Documento sin título

Drets constitucionals indígenes

Elements constitucionals

El capítol I del títol II de la Constitució política dels estats mexicans diu a l’article 40: “És voluntat del poble mexicà constituir-se en una república representativa, democràtica, federal, formada per estats lliures i sobirans en tot allò relacionat amb el seu règim interior, però units en una federació establerta segons els principis d’aquesta Llei Fonamental”.
El poder suprem de la federació es divideix en legislatiu, executiu i judicial. El poder legislatiu es diposita en el Congrés General (capítol II), que es divideix en dues cambres, una de diputats i l’altra de senadors (art. 49 i 50).
La Cambra de Diputats es composa de cinc-cents representants de la nació, elegits en la seva totalitat cada tres anys (art. 51). Està integrada per tres-cents diputats elegits segons el principi de votació majoritària relativa, mitjançant districtes electorals uninominals. Els dos-cents diputats restants seran elegits segons el principi de representació proporcional, mijançant sistemes de llistes regionals, votades en circunscripcions uninominals, concretament cinc (art. 52).
El Congrés General funciona en dos períodes de sessions anuals. El primer s’inicia el primer de setembre de cada any i s’allargarà fins al 15 de desembre. El segon va del 15 de març fins al 30 d’abril com a màxim (art. 65 i 66). Els períodes de sessions només podran allargar-se en el temps a voluntat del president de la República. El Congrés General funciona un total de cinc mesos l’any, un període realment curt si el comparem amb d’altres països. Per exemple, a Espanya les cambres funcionen un total de nou mesos l’any (art. 73 de la Constitució espanyola de 1978).
Un període de sessions tan curt denota una important preponderància de l’executiu sobre el legislatiu i un escàs poder de control d’aquest per sobre de l’executiu. L’exercici del poder executiu de la unió es diposita en només un individu, el president dels estats units mexicans (capítol III). El president inicia l’exercici del seu càrrec l'1 de desembre, amb una durada de la legislatura de sis anys. L’elecció del president és directa (art. 83).

Responsabilitat política i legal

Un dels criteris essencials de la democràcia política es dotar la societat civil i els seus representants de mitjans institucionals eficaços per limitar el poder dels governants. A Mèxic, la responsabilitat pública existeix i s’ha aplicat, però no concorda amb el format democràtic, ja que no s’exerceix des de baix, sinó des de dalt. És a dir, és el president de la República qui l’exerceix amb els seus subordinats formals (els membres del gabinet i la burocràcia federal) i informals (els dirigents del PRI, els governadors, senadors i diputats, del partit oficial). La font de responsabilitat pública està invertida, a diferència de la normalitat de les democràcies eficaces. En aquest sistema, és evident que el president queda lliure de ser cridat legalment a donar explicacions, encara que la Constitució ho prescrigui. Tampoc els expresidents són cridats a donar explicacions, ja que una de les regles no escrites del règim és la impunitat de qui ha ocupat el càrrec.

La credibilitat electoral

La vinculació orgànica del PRI amb l’Estat, els recursos humans, financers, materials i logístics que aquest proporciona, desvirtuen qualsevol sentit de la competència partidista efectiva. L’organització dels comicis en mans de l’Estat, i la més o menys oberta parcialitat dels funcionaris electorals en favor del PRI, situació que a poc a poc va canviant en el país, només pot generar desconfiança en els comicis. A més, els mecanismes de captació del vot de nombrosos sectors cautius per part del partit oficial, a través de la coerció, l’amenaça i el càstig obert o velat, contaminen l’ambient de llibertat per emetre el sufragi, que també exigeix el joc democràtic.

La força de l’oposició

A Mèxic, l’oposició ha estat permesa i fomentada pel règim, però en un marc que li impedeix aspirar seriosament a esdevenir govern o exercir una influència important sobre el procés polític. Part de l’estratègia electoral del règim mexicà ha consistit a “cedir” alguns espais de poder a l’oposició, com a incentiu perquè aquesta continuï participant en el joc on té la partida perduda abans de començar. Els pay off (o recompenses) oferts a l’oposició per la seva participació en la comtesa electoral certament s’han incrementat amb el temps. A partir de 1998, quan el PRI va obtenir la menor votació federal (51 %), l’oposició ha aconseguit més i més importants espais que en tota la història postrevolucionària. Abans d’aquell any, el partit oficial sempre havia obtingut una votació superior al 60 %, que fins i tot havia aconseguit nivells propers al 100 %, tal com passa en els sistemes de partit únic.
El 1994 el PRI obtingué el 50 % de la votació global, però en virtut de la legislació electoral aquests resultats no només li van donar la presidència, sinó també el 60 % de la Cambra dels Diputats, és a dir, una sobrerepresentació del 10 %. Més clarament, a la Cambra dels Senadors el PRI ha mantingut una quasi inexpugnable hegemonia. Dels seixanta-quatre seients senatorials, el PRI n'havia guanyat el 100 % abans del 1988, any en què en va perdre quatre per recuperar-ne un més el 1991. La reforma electoral del 1994 obria el Senat a l’oposició amb la creació dels senadors de primera minoria (quatre senadors per circunscripció, tres per al partit més votat i un per a la primera minoria). Però com que el nombre de senadors de la majoria es va incrementar a tres, el PRI ha mantingut fins al 75 % de la Cambra de Senadors. Una reforma poc substancial.

De les llibertats i els drets dels pobles indígenes

El que podríem denominar drets fonamentals es troben al capítol I del títol I. Per exemple, l’article 2n prohibeix l’esclavitut, l’article 3r conté el dret a l’educació i la llibertat de creences. En aquest apartat fem espeial referència a l’article 4, ja que és de vital importància per entendre el conflicte actual.
L’article 4t fa referència, a més del dret a la salut, a un habitatge digne i a la igualtat de l’home i la dona, en els pobles indígenes. L’article 4t diu: “La llei protegirà i promourà el desenvolupament de les seves llengües, cultures, usos, costums, recursos i formes específiques d’organització social, i garantirà als seus integrants l’accés efectiu a la jurisdicció de l’Estat. En els judicis i procediments agraris en què siguin part, es tindran presents les seves pràctiques i costums jurídics en els termes que estableixi la llei”. Per a la població indígena i l’EZLN, aquest mandat constitucional no només no es compleix, sinó que és insuficient.

Reformes constitucionals. Proposta de la Comissió de Concòrdia i Pacificació

El 29 de novembre de 1996, la Comissió de Concòrdia i Pacificació (COCOPA) va presentar una proposta de reforma constitucional que afectava els articles 4, 115, 18, 26, 53, 73 i 116. En aquesta proposta es clarifiquen i s’amplien els preceptes referits als pobles indígenes.
En primer lloc, l’art. 4 fa referència al dret a la lliure determinació dels pobles indígenes, i com a expressió d’aquesta, a l’autonomia com a part de l’Estat mexicà per:

I. Decidir les seves formes de convivència i d’organització social, econòmica, política i cultural.
II. Aplicar els seus sistemes normatius de regulació i solució de conflictes interns, respectant les garanties individuals, els drets humans i, en particular, la dignitat i integritat de les dones. Els seus procediments, judicis i decisions seran convalidats per les autoritats jurisdiccionals de l’Estat.
III. Escollir les seves autoritats i exercir les seves formes de govern intern d’acord amb les seves normes en els àmbits de la seva autonomia, garantint la participació de les dones en condicions d’equitat.
IV. Enfortir la seva participació i representació política d’acord amb les seves especificitats culturals.
V. Accedir de manera col·lectiva a l’ús dels recursos naturals de les seves terres i territoris, entesos aquests com la totalitat de l’hàbitat que els pobles indígenes fan servir i ocupen, excepte aquells el domini directe dels quals correspongui a la nació.
VI. Preservar i enriquir les seves llengües, coneixements i tots els elements que configuren la seva cultura i la seva identitat.
VII. Adquirir, operar i administrar els seus propis mitjans de comunicació.

Aquesta proposta també conté una sèrie d’obligacions dirigides a la Federació, els estats i els municipis pels pobles indígenes. Obligacions com impulsar el respecte i el coneixement de les diverses cultures de la nació, promoure el seu desenvolupament equitatiu i sostenible i l’educació bilingüe allà on hi hagi pobles indígenes. Definir i desenvolupar programes educatius de contingut regional en consulta amb els pobles indígenes i programes específics de protecció dels drets dels indígenes emigrats, tant al territori nacional com a l’estranger.
Per garantir el seu accés a la jurisdicció de l’Estat, els indígenes tindran en tot moment el dret a ser assistits per intèrprets i defensors, particulars o d’ofici, que tinguin coneixement de les seves llengües i les seves cultures. També l’Estat haurà d’establir institucions per garantir la vigència dels drets dels pobles indígenes i el seu desenvolupament integral.

L’ art. 115 es reformaria en el sentit de donar participació als nuclis de població ubicats dins de la circunscripció municipal, als plans de desenvolupament municipal i en els programes que es derivin d’aquests.
L’ art. 18 es reformaria en el sentit que els indígenes puguin acomplir les seves penes preferentment en els establiments més propers al seu domicili, de manera que es propiciï la seva reintegració a la comunitat.
L’ art. 26, perquè els plans de desenvolupament tinguin presents les comunitats i els pobles indígenes, a fi d’assegurar la seva participació i representació polítiques en l’àmbit nacional.
L’ art. 53, per establir la demarcació territorial dels districtes uninominals i les circunscripcions electorals plurinominals, haurà de tenir present la ubicació dels pobles indígenes, a fi d’assegurar la seva participació i representació política.
L’ art. 73: el Congrés tindrà facultats per expedir les lleis que estableixin la concurrència federal dels estats i dels municipis en l’àmbit de les seves respectives concurrències, respecte dels pobles i les comunitats indígenes, amb l’objecte d’acomplir els articles 4 i 115.
L’ art. 116: per garantir la representació dels pobles indígenes les legislatures dels estats pel principi de la majoria relativa, els districtes hauran d’ajustar-se a la distribució geogràfica d’aquells pobles.

En resum, aquesta proposta de reforma constitucional de la COCOPA (en la qual també ha representació governamental) no només va en la direcció d’ampliar i protegir els drets dels pobles indígenes, sinó que suposa una democratització del sistema polític mexicà.
El desembre de 1996, l’EZLN va acceptar la proposta de la COCOPA. El mateix mes de desembre el president Zedillo va presentar una contraproposta.

Proposta del Govern de reformes constitucionals en matèria de drets dels pobles indígenes, de 12 de gener de 1996

Les diferències entre la proposta de la COCOPA i la del Govern són notables. Les més rellevants es troben als articles 4, 115, 18, 53 i 73. Els articles 26 i 116 coincideixen completament.
Pel que fa a l’article 4 , la proposta del Govern no considera el punt I (“decidir les seves formes internes de convivència i d’organització social, econòmica, política i cultural”). Pel que fa al punt IV, la proposta del Govern modifica el punt V de la proposta de la COCOPA, ja que limita l’ús i el servei dels recursos naturals de les seves terres a les modalitats de propietat establertes per la Constitució mateixa.
A l’article 115, la proposta del Govern buida de contingut la proposta de reforma de la COCOPA, ja que deixa els muncipis com a simples executors de la legislació estatal. Impedeix, d’aquesta manera, que aquests legislin observant les especificitats de la seva població, sigui indígena o no. La proposta de la COCOPA estableix que la participació de la població en els plans de desenvolupament municipal s'ha de fer segons la legislació municipal; el Govern proposa que aquesta participació ha de ser establerta segons la legislació estatal.
A més, en el mateix article el Govern identifica les comunitats indígenes com a entitats d’interès públic; per la seva banda, la proposta de la COCOPA anomena aquestes comunitats com entitats de dret públic.
Pel que fa a l’article 18, sobre el dret a complir les penes en establiments propers al seu domicili, el Govern estableix que només es conferirà aquest benerfici (no dret) quan les lleis ho considerin: “les lleis fixaran els casos en què la qualitat indígena confereixi el benefici de complir...”. És a dir, aquest dret considerat a la proposta de la COCOPA estaria limitat per llei.

La modificació governamental que proposa el govern a l’article 53 no considera la possibilitat de comptar amb la ubicació dels pobles indígenes en el moment d’establir la demarcació de les circunscripcions plurinominals. Aquesta modificació anul·la un punt clau de la proposta de la COCOPA, encaminada a assegurar la correcta representació política dels pobles indígenes en les institucions de la nació.
Per acabar, a l’article 73 el Govern elimina tota referència als pobles i les comunitats indígenes.
El gener de 1997, l’ EZLN, després de conèixer la contraproposta del Govern, la va rebutjar i va abandonar el diàleg reprès el novEmbre de 1996.

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.