Documento sin título

Embargaments internacionals: entre la solidaritat i legalitat

 

Fa pocs mesos George W. Bush va qualificar a Iraq, Iran i Corea del Nord com l'eix de mal del planeta, i una amenaça per la llibertat i la democràcia. Aquests països estan sota vigilància, i tenen sobre els seus caps algun tipus de sanció o embargament, que afecta i limita les seves relacions comercials i la seva vida quotidiana. L'establiment d'embargaments totals o parcials a tercers països és una mesura legal i perfectament prevista pel Dret Internacional Públic. Una mesura posada, segons la Carta de les Nacions Unides, al servei del Consell de Seguretat de les Nacions Unides amb l'objectiu de "mantenir o restablir la pau i la seguretat internacional". Tot i la seva finalitat positiva són nombroses les veus que dubten de la seva utilitat real i han denunciat els greus perjudicis que comporten per les poblacions que els pateixen. Encara que igualment qüestionables i criticables, els embargaments unilaterals entre països -com és el cas d'Estats Units a Cuba- queden al marge d'aquesta discussió, ja que es produeixen al marge de la participació de la Comunitat Internacional organitzada.

El capítol VII de la Carta de les Nacions Unides preveu una sèrie de mesures coercitives, decretades pel Consell de Seguretat, encaminades a evitar que determinades situacions puguin "posar en perill la pau i la seguretat internacional". Mantenir la pau i la seguretat internacional constitueix un dels principis rectors de la Comunitat Internacional organitzada, basada en el sistema de Nacions Unides. Qui determina quina situació, o qui, constitueix una amenaça per la pau i la seguretat internacional, és el Consell de Seguretat de les Nacions, el que fa que, gràcies al dret de veto, la decisió quedi en mans de les cinc potències nuclears declarades. És per això que en masses ocasions, la identificació d'una possible amenaça per la pau, queda lligada estrictament a criteris polítics i als interessos diversos de les grans potències.

Les mesures previstes al capítol VII van des de l'establiment de sancions, embargaments de diversos tipus (econòmics, de comunicacions, marítimes, aeris, postals, telegràfics, radioelèctrics) i ruptura de relacions diplomàtiques, fins a l'ús efectiu de la força armada. L'article 41 contempla els embargaments comercials entre les mesures "que no impliquen l'ús de la força", es a dir, constitueix una primera mesura en l'escala que porta l'ús de la força.

Els embargaments comercials tenen sempre efectes negatius per a les economies dels països afectats. De fet, solen aplicar-se com una mesura de pressió per fer que un govern canvií de posició, o s'abstingui de portar a terme, una determinada política (fabricació d'armes de destrucció masiva, per exemple). Però són especialment perjudicials per aquells països que depenen econòmicament dels ingressos provinents de les seves exportacions, sobretot si aquestes no estan massa diversificades i, a més, son especialment controlables, com és el cas del petroli a l'Iraq. Encara que hi ha més exemples, el cas de l'iraq ha posat de relleu la duresa del càstig que suposen aquest tipus de mesures per a les poblacions civils, i les seves escasses repercussions en les classes governants a les que es pretén pressionar.

Després del final de la Guerra del Golf, el Consell de Seguretat, aprofitant-se d'una inusual unanimitat entre les grans potències, va imposar un embargament comercial a Iraq (Resolució 661, de 6 d'agost de 1990), condicionant el seu aixecament, a la constatació de la no capacitat d'aquest per produir armes de destrucció masiva. Per aquesta finalitat va disposar que una missió especial de les Nacions Unides (UNSCOM - UNMOVIC) verifiqués i visités totes les instal·lacions industrials iraquianes, susceptibles d'albergar materials o processos de fabricació de armes de destrucció masiva. Després de molts anys d'investigar i visitar el país, i no trobar proves, l'embargament es manté tot i que les greus conseqüències humanitàries que causa son conegudes pel Consell de Seguretat des de 1991.

Iraq és un dels principals productors de petroli del món, i les seves finances depenen casi exclusivament dels ingressos per la venda de cru. L'embargament ha prohibit a Iraq posar el seu petroli al mercat mundial (sense restriccions) durant els últims deu anys, el que ha comportat una disminució dramàtica dels seus ingressos, i com a conseqüència de tot això, un greu empitjorament de les condicions de vida del poble iraquià. Iraq, com la majoria de països productors de petroli, importa la majoria dels aliments i medicaments que consumeix. Deu anys després, i abans de l'onze de setembre, moltes eren les veus que clamaven per l'aixecament de l'embargament. Avui es planeja un nou atac a Iraq, i Estats Units i la Gran Bretanya se senten més lliures que mai per portar-ho a terme. Abans d'assistir impassibles a aquesta nova fase de la lluita contra el terrorisme, serà bo que tinguem en compte les greus conseqüències que l'embargament està tenint per a la població iraquiana (que no pas per els seus dirigents). L'embargament asfixia de tal manera al poble iraquià que, alguns ambaixadors estrangers a Bagdad, parlen d'aquest com una veritable "arma de destrucció masiva".

Les dades que presenta el país son esgarrifoses. Durant el mes de juliol de 1990, just abans de la guerra del Golf, van morir a l'Iraq 539 nens menors de cinc anys. El juliol de 1998 aquesta xifra havia augmentat a 6.452. Avui l'Iraq té la mortalitat infantil més alta de la regió, quan abans de 1991 presentava unes xifres molt properes als nivells occidentals. Segons la UNICEF (organització de la que els Estats Units no és membre) i la Irak Action Coalition, més de mig milió de nens menors de cinc anys han mort a l'Iraq des de la imposició de l'embargament per part del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Els informes de la pròpia organització, paradoxalment, recullen l'augment de la desnutrició entre la població infantil (810.000 nens segons l'últim informe de Nacions Unides, quatre de cada cinc nens) i la disminució en un 50% de la tassa d'escolarització, que en 1990 era del 100%. El propi coordinador del Programa de l'ONU "Petroli a Canvi d'Aliments" va denunciar l'any 2001 la situació com una "tragèdia humana", poc després d'aquestes declaracions al diari anglès The Independent fou cessat pels Estats Units. El mes de juliol de 2001, Jutta Burghardt, una altra ex-Directora del programa va denunciar la severitat de l'embargament i l'extrema gravetat de la situació a l'Iraq (llegir en CSCA).

La complicitat i el mutisme dels països de la Unió Europea va començar a trencar-se el 18 d'abril de 2000. Aquell dia el Parlament Europeu, representant de la voluntat dels ciutadans europeus, va emetre una resolució en la que es condemnava l'embargament i els bombardejos periòdics que els Estats Units i la Gran Bretanya porten a terme sobre territori iraquià. Un d'aquests atacs va tenir lloc el 6 d'abril de 2001, 14 morts i 19 ferits, i ni una sola referència en els nostres mitjans de comunicació. Aquests atacs, portats a terme al marge de qualsevol legalitat internacional -quelcom que comença a ser habitual per aquestes dues potències-, han causat ja 175 morts civils i 500 ferits des de 1998. El Parlament Europeu, França i Alemanya en particular, Sudàfrica, i per suposat, la Xina i Rússia, han condemnat en nombroses ocasions la política britànica i nord-americana en referència a Iraq. La coalició internacional que va portar a terme la guerra contra Sadam Hussein va començar a trencar-se l'any 2000. Esperem que aquesta mateixa convicció eviti ara, a finals del 2002 i després de l'onze de setembre, un nova guerra en el Golf Pèrsic.

Molts dubtem ja dels motius reals del manteniment d'un embargament, que no ha perjudicat gens al règim despòtic de Sadam Hussein, més al contrari, l'ha reforçat. La terrible situació ha debilitat profundament a la fa uns anys laica societat iraquiana, per la que s'estén l'integrisme islàmic entre les parts més vulnerables, i l'exili, poc representatiu, i dividit davant la greu situació humanitària que travessa el seu poble. El Programa de l'ONU "Petroli a Canvi d'Aliments", es va posar en marxa per intentar disminuir les caresties de la població i d'un estat amb la seva seguretat alimentària i sanitària seriosament amenaçada. Tot i això, el programa s'ha demostrat insuficient per evitar la catàstrofe humanitària que viu el país.

Ningú qüestiona la perversió del règim de Sadam Hussein, ni la il·legalitat de la invasió de Kuwait al 1990, ni els beneficis d'una democratització d'Iraq (¿Aràbia Saudí?), pero el fi mai pot justificar els medis. No és la primera vegada que es qüestiona la utilitat dels embargaments comercials com a mesura de pressió sobre governs, però mai han estat tan visibles les seves dramàtiques conseqüències. Tot i això, al final, mentre el Dret Internacional Públic no canvií, un embargament comercial decretat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides contra un país, constitueix una mesura legal, encara que èticament molt qüestionable.

Jordi Cortés. Coordinador de l'Observatori Solidaritat.

Més informació sobre l'Irak

 


Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.