Títol de la fitxa de país
Introducció al conflicte de Chiapas (1994-2009)
Antecedents

Es podria dir que el conflicte chiapanec es basa en dues qüestions fonamentals: per una banda, la lluita contra la globalització neoliberal i, per l’altra, la lluita pel reconeixement dels drets dels pobles indígenes.

L’estat de Chiapas és un dels 32 estats que componen els Estats Units de Mèxic i és una de les regions on es concentra un major grau de naturalesa multicultural, freqüentment multiètnica, que caracteritza a aquest país.

Segons els simpatitzants del discurs zapatista, Chiapas és “un estat ric amb gent pobre.” De fet, en contra de la immensa riquesa natural i cultural, Chiapas continua sent un dels estats més pobres de Mèxic.

En el període que va des de 1934 a 1940, durant la presidència de Lázaro Cárdenas, es va verificar a Mèxic un fort creixement econòmic basat en el creixement industrial, en la nacionalització del petroli, dels ferrocarrils i en la intensificació de la Reforma Agrària. Mentre que l’economia creixia, sobretot, per les exportacions del petroli, creixia també el deute extern motivat pel considerable augment de les importacions de productes industrials necessaris per l’economia.

En els anys 50 el govern va imposar una política econòmica d’intensificació de la ramaderia en detriment de l’agricultura, el que va portar a la colonització de la selva Lacandona i una conseqüent desforestació de les zones poc adequades per als pastos.

El govern de José López Portillo (1976-1982) del PRI (Partit Revolucionari Institucional) es va caracteritzar per les seves decisions arbitràries i financerament ineptes que van detonar en una greu crisi econòmica que va desembocar en la suspensió de pagaments del deute extern a les potències occidentals, que va sumir al país en un desnivell econòmic.

Posteriorment es va seguir la presidència de Miguel de la Madrid (1982-1988) que es caracteritzà, en l’àmbit econòmic, per una política neoliberal. La presidència de Carlos Salinas de Gortari (1988-1984), que fou elegit president després d’unes eleccions molt dubtoses, va caracteritzar-se per una política de liberalització i obertura econòmica que transformà l’economia del país. El PRI continuava sent l’únic partit amb veu en el govern federal i les seves polítiques centrades en mesures de liberalització i privatització portaren a un creixent empobriment de la població i l’empitjorament de les seves condicions de vida, que desembocà en nombrosos conflictes que culminaren en l’aixecament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) a Chiapas.

Segons xifres que daten de 2004, Chiapas genera una part significativa de l’energia elèctrica del país, però una gran part de les seves llars no tenen electricitat. Tenen un 23% de la producció de gas natural, la meitat de la producció nacional de blat, la producció de cafè i les pastures de ramaderia són les més elevades del país. Tanmateix, quasi el 60% de la població sobreviu amb un salari mínim; el 60% dels nens no poden anar a la escola i l’índex d’analfabetisme arriba al 30%; només un 57% tenen accés a aigua potable.

L’estat de Chiapas també es caracteritza per ser un estat amb una forta discriminació racial, encara que la població indígena representa el 30% y quasi la totalitat de la població en la zona de conflicte.

El descobriment d’Amèrica i la conquesta de Mèxic van significar per als seus habitants originals la pèrdua de la quasi totalitat dels seus territoris i el violent final de la civilització mesoamericana. Al llarg dels últims 500 anys els pobles indígenes han perdut el 92% de les seves terres.

En 1910, les poblacions indígenes colpejades per la pèrdua de les seves terres, la pobresa, l’explotació i l’opressió social que vivien, foren una de les forces socials claus que precipitaren la revolució agrària mexicana. La constitució de 1917 inicià un procés de reforma agrària que beneficià a prop de tres milions de camperols, en la seva majoria indígenes però aviat va perdre la seva força. No obstant, la desigualtat econòmica i social es va mantenir.

La discriminació contra els indígenes es manifesta en els baixos índexs de desenvolupament humà i social, l’extrema pobresa, la insuficiència de serveis socials, la manera en la qual les inversions i projectes productius són posats en pràctica, i la gran desigualtat en la distribució de la riquesa i els ingressos entre indígenes i no indígenes.

L’indi és un símbol de retràs i subdesenvolupament, comparable a un nen, i que ha de ser educat i incorporat a la cultura dels mexicans per tots els medis necessaris.

Durant l’últim segle l’Estat Mexicà va basar la seva política indigenista en l’educació, la reforma agrària i la infraestructura de carreteres i comunicacions, amb l’objectiu “d’integrar als indis a la nació”. Però, moltes comunitats indígenes no acceptaren aquest progrés històric i es van mantenir fidels a la seva identitat cultural com pobles indígenes. Han pogut resistir i sobreviure 20 milions de indígenes, agrupats per 56 ètnies. En l’Estat de Chiapas els principals grups ètnics són els lacandones, tzeltales, tzotziles i choles.

No podem oblidar les qüestions relacionades amb l’exèrcit del poder local. És visible l’abús de poder per part de les autoritats locals, amb un exercici desmesurat d’autoritarisme d’una oligarquia conservadora. Aquestes qüestions prenen la forma de disputes pel control dels governs municipals, els programes de desenvolupament, les agències d’assistència tècnica, de prestació de serveis o de distribució de subsidis, etc. Com a conseqüència d’això, la repressió i la violació sistemàtica dels drets humans, l’empresonament al marge de la legalitat, el segrest, l’assassinat, porten a un clima de por i revolta per part de les comunitats indígenes.

S’ha d’entendre que fou la suma d’aquestes causes i la seva combinació el que va portar a que el territori de Chiapas i la seva població es convertissin en una zona conflictiva, que donaria origen a l’aixecament zapatista del 1 de gener de 1994.

Origen i evolució del conflicte

El conflicte es va desencadenar a Mèxic a partir de l’aixecament zapatista del 1 de gener de l’any 1994, data en la qual cents d’indígenes van prendre 7 municipis en els Alts de Chiapas i agafaren la caserna militar de Rancho Nuevo.

Les demandes del EZLN eren: “treball, terra, taulat, alimentació, salut, educació, independència, democràcia, justícia i pau”. La seva lluita era, per tant, per una major igualtat social i reconeixement dels pobles indígenes de Chiapas i també la lluita contra el neoliberalisme econòmic.

La conjuntura de la insurrecció estava marcada per l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TCLN) entre Estats Units, Canadà i Mèxic.

El conflicte chiapanec, amb la insurrecció del EZLN, té com característica principal el ser un conflicte armat intern o interestatal ja que es tracta d’un enfrontament que es desenvolupa en el territori d’un país, Mèxic, entre el govern i un grup d’opositors interns (EZLN) sense la intervenció d’altres Estats.

Com a resposta davant la revolta zapatista, l’Exèrcit federal va iniciar una ofensiva en els llocs ocupats i en les comunitats indígenes de la zona. No obstant es va produir una reacció social, nacional i internacional, sol•licitant la cessió de l’ofensiva militar del govern que portà al president Salinas a buscar una sortida al conflicte a través del diàleg amb els zapatistas.

Després de 12 dies de conflicte, en el qual el balanç de morts varia entre 145 (versió del govern) i 1000 (versió del EZLN), el govern de Salinas decreta un alt el foc unilateral. El primer diàleg va ser a la Catedral de San Cristóbal de les Cases, sota la mediació del bisbe Samuel Ruiz. Amb tot, en juny el EZLN va refutar les propostes del govern (pel 98% dels votants) per no respondre a les seves demandes. Decideix mantenir l’alt el foc i obrir un diàleg amb la societat civil. A través de la Segona Declaració de la Selva Lacandona, va fundar la Convenció Nacional Democràtica com instrument de la societat civil per lluitar per la reforma democràtica de Mèxic.

Al febrer de 1995 l’exèrcit federal va iniciar una nova ofensiva trencant unilateralment i sense avisar la suspensió, aguditzant la repressió i l’amenaça a les organitzacions sospitoses de simpatitzar pacíficament amb el EZLN. L’exèrcit va entrar violentament en les comunitats indígenes, destruint camps de cultiu, llars, contaminant aigües, destruint fonts d’energia i propagant la por i l’horror sobre els pobles indígenes. En la primavera del mateix any l’ofensiva militar es va detenir i la gent començà a tornar a les seves comunitats on van trobar les destrosses i a l’exèrcit acampat al costat.

En 1997 la forta tensió que es vivia a Chiapas va culminar amb la massacre d’Acteal en el municipi chiapanec de Chenalló, on 45 persones pertanyents al grup pacifista “Las Abejas” foren assassinades.

Durant aquests anys el conflicte chiapanec ha sigut una guerra de baixa intensitat caracteritzada per una enorme tensió degut al desplegament militar de l’exèrcit federal i els grups paramilitars però estatals per un costat, i la agitació social de l’Exèrcit Zapatista i els seus simpatitzants, per altre.

Al llarg d’aquest conflicte es destaca la vulnerabilitat dels drets humans en el territori de Chiapas on foren violats drets humans d’indígenes de nombroses comunitats. Segons la Comissió Civil Internacional d’Observació pels Drets Humans, la intensa militarització de la zona, la presencia de grups paramilitars, la generalitzada situació d’impunitat, els obstacles per l’accés a la justícia, la misèria estructural de les comunitats, la repressió civil i la manca de voluntat per resoldre les demandes dels indígenes, contribueixen en gran mesura en el malestar dels habitants del país.

El Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de les Cases denuncia que l’exèrcit realitza una “guerra de desgast amb la que evita grans enfrontaments i redueix els seus desplaçaments. L’estratègia li permet esgotar a l’enemic, els camperols indígenes. Redueix poc a poc els seus recursos materials, la seva enteresa psicològica i els seus valors espirituals. Desgasta l’habilitat política dels seus quadres. Talla i redueix el recolzament que pogués generar sobre sí. Tanca les portes a la solidaritat nacional i internacional.

Processos de negociacions per la pau

El 16 de febrer de 1996, com a resultat de les negociacions a l’Església de San Cristóbal de les Cases, el govern i el EZLN van firmar els Acords de San Andrés, els primers acords sobre Drets i Cultura Indígena. Com a resultat d’això el govern es va comprometre a presentar-los al Congrés per a que fossin incorporats en la Constitució. No obstant, en setembre el EZLN va considerar que el govern no donava senyals de complir allò acordat i decideix no continuar amb el diàleg i va establir condicions per tornar a la taula de les negociacions:

  • el compliment dels Acords de San Andrés i la instal·lació de la Comissió de Seguiment i Verificació (COSEVER) per controlar la implementació d’aquests acords;
  • la fi de l’ocupació militar i paramilitar a Chiapas;
  • la disposició del govern federal per dialogar;
  • alliberament dels empresonats polítics.

Després de la retirada de l’EZN de les negociacions, la COCOPA (Comissió de Concòrdia i Pacificació) proposa una iniciativa de reformes constitucionals basada en els Acords de San Andrés. L’EZLN aprova la proposta sense posar objeccions, tot i no estar totalment d’acord, el govern respon amb una llista de 27 comentaris en els quals afirma que l’exèrcit no accepta la proposta perquè considera que és una amenaça a la integritat i a la sobirania estatals i que concedeix als indígenes privilegis que podrien afectar als drets de la resta de mexicans.

Després del desacord en l’aprovació de la proposta de la COCOPA, es va intensificar la guerra de baixa intensitat. El nombre de desplaçats creix fins a 14.000 persones i el diàleg per la pau s’estanca indefinidament.

Durant l’Administració de Vicente Fox (2000-2006), es van realitzar accions per resoldre el conflicte a Chiapas. Canviar la lògica militar per la política era fonamental per reprendre el diàleg entre el govern i l’EZLN. Algunes de les mesures de Fox van ser: l’adopció presidencial (com a iniciativa legislativa) del projecte de reforma constitucional en matèria de drets i cultura indígena, elaborat per la Comisión (legislativa i pluripartidista) de Concordia y Pacificación (COCOPA); l’alliberació de presos de l’EZLN i la retirada de 7 campaments militars estratègicament situats a la zona del conflicte. D’aquesta manera, l’administració de Fox responia a les condicions zapatistes per reprendre el diàleg.

El febrer de l’any 2001, els zapatistes van començar una marxa des de Chiapas fins a la capital federal per donar a conèixer les seves posicions al país, i explicar davant el Congrés la Ley de Derechos y Cultura Indígena. La llei va ser publicada al Diario Oficial de la Federación donant caràcter vigent a aquestes normes. No obstant això, la Llei que va aprovar el parlament traïa la lletra i l’esperit dels Acords i va ser rebutjada per les comunitats indígenes de Chiapas, Oaxaca i Guerrero i pel Congreso Nacional Indígena que havia fet seus els Acuerdos de San Andrés. Aquesta llei restringia significativament el concepte “d’autonomia indígena”, no considerava les comunitats i pobles indígenes com a entitats de dret públic, ni reconeixia els seus drets al territori, a l’ús i gaudi dels recursos naturals, així com l’associació de comunitats i municipis. Després d’aquest fracàs en les negociacions, l’EZLN es replega en el silenci de la Selva fins el dia 1 de gener de l’any 2003 quan més de 20 mil indígenes van arribar a la ciutat de San Cristóbal i l’EZLN va condemnar l’aprovació de la llei indígena per violar l’esperit dels Acuerdos de San Andrés. El mateix any, l’EZLN va anunciar una sèrie de canvis en el seu discurs respecte al seu funcionament intern i a la seva relació amb la societat civil nacional i internacional (“Treceava Estrella”). Amb l’objectiu d’instaurar l’autonomia establerta als Acuerdos de San Andrés, del 8 al 10 d’agost, l’EZLN va anunciar la desaparició dels Aguascalientes i la creació dels caracoles i de les Juntas de Buen Gobierno (JBG). El propòsit de la nova forma de lluita zapatista era la resistència i el diàleg amb la societat civil a través de l’establiment d’un espai autònom aliè a qualsevol autoritat governamental i en els quals són aplicats els Acuerdos de San Andrés i els drets dels pobles indígenes.

El conflicte prossegueix ara en un context de guerra “integral de desgast” en la qual, no existeix una confrontació directa, i hi ha un incalculable nombre d’estratègies militars, polítiques i econòmiques amb l’únic propòsit de debilitar la resistència zapatista. Davant d’aquest escenari, les JBG han treballat com a governs autònoms en la mediació i resolució de conflictes no només entre zapatistes sinó també entre no zapatistes.

Mentrestant, Amnistia Internacional va publicar el seu informe del 2004 “Abusos desoídos en Guadalajara: la resistencia a esclarecer violaciones de los derechos humanos sólo perpetúa la impunidad” en el qual va afirmar que els esforços del govern mexicà respecte als abusos i al no compliment de les garanties dels drets humans van ser insuficients. El Centro de Derechos Humanos Fray Bartolomé de las Casas va denunciar que, fins llavors, “no s’han desmantellat ni desarmat les estructures paramilitars, no s’han sancionat als responsables i no s’han reparat els danys a les víctimes”.

A Chiapas persistia la impunitat.

El 20 de juny de l’any 2005, l’EZLN va decretar una Alerta Roja (aixecada el dia 11 de juny) i va anunciar el tancament dels caracoles i la ruptura del diàleg entre l’estructura civil zapatista i les institucions governamentals de l’estat de Chiapas. En els seus comunicats, l’EZLN va anunciar la seva reestructuració política i militar interna i la seva decisió d’emprendre “una nova iniciativa política de caràcter nacional i internacional”. En aquest context va sorgir la Sexta Declaración de la Selva Lacandona (“La Sexta”) que va ser presentada al juliol de l’any 2005 i en la qual es va anunciar la intenció de participar juntament amb d’altres organitzacions polítiques d’esquerra, no partidàries, i de la societat civil mexicana amb la finalitat de crear una nova constitució mexicana, de “construir un programa nacional de lluita d’esquerra anticapitalista” i inici de la “Otra Campaña”.

La Sexta promoguda per l’EZLN, va ser l’expressió política d’un conflicte armat no resolt. La intencionalitat es basava en la reivindicació d’una “altra forma de fer política” i també un replantejament de la qüestió indígena al mateix temps que afirmava la presència política del zapatisme en tot el país. L’EZLN proposava fer això a través del diàleg i de l’aprenentatge i suggeria el mitjà per fer-ho, és a dir, “una altra campanya”.

Situació actual

El 2 de juliol de l’any 2006 van tenir lloc eleccions presidencials a Mèxic. Felipe Calderón, membre del Partido Acción Nacional (PAN), va ser escollit president de Mèxic (conclourà el seu període de mandat de sis anys el 30 de novembre del 2012).

A l’agost, Juan Sabines Obrador (representant a la Coligación por el Bien de Todos tot i ser l’alcalde de la capital de Chiapas pel PRI fins pocs dies abans del començament de la Campaña) va guanyar les eleccions estatals a governador de Chiapas.

En el curs de l’any 2007, el nou govern de Felipe Calderón va aconseguir actuar dins d’un aparent retorn a la “normalitat democràtica”, utilitzant a les forces armades per la seva implementació. De fet, era ben visible la presència de campaments militars permanents dins del territori indígena de Chiapas. Davant d’aquest fet, el Subcomandant Marcos va denunciar, en un comunicat, l’onada d’agressions que provenien “descaradament de governs d’una suposada esquerra” i va alertar de la seva intenció de resistir a les agressions “sigui amb exèrcit, policies o paramilitars”. El govern de Calderón semblava seguir en la línia del seu antecessor i seguia minimitzant o ignorant l’existència d’un conflicte a Chiapas.

A la reunió de gener de l’any 2009, el I Festival Mundial de la “Digna Rabia” que va coincidir amb la commemoració de l’aniversari dels 25 anys de l’EZN, amb els 15 anys de l’alçament zapatista (de l’inici de la “guerra contra l’oblit”) i del V aniversari de la creació de les Juntas de Buen Gobierno, el subcomandant Marcos va fer severes crítiques a Barack Obama i a Felipe Calderón. Al primer perquè suposadament “també va recolzar l’ús de la força contra els palestins a Gaza”. Al segon per estar “recolzat en una banda de narcotraficants” i, d’aquesta manera, “emprendre la guerra contra l’altre bàndol”, en una batalla on el mandatari estaria sent derrotat; també va criticar la creixent militarització en alguns estats, com a part de l’estratègia governamental de combat contra el narcotraficant amb un desplegament de milers de militars per tot el país.

En el seu informe d’abril, el Servicio Internacional para la Paz (SIPAZ) va cridar l’atenció sobre el fet que la referida militarització de Mèxic representa una visible amenaça dels drets humans de la població civil. En canvi, el govern justifica la seva estratègia i sustenta que “el principal desafiament que enfronten els drets humans a Mèxic prové de l’acció impune de la delinqüència i de la delimitació de les institucions de seguretat i pau, o de la incapacitat per acabar amb la impunitat. De fet, les queixes per violacions de drets humans per part de l’exèrcit mexicà van créixer significativament durant el govern de Calderón. Prova d’aquest fet va ser el pacte celebrat entre els governs dels EEUU i Mèxic a través del qual van negociar la implementació d’un acord apuntant a la lluita contra el narcotràfic i el crim organitzat a Mèxic, la “Iniciativa Mérida”. En el mateix informe s’adverteix que a Chiapas continua la persecució contra les comunitats zapatistes i es pretén arribar al desgast de la resistència zapatista, mitjançant agressions, l’ocupació de terrenys, etc; es denúncia també l’existència d’un altre conflicte relacionat amb els anomenats “centres ecoturístics” i de conflictes que es relacionen amb el fet de localitzar-se a les zones properes a la frontera, locals on molts immigrants indocumentats són víctimes d’agressions en empresonaments arbitraris de la policia.

El passat dia 10 de febrer, Mèxic va ser avaluat pel Congrés dels Drets Humans de les Nacions Unides (CoDH), en el context de l’Examen Periòdic Universal (EPU), al qual tots els estats membres s’han se sotmetre i, a través del qual, s’analitza si aquests compleixen amb els compromisos internacionals subscrits en matèria de drets humans. Prèviament van ser lliurats 3 informes al CoDH: un del govern Mexicà, un altre de l’Oficina de l’Alta Comissionada de les Nacions Unides (OACNUDH) i un altre elaborat en base als informes de la societat civil. Diverses ONG van criticar i denunciar que “Mèxic no compleix amb els seus compromisos internacionals” i que persisteixen les “tortures, les desaparicions forçades, les execucions extrajudicials, les violacions a la llibertat d’expressió i la impunitat”. Davant d’aquest fet, el CoDH va dirigir a l’Estat mexicà 91 recomanacions, de les quals Mèxic va rebre 83 (relatives a les seves lleis internes) i va presentar reserves sobre les 8 restants (relacionades amb crítiques presentades per la societat civil en el seu informe). Moltes de les recomanacions del EPU fan referència al sistema de justícia mexicana. De fet, el govern de Calderón va aprovar el 6 de març de l’any 2008 una reforma penal que va aportar avenços en l’àmbit dels drets humans amb la introducció dels judicis orals i el canvi del procés acusatori (presumpció d’innocència) però, al mateix temps, va implementar mesures punitives, violadores de drets humans, amb el propòsit i la justificació de garantir la seguretat pública del país. L’executiu va posar èmfasi en “la llei i l’ordre” en detriment dels drets humans per considerar més rellevant combatre la inseguretat generada per la delinqüència i el narcotràfic que el respecte dels drets humans o la qüestió de la impunitat.

Encara que es consideri aquesta reforma penal com un avenç, o un “canvi cultural” queda per veure quan es farà realitat. La “doble cara” de l’Estat Mexicà, com va senyalar Human Rights Watch en el seu informe del 2008, que va firmar tractats internacionals per la defensa i promoció dels drets humans, queda patent en el fet que, no obstant, aquests tractats són de difícil aplicació pràctica a Mèxic.

Quinze anys després del conflicte del 1 de gener de 1994, la pobresa segueix colpejant a les comunitats indígenes de Chiapas i persisteix l’amenaça constant a la seva identitat, que és la qüestió central del conflicte chiapanec. Encara que hagi perdut pes i visibilitat, sense cap mena de dubte el conflicte armat intern a Chiapas segueix vigent i diversificat i no està resolt. Fins la data no s’ha aconseguit firmar un acord definitiu per millorar les condicions de vida i el respecte pels drets dels pobles indígenes. La comunitat internacional no pot negar ni oblidar que a Chiapas dones i nens indígenes sofreixen constants violacions dels seus drets i que continua la guerra de baixa intensitat, la guerra bruta portada a terme per l’exèrcit mexicà que segueix induint la por sobre les poblacions més desprotegides de Chiapas.



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.