La firma de l'acord per part de tots els actors implicats al territori de l'RD Congo es va completar el 31 d'agost, quan els dos principals grups opositors armats dintre del país van acceptar les condicions del text. Aquests dos grups són: el Moviment per l'Alliberament del Congo (MLC) i la Unió Democràtica Congolesa (RCD). Però no tots els implicats en aquest conflicte estaven representats a Lusaka. Grups armats com els maimais, els banyamulenges i els antics soldats de Mobutu no estaven presents a Lusaka ni han signat l'acord, segurament perquè aquest suposa el seu desarmament i desmobilització. Tot i la firma d'aquest acord, al final de 1999 les hostilitats encara continuaven.
Aquest és el segon conflicte que té lloc a l'RD Congo (antic
Zaire) des de 1996, quan Laurent-Desiré Kabila va encapçalar un aixecament militar
que va fer fora del poder el dictador Mobutu Sese Seko. Per obtenir més informació
al voltant del primer i el segon conflicte a l'RD Congo vegeu «Aproximació Històrica
al Conflicte de l'RD Congo» i «Cap a una nova guerra d'alliberament».
Per actualitzar les últimes
notícies al voltant de la regió i del desenvolupament de l'Acord de Lusaka consulteu:
UN, Integrated Regional Information Network (IRIN) (http://www.reliefweb.int/IRIN/archive/drc.htm).
Les divisions en el si de la Unió Democràtica Congolesa (RCD) s'han fet cada
cop més profundes. L'RCD-Goma (que no va signar l'Acord de Lusaka) amb el suport
de Rwanda i l'RCD-Kinsangani amb el suport d'Uganda, s'han convertit en dues
faccions diferenciades que estan provocant problemes fins i tot entre Rwanda
i Uganda. Però l'Acord d'alto el foc de Lusaka ha donat als rebels -tant a l'RCD
com a l'MLC- exactament el que volien: ressò internacional i uns mecanismes
vàlids (acceptats per Kabila) per adreçar les seves demandes. Tot i el missatge
democràtic anti-Kabila que es desprèn dels líders de l'RCD, «tots els testimonis
estan d'acord en afirmar que la impopularitat dels rebels és total a les regions
que controlen des de fa un any. No només els habitants de l'est consideren l'RCD
com una força d'ocupació i els seus dirigents com uns oportunistes, sinó que
constaten que, tot i rebutjar la falta de democràcia de Kabila i la seva incapacitat
per governar, els rebels ho fan pitjor: els partits polítics no estan autoritzats
a funcionar en les regions ocupades, els defensors dels drets humans són perseguits
i silenciats, els funcionaris de les regions conquerides no cobren els seus
salaris mentre que els béns de les empreses públiques són confiscats per la
rebel·lió, per cobrir els costos de funcionament» («La República Democrática
del Congo despedazada por sus vecinos». Colette Braekman. Le Monde Diplomatique,
octubre de 1999). De totes maneres, durant el Diàleg Nacional Congolès (Congolese
National Dialogue) previst per a Lusaka, els rebels i el Govern de Kabila seuran
en la mateixa taula i amb el mateix estatus.
L'actitud d'aquests dos països (especialment Rwanda) a l'hora de facilitar la implementació de Lusaka serà clau, i a més demostrarà si la seguretat nacional és l'únic motiu que els ha portat ha tenir presència militar a l'RD Congo, o bé si hi ha altres interessos, el que en llenguatge diplomàtic s'anomena agendes paral·leles. Recordem que l'acord reconeix la integritat territorial de l'RD Congo. Les accions militars d'ambdós països, però especialment de Rwanda, no amaguen les intencions de Kigali de controlar part del pastís de recursos naturals que ofereix l'est de l'RD Congo. Les seves operacions militars han sobrepassat àmpliament la persecució dels refugiats hutus (acusats de genocidi). Un cop fracassat l'intent de derrocar Kabila (agost de 1998), l'Exèrcit rwandès, molt lluny de les seves bases del Kivu (on hi ha els interahamwes), i reprenent l'ofensiva des de l'est de l'RD Congo, es van dirigir cap a Mbuji Mayi, la capital de Kasai Oriental, on l'explotació de diamants proporciona importants ingressos a Kabila. Durant molts mesos van intentar conquerir la ciutat, però finalment la participació de les tropes de Zimbabwe i Angola ho van evitar. «L'est del Congo és tractat per Uganda, i encara més per Rwanda, com el seu pati del darrere, del qual tracten d'explotar tots els recursos miners. És per això que s'han obert oficines d'or i diamants a Kigali i el cafè del Kivu s'exporta a través de Rwanda i Uganda» («La República Democràtica del Congo despedazada por sus vecinos». Colette Braekman. Le Monde Diplomatique, octubre de 1999).
El subsòl del Kivu (est de l'RD Congo), a més d'or i diamants, conté minerals
estranys utilitzats per indústries punteres en tecnologia (normalment ubicades
als països del nord), com l'electrònica, l'aeronàutica i la medicina nuclear.
Minerals com el niobi (el 15 % de les reserves mundials estan a l'Àfrica i el
80 % d'aquestes a l'RD Congo), la tantalita (el 80 % de les reserves mundials
estan a l'Àfrica i el 80 % d'aquestes a l'RD Congo). Són minerals amb una resistència
excepcional al fred i al calor, que poden ser utilitzats en aliatges molt dúctils
i resistents. L'RD Congo és rica també en petroli, urani i en metalls no ferrosos
com el cobalt, manganès i coure (Le Monde Diplomatic, octubre de 1999). És per
aquesta raó que l'actuació de molts dels països de la regió en aquest conflicte
va molt més enllà de les intencions manifestes de seguretat nacional.
Zimbabwe
Per a Zimbabwe, la implementació de Lusaka seria un èxit a tots els nivells. A Zimbabwe li interessa posar fi a aquesta guerra com més aviat millor. La victòria militar sobre els rebels no podrà ser ràpida i l'oposició interna a la participació en aquesta guerra ha anat creixent a poc a poc dintre del país. Es calcula que aquesta guerra li ha costat uns 3 milions de dòlars americans. Però a més, els termes de Lusaka li permeten mantenir la seva presència militar com a força pacificadora, especialment en la zona de Mbuji-Mayi, rica en diamants, i que fins ara defensava contra els rebels. L'Acord de Lusaka tampoc posa en perill les concessions mineres que té amb el Govern de Kinshasa (especialment els que han signat el president Mugave i la família de Kabila).
Per un altra banda, Zimbabwe haurà de desarmar i desmobilitzar les milícies
hutus que actuen en el territori sota el seu control. Zimbabwe ha estat acusat
en nombroses ocasions per Rwanda de rearmar i instruir aquestes milícies. Aquesta
serà l'ocasió perquè el president Mugave es distanciï d'aquestes acusacions.
Angola
Angola va entrar en aquesta guerra per motius de seguretat domèstics. Per al Govern de Luanda, la presència de les seves tropes al territori de l'RD Congo li permetia lluitar contra UNITA, que controla el costat angolès de la frontera amb l'RD Congo. Però aquest no era l'únic motiu, el que veritablement preocupa al Govern de Luanda és que una hipotètica victòria dels rebels congolesos instal·li a Kinshasa un govern amic d'UNITA. Això faria que la guerrilla angolesa es mogués encara amb més facilitats pel territori de l'RD Congo i la frontera amb Angola. De fet, l'any passat les tropes d'Angola i de Zimbabwe van ser les que van frenar l'avanç dels rebels congolesos cap a Kinshasa.
Però en el moment de signar Lusaka, la primera prioritat de Luanda era aturar
aquest conflicte. L'alto el foc a l'RD Congo permetrà al Govern de Luanda concentrar-se
únicament en UNITA dintre del país. Hem de tenir en compte que en aquells moments
UNITA controlava dos terços del territori d'Angola i només estava a 60 km de
la capital. Luanda necessita les seves tropes al país, ja que hi ha la possibilitat
que la guerrilla pugui intentar prendre la capital, el poder i el control sobre
el petroli. A més, la inclusió d'UNITA en l'Acord de Lusaka dóna la possibilitat
al Govern de Luanda d'aconseguir suport diplomàtic en la lluita contra la guerrilla,
i també la possibilitat de tallar les rutes de subministrament a través de l'RD
Congo.
Namíbia
La implicació de Namíbia en el conflicte ha estat més testimonial que una altra cosa. El cost de la guerra no ha estat gaire alt, perquè els efectius que ha desplaçat el país no han estat gaire importants. Un dels motius que pot haver portat a Namíbia a participar en el conflicte és l'amistat que uneix el president Sam Nujoma amb Kabila i el president zimbabwès Robert Mugave. Tots tres van ser companys d'exili al llarg dels anys 60 a Dar es Salaam (Tanzània).
A Robert Mugave també li interessa la pau i el final del conflicte. No és un problema de pressupost ni d'oposició interna a la guerra. El problema és la crisi secessionista que ha esclatat a Kaprivi, a la frontera amb Bostwana. En aquests moments, Namíbia necessita les seves tropes a casa per fer front a aquesta crisi.
![]() |
Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona. Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39. e-mail: solidari@pangea.org. |