Documento sin título

Militarització i guerra bruta a Chiapas

 

El discurs oficial del Govern de Zedillo (president mexicà entre 1994 i 2000) va estar ple de referències al diàleg, a la pau i al respecte als pobles indígenes de Mèxic. Un important nombre d'exemples d'aquest discurs es pot trobar en la pàgina web de la Secretaria de Gobernació de Mèxic. Aquestes informacions també fan referència a les grans inversions públiques que està portant a terme l'Estat a Chiapas per millorar les condicions de vida dels seus habitants a través del Fons Nacional d'Empreses Socials (FONAES).

Però aquesta política d'imatge contrasta amb els fets que relaten, no solament els mateixos zapatistes i les comunitats que pateixen la fustigació de l'Exèrcit i els grups paramilitars, sinó també les denúncies que fan diferents organismes de drets humans. Entre aquests alguns gens sospitosos, com ara l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans o Amnistia Internacional. Darrere del discurs oficial del govern Zedillo s'amagava una guerra soterrada i silenciosa, oblidada pels grans mitjans de comunicació, un procés de militarització de l'Estat (augment de la presència militar i activació de grups paramilitars), que feia que la situació a Chiapas caminés cap a qualsevol lloc menys cap a una sortida pacífica i dialogada. 

La guerra de "baixa intensitat"

L'octubre de 1994, l'estratègia contrainsurgent de la Secretaria de Defensa Nacional (SEDENA) a la Setena Regió Militar Mexicana (Chiapas) tenia, entre d'altres objectius: "trencar la relació de suport existent entre la població i els transgressors de la llei" (s'entén l'EZLN), i "organitzar secretament a certs sectors de la població civil; entre d'altres, ramaders, petits propietaris i individus caracteritzats per un alt sentit patriòtic, que seran utilitzats per donar suport a les nostres operacions" (México: las guerras sucias del presidente Zedillo. Manuel Revuelta. Le Monde Diplomatique, juny de1998). Aquesta estratègia va rebre el nom de "Pla de Campanya Chiapas 94", i va ser posada al descobert per la revista mexicana Progreso (núm. 1105, de 4 de gener de 1998). Aquesta mateixa revista assegurava que la política de la SEDENA estava encaminada a desplaçar les poblacions que donessin suport als zapatistes, considerades el principal element sostenidor de l'EZLN (suport alimentari, moral i polític).

Des de 1994, la SEDENA ha construït més de 200 quilòmetres de carreteres asfaltades que penetren i encerclen la zona on es mou l'EZLN. Entre aquestes carreteres es destaca la carretera fronterera del sud, que travessa la Selva Lacandona, paral·lela al riu Lacantún, i que comunica Comitán amb les zones on estan les bases de suport de l'EZLN. Segons Le Monde Diplomatique, amb aquesta carretera tota la zona on es mouen els zapatistes està rodejada i és accessible, per diferents punts, als moderns carros de combat que ha adquirit Mèxic en els últims anys.

L'augment de la presència militar i policial a l'Estat de Chiapas en els últims anys ha estat espectacular. Segons un informe de la CONAI (Comissió Nacional d'Intermediació), "abans de febrer de 1995 es tenia coneixement de 74 punts geogràfics amb presència de forces militars i policials. L'agost de 1997, aquests punts havien augmentat a 209...". Del mes d'agost de 1997 al més d'agost de 1998, en només un any, els punts amb presència militar van passar de 209 a 239. El total d'efectius militars a l'Estat de Chiapas varia segons les informacions, però estaria entre els 60.000 i els 70.000 efectius. També s'han posat en marxa programes d'entrenament en l'ús d'armes, explosius, "drets humans" i "psicologia de moviments socials" per a 4.500 policies. I segons les mateixes informacions, s'ha anunciat la construcció de deu nous centres penitenciaris.

El 10 de juny de 1998, l'Exèrcit va portar a terme una operació per desmantellar el municipi autònom de San Juan de la Libertad (abans anomenat El Bosque) i les comunitats de Chavajeval i Unión y Progreso. En aquesta operació van participar 1.200 militars. A la comunitat Unión y Progeso, l'única on no van ser presents els periodistes, van morir assassinats deu camperols, els cossos dels quals van aparèixer tres dies més tard (Chiapas: inundaciones y guerras de baja intensidad con la iglesia al fondo. Manuel Revuelta. Le Monde Diplomatique, setembre de 1998).

La fustigació de les comunitats per part de les forces de seguretat també sembla evident si fem cas de la informació dels observadors de l'organització mexicana Enlace Civil. Des de la comunitat de La Realidad diuen: "Des del 30 de desembre fins a l'11 de gener (1999), la fustigació militar ha estat contínua, diàriament continuen passant entre 35 i 40 vehicles militars entre tancs, blindats i llançagranades, carros amb tropes armades, policia militar (...). Continuen també els vols amenaçadors d'avions i helicòpters militars, només s'aturen quan plou". La comunitat de Morelia (gener de 1999): "En aquesta comunitat els helicòpters sobrevolen tres o quatre vegades al dia, i a molt poca alçada. Els dies especials, quan hi ha assemblea, arriben a passar fins a dotze vegades". El mateix relat apareix en les informacions de les comunitats d'Oventic i Roberto Barrios. Com es pot veure, la voluntat de pau i de diàleg del Govern de Zedillo no es correspon amb la realitat que viuen algunes comunitats indígenes de l'Estat de Chiapas.
 

MILITARITZACIÓ

El procés de militarització que va començar a Mèxic el 1994 es basa, segons l’informe de la Federació Internacional de Drets Humans en la llei «que estableix les bases de coordinació del sistema nacional de seguretat pública» de 1995. D’aquesta manera, es legisla l’establiment d’un Consell Nacional de Coordinació de Seguretat Pública que, a la pràctica, ha suposat la ingerència de l’Exèrcit en l’esfera de la seguretat pública en temps de pau tant en les zones de conflicte (Chiapas, Guerrero) com en les zones urbanes.

L’abast de la militarització de Chiapas no s’ha de restringir únicament a l’acció de les Forces Armades, així s’afirma a un article publicat per l’ONG SERPAJ (Servicio de Paz y Justicia), també s’hauria d’entendre com a militarització les accions de les forces armades orientades a l’organització militar de part de la població civil, i també les accions de sectors d’aquesta població en l’àmbit polític i armat.

Segons Onésimo Hidalgo i Gustavo Castro autors de Militarització i paramilitarització a Chiapas, l’Exèrcit federal no podia, el 1997, actuar directament contra l’EZLN a causa del Decret governamental Llei de concòrdia i pacificació per una pau Justa i digna a Chiapas. En aquest Decret, el Govern estableix que la Procuradoria General de la República ha de suspendre les ordres d’aprehensió i l’Exèrcit es compromet a no patrullar i no exercir cap tipus de pressió contra els integrants de l’EZLN. Però segons els autors, «l’Exèrcit s’ha dedicat a preparar grups de tipus paramilitar de caràcter camperol i indígena, per atacar les bases de suport i simpatitzants de l’organització rebel, a més que comença a introduir la prostitució, l’alcoholisme, la drogoaddicció, entre altres coses no menys greus». Els autors acusen els governs federal (Zedillo) i estatal (diversos governadors interins priistes), les presidències municipals del PRI, militars, policies de seguretat pública, etc., del procés de militarització que pateix Chiapas i el qual s’anomena com a guerra de baixa intensitat.

En opinió d’Hidalgo i Castro, el procés de militarització a Chiapas entre 1994 i 1996 va travessar cinc etapes. La primera d’elles s’inicia l’1 de gener de 1994 i es militaritzen les zones Altos i Selva. Durant aquesta primera etapa es donen múltiples desplaçaments de població civil.

La segona etapa s’inicia el 10 de febrer de 1995 amb l’ocupació militar de comunitats que estaven sota control de l’EZLN. Es produeixen nous desplaçaments de les comunitats de suport zapatista cap a les muntanyes. És en aquesta etapa que s’inicia, segons els autors, la paramilitarització instigada pel govern dels municipis de Tila, Sabanilla, Tumblá i Salto de Agua. La militarització de Chiapas continua i en aquest període es calcula que hi ha al voltant de 34.000 soldats de l’Exèrcit Mexicà a Chiapas.

La tercera etapa s’inicia l’agost de 1995. A l’Exèrcit mexicà situat a Chiapas se li afegeix la Policia de Seguretat Pública (PSP) que, segons els autors, «provoca xocs entre les organitzacions, enforteix els grups paramilitars, incrementa el nombre de presos polítics indígenes, ...» i genera desplaçaments de població. En aquesta etapa, les confrontacions armades ja no es produiran tant entre l’EZLN i l’Exèrcit mexicà com entre els paramilitars i els simpatitzants zapatistes, perredistes, societat civil organitzada i catòlics.

La quarta etapa s’inicia el 1996, quan l’Exèrcit Popular Revolucionari (EPR) comença a actuar a Chiapas. El procés de militarització de Chiapas rep una nova empenta i s’estén per aquells llocs on es creu que actua l’EPR.

Finalment, els autors identifiquen una última fase que tindria el seu inici el maig de 1997 (moment de les eleccions per renovar la Cambra de Diputats i Senadors, i també les presidències d’alguns estats). Durant aquesta última fase, els atacs de l’Exèrcit es van dirigir cap a un ampli ventall de persones i organitzacions, entre elles: el bisbe, aleshores, de San Cristóbal de las Casas, Samuel Ruiz, sacerdots, ONG defensores dels drets humans, periodistes, advocats, organitzacions camperoles, estrangers solidaris amb lluites socials, mestres, etc.

La militarització de la zona es pot apreciar en els mapes següents:

  • Militarització, 1999.

PARAMILITARS

La paramilitarització. Interpretacions diverses del seu sorgiment i finalitat

Segons Alfonso Torres, esmentat per Víctor Campa Mendoza, la paramilitarització és obra de l’Exèrcit mexicà, que l’ha inspirat i alimentat econòmicament. Segons l’autor, la raó per la qual Chiapas és propens a l’extensió de la paramilitarització és l’existència d’una intensa xenofòbia. D’altra banda, les actuacions dels paramilitars està relacionada en part amb la propietat de la terra. Segons Eric Wolf, esmentat per Campa Mendoza, «els paramilitars s’han apropiat de les propietats dels desplaçats i les han repartit entre la resta de la població no armada sense terra que va optar per no marxar, tant per satisfer aquests com per legitimar el poder usurpat, a més de fer impossible el retorn indesitjable dels desplaçats». En moltes ocasions, els paramilitars que han fet fugir la població que habitava i conreava certs terrenys ha venut aquests terrenys a altres persones, persones que es converteixen en propietaris, però que no han robat i que han invertit el seu treball i esforç en la nova terra adquirida.

Segons Fernando Ramírez Aguilar, també esmentat per Campa Mendoza, la paramilitarització prové dels kaibiles de Guatemala. Els kaibiles formen part del que es denominen com a cossos d’elit de l’Exèrcit de Guatemala, i van sorgir el 1974 com a «agrupament militar contrainsurgent, i s’han convertit en la millor escola a Llatinoamèrica per combatre la guerrilla». Segons Ramírez, més de 50 militars mexicans s’han preparat amb ells des de 1994.

Organització i accions dels paramilitars a Chiapas

Els grups paramilitars a Chiapas tenen els seus antecedents, segons un informe de 1996 del Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, en les anomenades guàrdies blanques, que van aparèixer entre 1958 i 1964 a l’Estat. Les guàrdies blanques, contractades per cacics i latifundistes, van tractar d’exercir, amb més o menys èxit, cert control sobre les terres i sobre els indígenes i camperols que reclamaven algun dret sobre aquestes. Tant els cacics com els terratinents tenien aquestes guàrdies com a cossos de policies particulars.

Els paramilitars de Chiapas han estat «interpretats com un grup de civils armats al marge de la llei que cometen actes delictius per protegir interessos personals o caciquils. S’identifiquen com a grups filials al PRI, patrocinats per funcionaris públics que desitgen mantenir el control economicopoliticosocial a partir de mecanismes de terror paramilitar». A més, aquests grups paramilitars gaudeixen d’impunitat i de diferents privilegis i compten amb la connivència de les forces de seguretat pública.

A Chiapas, i segons l’informe mencionat es poden distingir entre guàrdies blanques i paramilitars. De manera que els primers serien grups de mercenaris armats al servei d’interessos de grans terratinents, i els segons serien «grups de base sorgits del clientelisme i la cooptació estatal com a part d’una estratègia de control i faccionalització per la recuperació i el domini d’espais polítics mitjançant la repressió armada de les forces democràtiques». Nosaltres tractarem els segons.

Segons un informe de febrer de 1998 realitzat pels centres de drets humans Miguel Agustín Pro Juárez i Fray Bartolomé de las Casas, a Chiapas, els grups paramilitars s’organitzen sota estructures policíaques i militars, i actuen de forma col·lectiva. Segons recull l’informe, la seva composició és variada: camperols, indígenes, cacics i terratinents afiliats al PRI, etc. S’afirma que els grups paramilitars són ensinistrats per militars i exmilitars, i es confirma la unió entre paramilitars i forces militars i, de retruc, la presència o coneixement tant des del punt de vista estatal com federal d’aquests grups. De fet, a l’informe s’acusa directament aquestes instàncies del que s’anomena com a guerra de baixa intensitat: «Mitjançant la creació i suport als grups paramilitars, el Govern pretén generar la por en la gent, de sort que acceptin la militarització com una mesura necessària de protecció, al mateix temps que es deteriora el teixit social i s’impedeix, amb això, qualsevol oposició organitzada a les polítiques oficials».

Les posicions dels governs federal i de l’Estat de Chiapas semblen afavorir els paramilitars. D’aquesta manera, el diputat federal Gilberto López i Rivas, en un informe elaborat en abril de 1999, quan era president  de la Comissió de Concòrdia i Pacificació (COCOPA), afirma que «en comptes d’acabar amb aquesta impunitat (la dels paramilitars) el Govern de Chiapas que encapçala el governador interí Roberto Albores Guillen pretén aplicar una Llei d’amnistia que, a la pràctica, equivaldria al perdó dels crims i l’evasió de la responsabilitat dels integrants d’aquests grups armats. En la situació actual de l’Estat, en la qual les guàrdies blanques i els grups paramilitars no han estat desarmats ni sotmesos a judici pels múltiples crims comesos, l’amnistia només agreuja les condicions que fan possibles els brots de violència».

Al seu torn, els paramilitars actuen amb total impunitat i serveixen, en moltes ocasions, com a avantguarda de les forces regulars mexicanes. Les relacions entre l’Exèrcit mexicà i grups paramilitars es fa evident en la denúncia del diputat Gilberto López i Rivas, en la qual s’afirma que hi ha reunions documentades entre caps militars i organitzacions de base de grups paramilitars, i caps militars i organitzacions de base rivals de l’EZLN.

D’altra banda, els components dels grups paramilitars reben una mena de beneficis com ara salaris, armes, uniformes o avantatges polítics. Així mateix, els grups paramilitars poden actuar en aliança amb altres grups. Els grups aliats als paramilitars detectats a Chiapas són grups religiosos lliures, empresaris, transportistes, periodistes, mestres membres de SOCAMA (Solidaridad Campesino Magisterial) i propietaris de finques. Així mateix, els grups paramilitars també han estat acompanyats per membres de la Policia de Seguretat Pública en atacs a la població civil i simpatitzants zapatistes.

Al mateix informe s’acusa directament les autoritats de l’Estat de Chiapas de ser les responsables de la massacre d’Acteal. Segons l’informe, Felipe Vázquez Espinosa, director regional de la Policia de Seguretat Pública, va declarar: «Les meves instruccions eren verificar si les persones que portaven armes pertanyien o no al PRI, i en el cas que fossin militants del PRI, havia de deixar-los lliures». Al seu torn, el Govern federal ha actuat en una línia molt concreta i ha afavorit el desarmament dels grups armats de suport o simpatitzants dels zapatistes, però no ha afavorit el desarmament dels grups paramilitars. En moltes ocasions, tal com s’assenyala a l’informe, la conseqüència més directa d’aquesta actuació és l’increment dels refugiats interns, sobretot, a la zona de Los Altos de Chiapas.

Per la seva banda, l’informe del diputat Gilberto López i Rivas defineix els paramilitars com la força contrainsurgent per excel·lència a Chiapas. Mentre l’Exèrcit mexicà es dedica a qüestions del tipus guerra psicològica, guerra electrònica i demostracions de força, els paramilitars s’ocupen de les accions armades i directes contra l’EZLN, les seves bases de suport i la població civil. Segons aquest informe, els paramilitars serien el resultat de la necessitat tant del Govern federal com estatal d’equilibrar forces respecte a l’EZLN. Els paramilitars jugarien el paper que els militars no podien jugar, ja que l’Exèrcit mexicà havia sofert un greu desprestigi en l’àmbit nacional i internacional per les seves violentes actuacions. S’afirmen alhora les relacions entre paramilitars i militars, de manera que segons l’informe de López «hi ha evidències que permeten inferir vincles entre l’Exèrcit i els grups paramilitars». En aquestes es demostra que l’ús de paramilitars està previst en l’estratègia militar aplicada a Chiapas.

El Govern estatal i federal reconeix segons l’informe presentat per López i Rivas l’existència de grups de civils armats amb armes d’alt poder, uniformats, organitzats i equipats com si fossin un exèrcit i que cometen agressions en contra de comunitats indígenes i organitzacions socials. «La violència que els caracteritza es dirigeix principalment contra civils desarmats als quals atribueixen una filiació política d’oposició o simpaties amb l’EZLN». Segons l’informe, els grups paramilitars denunciats de manera reiterada han estat:

  • Paz y Justicia: legalment estan inscrits sota el nom de Desarrollo, Paz y Justicia Asociación Civil. Aquesta organització rep fons governamentals i opera amb un estat major, tal com ho fa l’Exèrcit. A més, jutgen els detinguts. Les acusacions que han fet contra aquells que detenen han estat, entre altres, acusacions relacionades amb renegar del PRI, afiliar-se al PRD o ser membres de l’EZLN. El resultat de les sentències que administren poden anar del pagament d’una multa fins a la mort.
  • Movimiento Indígena Revolucionario Antizapatista (MIRA): es creu que hi pot haver intervingut en els segrestos de dos professors, Emilio López Cómez i Rodolfo Gómez López, tots dos del municipi de Las Margaritas.
  • Los Chinchulines: està actiu des de 1995, en aquest any s’estimava que tenia prop de 250 membres, organitzats en comandos, i amb uniformes de la Policia de Seguretat Pública. «En la regió en la qual operen, Chilón i Nicolás Ruiz, se’ls considera com un front per bloquejar la comunicació entre els zapatistes de Las Cañadas i els del nord de la selva». «Han atacat alcaldies del PRD, [...], i es comporten com a autoritat local de facto: monopolitzen concessions del transport públic, cobren multes i realitzen detencions». En el mes de febrer de 1999 els últims sis chinchulines empresonats van ser posats en llibertat.
  • Tomás Munzer: segons l’informe, aquest grup neix el 1992 i s’encarrega de contenir les invasions de terra en la vall d’Ocosingo. Però es tenen informacions que fan referència a que aquest grup ha rebut ensinistrament militar, fan servir uniformes i armes de foc.
  • Fuerzas Armadas del Pueblo: operen des de 1994, s’estima que estan compostos per unes 50 persones uniformades i armades. Se’ls considera autors d’almenys 46 segrestos.
  • Alianza San Bartolomé de Los Llanos: es creu que són d’orientació priista i s’han aliat en ocasions amb altres grups paramilitars com Los Chinchulines.
  • Degolladores: actuen sobretot a Los Altos i se’ls atribueixen expulsions massives i violentes d’indígenes evangelistes.
Altre grup paramilitar identificat, en aquest cas pel Front Zapatista d’Alliberament Nacional, és:

Máscara Roja (grup considerat com a responsable de la matança d’Acteal , Los Puñales o Frente Cívico Luis Donaldo Colosio.
   
 

L'Escola de les Amèriques

La "Escuela de las Américas" (School of the America's, SOA) de l'Exèrcit dels EUA va néixer el 1946 com a "US Army Latin American Training Center" (Centre d'Ensinistrament Llatinoamericà de l'Exèrcit dels EUA) amb seu a Panamà. En un primer moment (la dècada dels 50), la lluita contrainsurgent no era el centre de les seves activitats. Els entrenaments en la lluita contrainsurgent de militars llatinoamericans no es van desenvolupar fins a l'arribada de J. F. Kennedy a la Casa Blanca (1961). En la dècada dels 50 era la CIA l'encarregada de portar a terme la guerra bruta contra qualsevol que posés en qüestió l'ordre establert (no era necessari ser membre d'una guerrilla revolucionària per ser un objectiu dels EUA). En un document de la CIA, desclassificat recentment, apareixia un manual d'aquella època anomenat Estudi de l'assassinat. En aquest manual es donaven una sèrie de recomanacions, consells i instruments per als "nois de la CIA". "El manual és un catàleg útil de consells i instruments. Alguns dels suggeriments eren: la utilització d'instruments contundents, afilats, caigudes de 75 peus sobre una superfície dura, accidents de cotxe planificats, fusells, incendis provocats i explosius. En l'última part apareixia un diagrama, "la tècnica de l'aula de reunió", que no feia referència a com conduir un reunió, sinó a com entrar-hi i matar a tothom, deixant enrere proves per implicar els opositors". En aquell manual també podem trobar consells per a la defensa de la democràcia, com per exemple: "Pot ser necessari assassinar un líder polític amb una carrera ascendent, si aquest representa un perill clar per a la causa de la llibertat", o "l'accident més eficient en un assassinat simple és una caiguda a una superfície sòlida des de 75 peus o més. Serveixen ascensors, escales, finestres i ponts, encara que les caigudes a l'aigua no són fiables" (Textbook Repression: US Training Manuals Desclassified, Lisa Haugard. Revista Covert Action Quartely, núm. 61, estiu de 1997). Amb aquests consells ens podem fer una idea de la pràctica i la particular visió de la "democràcia" i la "llibertat" de l'Administració dels EUA i del seu braç executor en aquells anys (50-60).

Al final de la dècada dels 50 i principi de la dècada dels 60, una sèrie d'esdeveniments van fer replantejar la política i els cursos de la SOA. La victòria i la consolidació de la revolució cubana va posar de manifest que els oficials cubans (milers d'ells preparats per la SOA) no van poder fer front a la guerrilla de Fidel Castro i del Che Guevara. La derrota francesa a Algèria, l'esclat de les lluites revolucionàries a Colòmbia i a Veneçuela, van posar de manifest que l'estratagema de defensa contra un enemic exterior no era vàlida quan l'enemic provenia de l'interior.
El president Kenedy va replantejar els cursos de la SOA (que va passar a anomenar-se Escuela de las Américas durant la seva administració, el 1963). Els nous cursos estaven dissenyats per fer front a la "guerra de guerrilles", cursos anomenats de seguretat interna: contrainsurrecció, contraintel·ligència, intel·ligència militar, guerra irregular i operacions de selva.

A la dècada dels 60, la CIA va continuar amb la seva prolífica creació de manuals. Per exemple, KUBARK Contraintelligence Interrogation - 1963 (KUBARK Interrogació de Contraintel·ligència), que va servir de base en els estudis i entrenaments que portava a terme la SOA. Aquest va servir de base per a la creació del manual Human Resource Exploitation Traning Manual - 1983, HRET-83 (Manual d'Ensinistrament en l'Explotació de Fonts Humanes), que ha estat utilitzat per la CIA fins al 1995. No entrarem més a descriure les ensenyances de la SOA, tan sols reproduirem les paraules d'un militar d'Hondures graduat a la SOA (extretes d'un documental de Robert Richter, Dentro de la Escuela de Asesinos), a tall d'exemple: "L'Escola sempre va ser un front per a altres operacions especials, operacions clandestines. Ells (els nord-americans) portaven gent del carrer (pobres, sense sostre) a la base i els experts ens entrenaven com obtenir informació fent servir la tortura. Vam ser ensinistrats per torturar éssers humans. Ells tenien un metge, un metge dels EUA, que es dedicava a ensenyar als estudiants les parts del cos on es podia torturar per obtenir informació sense causar la mort al detingut". Per veure més informació al voltant d'aquests manuals i les seves ensenyances en l'art de la tortura, podeu consultar Investigación Especial. "Campus México" de la Escuela de Asesinos, Nuevo Amanecer Press - Europa, 29 de març de 1998.

També la teologia de l'alliberament va tenir una presència important en els cursos de la SOA. L'existència d'un curs titulat L'Església a Amèrica Llatina, encaminat a ensenyar els perills de la Teologia de l'Alliberament, ho demostra. L'article de la revista Proceso, que va fer públic el "Pla de Campanya Chiapas 94", afirma que l'encarregat de fer l'anàlisi històrica, sociològica, econòmica, política i religiosa del conflicte, era el general José Juan Rivas Peña, destinat a la 23a zona militar juntament amb altres graduats en la SOA. En aquest informe, Rivas Peña afirmava: "no és fins a l'arribada del bisbe de la diòcesi de San Cristóbal de las Casas, Samuel Ruiz García, quan els valors tradicionals comencen a ser trastocats amb la intenció, en principi, de dignificar-los, treure'ls de la seva ignorància, pobresa i marginació. Lamentablement, aquesta modificació dels valors indígenes van ser influïts ben aviat pels teòlegs de l'alliberament (...). El Vaticà és el causant indirecte del conflicte de Chiapas, tenint com a patrocinador directe el corrent contaminat de la teologia de l'alliberament a Mèxic, recolzats pels seus homòlegs llatinoamericans i per la majoria del clergat catòlic nacional, utilitzant com a executors: organitzacions socialistes i polítiques, màfies i grups descontents amb el Govern" (revista Proceso, núm. 1105, de 4 de gener de 1998). No és la primera vegada que alumnes de la SOA acusen a sectors de l'Església catòlica de fomentar la insurgència. Van ser graduats per la SOA els que van assassinar el bisbe salvadorenc Óscar Romero el 1980 (concretament membres d'un Esquadró de la Mort anomenat ORDEN), i recordem l'atemptat que va patir el mateix bisbe Samuel Ruiz el novembre de 1997, perpetrat pel grup paramilitar Paz y Justicia.

Al final dels anys 70, la SOA va disminuir la seva activitat. El president Jimmy Carter va retallar els diners que es destinaven a la SOA, en un intent de posar èmfasi en els drets humans i per les informacions que denunciaven que moltes de les violacions dels drets humans a Llatinoamèrica eren realitzades per graduats d'aquesta escola. El 1980, aquesta política va variar diametralment amb l'arribada a la presidència de Ronald Reagan. El 1984, sota la presidència de Ronald Reagan, l'escola es trasllada a Fort Benning, Geòrgia, on avui dia encara està ubicada. Després de deixar Panamà, el diari panameny La Prensa, va batejar aquesta escola amb el nom d'Escuela de Asesinos, i el president Jorge Illueca va dir que la SOA era "la base més gran de desestabilització d'Amèrica Llatina". A la dècada dels 90, la Investigació portada a terme per la Comissió de la Veritat de les Nacions Unides sobre les violacions dels drets humans durant la guerra a El Salvador, va demostrar que 47 dels 67 oficials de l'Exèrcit salvadorenc acusats d'assassinats, violacions i tortures eren graduats per l'Escola de les Amèriques (School of the America's, SOA). En l'actualitat, milers de persones s'estan organitzant a Amèrica Llatina i als Estats Units per tancar la SOA. 
 

L'Escola de les Amèriques i els militars mexicans

Els primers militars mexicans van arribar a la SOA el 1953. Van rebre instrucció en l'ús de l'artilleria, tàctiques d'infanteria, policia militar, enginyeria, etc., però no en la lluita contrainsurgent. Encara quedaven molts anys perquè s'instaurés la doctrina de la guerra de baixa intensitat i perquè l'amenaça insurgent es manifestés en forma d'aixecament zapatista a Chiapas. Als anys 70 la col·laboració entre la SAO i Mèxic va augmentar considerablement. Durant els anys 60 (1961-1970) els oficials mexicans van assistir a 75 cursos, a la dècada dels 70 (1971-1980) el nombre de cursos va augmentar fins a 197. Molts dels alumnes mexicans de la SAO en la dècada dels 70 tenen avui dia càrrecs importants en la lluita contrainsurgent a Mèxic i, en concret, en la lluita contra l'EZLN a Chiapas i contra l'Exèrcit Popular Revolucionari (EPR) a l'Estat de Guerrero. En la dècada dels 80, la col·laboració va continuar augmentant, els cursos en què hi van participar militars mexicans van ser 533. Hem de tenir en compte que també l'oferta va augmentar gràcies al president Ronald Reagan. Però és a la dècada dels 90 quan Mèxic passa de ser un dels països d'Amèrica Llatina que menys alumnes aportava a ser el primer de la llista. Fins al 1997, els cursos realitzats per militars mexicans van ser 533 (més que en tota la dècada anterior). El punt d'inflexió el trobem, és clar, en l'any 1994, coincidint amb l'aixecament de l'EZLN a Chiapas. Dels 15 cursos en què van prendre part militars mexicans el 1994, es passa, el 1997 a 333 cursos. 102 d'intel·ligència militar, 15 d'operacions psicològiques, 10 d'operacions civicomilitars i 108 d'ensinistrament.
Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.