Documento sin título


INTRODUCCIÓ AL CONFLICTE DELS GRANS LLACS
Permanent inestabilitat a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica

 

Durant el s.VI, els agricultors hutus van començar a arribar a la regió de l’actual Rwanda i Burundi. Més tard, entre els segles VIII i IX, i els segles XII i XIII, serien ramaders tutsis els que s’assentarien a la regió. Tot i que inicialment convivien de forma pacífica, cap el s.XVI els principats tutsis van començar campanyes militars contra els hutus i van matar als seus prínceps, donant origen a les primeres oposicions socioeconòmiques .

Aquestes diferències van augmentar durant el s.XIX, on les millors posicions eren ocupades per tutsis, i van ser reforçades al s.XX durant la colonització belga .

Amb aquesta situació, la revolta hutu a Rwanda no es va fer esperar, i l’1 de novembre de 1959 començava un moviment revolucionari que va fer marxar del país a uns 150.000 tutsis.

El 1962 Rwanda aconseguia la independència i Grégoire Kayibanda, hutu, es convertia en el primer president del país en guanyar les eleccions. En els primers anys del seu govern, els hutus van accedir a l’ensenyament i el país progressava, però la matança de 350.000 hutus a Burundi el 1972, va fer créixer un sentiment antitutsi i l’inestabilitat. Un any més tard, i com a conseqüència d’aquesta situació, el General Habyarimana va donar un cop d’estat i va intensificar la política de persecució tutsi.

En quant a Burundi, l’evolució històrica és bastant similar a la de Rwanda, però amb algunes diferències. Mentres que a Rwanda la majoria dels caps tutsis pertanyien al mateix clan i estaven units, a Burundi hi existia una gran rivalitat entre els diferents clans i aquests es veien obligats a buscar el suport dels hutus, fet que reduia les diferències entre uns i altres.

Tot i això, amb l’arribada al poder de la majoria hutu a Rwanda, i la por de que es donés la mateixa situació a Burundi, la minoria tutsi d’aquest país va optar per una estratègia repressiva que originaria greus matances.

Així, des de la consecució de la seva independència el 1962 , i fins el 1993, els tutsis mantindran el poder i practicaran la repressió contra els hutus que es veuran obligats a fugir del país.

A inicis dels 90 es va voler donar més pes als hutus elaborant una nova constitució i legalitzant el partit hutu Front per la Democràcia a Burundi (FRODEBU) que guanyaria les eleccions de 1993, proclamant Melchior Ndadaye president del país.

Uns mesos més tard, aquest seria assassinat i els hutus van optar per un pla d’autodefensa i d’atacs contra els tutsis. Per l’altra banda, l’exèrcit de Burundi (98% de tutsis) va començar a massacrar la població hutu, especialment els quadres polítics i administratius del FRODEBU, fins que el 1996 va arribar al poder de nou amb el cop d’estat de Pierre Buyoya , que havia estat derrotat a les eleccions de 1993.

Mentrestant a Rwanda, la situació de repressió sobre els tutsis porta al Front Patriòtic Rwandès ( creat a Uganda el 1979 ) a envair el país el 1990 , situació que obliga a hutus i tutsis a negociar una sortida pacífica al conflicte.

Cal destacar que el FPR, a més del suport d’Uganda, també comptava amb Gran Bretanya i els EEUU, mentres que França i Bèlgica recoltzaven a Rwanda.

Tota esperança de trobar una solució pacífica del conflicte va desaparèixer quan el 6 d’abril de 1994, l’avió que duia els presidents de Rwanda i Burundi va ser abatut per un míssil . Aquest fet va ser l’espurna que va encendre el foc a Rwanda.

A partir d’aquell instant, les milícies hutus es llencen a matar tutsis, provocant un horrible genocidi, i el FPR farà el mateix amb la població hutu.

En quant a la resposta internacional, les Nacions Unides van retirar el contingent de tropes que tenien a la zona i amb la seva acció van facilitar que es portessin a terme les matances. A més, es va decretar un embargament d’armes contra el regim rwandès, mentres que el FPR les continuava rebent des d’Uganda.

Finalment, el juliol de 1994, el FPR es va fer amb el país i va imposar a Rwanda el poder de la minoria tutsi amb un exèrcit monoètnic.


El 20 d’octubre de 1996, Uganda i els nous règims tutsis que controlaven Rwanda i Burundi, van llençar atacs sobre els camps de refugiats del Zaire. La justificació era protegir-se de les incursions de milícies hutus al seu territori.

Al mateix temps, s’iniciava una ofensiva per derrocar al dictador del Zaire Mobutu Sese Seko . Sota el lideratge de Laurent Désiré Kabila es va formar l’Allianca de Forces Democràtiques d’Alliberament que lluitaven per la discriminació que patien els tutsis del Kivu Sud.

Aquesta alliança es va fer amb el poder en tan sols sis mesos i va canviar el nom del Zaire pel de República Democràtica del Congo .

Una de les primeres accions de Kabila va ser la d’acomiadar als militars i polítics de Rwanda, Burundi i Uganda, però aquests es van negar i van anunciar la seva oposició armada contra el govern de Kinshasa des del Kivu, creant la milícia Reagrupació Congolenya per la Democràcia (RCD) , recoltzada per Rwanda, i el Moviment d’Alliberament del Congo (MLC), amb el suport d’Uganda. D’aquesta forma, la Història es va repetir i es va llençar una ofensiva per derrocar a Kabila, curiosament a qui havien donat suport uns mesos abans.

Però aquesta ofensiva serà detinguda amb la intervenció de Zimbabwe, Angola i Namíbia, que donaran suport a la RDC.

Finalment, el 1999 es signaran els acords de Lusaka entre els sis països africans involucrats al conflicte, i poc després el signaran el RCD i el MLC.

En els darrers anys s’han signat diferents acords de pau que han aconseguit, primer, la retirada de les tropes de Rwanda i Uganda del territori del Congo, i segon, l’alto-el-foc amb determinades milícies a canvi d’una nova constitució i la formació d’un nou govern que inclou membres d’aquests grups armats i polítics de l’oposició.

Tot i aquests acords, els enfrontaments es continuen produint a la regió del Kivu i a la Província Oriental, i avui en dia encara es viu amb l’amenaça d’una guerra civil al Congo. A més, la situació a Rwanda i a Burundi tampoc ajuda gaire a l’estabilitat de la zona.

A Rwanda, de cara a l’exterior, s’està intentant promoure la unitat i la reconciliació nacional: es va fer un nou himne i una nova bandera pel país, i s’han celebrat eleccions legislatives i presidencials el 2003 . A més, a l’octubre de 2004, uns 400 soldats rwandesos van ser enviats en misió de pau a Darfur, en campanya de propaganda internacional. Però de portes a dintre, la realitat és molt diferent: Rwanda continua acusant al Congo de donar suport a les milícies hutus que actuen al seu territori i al mateix temps continua recoltzant a grups paramilitars que actuen a la zona del Kivu; tant les eleccions legislatives que va guanyar el FPR com les presidencials en les que va vèncer Paul Kagame , van ser fraudulentes segons els observadors europeus; i, el fet més greu, les presons de Rwanda continuen plenes d’hutus sense càrrecs que són torturats i es parla d’un extermini lent però constant d’hutus a l’interior del país.

En quant a Burundi, la situació aparenta relativa calma degut a que tan sols una milícia resta activa. A més, el govern de transició està presidit per l’hutu Ndayizeye i les NNUU i el govern de Burundi treballen plegats en el desarme de soldats i milícies. Tot i això, malgrat aquests esperançadors aconteixements, la situació podria esclatar en qualsevol moment degut a l’augment de la rivalitat entre les dues ètnies per a repartir-se els llocs de poder al govern i a l’exèrcit. Aquesta obsessió de fer-se amb el poder per por a l’altra ètnia podria desencadenar un nou conflicte a Burundi que faria esclatar tota la tensa calma que vivim actualment al país i que afectaria a tota la regió.

En conclusió, amb aquest panorama que tenim actualment, la convivència entre hutus i tutsis no serà posible sense una veritat completa del conflicte i un reconeixement de les responsabilitats de cadascú que portin a la reconciliació. A més, cal una actitud ferma i el suport econòmic per part de la comunitat internacional, així com el replantejament de les seves politiques. Un replantejament que passi per la no demonització d’una determinada ètnia, i el permetre als pobles africans tenir l’oportunitat de desenvolupar-se, fent ús dels enormes recursos naturals amb els que compten, i de decidir el seu propi futur per iniciar un nou període a la regió on la justícia portarà la pau entre les diferents ètnies, i finalment es podrà viure en llibertat.


 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.