Documento sin título

APROXIMACIÓ HISTÒRICA

 

INTRODUCCIÒ

«L’exaltació del present, l’histèric culte a l’actualitat característic dels mitjans de masses relega a l’oblit les ineludibles connexions dels fenòmens presents amb la història contemporània d’aquí i d’allà. Durant la guerra, pàgines, pantalles i dials van tenir una saturació de plans, mapes, animacions infogràfiques i altres eines al servei de la descripció del teatre d’operacions (sic), però no hi va haver mitjà ni periodista —amb honroses excepcions marginals, garantia de pluralisme informatiu— que estimés considerar necessari explicar les causes i el context històric del conflicte». L. A. Chillón Asensio i J. L. Gómez Mompart. Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo. Barcelona, 1991.

 

MESOPOTÀMIA, BRESSOL DE CIVILITZACIONS. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA ANTIGA

Quan parlem de la República d’Iraq estem fent referència a un concepte relativament nou. Aquest territori, situat en les ribes dels rius Tigris i Eufrates (equivalent a l’antiga Mesopotàmia, té una llarga història política i ha estat poblada per diferents pobles (Cronologia). No és per casualitat que rep el nom de bressol de civilitzacions. El poble més antic conegut que va viure en aquest territori van ser els sumeris (2900-1800 anys aC), el primer dels quatre pobles de la terra que van inventar de forma independent l’escriptura. Van produir lleis (Codi sumeri), literatura, poesia, un sistema matemàtic basat en el número 60, i van documentar la situació dels estels i les constel·lacions, així com els moviments del sol, la lluna i els planetes. Cap al 1800 aC el control d’aquest territori va passar a mans dels babilonis i dels assiris (les dues grans civilitzacions mesopotàmiques). Fruit del primer període babilònic (Babilònia Antiga 1800-1530 aC), sota el regnat del rei Hamurabi va aparèixer el Codi hamurabi, considerat el text legal comprensible més antic que es coneix. Aquest Codi va introduir conceptes que van ser adoptats després per altres civilitzacions. Conceptes com la protecció legal de les classes més baixes, l’autoritat de l’Estat per fer complir la llei o la necessitat de garantir la justícia social. Actualment hi ha una còpia d’aquest Codi, trobat a l’Iraq per arqueòlegs francesos l’any 1901, al Museu del Louvre de París.

Durant el regnat de Hamurabi, babilonis i assiris van viure en relativa harmonia. Tot i que els assiris sempre van tenir la voluntat de crear un imperi propi. No va ser fins a la mort d’aquest que van començar a canviar les coses. Després d’un període conflictiu els assiris van passar a governar el territori des de la ciutat de Nineveh (actual Mosul). Els assiris (1170-612 aC) van dividir el cercle en 360 graus i van inventar la longitud i la latitud per a la navegació geogràfica. També van desenvolupar molt la ciència mèdica i la seva influència va arribar fins als grecs. Després del període assiri, cap a l’any 612 aC, un nou rei babilònic va refer la ciutat de Babilònia (al sud-oest de l’actual Bagdad). La dinastia que va regnar l’anomenat Imperi neobabilònic (612-539 aC) va ser la de Napopolasar i el seu fill Nabucodonosor II. Fruit d’aquest període la ciutat de Babilònia va esdevenir una de les ciutats més majestuoses de l’època, on es van construir els famosos Jardins Penjats (considerat una de les set meravelles del món antic i situats a 50 km al sud de la ciutat de Bagdad).

Diversos invasors van conquerir el territori després de la mort de Nabucodonosor, fins que al segle II aC va passar a formar part de l’Imperi persa. La presència persa a l’actual Iraq durarà ben bé fins a la conquesta àrab al segle VII dC. La presència dels àrabs va comportar la introducció de l’islam al territori. En el temps de la conquesta àrab moltes de les tribus de l’Iraq eren cristianes. Moltes d’aquestes poblacions van decidir pagar la jizya, una mena de taxa que imposaven a aquells no-musulmans que volguessin viure en un territori dominat per l’islam. La presència àrab a Iraq comença l’any 637 dC, però es conforma de forma definitiva l’any 749 dC, quan Bagdad es va convertir en la capital del califat islàmic. L’any 1534 el territori va ser conquerit per l’Imperi otomà, i aquesta dominació durarà fins al principi del s. XX. Per tenir una descripció més detallada d’aquest llarg període vegeu la història d’Iraq.

 

HISTÒRIA MODERNA D’IRAQ. L’IMPERI OTOMÀ, LA 1A GUERRA MUNDIAL I EL MANDAT BRITÀNIC

La història moderna d’Iraq comença més o menys en la darrera fase de la dominació de l’Imperi otomà, durant el s. XIX. El precedent més proper del modern Iraq és potser la regió dominada pels mamelucs georgians (1749-1831), dintre de l’Imperi otomà (Nazih N. Ayubi. Política y sociedad en Oriente Próximo. La hipertrofia del estado árabe). Al final del s. XIX, Gran Bretanya i Alemanya eren rivals en el desenvolupament comercial de Mesopotàmia. Els britànics estaven interessats en l’Iraq perquè era una ruta terrestre directa a l’Índia. Al mateix temps, els alemanys estaven interessats en la construcció d’un ferrocarril des de Berlín fins a Bagdad i, de fet, tot i l’oposició britànica, van obtenir la concessió. Per la seva banda, els britànics es van dedicar a establir acords de protecció amb el caps àrabs locals, i el 1901 van obtenir la concessió per explotar els camps de petroli de l’Iran. El 1909, es funda Anglo-Persian Oil Company (que més tard passaria a anomenar-se Anglo-Iranian Oil Company).

Començada la Ia Guerra Mundial, l’Imperi otomà es va alinear amb els seus aliats alemanys. El 1917, els britànics van envair Mesopotàmia i van ocupar Bagdad. Després de la guerra, el país va passar a estar sota mandat britànic (1920). L’interès dels britànics per aquesta zona era doble, per una banda, l’explotació del petroli i, per l’altra, la construcció d’una línia de ferrocarril des d’Europa, passant per Turquia, al golf Pèrsic. Aquesta línia havia de permetre el comerç directe amb l’Índia sense haver de donar tota la volta a Àfrica. El 1921 els britànics van imposar una monarquia haiximita, i van definir les fronteres territorials d’Iraq amb correspondència amb les fronteres naturals i tenint en compte algunes tribus i assentaments. També van influir molt en la redacció de la Constitució i en l’estructura del seu parlament. Iraq va adquirir la forma d’un regne, i com a rei els britànics van imposar la figura de l’emir Faisal Ibn Hussain (Faisal I) expulsat de Síria pels francesos i germà del rei Abdallah de Jordània (ambdós membres de la família haiximita). Gran Bretanya aspirava a crear un país oficialment autònom, però políticament afiliat, cosa que va quedar plasmada en el tractat que van firmar tots dos països el 1922. La formació de l’Estat (institucions) es va produir de forma bastant ràpida a causa de dos factors. Per una banda, l’existència d’una elit sunnita (administrativa i militar), majoritàriament urbana, que es va incorporar ràpidament en la creació de les institucions, i va abandonar la tinença de terres. I, per altra, per l’enfortiment de la capacitat productiva de petroli de l’Iraq, facilitada per les innovacions tècniques i organitzatives dels britànics. El 1929, es crea la Irak Petroleom Company (IPC), que segons l’acord angloiraquià de 1930 (que posava fi al mandat britànic) obtenia l’autorització per a l’explotació de la majoria del subsòl del país (el 1938 aquesta autorització es va estendre a tot el subsòl). Tot i això, no va ser fàcil per als governants iraquians donar cohesió i sentiment nacional a un país divers en paisatges (alpí i mediterrani a l’est, desèrtic a l’oest i la gran plana fèrtil encaixonada entre el Tigris i l’Eufrates al centre), grups humans (20 % de kurds no àrabs, assiris) i creences religioses (la majoria de la població musulmana era xiïta, els sunnites eren una minoria), i sotmès, des de molt aviat, a les pressions i a la ingerència estrangera cobdiciosa de les seves reserves petroleres (Antoni Segura i Mas, El Món àrab actual). Durant tota aquesta època, els governants iraquians (la monarquia haiximita) van mantenir un precari equilibri entre els seus aliats britànics i les cada cop més nombroses forces anticolonials. Durant la dècada del 1920 al 1930, diverses regions van demanar la secessió, i diverses tribus es van revoltar contra les transformacions en la forma de producció. El 1930, Nouri As-Said (antic company de Lawrence d’Aràbia), va ser nomenat primer ministre de l’Iraq, gràcies al suport britànic.

 

DE LA INDEPENDÈNCIA A LA REPÚBLICA (1932-1958)

El 1932 va finalitzar el mandat britànic i Iraq va accedir a la independència de la mà de Londres. Tot i la independència, els britànics van mantenir un fort tutelatge sobre el país: bases militars, llibertat de trànsit per a les seves tropes i capacitat per influir en les decisions d’una monarquia que ells mateixos havien instaurat uns anys abans (1921). Un fet clar demostra el tutelatge britànic, després de la independència, Nouri As-Said (un ferm representant dels interessos britànics) va continuar sent el primer ministre fins a la revolució del 1958.

Entre 1932 i 1958 es van succeir diverses insurreccions, cops d’estat i rebel·lions de minories (els kurds, en agitació permanent, els assiris, els xiïtes), totes aquestes sufocades per l’Exèrcit, que cada cop agafarà més protagonisme. Tot i l’actuació de l’Exèrcit, el Govern no va poder evitar el creixement del descontentament popular, que cada cop anava a més de la mà de les organitzacions nacionalistes i d’esquerres (baasistes, comunistes, nasseristes). Durant aquests anys una sèrie de fets van fer que entre la població creixés un sentiment d’oposició a la continuïtat de la monarquia i a l’aliança amb occident. El primer d’aquests fets va ser la renovació de l’acord amb la Irak Petroleom Company (IPC) el 1952. Només un any després, el 1953, el rei Faisal II, després d’arribar als divuit anys, va continuar amb l’opció d’occident (especialment dels EUA), i el 1954, Nouri As-Said, va prohibir tots els partits polítics. Finalment, l’entrada d’Iraq al Pacte de Bagdad (1955) va acabar per encendre el país.

 

Pacte de Bagdad
El Pacte de Bagdad que fou signat el febrer de 1955 amb el patrocini dels EUA, establia una aliança militar entre l’Iraq i Turquia a la qual, poc més tard, s’afegiren la Gran Bretanya, el Pakistan i l’Iran. D’aquesta manera, la regió de l’Orient Mitjà entrava de ple en l’escenari de la guerra freda: d’una banda, Turquia, l’Iran i l’Iraq, i, d’altra banda, sobretot des de la constitució de la RAU (República Àrab Unida) el 1958, Egipte i Síria.

 

El cop d’estat del 14 de juliol de 1958
El 14 de juliol de 1958, un cop d’estat portat a terme per oficials nacionalistes i d’esquerres, que comptaven amb un ampli suport popular (Antoni Segura i Mas, El Món àrab actual), va posar fi a la monarquia, va executar el rei Faisal II, el príncep i Nouri As-Said, i va establir la República. El cop d’estat va estar liderat per dos blocs, un de nacionalista i un d’esquerres. El bloc nacionalista estava conformat pel Baas i pel suport dels musulmans sunnites. Per altra banda, el bloc d’esquerres era impulsat pels comunistes (amb suport dels xiïtes) i per importants minories nacionals com els kurds.

 

DEL COP D’ESTAT REPUBLICÀ A LA REVOLUCIÓ (1958-1968)

L’home fort de la nova etapa va ser el general Kassem. Kassem va concentrar en la seva persona els llocs clau del poder i va passar a dirigir el país com a primer ministre, ministre de Defensa i cap de les forces armades. Al mateix temps, els militars van passar a controlar el Govern (deu dels catorze membres del Govern eren militars). En aquesta nova etapa la nova cúpula militar del país es va veure obligada a mantenir un difícil equilibri entre els dos blocs impulsors del cop d’estat. La nova Constitució provisional va ser un clar exemple d’aquesta circumstància. Per una banda, reconeixia l’autoafirmació de l’Iraq com una nació on es reconeixia l’associació d’àrabs i kurds en igualtat de condicions (en atenció al bloc d’esquerres); i, per l’altra, proclamava la seva adscripció a la nació àrab (en atenció dels baasistes). Es van alliberar els presos polítics i es va autoritzar («tolerar») l’actuació dels partits polítics.

En aquesta mateixa línia, el general Kassem va afavorir la consolidació del que es va denominar Front Nacional Unificat, que agrupava comunistes, xiïtes i kurds. Aquest Front es va convertir en el principal adversari de les posicions baasistes (amb el suport dels sunnites) representades en el poder en la figura d’Abdel-Salem Aref, viceprimer ministre, ministre de l’Interior i segon cap de les forces armades. Això es va traduir en un fort augment de la tensió entre les dues tendències i a un progressiu desplaçament del poder dels baasistes. Van tornar els intents de cop d’estat i les rebel·lions (Mosul i Kirkuk). Al final de 1958, el coronel Aref havia perdut tot els seus càrrecs polítics i es trobava empresonat i condemnat a mort. El gener de 1960 es va aprovar una llei que instaurava el pluripartidisme, però amb tantes restriccions que pràcticament deixava fora de l’activitat pública al Baas i a grups nacionals i religiosos com Istigal i els Germans Musulmans. Això va fer que a poc a poc el règim es convertís en una dictadura personal, que fins i tot els comunistes van acabar abandonant.

A partir d’aquests moments, el règim de Kassem va començar a quedar-se aïllat. La reivindicació de Kuwait, quan aquest va accedir a la independència (1961), que argumentava que formava part de l’antiga província otomana de Bàssora, les difícils relacions que el règim mantenia amb l’URSS i, sobretot, la gran revolta kurda que va començar el 1961 van acabar aprofundint aquest aïllament. Ja en aquells moments, el règim del general Kassem tenia els dies comptats. Finalment, el febrer de 1963 va triomfar un cop d’estat d’orientació baasista. El coronel Abdel-Salem Aref fou nomenat president provisional de la República, i Kassem jutjat i executat. A partir d’aquest moment els germans Aref (quan Abdel Salem va morir en un accident d’avió, l’abril de 1966, fou substituït pel seu germà Abdel-Rahman) inauguraran un curt mandat que durarà fins al cop d’estat de juliol de 1968 (anomenat la Revolució de 1968 per les actuals autoritats iraquianes).

El mandat dels germans Aref es va caracteritzar per un aprofundiment de l’enfrontament entre els partidaris de revitalitzar la RAU, és a dir, la unió amb Egipte (nasseristes o unionistes), i els baasistes, que propugnaven la unió amb Síria. Aquest enfrontament es va anar decantant a poc a poc cap als unionistes. Els baasistes van ser apartats a poc a poc del poder, i fins i tot van arribar a ser expulsats del país, la qual cosa va provocar un greu enfrontament entre Bagdad i Damasc. Fruit de l’acostament del poder a posicions nasseristes, els germans Aref van impulsar la nacionalització de la banca i de les indústries, i van reorganitzar totes les organitzacions polítiques en un sol partit, la Unió Socialista Àrab. Així, l’Iraq va començar un procés d’acostament a Egipte, però mai va renunciar a la seva independència. Això no va agradar als unionistes que consideraven aquest acostament insuficient. El descontentament del unionistes els va enfrontar amb Abdel-Salem Aref, que després d’un intent de complot contra ell el 1965 va perseguir i arrestar els principals líders unionistes. Eliminats els baasistes i els unionistes, el règim va derivar, un cop més, en una dictadura personalista. Al mateix temps, una nova revolta kurda va tenir lloc al nord, i això va donar encara més inestabilitat a un règim que no trigaria a ser derrocat per un nou cop d’estat.

 

LA DICOTOMIA SUNNITES-XIÏTES A IRAQ

La dicotomia entre sunnites-xiïtes en un principi era bàsicament geogràfica (els sunnites al centre i nord, i els xiïtes al sud), encara que tradicionalment eren els sunnites els que havien ocupat els càrrecs civils i militars. Va ser en el període d’entreguerres quan aquesta dicotomia va començar a afectar les divisions de classe. Els terratinents més influents de la província de Bàssora eren sunnites, mentre que els xiïtes eren els qui cultivaven les seves terres. Els sunnites comptaven amb una nombrosa representació entre els terratinents de tota la resta d’àrees del sud, exceptuant les ciutats sagrades xiïtes de Najaf i Karbala. També a Bagdad, on numèricament estaven igualats, les famílies dominants eren sunnites.

Pel que fa a l’Exèrcit iraquià, el 1930 els oficials eren sunnites, però la tropa era majoritàriament xiïta. Tradicionalment, el sud xiïta havia estat vinculat culturalment i econòmicament a l’Iran, mentre que el nord sunnita ho havia estat a Turquia i Síria. La tradicional supremacia dels sunnites sobre els xiïtes va continuar en l’Iraq independent, tant monàrquic com republicà. La falta de drets polítics va fer que els xiïtes s’identifiquessin normalment amb l’oposició, mentre que els sunnites al poder ho van fer amb el nacionalisme àrab. És per això que els xiïtes van adoptar ideologies polítiques més modernes i van simpatitzar amb l’esquerra, particularment amb el Partit Comunista.

Tot i aquestes constatacions, tant els xiïtes com els sunnites mai han estat blocs homogenis. En alguns moments, el moviment baasista i el nasserista van atraure a les seves files molts xiïtes, de la mateixa manera que molts àrabs sunnites van estar en llocs dirigents del Partit Comunista.

Un dels fets que més endavant va portar a una major politització dels xiïtes va ser la revolució a l’Iran, encara que aquesta es va manifestar amb formes i direccions diferents. Els xiïtes iraquians mai han optat per una solució únicament xiïta, de fet els partits polítics exclusivament xiïtes sempre han estat dèbils (el partit Nahda al llarg dels anys 20, i el partit Daawa a la dècada dels vuitanta).

Però la prova de foc per a aquestes dues comunitats va arribar més tard amb la guerra Iran-Iraq (1980-1988). Quan un exèrcit iraquià, compost majoritàriament per soldats xiïtes, es va enfrontar a un país governat per dirigents de la mateixa tendència. Tot i els temors de divisions internes sembla que el sentiment d’unitat iraquià va superar la prova. És precisament en aquests moments, i com a conseqüència de la crisi del Golf de 1990-1991, amb la destrucció de la infraestructura i la imposició d’embargaments i zones de seguretat, que podria tornar a reactivar-se un sentiment d’etnicitat i la divisió sunnita-xiïta del país (Nazih N. Ayubi. Política y sociedad en Oriente Próximo. La hipertrofia del estado árabe). Alguns fets ocorreguts el 1998 i 1999 podrien deixar entreveure aquesta possibilitat, però la informació és molt minsa i les fonts no sempre contrastables.


Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.