Documento sin título

EL CONFLICTE DE SUD-ÀFRICA



1. El conflicte

A inicis del s.XX els miners blancs van protagonitzar diverses vagues i manifestacions a Sud-àfrica per a reclamar la millora de les seves condicions laborals i oposar-se a l'amenaça “de la competència negra”, aconseguint que el treball que requeria “habilitats tècniques” fos reservat per als blancs.

A més, els miners blancs es van dividir políticament:

La majoria dels miners blancs angloparlants es van afiliar al Partit del Treball (LP), mentre que els Afrikaners ( d'origen holandès ) van recoltzar el Partit Nacional (NP). Més tard, els treballadors més radicals abandonarien el LP el 1915 per a formar la Lliga Internacional Socialista de Sud-àfrica que, el 1921, es convertiria en el Partit Comunista de Sud-àfrica (CPSA) .

El 1922, i a causa de la depressió de la postguerra, els propietaris de les mines van decidir baixar els sous, acomiadar a molts treballadors i eliminar els “obstacles del color”, amb el que els negres podrien augmentar el seu nombre a les mines.

D'aquesta forma, els treballadors blancs, amb el suport del LP i el NP, anirien a la vaga amb lemes com “Lluita per una Sud-àfrica blanca” i instaurarien la República de treballadors blancs. Aquestes manifestacions serien reprimides per l'exèrcit amb 76 treballadors morts i gairebé 5000 detinguts, fet que va suposar la derrota electoral del Primer Ministre, Jan Smuts, a les eleccions del 1924.

El nou Primer Ministre, J.B.M Hertzog, ràpidament va prendre mesures per a protegir la privilegiada posició del treball dels blancs: Es reconeixien els sindicats blancs però no els negres, es donava preferència per als treballadors blancs, es va facilitar el vot per als blancs i per a les dones blanques mentre que es reduïa el dels negres a un nombre insignificant, etc.

Ja durant la Segona Guerra Mundial ( 1939-1945 ), es van produir canvis profunds en l'economia i la societat sud-africanes. Mentre que l'or continuava sent la principal indústria, les manufactures van créixer enormement per a satisfer les demandes de la guerra. Entre 1939 i 1945, el nombre de persones emprades en la manufactura, principalment dones negres, va créixer un 60%. D'altra banda, la urbanització va créixer ràpidament: el nombre d'habitants de les ciutats es va doblar i en 1946 havia més africans a les ciutats que blancs.

Aprofitant aquesta situació, el Partit Nacional Reunit (HNP), escindit del NP per la seva aliança amb Jan Smuts, al que acusaven d'anar contra el nacionalisme Afrikaner, es va presentar a les eleccions del 1948 amb un programa basat en la total separació de races per a evitar la igualtat i la pèrdua del poder dels blancs.

El HNP considerava que els negres devien anar a la ciutat només per a treballar temporalment i després ser obligats a tornar al camp per a treballar a les granges dels blancs. A més, declarava que els negres devien establir cossos polítics en la seva veritable llar, les reserves, però cap representació parlamentària a l'Estat de Sud-àfrica.

També es feia una crida a la prohibició de matrimonis mixts, els sindicats de negres i a la reservació del treball.

Finalment, la HNP guanyaria les eleccions i canviaria el seu nom pel de Partit Nacional (NP) imposant l’Apartheid i governar Sud-àfrica fins el 1994.


En quant a la resistència negra, el Congrés Nacional Africà (ANC) i el Congrés Pan Africanista (PAC) van ser prohibits i van passar a actuar en la clandestinitat donant un gir cap a la violència a principis dels anys 60.

L’ANC es dedicaria a atacar casernes de policia i plantes energètiques i la PAC sembraria el terror assassinant a caps africans acusats de col·laborar amb el govern. També es va crear entre els blancs el grup antiapartheid Moviment de Resistència Africà que portaria a terme diversos atacs amb bombes en llocs estratègics.

La repressió policial seria molt dura i efectiva, detenint als principals líders que serien sentenciats a cadena perpètua ( Nelson Mandela ) o assassinats ( John Harris ).

Ja en 1969, un grup d'estudiants negres crearia la Unió Nacional d'Estudiants Sud-africans (SASO) amb Steve Biko com a líder. Aquests proclamaven que els africans devien dirigir les seves pròpies organitzacions i que no devien acceptar l'estatus de segona classe que els imposava l’Apartheid. No obstant això, rebutjaven l'ús de la violència que havien utilitzat l’ANC i el PAC i que havia fracassat.

El 1976, centenars d'estudiants d'instituts de Soweto ( sud-oest de Johannesburg ) es manifestarien en contra d'una llei que imposava l'ús del Afrikaner, llengua que era identificada amb la de l'opressor. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i matant a tres manifestants, amb el que es va desbordar l’ira dels habitants de Soweto que atacarien i cremarien edificis del govern. Davant aquesta situació, el govern va enviar més policia per a posar fi a una revolta que es va saldar amb diversos centenars de vides d'africans.

Al llarg d'aquest any i del 1977, es donarien més manifestacions i s'incrementaria la violència fins a que finalment la SASO seria il·legalitzada, i el seu líder, Steve Biko, moriria a causa dels cops que va rebre en el cap durant un interrogatori policial.

A causa de tota aquesta situació, l'opinió pública internacional condemnava cada vegada amb més força l’Apartheid i Sud-àfrica sofriria un embargament econòmic que va fer perillar la seva estabilitat i que va originar la divisió de la comunitat blanca del país.

D'aquesta forma, s'imposaria la tesi d'aquells que volien “suavitzar” l’Apartheid mitjançant lleugeres reformes de cara a l'opinió pública internacional. Així, el 1979, s'acceptaven els sindicats dels negres, i el 1985, es creava el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) que representaria a més de 500.000 sindicalistes i que portarien a terme més de 390 vagues laborals.

A poc a poc, la violència dirigida contra els edificis de l'Estat i contra llocs estratègics augmentava, i la repressió policial es cobrava cada dia més víctimes, creant-se una situació insostenible de la qual deuria resultar el final de l’Apartheid.

Amb l'arribada al poder del president Frederik de Klerk el 1989, es començaria a desmantellar l’Apartheid a causa de la urgent necessitat de dur a la majoria negra de sud-africans al procés polític.

De Klerk va mantenir converses secretes amb l'empresonat Mandela sobre com realitzar el canvi polític, i en el seu discurs del 2 de febrer del 1990 anunciava la liberalització imminent d'aquest, la legalització de l’ANC i el PAC, i convidava als líders de l'alliberament a la taula de negociacions per a elaborar una nova constitució multiracial.

A partir d'aquest moment, i malgrat comptar amb moltes traves per part dels sectors blancs més conservadors, dels sectors africans més radicals, i dels zulus del Partit de la Llibertat Inkatha (IFP) , De Klerk i Mandela s'unirien per a començar a desmantellar paulatinament l’Apartheid.

El 26 de juliol del 1993 s'elaboraria un esborrany de Constitució amb concessions per a totes les parts: sistema federal de legislatures regionals, vot equitatiu sense importància de raça, i legislatura bicameral (Parlament amb dues càmeres: Assemblea Nacional i Consell Nacional de Províncies). A més, es va establir un Consell Executiu Transicional (TEC), un cos multiracial que compartiria responsabilitats executives amb el president De Klerk per a la preparació de les eleccions.

Finalment, aquestes es van celebrar el 26 d'abril del 1994 amb més de 22.000.000 de votants fent cua durant hores en els més de 9000 diferents col·legis electorals preparats per a aquest dia. Votants que volien exercir el seu recent guanyat dret a vot i que veien com els seus dits eren marcats amb tinta indeleble per a evitar el frau.

El 6 de maig es feien públics els resultats oficials donant un 62,6% dels vots a l’ANC, un 20,4% al NP, i un 10,5 al IFP. Tres dies més tard, Mandela seria escollit president de la República de Sud-àfrica per l'Assemblea Nacional.

Situació actual:

Mandela heretava un país caracteritzat per una tradició de violència i amb grans desigualtats, on l'extrema pobresa i l'atur de la majoria contrastava amb la riquesa de la minoria.

Així, apostaria per una reconciliació nacional que es plasmaria en la Comissió de la Veritat i la Reconciliació . Una comissió que pretenia esborrar les ferides del passat donant a conèixer els crims i exigint el perdó dels seus autors.

A més, s'aconseguirien grans assoliments en el subministrament de l'aigua potable, l'electricitat, la construcció de noves cases, l'accés a la sanitat, etc.; s'adoptaria la llei de la “discriminació positiva” a favor dels negres, perquè aquests tinguessin accés a les ajudes i llocs de treball a les empreses, amb la finalitat de reduir la dominació blanca; i s'elaboraria la Constitució del 1997.

A les eleccions del 1999, Mandela deixaria el seu lloc a Thabo Mbeki que guanyaria amb un 66,4% dels vots i que deixaria a l’ANC a tan sols un 0,2% de la majoria dels 2/3 necessària per a poder redactar la Constitució en solitari.

Amb el nou president es pretendrà reduir les desigualtats entre blancs i negres per al que s'afavorirà l'emergència d'una classe mitjana negra. No obstant això, les reformes són molt lentes i els avenços molt petits, per la qual cosa la majoria de la població continua visquent en condicions molt precàries.

El 14 d’abril del 2004, l’ANC tornaria a guanyar les eleccions amb un 69,7% i Mbeki seria nomenat novament president. D’aquesta forma, el 6 de maig es celebraven 10 anys de democràcia i de la fi de l’Apartheid a Sud-àfrica, un país que en aquest temps ha guanyat unes sòlides i estables estructures estatals per a protegir els drets humans i les llibertats individuals, a més d'una fe en la democràcia amb alts índexs participatius.

No obstant això, Sud-àfrica encara deu enfrontar-se a la coexistència de dues nacions: una blanca i rica i una negra i pobre, i al nou desafiament de l'extensió de la SIDA, un virus que afecta ni més ni menys que al 20% de la població en edat de producció, és a dir entre els 15 i els 29 anys.


2. Actors:

Nou Partit Nacional (NNP)

Congrés Nacional Africà (ANC)

Partit de la Llibertat Inkatha (IFP)

Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU)

Nelson Mandela

Frederick De Klerk

Stephen Biko


3. Recursos:

Guia de INCORE sobre Sud-àfrica amb links a institucions, organitzacions i amb articles per a estudiar el país i el seu conflicte:

Pàgina web de la BBC que ofereix informació del país a més de la seva Història i un gran nombre de links amb mitjans de comunicació de Sud-àfrica:

Recull de notícies sobre Sud-àfrica del diari The Washington Post:

Pàgina que ofereix totes les adreces dels mitjans de comunicació sud-africans:

Dossier sobre Sud-àfrica de Le Monde Diplomatique:

Web que proporciona gran informació general sobre Sud-àfrica:


4. Dades del país:

Dades geogràfiques, de població, polítiques, etc. de la RSA:

Dades del Banc Mundial sobre la RSA:

Informe sobre el desenvolupament humà de NNUU amb dades referents a la RSA.

Informació política sobre la RSA amb informació sobre partits polítics, organitzacions, mass-media, etc.:

 

5. Drets humans i refugiats:

Informes i notícies de Human Rights Watch

Informe ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats)

 

6. Mapes:

Mapa general de Sud-àfrica de NNUU:

Mapa general de Sud-àfrica:


 
Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.