Documento sin título

Procés de Pau

ACORD DE LUSAKA, 10 DE JULIOL DE 1999

ACORD DE LUSAKA, 10 DE JULIOL DE 1999

Introducció
El dia 10 de juliol de 1999, el sis països implicats en el conflicte de la República Democràtica del Congo van signar un acord d'alto el foc. Aquest acord va arribar després d'un any d'infructuosos intents per part de la Southern African Development Community (SADC), de l'Organització per a la Unitat Africana (OUA) i de Sud-àfrica. Aquest conflicte enfronta el president Kabila i els seus aliats (Zimbabwe, Angola i Namíbia) amb els rebels congolesos (Moviment per l'Alliberament del Congo (MLC) i Unió Democràtica Congolesa (RCD) amb el suport de Rwanda, Uganda i Burundi) des de l'agost de 1998.

La firma de l'acord per part de tots els actors implicats al territori de l'RD Congo es va completar el 31 d'agost, quan els dos principals grups opositors armats dintre del país van acceptar les condicions del text. Aquests dos grups són: el Moviment per l'Alliberament del Congo (MLC) i la Unió Democràtica Congolesa (RCD). Però no tots els implicats en aquest conflicte estaven representats a Lusaka. Grups armats com els maimais, els banyamulenges i els antics soldats de Mobutu no estaven presents a Lusaka ni han signat l'acord, segurament perquè aquest suposa el seu desarmament i desmobilització. Tot i la firma d'aquest acord, al final de 1999 les hostilitats encara continuaven.

Aquest és el segon conflicte que té lloc a l'RD Congo (antic Zaire) des de 1996, quan Laurent-Desiré Kabila va encapçalar un aixecament militar que va fer fora del poder el dictador Mobutu Sese Seko. Per obtenir més informació al voltant del primer i el segon conflicte a l'RD Congo vegeu «Aproximació Històrica al Conflicte de l'RD Congo» i «Cap a una nova guerra d'alliberament».

Disposicions principals de l'Acord de Lusaka
  2. Cessament immediat de les hostilitats.
  3. Establiment d'una missió militar conjunta, composta per les parts bel·ligerants, per investigar les violacions de l'alto el foc, per establir els mecanismes de desarmament de les milícies identificades i per a la supervisió de la retirada de les forces estrangeres i l'establiment d'un calendari. Tots els signants de l'acord es van comprometre a controlar i desarmar tots els grups armats que lluiten al seu costat o bé que actuen en el territori sota el seu control.
  4. Desplegament d'una força de les Nacions Unides, encarregada de recollir les armes, donar assistència humanitària i protecció a les persones desplaçades i als refugiats. Aquesta força es calcula que per ser efectiva ha de disposar almenys de 100.000 homes. Hem de tenir en compte l'amplitud del territori i la multitud de fronteres que té l'RD Congo.
  5. Inici del Diàleg Nacional Congolès (Congolese National Dialogue), del qual haurà de sortir un nou marc polític per a l'RD Congo. En aquest diàleg hauran de participar els principals actors interns de l'RD Congo, és a dir, el Govern de Kinshasa, l'MLC i l'RCD.
  6. Les parts es comprometen a l'alliberament de totes les persones detingudes o agafades com a hostatges, i a traslladar-les a qualsevol lloc de l'RD Congo o fora del país, on la seva seguretat estigui garantida.
  7. Les parts es comprometen a deixar lliure accés als presoners de guerra al Comitè Internacional de la Creu Roja, i també a la supervisió dels alliberaments i intercanvis de presoners.


Calendari del pla de pau. UN, Integrated Regional Information Network (IRIN)
Nairobi (Kenya), 2 de setembre de 1999. Els 50 membres fundadors de l'RCD signen l'Acord d'alto el foc de Lusaka. Una vegada completades totes les signatures el calendari d'aplicació és el següent:

Per actualitzar les últimes notícies al voltant de la regió i del desenvolupament de l'Acord de Lusaka consulteu: UN, Integrated Regional Information Network (IRIN) (http://www.reliefweb.int/IRIN/archive/drc.htm).

ELS PRINCIPALS ACTORS DAVANT L'ACORD DE LUSAKA

Cada una de les parts va arribar a Lusaka amb la intenció d'incloure en la negociació els seus problemes domèstics, especialment, la identificació i el desarmament dels grups armats que lluiten contra els seus governs. Per exemple: els interahamwes i els membres de les antigues Forces Armades de Rwanda (FAR) per Rwanda; l'Alliance of Democratic Forces (ADF), Lord's Resistance Army (LRA), West Nile Bank Front, UNRFII i NALU per Uganda; i UNITA per Angola.
Repercussions per a Kabila i l'RD Congo
Per a Kabila, l'acord és una cosa molt positiva. De fet, l'Acord de Lusaka reconeix la integritat territorial de l'RD Congo (seriosament amenaçada per la guerra), i a ell com a cap d'Estat. Això li garanteix la permanència en el poder. De fet, en aquells moments (juliol de 1999) no era descartable una victòria militar dels rebels, que només estaven a 500 km de Kinshasa. Però també hi ha elements negatius per a Kabila, derivats de la seva incapacitat i dependència militar. Si els acords es porten a terme, Kabila es veurà obligat a cedir poder i acceptar una remodelació de l'Estat i de les regles del joc, que actualment estan fetes a la seva mida. Aquestes noves regles del joc hauran d'incloure la creació d'un nou exèrcit i la convocatòria d'unes eleccions democràtiques. Kabila sap que el rebels estan dividits (sobretot l'RCD), i això el col·loca en una bona posició a l'hora d'establir negociacions. A més, Kabila sap que molts països han condicionat l'ajuda a l'RD Congo a una solució dialogada de la guerra. Aquest acord servirà a Kabila per demostrar a aquests països i als inversors estrangers (sobretot amb interessos miners) la seva voluntat d'aturar la guerra, estabilitzar el país i sobretot tornar a controlar tot el territori des de Kinshasa.

Les divisions en el si de la Unió Democràtica Congolesa (RCD) s'han fet cada cop més profundes. L'RCD-Goma (que no va signar l'Acord de Lusaka) amb el suport de Rwanda i l'RCD-Kinsangani amb el suport d'Uganda, s'han convertit en dues faccions diferenciades que estan provocant problemes fins i tot entre Rwanda i Uganda. Però l'Acord d'alto el foc de Lusaka ha donat als rebels -tant a l'RCD com a l'MLC- exactament el que volien: ressò internacional i uns mecanismes vàlids (acceptats per Kabila) per adreçar les seves demandes. Tot i el missatge democràtic anti-Kabila que es desprèn dels líders de l'RCD, «tots els testimonis estan d'acord en afirmar que la impopularitat dels rebels és total a les regions que controlen des de fa un any. No només els habitants de l'est consideren l'RCD com una força d'ocupació i els seus dirigents com uns oportunistes, sinó que constaten que, tot i rebutjar la falta de democràcia de Kabila i la seva incapacitat per governar, els rebels ho fan pitjor: els partits polítics no estan autoritzats a funcionar en les regions ocupades, els defensors dels drets humans són perseguits i silenciats, els funcionaris de les regions conquerides no cobren els seus salaris mentre que els béns de les empreses públiques són confiscats per la rebel·lió, per cobrir els costos de funcionament» («La República Democrática del Congo despedazada por sus vecinos». Colette Braekman. Le Monde Diplomatique, octubre de 1999). De totes maneres, durant el Diàleg Nacional Congolès (Congolese National Dialogue) previst per a Lusaka, els rebels i el Govern de Kabila seuran en la mateixa taula i amb el mateix estatus.

Uganda i Rwanda
Per una banda, tots dos països han aconseguit traslladar els seus problemes domèstics a l'àmbit regional i internacional. Per al Govern de Rwanda, aquest acord reconeix per primera vegada les activitats dels interahamwes i dels membres de les antigues Forces Armades de Rwanda (FAR), i la possibilitat d'una resposta regional al seu problema. La implementació de Lusaka comportarà la desmobilització dels interahamwes i els membres de les antigues Forces Armades de Rwanda (FAR). Rwanda dóna suport en aquesta guerra a la facció de l'RCD establerta a Goma. Uganda, per la seva banda, aconseguirà el mateix amb l'Alliance of Democratic Forces (ADF), un dels quatre grups armats que lluiten en aquests moments contra el Govern de Museveni. A Museveni aquesta guerra li ha sortit cara, i comencen a proliferar les crítiques internes. És per aquest motiu que Uganda ha decidit donar suport obert al Moviment per l'Alliberament del Congo (MLC) i la facció de l'RCD (Agrupació Congolesa per la Democràcia) de Kisangani (liderada per Ernest Wamba die Wamba), i transmetre el missatge que la rebel·lió contra Kabila ha de ser portada pels mateixos congolesos.

L'actitud d'aquests dos països (especialment Rwanda) a l'hora de facilitar la implementació de Lusaka serà clau, i a més demostrarà si la seguretat nacional és l'únic motiu que els ha portat ha tenir presència militar a l'RD Congo, o bé si hi ha altres interessos, el que en llenguatge diplomàtic s'anomena agendes paral·leles. Recordem que l'acord reconeix la integritat territorial de l'RD Congo. Les accions militars d'ambdós països, però especialment de Rwanda, no amaguen les intencions de Kigali de controlar part del pastís de recursos naturals que ofereix l'est de l'RD Congo. Les seves operacions militars han sobrepassat àmpliament la persecució dels refugiats hutus (acusats de genocidi). Un cop fracassat l'intent de derrocar Kabila (agost de 1998), l'Exèrcit rwandès, molt lluny de les seves bases del Kivu (on hi ha els interahamwes), i reprenent l'ofensiva des de l'est de l'RD Congo, es van dirigir cap a Mbuji Mayi, la capital de Kasai Oriental, on l'explotació de diamants proporciona importants ingressos a Kabila. Durant molts mesos van intentar conquerir la ciutat, però finalment la participació de les tropes de Zimbabwe i Angola ho van evitar. «L'est del Congo és tractat per Uganda, i encara més per Rwanda, com el seu pati del darrere, del qual tracten d'explotar tots els recursos miners. És per això que s'han obert oficines d'or i diamants a Kigali i el cafè del Kivu s'exporta a través de Rwanda i Uganda» («La República Democràtica del Congo despedazada por sus vecinos». Colette Braekman. Le Monde Diplomatique, octubre de 1999).

El subsòl del Kivu (est de l'RD Congo), a més d'or i diamants, conté minerals estranys utilitzats per indústries punteres en tecnologia (normalment ubicades als països del nord), com l'electrònica, l'aeronàutica i la medicina nuclear. Minerals com el niobi (el 15 % de les reserves mundials estan a l'Àfrica i el 80 % d'aquestes a l'RD Congo), la tantalita (el 80 % de les reserves mundials estan a l'Àfrica i el 80 % d'aquestes a l'RD Congo). Són minerals amb una resistència excepcional al fred i al calor, que poden ser utilitzats en aliatges molt dúctils i resistents. L'RD Congo és rica també en petroli, urani i en metalls no ferrosos com el cobalt, manganès i coure (Le Monde Diplomatic, octubre de 1999). És per aquesta raó que l'actuació de molts dels països de la regió en aquest conflicte va molt més enllà de les intencions manifestes de seguretat nacional.

Zimbabwe

Per a Zimbabwe, la implementació de Lusaka seria un èxit a tots els nivells. A Zimbabwe li interessa posar fi a aquesta guerra com més aviat millor. La victòria militar sobre els rebels no podrà ser ràpida i l'oposició interna a la participació en aquesta guerra ha anat creixent a poc a poc dintre del país. Es calcula que aquesta guerra li ha costat uns 3 milions de dòlars americans. Però a més, els termes de Lusaka li permeten mantenir la seva presència militar com a força pacificadora, especialment en la zona de Mbuji-Mayi, rica en diamants, i que fins ara defensava contra els rebels. L'Acord de Lusaka tampoc posa en perill les concessions mineres que té amb el Govern de Kinshasa (especialment els que han signat el president Mugave i la família de Kabila).

Per un altra banda, Zimbabwe haurà de desarmar i desmobilitzar les milícies hutus que actuen en el territori sota el seu control. Zimbabwe ha estat acusat en nombroses ocasions per Rwanda de rearmar i instruir aquestes milícies. Aquesta serà l'ocasió perquè el president Mugave es distanciï d'aquestes acusacions.

Angola

Angola va entrar en aquesta guerra per motius de seguretat domèstics. Per al Govern de Luanda, la presència de les seves tropes al territori de l'RD Congo li permetia lluitar contra UNITA, que controla el costat angolès de la frontera amb l'RD Congo. Però aquest no era l'únic motiu, el que veritablement preocupa al Govern de Luanda és que una hipotètica victòria dels rebels congolesos instal·li a Kinshasa un govern amic d'UNITA. Això faria que la guerrilla angolesa es mogués encara amb més facilitats pel territori de l'RD Congo i la frontera amb Angola. De fet, l'any passat les tropes d'Angola i de Zimbabwe van ser les que van frenar l'avanç dels rebels congolesos cap a Kinshasa.

Però en el moment de signar Lusaka, la primera prioritat de Luanda era aturar aquest conflicte. L'alto el foc a l'RD Congo permetrà al Govern de Luanda concentrar-se únicament en UNITA dintre del país. Hem de tenir en compte que en aquells moments UNITA controlava dos terços del territori d'Angola i només estava a 60 km de la capital. Luanda necessita les seves tropes al país, ja que hi ha la possibilitat que la guerrilla pugui intentar prendre la capital, el poder i el control sobre el petroli. A més, la inclusió d'UNITA en l'Acord de Lusaka dóna la possibilitat al Govern de Luanda d'aconseguir suport diplomàtic en la lluita contra la guerrilla, i també la possibilitat de tallar les rutes de subministrament a través de l'RD Congo.

Namíbia

La implicació de Namíbia en el conflicte ha estat més testimonial que una altra cosa. El cost de la guerra no ha estat gaire alt, perquè els efectius que ha desplaçat el país no han estat gaire importants. Un dels motius que pot haver portat a Namíbia a participar en el conflicte és l'amistat que uneix el president Sam Nujoma amb Kabila i el president zimbabwès Robert Mugave. Tots tres van ser companys d'exili al llarg dels anys 60 a Dar es Salaam (Tanzània).

A Robert Mugave també li interessa la pau i el final del conflicte. No és un problema de pressupost ni d'oposició interna a la guerra. El problema és la crisi secessionista que ha esclatat a Kaprivi, a la frontera amb Bostwana. En aquests moments, Namíbia necessita les seves tropes a casa per fer front a aquesta crisi.

 

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.