 2005. Els observadors internacionals van informar que en els col•legis electorals hi havia més soldats i periodistes que votants. La meitat dels escons van anar a parar a Rússia Unida, una coalició patrocinada pel Kremlin.


Des del desembre del 2005 Ramzán Kadyrov, fill de l'ex-president assassinat Akhmat, ocupa el càrrec de primer ministre encara que, segons moltes veus, és el dirigent més poderós del país i la persona que el governa de facto. Kadyrov va obtenir el càrrec al març del 2006.


1.6.1. Semblances i diferències entre les dues guerres

Des del punt de vista estratègic, l'operació iniciada el 1999 va demostrar que les forces armades russes havien après algunes lliçons de la primera guerra. La primera lliçó va ser la informativa: si no hi ha televisió, no hi ha guerra. D'una banda, les autoritats russes van imposar un estricte control sobre els periodistes i els mitjans de comunicació estrangers per a restringir el seu accés a la república (sense cap prohibició específica, però posant totes les traves burocràtiques possibles i creant un clima de total manca de seguretat). I, paral•lelament, el Kremlin va decidir posar a ratlla als mitjans russos que encara no s'havien doblegat a les seves ordres, de manera que van ser poques les publicacions que van optar per seguir informant de forma independent. Així, l'escenari mediàtic va ser molt diferent del de la primera guerra, quan els mitjans van oferir informació raonablement objectiva. En aquest procés, va resultar decisiva la clausura de mitjans que, com els canals de televisió ORT i NTV, s'havien mostrat més o menys dissidents. Així va ser com la informació alternativa va quedar restringida a un grapat d'empreses marginals, amb escassa repercussió entre la població. És també important assenyalar que la tasca dels periodistes russos a Txetxènia era molt delicada, doncs despertaven els recels d'ambdós bàndols. D'aquesta manera, es pot afirmar que "el Kremlin ha guanyat amb caràcter general la guerra la informació".

A diferència de la primera guerra, en aquesta ocasió els atacs aeris van ser immediats. Ciutats i pobles van ser sotmesos a un diluvi de projectils: bombes de fragmentació, incendiàries, míssils terra-terra; es parla fins i tot de l'ús d'armes químiques. Tot això va fer de Grozni la ciutat més bombardejada des de la Segona Guerra Mundial. En primer lloc, es van atacar les infraestructures civils, i més de la meitat de la població va fugir cap als camps de refugiats de les repúbliques veïnes.

També en aquesta ocasió, les tropes russes semblaven disposar d'un pla general i van mostrar major habilitat per a afrontar els moviments dels rivals. Així, van evitar el combat obert, van utilitzar més artilleria i forces aèries –aprofitant la seva gran capacitat de foc–, van comptar amb unitats especialitzades sobre el terreny i van imposar un estricte control sobre la informació.

Pel que fa a la resistència txetxena, aquesta s'ha fet sentir principalment a les muntanyes meridionals de la república. No es coneix exactament el nombre dels seus efectius, però es parla de xifres d'entre 3.000 i 15.000 persones, armades amb vells kalàixnikov, però, en tot cas, no estan en condicions de controlar un territori important. Sembla ser també que, en la segona guerra, van sorgir diferències entre les diverses forces de la resistència. Els grups wahabís han rebut suport i finançament de l'exterior, pel que la seva influència s'ha estès entre tots els combatents. Per tant, la idea d'un front unit contra "l'invasor rus" és errònia. Existeixen també divisions en el si de la societat, i la presència de milícies armades filorrusses evidencia també l'existència d'un sector txetxè que s'oposa a qualsevol tipus de projecte secessionista.

També va sorgir una altra diferència fonamental des de dintre, i és que, en aquesta ocasió, la intervenció militar a Txetxènia comptava amb un ampli suport entre la població russa, principalment a causa de l'esmentada cadena d'atemptats en diferents ciutats russes durant el mes de setembre del 1999.

1.6.2. Els perquès de la segona guerra

Són moltes les informacions distorsionades sobre l'origen i la naturalesa del conflicte txetxè. Així, en primer lloc, la guerra no va ser, com es va adduir des de Moscou el 1999, una operació antiterrorista: "no s'arrasen ciutats en operacions antiterroristes". Tampoc és cert que Txetxènia sigui escenari d'una yihad islàmica. La Txetxènia que va declarar la independència el 1994 era, almenys oficialment, una república laica. L'islamisme ha anat guanyant terreny durant la contesa, però s'ha d'entendre, més aviat, com una nova bandera d'identitat, i no com el motor del conflicte.

Hi ha tres raons molt evidents que poden servir per a explicar les motivacions de la segona guerra. En primer lloc, el conflicte li ha vingut a Putin molt bé per a consolidar-se en el poder. No deixa de sorprendre que Rússia no hagi detingut ni executat als principals guerrillers txetxens, la qual cosa donaria credibilitat a la idea que als seus dirigents els interessa mantenir viu el conflicte. La segona raó al•ludiria a la intenció de mantenir íntegrament el territori de la Federació Russa i acabar amb qualsevol desig secessionista. En tercer lloc, se sol parlar d'obrir les portes a interessos econòmics i geoestratègics relacionats amb la indústria del petroli i del gas natural, així com al desplegament del capitalisme mafiós.

El govern rus, per la seva banda, ha ofert dues justificacions principals per a mantenir viu el conflicte. En primer lloc, després d'atribuir la condició de terrorista a tota la resistència txetxena, remarca que amb els terroristes no es negocia. En segon, lamentant-se per la debilitat de l'Estat, apunta cap al seu enfortiment.

Pel que fa al primer punt, el de la resistència txetxena, és important destacar que la irrupció de l'islamisme més radical a Txetxènia, a mitjans dels anys 90, va donar un gir important a la història de la zona. Recordem que el primer president de la Txetxènia autoindependitzada, Dudàiev, era qualsevol cosa menys un creient model i que, en el seu moment, es va declarar contrari a la introducció de la sharía, la llei islàmica, i a favor d'un ordre constitucional laic. Tots aquests fets suggereixen que va ser una confluència de fets el que va dur a determinats sectors a abraçar un discurs religiós que abans no li era propi. Hi ha dubtes, per exemple, sobre les credencials religioses de Basàiev, i s'afirma que la seva relació amb el wahabisme d'origen saudita responia, abans de res, al desig d'obtenir finançament. Així, segons alguns analistes, com que la resistència txetxena, una vegada més, no va rebre més suport exterior que el dels wahabís, es va convertir, en cert sentit, en ostatge d'aquests últims. No obstant això, en la resistència txetxena s'observen diverses tendències, de les quals es podrien destacar, grosso modo, tres. Una primera que no és del tot hostil a la visió occidental dels drets humans, apel•la al Consell d'Europa i reclama que un tribunal internacional jutgi els crims de guerra a Txetxènia. La segona, representada per l'islam més tradicional i autòcton. I una tercera reflectida per la guerrilla wahabí.

Pel que fa al segon aspecte, el de l'enfortiment de l'Estat, Putin ha prosseguit amb el projecte recentralizador que Ieltsin va ser incapaç de tirar endavant. Tres semblen ser els objectius principals: garantir al centre federal un control exhaustiu de tots els processos, recuperar per a aquest centre atribucions en mans de repúbliques i regions, i suprimir eventuals barreres existents entre els agents de la federació.

En aquest sentit, Putin ha procurat desenvolupar diverses mesures. En primer lloc, al maig de 2000, va crear set macroestructores o districtes situats per sobre de les repúbliques i regions, cadascún encapçalat per un representant del president. La segona mesura significativa va ser la modificació del sistema d'elecció dels diputats del Consell de la Federació, la cambra alta del parlament, amb el dret paral•lel del Kremlin a destituir als presidents de repúbliques i regions, i a dissoldre els parlaments d'aquestes. De forma paral•lela, Moscou va anunciar també altres plans orientats a obstacultizar el concurs electoral de partits nacionalistes de la perifèria.

En tot cas, és evident que són moltes les persones que es beneficien dels conflictes bèl•lics. A Txetxènia, aquest procés "ha arribat molt més lluny del que és habitual, i la recerca de beneficis financers ha distorsionat totalmente qualsevol altre objectiu. Dit d'una altra manera: tot està en venda".

1.7. La Unió Europea, Estats Units i organismes internacionals

Lògicament, Rússia no ha donat la benvinguda a la intervenció de terceres parts ni de mitjançers en la seva particular guerra contra Txetxènia. Emparant-se en la fórmula del "conflicte intern" en un principi, i de la "guerra contra el terrorisme" després, la gran potència ha aconseguit reduir les crítiques polítiques a mínims. I és que, el context internacional que va sorgir arran de l'11 de setembre del 2001 va oferir a Rússia l'excusa perfecta per a pujar-se al carro de la "lluita contra el terrorisme internacional". Des de llavors, els presumptes vincles entre Al-Qaeda i els independentistes txetxens que, per altra banda, les autoritats russes mai no han pogut demostrar, han semblat actuar com mordassa de l'opinió pública i els mitjans de comunicació dominants. La comunitat internacional, per la seva banda, no ha volgut utilitzar els mecanismes de pressió, per simbòlics que siguin, a la seva disposició, limitant les seves crítiques pràcticament a un murmuri tot just audible, massa propensa a acceptar cegament els "canvis esperançadors, encara que modestos" i la lletania de bones intencions, poques vegades complertes, declarades pel govern rus. I és que, encara que Rússia va ser aparentment derrotada en el llarg enfrontament de la Guerra Freda, segueix mantenint un paper de pes en el panorama internacional, com a membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU, com aliat d'Occident en el nou escenari de securitització mundial i, per si no fos poc, com gran soci comercial i energètic.

De fet, quan Moscou va reprendre les hostilitats el 1999, el president txetxè Aslán Maskhàdov va sol•licitar als dirigents europeus i nord-americans que suspenguessin les ajudes econòmiques a Rússia. Grozni sol•licitava al mateix temps la intervenció de les Nacions Unides per a detenir l'ofensiva russa. Per tota resposta, el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, es va limitar a cridar als combatents "a la moderació" i a demanar-los que prenguessin "totes les precaucions per a evitar les víctimes civils".

No obstant això, la violència desencadenada al principi de la segona guerra va obligar a la comunitat internacional a pronunciar-se, encara que fos amb prudència, sobre el conflicte. Així, el 7 d'octubre del 1999 el Parlament Europeu aprova una resolució en que, "considerant la dimensió geoestratègica cada vegada major del conflicte del Caucas, en particular a causa de la presència d'oleoductes i importants interessos petroliers" i "alarmat per les declaracions del Primer Ministre Putin, que rebutja rotundament les negociacions amb el president electe de Txetxènia, Maschadow, i justifica obertament l'acció militar amb els interessos del seu país en relació a les matèries primeres", "condemna severament la intervenció militar russa a Txetxènia i lamenta profundament les noves pèrdues de vides humanes, els ferits i els danys causats a la vida familiar, econòmica i social com a conseqüència de la violència".

De fet, a la Cimera de Caps d'Estat de la Unió Europea celebrada a Hèlsinki el 10 de desembre del 1999, s'amenaça a Rússia amb sancions —concretament amb la suspensió d'alguns fons— arran del dur setge que mantenia l'exèrcit rus a Grozni i l'ultimátum donat a la població, amenaçada de ser totalment aniquilada. Aquestes pressions, sumades a les del G8, van dur Moscou a retirar l'ultimátum, encara que no el setge de la ciutat, que cauria al febrer del 2000.

La OSCE, en ocasió de la Cimera d'Istanbul celebrada al novembre del 1999, fa també referència a la situació del Caucas Nord en la seva declaració final, encara que es mostra molt més moderada que la Unió Europea, reiterant "amb fermesa el nostre ple reconeixement de la integritat territorial de la Federació de Rússia" abans de passar a reconèixer "la necessitat de trobar una solució política i que l'assistència de la OSCE pot ser conduent a l'assoliment d'aquest objectiu". De fet, la OSCE havia enviat una missió a Txetxènia, amb un mandat que s'estenia entre l'abril del 1995 i el desembre del 2002, que s'encarregaria de "perseguir el diàleg i les negociacions (...) mitjançant la participació en taules rodones amb la intenció d'establir un alto el foc i eliminar les fonts de tensió". La missió havia ocupat un paper clau en la signatura de la treva i l'acord de pau que va posar fi a la primera guerra txetxena, el 1996. No obstant això, no va renovar el seu mandat, que vencia l'1 de gener del 2003, davant les exigències de Rússia perquè limités les seves activitats a l'ajuda humanitària.

No obstant això, el canvi que es produïx sobre el terreny a partir del març del 2000, quan el conflicte adopta una forma de menor intensitat, encara que es segueixen violant sistemàticament els drets humans més elementals, fa que la guerra sigui menys visible. Així, encara que els organismes internacionals integrats per experts independents seguiran denunciant les violacions del dret internacional, en l'àmbit polític les crítiques se suavitzen. I amb el pas del temps, els tocs d'atenció es van diluint fins pràcticament desaparèixer. Així per exemple, en les declaracions conjuntes de les diverses cimeres entre la Unió Europea i Rússia, les referències a Txetxènia passen a ser anecdòtiques o fins i tot inexistents. És així com el Parlament Europeu, amb motiu de la XVII Cimera UE-Rússia, celebrada a Sotxi el 25 de maig del 2006, emet una resolució que es limita a lamentar, en un únic punt, "que no hagi tingut lloc cap millora real a Txetxènia", per a passar a aplaudir "els treballs en curs en relació amb l'Espai Econòmic Comú, l'objectiu global del qual és suprimir les barreres al comerç i a la inversió i promoure les reformes i la competitivitat", recalcar "la importància estratègica de la cooperació energètica" i acollir amb satisfacció "la signatura d'acords sobre la facilitació de visats i readmissions (...) per a facilitar l'expulsió de la UE d'immigrants il•legals procedents del territori rus".

L'ocupació de gran part del territori per les forces russes entre el febrer i el març del 2000, i les primeres informacions sobre les detencions arbitràries, les tortures i les execucions sumàries duen a l'Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans a efectuar una missió d'investigació que anirà seguida d'un informe molt crític i que donarà lloc, finalment, a l'aprovació d'una resolució que al•ludeix explícitament a "l'ús desproporcionat i indiscriminat de la força militar russa, incolent d'atacs contra la població civil, que ha donat lloc a una greu situació humanitària". No obstant això, les Nacions Unides seguiran sent, en gran mesura, un altre convidat de pedra en el conflicte russo-txetxè.

Pel que fa a la postura de la Casa Blanca sobre Txetxènia, alguns analistes recomanen recordar les explicacions donades per Henry Kissinger sobre la guerra entre l'Iran i l'Iraq durant la dècada del 1980: es tractava, per sobre de tot, que ambdós bàndols sortissin afeblits i derrotats. Per als Estats Units, Txetxènia ha anat perdent importància, en part perquè el seu pes econòmic s'ha reduït, els jaciments petrolífers estan gairebé esgotats i ja s'han creat oleoductes alternatius i, en part, perquè el nou escenari sorgit després de l'11 de setembre determina unes noves regles del joc.

 

2. Actors

Govern de la Federació Russa. En rus.

Ministeri de Defensa de la Federació Russa. En rus.

Servei Federal de Defensa de la Federació de Rússia (FSB). En rus.

Govern de la República Txetxena. Ofereix informació sobre el govern i l'administració prorrussos, la població, premsa i societat. En rus.

Xamil Basàiev (1965- )
El més famós dels combatents txetxens durant el primer conflicte. Basàiev es va convertir en el principal enemic de Rússia després de dirigir una emboscada al sud del país el 1995, en el curs de la qual va prendre centenars d'ostatges en la ciutat de Budiónnovsk. Se li va permetre escapar a Txetxènia a canvi de la promesa de negociacions de pau. Un any més tard, Basàiev va liderar la recuperació de Grozni per part de Txetxènia. Aquest personatge, més radical que el president Maskhàdov, buscava procurar-se una bona posició a Txetxènia una vegada acabada la guerra. Tampoc ell era un islamista radical, sinó un simple devot de la Naqshbandiya, la branca txetxena local del sufisme.

Víktor Txernomyrdin (1938- )

Yokhar Dudàiev (1944-1996)
Ex-comandant de l'exèrcit soviètic i primer president de l'autoproclamada república independent de Txetxènia. Amb un to similar al de Ieltsin, va encapçalar la defensa separatista enfront de la intervenció russa. Va morir, segons fonts txetxenes, el 1996, en un atemptat amb un míssil teledirigit, del que responsabilitzen a Moscou. Atès que la imatge del seu cadàver mai no va ser mostrada, s'ha arribat a especular que, després de sotmetre's a una operació quirúrgica, segueix viu en l'anonimat.

Emir Khattab (1969-2002)
L'únic d'entre els no txetxens que va destacar a la guerra. Beduí de l'Aràbia Saudita que va lluitar amb els muyahidins contra els soviètics i es va instal•lar a Txetxènia el 1995. Un any més tard va liderar una operació en la qual es va destruir una columna de tancs russos en les muntanyes del sud.

Akhmat Kadyrov (1951-2004)
Dirigent religiós txetxè, partidari de la independència fins el 1998. Elegit com a president prorrus de Txetxènia el 2003, va ser assassinat per la resistència txetxena.

Alexander Lébed (1950-2002)
General de l'exèrcit rus —en el seu moment de l'exèrcit roig, amb el qual va servir a l'Afganistan, el Caucas i Moldàvia— nomenat com representant rus en les negociacions de pau del 1996 en les quals es va arribar a un acord amb els txetxens. El 1997 va trencar definitivament amb Ieltsin i es va presentar com candidat a la presidència d'una regió siberiana. Va morir en un accident el 2002.

Aslán Maskhàdov (1951-2005)

Vladímir Putin (1952- )

Borís Ieltsin (1930- )


3. Recursos

Oficina de Coordinació d'Afers Humanitaris de la ONU a Rússia. Inclou informació sobre les activitats humanitàries internacionals dutes a terme a Txetxènia i a les repúbliques veïnes (butlletí de novetats, dossiers de premsa, llista d'organitzacions que treballen a la zona, documents sobre coordinació de l'ajuda, línies d'actuació sectorials i els corresponents mapes, etc.). En anglès i en rus.

Excel.lent pàgina de Human Rights Violations in Chechnya, una organització russo-txetxena (amenaçada de tancament) amb un gran número de vincles ordenats per seccions: punt de vista txetxè, punt de vista del govern rus, ONG i organitzacions d'ajuda i solidaritat, llocs web només russos, galeries de fotos, videos, etc.

Completa pàgina de recursos de INCORE, amb accessos directes a mapes, agències de notícies, institucions i agències governamentals locals i nacionals, organitzacions multilaterals, ONG, centres d'investigació i altres actors no governamentals, articles, informes, etc. En anglès.

Dossier del conflicte realizat per BBC News. Inclou documents d'anàlisi, articles de fons, perfils dels actors En anglès.

Kavkaz Center. Agència informativa islàmica especialitzada en la regió del Caucas, Àsia Central i Afganistan. Excel.lent recurs per a mantenir-se informat diàriament sobre la situació en aquesta regió. En anglès, rus i turc.

Chechen Press. Agència informativa independentista txetxena. En anglès i en rus.

Tractat de pau russo-txetxè del 12 de maig del 1997. En anglès.

Memorial. En rus, anglès i alemany.

Nizam TV. Agència de notícies que oferix excel•lents documentals audiovisuals des d'una perspectiva txetxena (en la secció Film Archives). En anglès i en rus.

Rebelión. Pàgina amb diversos articles dedicats exclusivament a Txetxènia proporcionats per aquest excel•lent portal d'informació alternativa. En espanyol.

Human Rights Watch. Pàgina de publicacions sobre Rússia d'aquest observatori dels drets humans. Inclou nombrosos i detallats informes sobre violacions dels drets humans a Txetxènia i sobre la situació dels refugiats. En anglès.

Chechnya News. Completa pàgina d'actualitat de l'agència de premsa Worldnews.com sobre el conflicte txetxè. Es poden trobar mapes, anàlisis històriques del conflicte, una cronologia dels últims esdeveniments, articles periodístics i un llistat d'enllaços. En anglès.

Watchdog. Servei en línia amb seu a Praga que recull i difon informació sobre el conflicte de Txetxènia, centrant-se en el drets humans, l'ajuda humanitària, la cobertura mediàtica i la situació política local. En anglès, en rus i en txec.

American Committee for Peace in the Caucasus (ACPC). Comitè independent sense ànim de lucre amb seu a Washington i dedicat a la recerca d'una solució pacífica a la guerra d Txetxènia.

Pàgina de la Federació Internacional dels Drets Humans (FIDH) Inclou interessants informes sobre drets humans. Principalment en anglès i en francès, però conté alguns documents en espanyol i en àrab.


4. Dades del país

Dades bàsiques del país de l'Oficina de Coordinació d'Afers Humanitaris de l'ONU (OCHA)


5. Drets humans i refugiats

Com conflicte armat no internacional, la guerra de Txetxènia entra en l'Article Comú 3 de les Convencions de Ginebra, que prohibeix l'assassinat, el maltractament i la tortura de tots aquells que no participen en les hostilitats. A més, queda coberta pel protocol Addicional II de les Convencions de Ginebra del 1977, de la qual Rússia és part. Aquest protocol, a més de la violència contra els que no participen en les hostilitats, prohibeix el càstig col•lectiu, la presa d'ostatges, els actes terroristes, els atacs contra la dignitat personal i el pillatge. El protocol cataloga també com a crim el dirigir atacs directes contra la població civil.

D'altra banda, l'assassinat, la tortura i les desaparicions forçades, si es cometen de forma sistemàtica contra la població civil, es consideren crims de guerra segons l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. Rússia ha signat l'Estatut però no ho ha ratificat, pel que la Cort no té de jurisdicció sobre els crims comesos a Txetxènia.

5.1. Violacions per part de l'exèrcit rus

Amnistia Internacional, Human Rights Watch, la Federació Internacional de Drets Humans i l'organització russa Memorial, entre d'altres, han publicat nombrosos informes que documenten amb detall les violacions dels drets humans comeses per l'exèrcit rus en territori txetxè durant les dues campanyes. Les tortures, les execucions sumàries, les desaparicions, la detenció indiscriminada de "sospitosos" (principalment homes), els saquejos d'habitatges i les violacions de dones han estat i segueixen estant a l'ordre del dia, formant part d'un pla sistemàtic de fustigació de la població civil.

Des de principis del gener del 2002, per exemple, s'han multiplicat les "operacions de neteja" (zachistka en rus) que, oficialment, serveixen per a "comprovar el registre dels ciutadans en el seu lloc de residència" i que solen seguir un patró comú. En primer lloc, les tropes federals envolten el poble en qüestió amb vehicles blindats i es prohibeix la sortida i l'entrada de qualsevol persona. Molt sovint, també es prohibeixen els desplaçaments dintre de la pròpia població. Els soldats, emmascarats en moltes ocasions, es despleguen llavors pels carrers i, en grups, entren a les cases dels habitants, de forma totalment arbitraria, on de vegades comproven els passaports i, en la majoria de les ocasions, saquegen tot el que consideren valuós o creuen que poden usar com moneda de canvi. En aquestes operacions, són freqüents els maltractaments físics de qualsevol que tracti de resistir-se i les detencions arbitràries, sobretot d'homes d'entre 15 i 60 anys.

I és que durant la segona campanya, l'alt comandament rus va emetre l'ordre de considerar tots els homes txetxens d'entre 10 i 60 anys com combatents potencials. Molts d'ells van ser arrestats i "filtrats" en llocs com Txernokosovo, una antiga presó convertida en "camp de filtració".

El sistema de "camps de filtració" constituïx una altra de les particularitats del pla deliberat d'atac contra els civils de l'exèrcit rus. Durant les "operacions de neteja" (que afecten fins i tot a llocs com hospitals), les forces federals estableixen una caserna general en el poble i un "centre de filtració temporal". Aquests "centres" poden anar des de forats cavats a la terra i coberts d'aigua fins a graners, passant per antigues fàbriques, i són estructures totalment il•legals. Els detinguts durant les operacions, sospitosos d'alguna activitat per la qual mai no reben una acusació formal, queden reclosos en aquests centres per a ser interrogats i, en la majoria dels casos, són víctimes de maltractaments i tortures. Si la persona aconsegueix sobreviure finalitzada l'operació, es sol oferir a la família la possibilitat de "comprar-lo" per quantitats que oscil•len entre els 1.000 i els 10.000 rubles. Si la persona mor, el més habitual és també que la família hagi de comprar el cadàver, encara que hi ha casos en que els cossos es troben abandonats en qualsevol lloc. No obstant això, de vegades les persones "desapareixen" sense deixar rastre, sense que les famílies sàpiguen on buscar ja que, en general, no se sap qui va realitzar la detenció ni a on es va dur el detingut. I encara que els familiars disposin d'aquesta informació, en cas de denunciar el fet s'enfronten a l'amenaça de ser víctimes de represàlies. També en ocasions, s'han trobat els cadàvers de les persones desaparegudes en fosses comunes. Hi ha també constància de freqüents violacions de dones, encara que sol ser a través de testimonis indirectes, ja que les tradicions religioses i culturals de Txetxènia dificulten que les víctimes o les seves famílies confessin aquests actes. Es calcula que, entre el 1999 i el setembre del 2005, han "desparegut" entre 2.000 i 5.000 persones. Segons Amnistia Internacional, el 2005 s'hauria detectat un lleuger canvi de tendència en aquest tipus de violacions. "Els informes indiquen que es deté arbitràriament a persones i se les reclou en règim d'incomunicació (...) se les sotmet a tortures i maltractaments amb el propòsit d'obligar-les a confessar delictes que no han comès (...) una vegada que han signat una "confessió" traslladen aquestes persones a un altre centre de detenció on poden ser visitades per familiars i un advocat de la seva elecció. Però la declaració que han signat és, pel que sembla, "prova" suficient perquè se les declari culpables".

Els checkpoints o punts de control militar constituïxen altre gran obstacle a la normalització de la vida dels civils a Txetxènia. No només representen una forma de pressió psicològica, sinó que les forces federals els utilitzen també com un peatge, de manera que tot el qual desitgi passar ha de pagar la tarifa establerta per la unitat al comandament del lloc. A més, sempre existeix el risc de ser detingut, especialment en el cas dels homes.

Sotmesa a la pressió internacional pel comportament de les seves tropes a Txetxènia, i davant l'evident incapacitat del sistema judicial habitual, les autoritats russes van crear comissions especials per a investigar els fets, el càrrec de Representant Especial del President per als Drets Humans i diversos comitès parlamentaris. No obstant això, cap d'aquests cossos ha desenvolupat una activitat visible.

5.2. Violacions per part de la guerrilla txetxena

El bàndol dels independentistes no s'ha quedat amb els braços plegats: violència contra els civils que es neguen a que els combatents accedeixin als seus pobles o que intenten negociar la rendició amb les autoritats russes; atacs contra els membres de l'administració txetxena instaurada pel govern rus; atemptats amb cotxes bomba. Aquest tipus d'operacions és responsable de la mort de nombrosos civils i serveix als interessos dels elements més radicals de l'exèrcit rus que apliquen, en conseqüència, la llei del talió.

En tot cas, potser el més destacable de les violacions dels drets humans per part de la guerrilla txetxena es troba en l'espectacularitat i el gran eco mediàtic d'algunes de les seves accions. Encara que hi ha seriosos dubtes sobre l'autoria dels atemptats terroristes en diversos punts de la Federació Russa el 1999, atribuïts en un principi a la guerilla txetxena, sembla innegable que, durant la segona guerra, s'han produït alguns atemptats perpetrats per aquesta. Així, sembla fora de dubte que va ser un comando txetxè el que va prendre el teatre Dubrovka de Moscou, a l'octubre del 2002, per a segrestar tots els espectadors. Arran del segrest, que va acabar amb la irrupció dels comandos d'assalt del ministeri de l'Interior rus, van morir asfixiats 129 dels ostatges per un gas que, encara avui dia, encara no s'ha pogut identificar. No obstant això, són molts els experts que es pregunten com va poder arribar el comando txetxè, i tot l'arsenal amb el qual anava equipat, sense aixecar cap tipus de sospita. En la mateixa línia d'acció s'inscriuria el segrest d'alumnes i professors de l'escola nº 1 de Beslan, a Ossetia del Nord, el primer dia del curs escolar del 2004. El conseqüent assalt de les forces russes, dies després de l'entrada del comando txetxè, es va saldar amb més de 300 morts, en la seva majoria nens.

5.3. Refugiats

El desembre del 1994, els bombardaments i els atacs de l'artilleria russa van destruir àmplies àrees de la capital, Grozni, i dels llogarets veïns, obligant a més de 250.000 persones, d'una població txetxena total de 700.000, a fugir de les seves llars. Aquestes persones es van dirigir cap a Ingüixètia, el Daguestan i Ossetia del Nord, així com a altres parts de Txetxènia.

Durant els dotze mesos que van seguir a l'alto el foc del 1996, que estipulava la retirada de les tropes russes però no resolia la qüestió de l'estatut de Txetxènia, molts desplaçats van tornar a les seves llars a Txetxènia, la qual cosa va permetre la retirada gradual de l'operació d'emergència desplegada per diversos organismes de l'ONU a la regió. L'atenció es va concentrar llavor en la qüestió dels desplaçats interns.

No obstant això, la situació a Txetxènia va seguir sent inestable. Els segrestos i els homicidis eren generalitzats. El desembre del 1996, per exemple, van ser assassinats sis membres del Comité Internacional de la Creu Roja mentre dormien a l'hospital on treballaven. Nombrosos treballadors d'organitzacions humanitàries van ser també segrestats, la qual cosa va obligar a moltes d'elles a suspendre les activitats sobre el terreny i traslladar-les a les repúbliques veïnes.

Les hostilitats van esclatar de nou a Txetxènia a finals del 1999. Al principi, els combats al veí Daguestan entre grups armats txetxens i forces russes van obligar a fugir a unes 30.000 persones. Després, a l'octubre, es va iniciar una nova guerra entre forces russes i forces de la república secessionista. De nou, més de 200.000 persones van fugir cap a les repúbliques veïnes, en particular a Ingüixètia, i diversos milers van escapar creuant la frontera internacional de Geòrgia.

Segons una missió de Metges sense Fronteres al febrer del 2004, "molts txetxens han tornat [a Grozni]. Tres anys d'intenses pressions i la política d'intimidació per part de les autoritats russes i ingüixies han produït el seu efecte. Avui ja només queden 34.000 refugiats txetxens a la República de Ingüixètia. Fa tan sols un any i mig, eren més de 80.000".

A més dels refugiats, el 2002, hi havia uns 400.000 ciutadans russos desplaçats a la Federació Russa a conseqüència de la guerra en el Caucas Nord. Des de l'inici de la segona contesa, el 1999, s'han registrat uns 310.000 d'aquests. Segons el Consell d'Europa, al març del 2004 hi havia 110.000 desplaçats interns a Ingüixètia; 140.000 en la pròpia Txetxènia i 20.000 al Daguestan. Es creu que els altres 40.000 s'han desplaçat a altres repúbliques norcaucasianes i a altres zones urbanes de la Federació Russa.


6. Mapes

Diversos mapes de Txetxènia, Grozni i la regió oferts per la Universitat de Texas Austin.

Mapes de Txetxènia, dels districtes de la Federació russa, del Caucas i de les rutes del petroli en el Caucas.

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.