Documento sin título

EL CONFLICTE DE FILIPINES:


1. El conflicte

El conflicte armat del sud de les Filipines entre el govern de Manila i els grups armats islamistes, que demanen l’autonomia, dura més de trenta anys i s’ha cobrat més de 120.000 vides. Des de 1976 s’han portat a terme diferents iniciatives per assolir una pau definitiva però aquestes s’han trencat constantment degut a les diferències existents entre les percepcions dels actors i la realitat social de les últimes tres dècades. A més, des de l’11 de setembre de 2001, la possible sortida negociada al conflicte s’ha complicat encara més amb la declaració de “Guerra Global” contra el terrorisme realitzada pels EEUU i l’aparició de nous grupuscles armats relacionats amb Al Quaeda al sud de les Filipines.

1.2 Origen i evolució del conflicte:

La demanda d’autonomia de Mindanao i Sulu (illes del sud de l’arxipèlag) té les seves arrels en la Història de les Filipines:

Quan els espanyols van arribar al segle XVI, ja feia tres segles que l’Islam s’havia establert a les illes i existien soldanats musulmans que s’estenien de Cotabato a Manila.

Davant d’aquesta situació, els colonitzadors espanyols no es van conformar amb establir zones de comerç a les illes i van decidir emprendre una creuada per conquerir l’arxipèlag i convertir els natius a la fe catòlica.

Tot i això, no es va acabar d’establir mai una llei colonial efectiva sobre els musulmans a Mindanao i Sulu, i no va ser fins que les illes van ser cedides als EEUU, amb el Tractat de París en 1898, que aquestes illes van ser incloses i es va començar una campanya de debilitament de les institucions musulmanes i de les arrels culturals de l’Islam, per part dels colonitzadors. Aquest fet va provocar que els musulmans de la zona iniciessin una sèrie de revoltes que van terminar en 1913 amb la desfeta de la resistència armada musulmana a la batalla de Bud Bagsak.

Més tard, i un cop aconseguida la independència l’any 1945, el govern de Manila va veure Mindanao com una nova frontera i va esperonar l’emigració de les illes del nord (Luzon i Visayas) cap a l’illa del sud. L’objectiu era estendre els valors culturals del nord de les Filipines a tot l’arxipèlag i, a més, reduir l’amenaça d’una possible revolta musulmana a la regió.

Aquesta migració promoguda pel govern de les Filipines va arribar al seu punt àlgid a la dècada dels 70 quan es va produir una situació de xoc i enfrontament entre els immigrants del nord i els natius musulmans de l’illa.

És en aquest context on apareix el Front Moro d’Alliberament Nacional (FMLN) que té el seu origen en el Moviment Musulmà d’Independència de Mindanao fundat el 1968 per Datu Udtog Matalam i en el grup armat de joves musulmans liderats per Nur Misuari i creat en 1969.

La seva demanda principal era la creació d’un Estat independent que comprenia Mindanao, Sulu i Palawan, més conegut com Bangsa Moro, que vol dir nació musulmana. (“Bangsa” és una paraula malaia i “Moro” prové del castellà).

Amb aquesta situació, a inicis dels 70 el sud de les Filipines es trobava en un estat de revolta total que va ser accentuat amb la declaració de la llei marcial en 1972, i amb una escalada de la campanya militar del govern de Manila contra el FMLN.

No obstant això, en 1976 es signa l’Acord de Trípoli entre el govern filipí de Imelda Marcos i el FMLN, a través del qual s’establia una autonomia per a la regió, però finalment no es va concretar degut a la intenció de la presidenta Marcos de portar a terme un plebiscit a la zona proposada per obtenir l’autonomia, decisió que va fer que el FMLN es retirés de la taula de negociacions.

Tota aquesta situació va produir l’escissió del FMLN en 1977 i va aparèixer el Front Moro Islàmic d’Alliberament (FMIL), una corrent de tendència més conservadora.

Ja en 1986, i amb una nova constitució que preveia la creació d’una Regió Autònoma del Mindanao Musulmà (RAMM), es varen reprendre les negociacions entre el govern i el FMLN. Malauradament aquestes van tornar a fracassar degut a que no comptaven amb el suport del FMIL i a que en el plebiscit que es va portar a terme per crear la RAMM van votar en contra la majoria de regions (De 14 només 4 van votar a favor i acabarien creant la RAMM).

Un altre intent per assolir la pau es va portar a terme en 1996 a Jakarta amb el suport de l’ASEAN. Amb aquest acord s’establia una Zona Espacial de Pau i Desenvolupament, i un Consell del Sud de Filipines per a la Pau. A més, s’acordava la integració de 1500 excombatents del FMLN a la Policia Nacional (PNF) i de 5750 més a les Forces Armades (FAF), així com l’establiment d’un sistema integral d’educació que inclogués els ideals i les aspiracions filipines i islàmiques.

Sens dubte, la negociació d’aquest acord va ser un èxit, però dos factors clau van suposar una limitació molt important per aconseguir la seva implementació: a) L’Acord va causar molta ansietat entre les comunitats no musulmanes a Mindanao que van expressar les seves pors a ser dominats pels musulmans. D’aquesta manera, els líders de les comunitats cristianes van organitzar manifestacions contra l’Acord i es van estendre els rumors que els grups armats cristians actius durant els inicis dels anys setanta, podrien tornar a l’acció. Les protestes demanant la retirada de l’Acord o amenaçant amb bloquejar-lo van ser una constant tant al Congrés com al Senat.

b) El FMIL, que havia guanyat força i simpatitzants, no va ser part de l’Acord i, tot i que es va intentar negociar separadament amb ell, no es va arribar a cap consens i aquests van continuar amb el conflicte armat, fet que va significar la ruptura de totes les negociacions per part del govern de Manila.

Malgrat les limitacions, l’Acord es va posar en marxa fins que en 2001, i tot i l’oposició del FMLN, es va donar un referèndum per ampliar la RAMM que va tenir com a resultat una contundent negativa a la possible ampliació. A més, també es van celebrar eleccions per a governador de la RAMM en les que el líder del FMLN, Nur Misuari, va perdre en favor del seu rival que tenia el suport de Gloria Arroyo, la nova presidenta de Filipines. D’aquesta manera, Misuari va mostrar el seu desacord llençant un atac armat contra les tropes del govern i fugint després a Malàisia, on va ser arrestat i repatriat.

D’aquesta manera es va trencar de forma definitiva el procés de pau i van aparèixer nous grupuscles armats relacionats amb grups internacionals jihadistes, en un nou context mundial sorgit a arrel dels atemptats de l’11 de setembre.

1.3 Situació actual

Actualment, després de molts anys de conflicte armat i d’esporàdiques negociacions, primer amb un unificat FMLN i més tard amb les dues principals faccions armades, es veu complicat arribar a un acord definitiu que porti la pau a la regió. És difícil pensar que l’oposició no musulmana pugui acceptar un acord d’autonomia que inclogui les reclamacions territorials del moviment Moro, de la mateixa manera que és difícil veure el moviment Moro acceptar una realitat territorial com dicta la realitat demogràfica. La regió històrica de Bangsa Moro va deixar de ser de majoria musulmana degut a les migracions promogudes pel govern de Manila des de la consecució de la independència del país, per tant, la distància entre les percepcions i les realitats van ser massa grans per sobreviure al plebiscit del 86 i al referèndum del 96, i encara avui, apareixen com a obstacles insalvables per assolir la pau. A més, un altre grup musulmà, Abu Sayaf i els seus vincles amb Al Quaeda, fan encara més difícil continuar un procés de pau que des de l’Acord de Trípoli de 1976 s’està intentant portar a terme però que malauradament ha anat fracassant de forma sistemàtica.

 

2. Actors

Govern de les Filipines

Gloria Arroyo

FMLN

Nur Misuari

FMIL

Abu Sayaf

 

3. Recursos

INCORE

BBC

The Washington Post

Le Monde Diplomatique

International Crisis Group

Mitjans de comunicació de les Filipines

 

4. Dades del país

Informació geogràfica, econòmica i política

Completa web amb varietat de dades sobre les Filipines

Dades polítiques de Filipines a Political Resources

Informe sobre el desenvolupament humà de NNUU amb dades referents a Filipines

 

5. Drets Humans i refugiats

Human Rights Watch

ACNUR

 

6. Mapa

Mapa general

Mapa general detallat

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.