Documento sin título

El conflicte segons Gemma Cairó

El context econòmic i polític

Allò que és local sovint és el reflex d’allò que és global, o més ben dit, la manifestació d’un esdeveniment local està íntimament relacionada amb el futur històric a nivell mundial. Això, pel que aquí ens interessa, significa que els orígens del conflicte zapatista responen a la crisi política i econòmica que viu actualment el capitalisme, de manera que a gran escala la rebel·lió de Chiapas podria emmarcar-se en el context de neoliberalisme econòmic i dèficit democràtic que atravessa la humanitat a les portes del segle XXI. I justament aquests dos factors es fan especialment patents a Mèxic, on les contínues polítiques d’ajust estructural tutelades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el règim polític corrupte i autoritari que ha regit els designis del poble mexicà, han esdevingut els principals ingredients perquè els exclosos i marginats fessin famós el “Ya basta” i perquè l’aixecament dels indígenes de l’estat de Chiapas desemboqués en una crisi econòmica i política al país.

La situació econòmica

La política econòmica que ha desenvolupat el govern mexicà des de mitjans dels anys vuitanta ha respost als requeriments de pagament del deute extern mitjançant els ajustos estructurals de l'FMI, caracteritzats pel seu caràcter recessiu. Aquestes polítiques, centrades en mesures de liberalització, privatització i desregulació, han significat un creixent emprobriment de la població i la precarització de les seves condicions de vida. La creixent desigualtat econòmica es posa de manifest en l’elevat grau de concentració de la riquesa, de manera que el 10 % més ric disposa del 40 % de l’ingrés, mentre que el 10 % més pobre no arriba al 2 %. I és que en parlar de Mèxic, no es pot parlar com d'un tot, sinó que ens hem de referir a dos Mèxics, atesa la situació de dualisme que caracteritza aquesta societat. D'una banda trobem el Mèxic modern, desenvolupat, occidentalitzat, i de l'altra, el Mèxic profund, subdesenvolupat, pobre. Sens dubte, les dues cares de la mateixa moneda.

 

És en aquest últim Mèxic on trobem el col·lectiu indígena, dispers per tot el país, la principal característica del qual és el subdesenvolupament econòmic i social. I referint-nos al cas particular de la població indígena de Chiapas, això es posa de manifest en el text que la taxa d’alfabetització no arriba al 50 %, els nivells de salubritat estan sota mínims i més de la meitat de la població té uns ingressos iguals o inferiors al salari mínim. Aquesta situació de pobresa deriva directament, a l’igual que en la majoria dels països subdesenvolupats llatinoamericans, del problema de la terra, principal font d’ingressos de la població i garant de subsistència. I és justament la defensa de la terra la clau de volta del conflicte de Chiapas i uns dels llegats més importants de la revolució mexicana de 1910. Amb el crit de “terra i llibertat” Zapata denunciava la creixent despossessió de terres als camperols a favor dels terratinents; quedà des d’aleshores establerta la propietat comunitària de la terra sota la forma d’emprius. Malgrat això, la reforma agrícola que havia de redistribuir les terres mai s’acomplí, i malgrat que els camperols i els indígenes havien viscut i treballat les terres durant generacions, no en tenien la propietat legal. Aquesta situació s’agreujà durant les negociacions del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), quan el govern mexicà reformà l’article 27 de la Constitució liquidant definitivament la propietat social de la terra. Així doncs, l’extrema concentració de la propietat de la terra en mans dels terratinents i les cada vegada menors possibilitats dels camperols de cultivar la terra per sobreviure, l'han portat a la marginalització i l'emprobriment de la població indígena i camperola.

L’esfera política

L’altre gran element que configura la rebel·lió indígena a Chiapas es troba en l’esfera política mexicana, establerta sobre un sistema polític de partit dominant (o de partit d’estat) caracteritzat pel nepotisme i la corrupció, indiferent als requeriments de democràcia dels col·lectius indígenes. El sistema de govern presidencialista dominat pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) ha estat envoltat de mites que han encobert la manca d’honestedat política per part dels governants. Aquests “mites” han cuallat i queden ben representats des del partit governant a través de la seva imatge “revolucionària” (com indica el nom mateix del partit), les bones relacions institucionals amb Cuba o l’aire d’antiamericanisme que han imprimit durant molts anys les declaracions públiques des del règim. Però certament, això no ha estat suficient per tapar la corrupció política generalitzada, les màfies policials, els suborns dels narcotraficants al poder judicial o la mentida legitimada des del poder. Sembla ser que tot té un límit, i es comencen a entreveure mesures de democratització i transparència en la vida política mexicana, com es va observar després de les eleccions de juliol de 1997, en els quals els altres dos partits principals, el PRD i el PAN, van entrar a formar part de l’escena política. De qualsevol manera l’actuació política des del Govern ha passat per sobre dels drets socials, polítics i culturals dels pobles indígenes, menyspreant-los fins al punt que els ha oblidat.

El resultat

És, doncs, en aquest context, on esclata la rebel·lió zapatista de l’1 de gener de 1994, denunciant la violència des del poder, la discriminació racial, el domini dels cacics i la misèria eterna. L’alçament a Chiapas va posar en dubte el “miracle mexicà”, mostrant el revers de la història, i aleshores Salinas de Gortari deixà de ser el president que havia de conduir Mèxic a les portes del primer món. Justament a partir d’aleshores el país va entrar en una profunda crisi econòmica i política. Les magnífiques xifres macroeconòmiques canviaren de signe i s’assistí a una sortida massiva de capital del país -per la qual cosa fou necessari l’ajut econòmic de Clinton de la mà de l'FMI perquè allò no desemboqués en l’”efecte tequila” i es fes extensiu a la resta de borses llatinoamericanes, amb les consegüents pèrdues financeres. L’estabilitat que havia caracteritzat el règim polític mexicà durant més de 70 anys començava a trencar-se amb els assassinats, aquell mateix any, de Colosio -successor de Salinas de Gortari- i de Ruiz Massieu -secretari general del PRI- per les seves suposades tendències reformadores, obrint-se així importants fractures en el partit governant i, per extensió, en el sistema polític. ¿Havia l’alçament de l’EZLN destapat les intrigues polítiques més profundes del règim i mostrat la cara més cruel de la reforma econòmica neoliberal?

Anàlisi

L’1 de gener de 1994 s’obria a Chiapas un nou capítol de la història de la humanitat. L’Exèrcit Zapatista d' alliberament Nacional (EZLN) s’alçava en armes de la mà del ja històric sotscomandant Marcos i de les comunitats indígenes per lluitar contra "l’oblit", per recuperar així la memòria històrica i denunciar les violacions a què han estat sotmesos els pobles indígenes des de fa més de 500 anys. Aquest conflicte s’emmarca en un context econòmic i polític concret, amb demandes concretes per part dels insurgents: dret a la terra i al treball digne i transformació democràtica. La rebel·lió de Chiapas té uns trets particulars únics, per això se l’ha anomenada la “revolució del segle XXI”, en el sentit que es considera que trenca radicalment amb les pràctiques de l’esquerra revolucionària tradicional.

Alçament i evolució del conflicte

Amb el crit de guerra de “democràcia, llibertat i justícia”, aquell 1 de gener de 1994 l’EZLN ocupava set muncipis de l’estat de Chiapas -ocupant un ampli territori corresponent a més de la meitat de l’extensió de Catalunya- amb una estratègia militar ben organitzada i un pes important de la població indígena. La seva carta de presentació era la Primera Declaració de la Selva Lacandona, on, a més de denunciar la situació de dictadura que viu el país, es fan explícites les demandes bàsiques per poder viure dignament.

El suport popular a l’EZLN, la caiguda automàtica de la borsa mexicana i la coincidència de l’entrada de Mèxic al Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCNA), fan moure el govern de Salinas de Gortari cap a una posició de diàleg. D’aquesta manera el 12 de gener s’inicia l’armistici i s'entra en el que s’ha anomenat la “pau armada”, encara que ambdues parts actuen; mentre el Govern ordena la militarització de la zona rebel, l’EZLN comença a fer públic el seu missatge a tot el món.

El 19 de febrer s’obra el diàleg entre ambdues parts a San Cristòbal de las Casas, on l’EZLN presenta al Govern 34 peticions, a les quals o bé no es dóna respostes o bé es fan promeses -mai complertes. Seguidament, els zapatistes responen negativament a la proposta de pau negociada del Govern, com es posa de manifest a la Segona Declaració de la Selva Lacandona, donant per trencat el diàleg. Amb la voluntat constant de l’EZLN de fer de pont al poble mexicà en pro de la democràcia política i social, es convoca el juny de 1994 la societat civil mexicana -partits polítics, sindicats, associacions diverses, ciutadans independents…- a la Convenció Nacional Democràtica -a la qual assisteixen unes 6.000 persones- amb l’objectiu d’obrir nous espais de discussió i organització per a la transformació democràtica.

Malgrat que la identitat de Marcos és descoberta el febrer de 1995, fent-se pública la seva formació de guerriller marxista i obrint-se vies de discussió sobre els suposats orígens indígenes de l'EZLN, això no trenca el clima de pau armada. Els Acords de San Andrés són els primers acords entre Govern i EZLN (febrer de 1996) sobre drets i cultura indígena -l’altre gran tema, democràcia i justícia no es va tractar-, però la nul·la voluntat política de compliment per part del Govern va fer trencar les negociacions. Amb la intermediació de la COCOPA (Comissió de Concòrdia i Pacificació) es presenta un nou document com a proposta d’acord sobre el qual les parts han de pronunciar-se. Aquest és acceptat per l’EZLN i rebutjat pel Govern, que presenta a la vegada una contraproposta: Proposta del Govern de reformes constitucionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Aquest document és considerat per l’EZLN com una burla del Govern a la lluita dels pobles de Mèxic, com s’expressa al Comunicat l'EZLN de gener de 1997, afirmant que la contraproposta posa en crisi tot el procés de pau a Mèxic. Mentre la COCOPA continua els intents de reemprendre les negociacions (Comunicat de la COCOPA, març, 1997), no cedeix la guerra de baixa intensitat lliurada pel Govern federal contra la població a través de pressionar militarment i psicològicament les comunitats indígenes de Chiapas.

El significat de l’alçament i els trets del zapatisme

A través dels diferents comunicats que ha fet públics l'EZLN, poden observar-se els trets particulars que caracteritzen aquest moviment armat i que difereixen considerablement dels d’altres guerrilles llatinoamericanes. La concepció de l’exercici del poder sota la premissa del “manar obeint” com a base de la democràcia comunitària o la voluntat i l'exercici de dur a terme un “diàleg inclusiu” on participi tota la societat, la societat civil com a principal força legitimadora i mobilitzadora per a l’anhelada transformació política, econòmica i social.

Per a una plena comprensió de la significació de la rebel·lió de Chiapas cal fer referència a tres elements bàsics que sustenten tot el discurs i l’activitat del moviment zapatista: lluiten per recuperar el vincle de l’individu amb la terra, aposten per una nova concepció del poder modificant-ne bases i es concep la societat com un interpel·lant a través de les paraules més que no pas de les armes (article d'Ortiz a La Guillotina).

La ideologia política que impregna el zapatisme escapa del dogmatisme, i, malgrat moure’s a vegades en un mar d’ambigüitat, apareix com un nou moviment, com una nova revolució. Així, dos dels pilars del zapatisme, com són la nul·la voluntat de presa de poder polític, però lluitant per espais oberts a la ciutadania i els intents d’articular un moviment popular a través de la interpel·lació directa als pobles, mostren una nova cara de la rebel·lió armada lluny del sectarisme (article de Moguel a La Guillotina).

Com quedava expressat en els precedents del conflicte, l’alçament de Chiapas toca directament la problemàtica que actualment viu tot el planeta fruit de la dinàmica d’acumulació capitalista i n’és una petita expressió, amb els seus trets propis i diferenciadors. D’aquesta manera és interessant obervar el vincle existent entre el moviment zapatista i les transformacions capitalistes que s’estan vivint (article Ceceña a Chiapas 2). De fet, la misèria econòmica i l’autoritarisme polític que ha denunciat l’EZLN no poden deslligar-se del funcionament del sistema capitalista i de l’actual fase neoliberal a què s’enfronten tots els pobles del món. Això va posar-se de manifest el juliol de 1996 a la Primera Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme, celebrada a Chiapas en territori rebel, en la qual fou possible obrir vies de discussió i reflexió sobre com la humanitat pot entendre i alhora alliberar-se d’aquest projecte global anomenat neoliberalisme que oprimeix la condició humana des de totes les vessants: cultural, política, econòmica, social… Amb la voluntat de crear i articular xarxes de resistència a tot el món contra el neoliberalisme se celebrava el juliol de 1997 a diferents punts de l’Estat espanyol la Segona Trobada Intercontinental per la Humanitat i contra el Neoliberalisme. El sotscomandant Marcos mateix intenta encaixar els diferents aspectes de la realitat mundial en el marc del neoliberalisme, mostrant i denunciant algunes de les cares del Siete piezas del rompecabezas mundial.

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.