Documento sin título

MOÇAMBIC:
De país en guerra civil
a imant per a la inversió internacional
 
1. El conflicte

Amb la consecució de la independència de Portugal en 1975, a Moçambic s’inicia una cruenta i llarga guerra civil que terminarà en 1992 amb la signatura del Tractat de Pau de Roma que posarà fi a un dels conflictes més mortífers i violents del continent africà. Una guerra civil que es va saldar amb l’esfereïdora xifra de prop d’un milió de morts, un milió set-cents mil refugiats que es van veure obligats a abandonar el seu país, i aproximadament quatre milions de desplaçats interns que van perdre les seves cases i les seves terres com a conseqüència directa de la guerra. En l’actualitat, Moçambic presenta una forta recuperació econòmica i unes bones xifres macroeconòmiques que conviden a l’optimisme. No obstant això, el país també ha de fer front a unes xifres no tan positives: més del 50% de la població es veu obligada a viure amb menys d’un dòlar diari, i més de tres milions de persones estan infectades pel virus de la sida.


1.1 Orígens i evolució:

A inicis del s.XVI, el que avui en dia coneixem com Moçambic, va esdevenir la principal escala entre Lisboa i la Índia. De totes maneres, la presència portuguesa es va centrar a les ciutats costaneres, restant la part interior pràcticament inexplorada, i no va ser fins a començaments del s.XX que la presència de l’administració portuguesa va arribar a l’interior de la regió.

I precisament quan la pressió de la metròpoli va fer-se més forta i latent entre la població moçambiquesa, la premsa estrangera va començar a denunciar la situació política i social de la població negra a la colònia portuguesa, fins al punt que l’Assemblea General de les Nacions Unides va emetre en 1960 una resolució on va demanar la independència de les colònies.

Va ser en aquest context de pressions i denúncies internacionals quan en 1962 apareix a la colònia el Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO) , que va iniciar una insurrecció anticolonialista que derivaria en una guerra que va durar de 1964 fins al 1974, any en què la “Revolta dels Clavells” a Portugal va posar fi al conflicte (Tractat de Lusaka) i va permetre que el FRELIMO es fes amb el poder uns mesos més tard.

En el III Congrés de 1977, el FRELIMO va declarar oficialment el marxisme leninisme com a règim polític del nou estat independent i ràpidament va iniciar una campanya per reforçar la seva implantació per tot el país amb el lema “unitat, treball, vigilància”. Altres accions destacades van ser la d’intensificar la campanya d’alfabetització, que va aconseguir uns resultats molt destacats, la socialització de l’agricultura, o la confiscació per part de l’Estat dels béns de l’església.

I va ser en aquest context d’un Moçambic marxista leninista on va aparèixer el Moviment Nacional de Resistència (MNR) , en contra del partit únic i de l’economia dirigida, i que comptava amb el suport dels governs de Rhodesia (actual Zimbabwe) i Sud-Àfrica, països que estaven portant a terme una lluita contra el comunisme i contra tot aquell govern negre que pogués posar en dubte la supremacia blanca al sud del continent africà.

El MNR va iniciar les seves accions armades en 1977 i, en 1981, va passar a anomenar-se Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO). Aquesta formació política va iniciar una guerra de guerrilles amb l’objectiu d’instaurar el multipartidisme i les eleccions lliures, així com també una economia de mercat.

El país es va dividir entre partidaris del FRELIMO i del RENAMO, i es va iniciar una guerra civil que duraria fins el 1992, quan els dos partits polítics van signar el Tractat de Pau de Roma.

No obstant això, ja a mitjans de la dècada dels 80, ambdues formacions havien iniciat converses per trobar una possible sortida negociada al conflicte, i el FRELIMO havia donat passos importants en qüestions econòmiques i polítiques. Per exemple, i degut a la greu crisi econòmica que patia el país a la segona meitat dels 80, Moçambic entrarà a les institucions de Breton Woods i es començarà a acceptar de forma estricta el marc econòmic imposat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, portant l’economia del país a un sistema liberal més propi dels països capitalistes del nord.

I per acabar de confirmar aquesta evolució, en els congressos de 1989 i 1990 (V i VI), es va abandonar tota referència al marxisme i es va establir la creació d’un socialisme científic en el primer, i es va modificar substancialment la Constitució per restablir les llibertats religioses, el reconeixement de la propietat privada, etc. en el segon.

D’aquesta manera, l’apropament entre els dos partits enemics es va començar a fer cada cop més evident i, finalment, el 4 d’octubre de 1992 es va signar l’Acord de Pau de Roma amb la decisió de les dues parts d’establir una pau duradora i una democràcia estable a Moçambic.

Així, i sota la tutela de les Nacions Unides (ONUMOZ), es va establir un alt-el-foc immediat, es va produir una desmilitarització i unió en un sol exèrcit dels soldats de cada bàndol, es va atorgar la llibertat per als presos polítics, i es van portar a terme eleccions pluripartidistes.

En aquestes (octubre de 1994), les primeres eleccions pluripartidistes del Moçambic independent, el FRELIMO es va fer amb la victòria per majoria relativa, 44,33% dels vots, enfront el 37,78% de la RENAMO que es va confirmar com el primer partit de l’oposició.

En aquesta ocasió, els resultats van ser acceptats per tots els partits polítics, però no va passar el mateix amb les eleccions de 1999 que, un altre cop, va guanyar el FRELIMO, ja que la RENAMO va acusar al govern de greus irregularitats i va cridar a una mobilització social que terminaria en disturbis socials a múltiples ciutats del país, i fins i tot amb una repressió brutal per part del FRELIMO amb un número de morts molt elevat.

No obstant això, la pau es va acabar imposant i, a les eleccions del 2004, un altre cop va tornar a guanyar el FRELIMO, aquest cop sense incidents violents, però sí amb queixes d’irregularitats per part de l’oposició.


1.2 Situació actual:

Quant al Moçambic d’avui en dia, el país ha millorat progressivament les seves xifres macroeconòmiques i ha destacat per la seva adhesió clara al neoliberalisme i per l’elevat número d’empreses i capitals estrangers que s’estan introduint en el país. D’aquesta manera, presenta unes xifres de creixement molt elevades que conviden a l’optimisme, i s’ha donat una mena de “internacionalització” del país que es podria traduir en ingressos i riqueses per a la població o, simplement, en un episodi modern del colonialisme dels segles anteriors que tan sols es va dedicar a espoliar les seves riqueses.

Per tant, haurem d’estar atents a l’evolució d’un Moçambic que mereix una oportunitat després d’haver aconseguit iniciar el camí de la pau i la recuperació, i on encara queda molta feina per realitzar amb l’objectiu prioritari de reduir les elevades xifres de pobresa i Sida que aquest país africà presenta.


2. Actors:

República de Moçambic

FRELIMO

RENAMO

ONUMOZ



3. Recursos:

BBC

Washington Post

Le Monde Diplomatique

Diaris de Moçambic

NNUU a Moçambic



4. Dades del país:

Informació política sobre Moçambic amb informació sobre partits polítics, organitzacions, mass-medias...

Informe sobre el desenvolupament humà de NNUU amb dades referents a Moçambic

 

5. Drets humans i refugiats:

Informes i notícies de Human Rights Watch

Informe ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats)



6. Mapes:

Mapa general de Moçambic

Mapa de NNUU de Moçambic

 
Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.