Documento sin título


DE LA MATANÇA DE RACAK AL PALAU DE RAMBOUILLET

 

  • Introducció

  • Les converses de Rambouillet, París

  • Els bombardejos de l'OTAN i la crisi dels refugiats

  • Tres passes per a la pau a Kosovo

 

INTRODUCCIÓ

Tot i l’acord d’alto el foc i la retirada de l’Exèrcit serbi, el règim de Belgrad no va trigar a deixar clar que aquest acord era només una sortida tàctica a l’amenaça de l’OTAN per part del president Milosevic. El 29 d’octubre, només tretze dies després de l’acord, Vojislav Seselj, cap del Partit Radical Serbi (Srpska Radikalna Stranka, SRS), manifestava: “Tots els terroristes armats (en referència als membres de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo) seran desarmats i portats davant la justícia. La retirada de la policia sèrbia no significa el final de la lluita contra els terroristes” (International Crisis Group). Durant els mesos de novembre i desembre de 1998 es va viure una situació de calma tensa. Si bé els enfrontaments a gran escala es van aturar, a mesura que els dies passaven la situació es va complicar de nou. Per una banda, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo . Ushtrisë të Çlirimtare të Kosovës, UCK) va aprofitar aquesta calma per organitzar-se i rearmar-se (l'UCK ha augmentat considerablement la seva importància com a actor de la crisi, i el fet que ho demostra és la seva presència a les converses del palau de Rambouillet, França). Per la seva banda, la policia sèrbia i les unitats de l'Exèrcit anaven a poc a poc tornant a prendre posicions a Kosovo. Aquesta situació suposava una violació de l'Acord del 13 d'octubre que va evitar la intervenció militar de l'OTAN.

Al principi de gener de 1999 la situació va esclatar de nou a Kosovo. La nova escalada bèl·lica es va posar de manifest (és a dir, va trobar ressò als mitjans de comunicació) amb la descoberta d'una nova matança col·lectiva a la ciutat de Racak, al centre de Kosovo. El 15 de gener de 1999 van ser executats a la població de Racak i als seus voltants 45 kosovars d'origen albanès (41 homes, molts d'edat avançada, i tres dones). Durant la inspecció sobre el terreny que va portar a terme la Missió de Verificació de l’OSCE, el seu cap, William Walker, no va dubtar a responsabilitzar les forces de seguretat sèrbies. La forma en què es van trobar les víctimes i les ferides que presentaven feien evident que havien estat executades. Per la seva banda, les autoritats de Belgrad van assegurar que eren terroristes i que havien mort com a conseqüència dels enfrontaments armats amb la policia i l'Exèrcit serbi. Les autoritats de Belgrad van respondre a les acusacions de William Walker, decretant la seva expulsió de Kosovo el dia 19 de gener de 1999. Això va ser interpretat com un desafiament per part de la comunitat internacional. L’OTAN va recordar a Milosevic que el pla d’intervenció de l’octubre de 1998 encara podia ser activat. Tot i això, l’OTAN no va amenaçar mai amb la intervenció militar en aquesta nova crisi. És de suposar que els caps de l’OTAN saben que no es pot abusar de les amenaces que mai es fan realitat, perquè aquestes perden eficàcia. I sembla que el president Milosevic domina aquest tipus de situacions a la perfecció.

Finalment, el cap dels observadors de l’OSCE no va ser expulsat, i Milosevic va tornar a acceptar el desplegament dels observadors el 23 de gener. Tot i això, els incidents armats no es van aturar. El dimarts 24 de gener van morir cinc civils albanesos al sud de Kosovo (El País, dimarts 26 de gener de 1999), i el 29 de gener, la policia sèrbia va assassinar 24 albanesos a la població fronterera amb Albània de Rogovo. En aquest últim incident, les autoritats sèrbies van assegurar que la incursió de la policia sèrbia a Rogovo havia estat deguda a l’assassinat d’un policia serbi el dia anterior. La mort del policia serbi va ser confirmada pels observadors de l’OSCE. Però la violència no només venia del costat de la policia sèrbia. El mateix dia 29 de gener, una bomba en una cafeteria de Priština va ferir sis joves serbis. Durant el més de gener van morir un total de sis serbis en atemptats a bars de la ciutat de Priština freqüentats per serbis (El País, dissabte 30 de gener de 1999).

La situació es va tornar tan complicada o més que a l’octubre de 1998. El dia 29 de gener de 1999 es van reunir a Londres els ministres d’afers estrangers del Grup de Contacte per l’antiga Iugoslàvia (EUA, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya i Rússia). El Grup de Contacte va acordar donar un ultimàtum a serbis i albanesos per trobar una solució que aturés el vessament de sang. A partir d’aquell moment, serbis i albanesos tenien 21 dies per arribar a un acord. Passat aquest període de temps la intervenció militar a Kosovo seria inevitable. Tot i aquesta afirmació, Rússia va remarcar que qualsevol intervenció militar no es podria portar a terme sense l’aprovació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Com ja hem explicat abans, qualsevol intervenció militar de l'OTAN sense l'aprovació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, tot i que aquesta estigués plenament justificada, constituiria una violació del dret internacional. Tot i que la posició russa està d'acord amb el dret internacional, no hem d'oblidar que Rússia ha estat un aliat tradicional de Sèrbia, i que el seu dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides podria aturar qualsevol iniciativa en aquest sentit.

Per tal de pressionar les parts en la solució del conflicte, el Grup de Contacte va citar totes les parts implicades a la localitat francesa de Rambouillet, a 50 km de París. Aquesta reunió (negociació) va quedar projectada a dues setmanes, ampliables a tres si fos necessari. La convocatòria del Grup de Contacte anava adreçada a les autoritats de Belgrad, al suposat representant del Govern de Kosovo, Ibrahim Rugova, i als representants de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK). En un principi, les autoritats sèrbies van assegurar que no negociarien res amb terroristes (en al·lusió als representants de l’UCK), però finalment, i després que l’UCK anunciés la seva participació a les converses (2 de febrer de 1999), el dia 5 de febrer Sèrbia va acceptar enviar una delegació a Rambouillet (tot i que va continuar afirmant que no negociaria amb els terroristes de l’UCK).

 

LES CONVERSES DE RAMBOUILLET, PARÍS

Abans de començar amb l'explicació de com van anar les converses a Rambouillet, cal que ens aturem en la descripció del text que el Grup de Contacte per a l'antiga Iugoslàvia va portar a aquestes converses i que finalment va ser acceptat per la delegació albanesa kosovar, però no per la delegació iugoslava. És important fixar-se en el contingut del text, ja que alguna de les disposicions pot aportar llum a l'explicació del perquè van fracassar les converses.

En primer lloc, i pel que fa a les disposicions polítiques del text, és a dir, l'estatut d'autonomia de la província, institucions d'autogovern, eleccions, competències, etc. (capítols I, III, IV del text), les reticències van venir, encara que sembli una paradoxa, de la banda dels albanesos kosovars. Belgrad va acceptar totes les disposicions polítiques del text (o almenys això va dir el Govern de Belgrad en un comunicat del 19/3/1999, pocs dies abans del començament dels bombardejos), ja que en cap moment posaven en qüestió la integritat territorial de la República Federal Iugoslava. Van ser els albanesos kosovars els que van haver de cedir, ja que el text no feia referència ni a l'autodeterminació ni a la independència que eren els seus principals objectius. Segons el text, aquesta autonomia havia de servir per a un període transitori de tres anys, després dels quals es decidiria l'estatus final de la província.

La part més conflictiva del text, segons el nostre punt de vista, és el que fa referència a la implementació de l'acord. Segons el text, aquest acord havia de ser implementat sota la vigilància d'una força armada de l'OTAN que portaria el nom de KFOR (Kosovo Force). Aquesta condició ja era difícil d'acceptar per part de Belgrad (país no-membre de l'OTAN i en l'òrbita russa), però encara ho va fer més difícil el contingut de l'apèndix B del capítol VII del text, i més concretament algunes de les seves disposicions. A continuació reproduïm exactament un fragment, concretament el punt 8, que parla sobre les atribucions de la KFOR en la seva tasca de vigilància:

 Capítol VII, apèndix B, punt 8.

El personal de l'OTAN gaudirà, juntament amb els seus vehicles, vaixells, avions i equips, de lliure circulació i accés sense restriccions a tot el territori de l'RFI, incloent l'espai aeri i les aigües territorials. Això haurà d'incloure la no -limitació al dret d'acampar, maniobrar, allotjar i utilitzar qualsevol àrea requerida pel suport, l'entrenament i les operacions» (8. NATO personnel shall enjoy, together with their vehicles, vessels, aircraft, and equipment, free and unrestricted passage and unimpeded access throughout the FRY including associated airspace and territorial waters. This shall include, but not be limited to, the right of bivouac, maneuver, billet, and utilization of any areas or facilities as required for support, training, and operations).

Com es desprèn d'aquest fragment, el text de Rambouillet atorgava unes atribucions a les forces de l'OTAN difícils d'acceptar no només per la República Federal Iugoslava, sinó per qualsevol país una mica orgullós de la seva sobirania i independència. La negativa de la delegació iugoslava al text del Grup de Contacte també es podria explicar en funció de l'absència total en aquest de referències directes a l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK). En el capítol VII (Implementation II) parla de la retirada i l'acantonament de la Policia Especial Sèrbia (MUP) i de l'Exèrcit federal iugoslau (VJ), però no fa cap referència explícita a l'UCK. En l'article V d'aquest mateix capítol, titulat «Altres forces» (Other Forces), fa una referència general a la resta de forces armades que actuen al territori de Kosovo, entre les quals evidentment es trobaria l'UCK, però també els grups armats de civils i paramilitars serbis. L'article parla del cessament de les seves activitats i d'una desmilitarització d'aquestes unitats, però sense referir-se directament a l'UCK. Segurament la falta de referència directa a l'UCK va facilitar l'acceptació del text per part dels seus representants a París, però a la vegada va fer encara més difícil la signatura de la delegació iugoslava.

Les converses de París van començar ja en un ambient de pessimisme. La negativa de Belgrad a acceptar tropes de l'OTAN a Kosovo (i segons el text a tota l'RFI) i les divisions en la delegació albanesa kosovar respecte de la signatura del document del Grup de Contacte, feien presagiar la fallida de les converses. Les dues rondes de converses a París van acabar sense un acord total. Finalment, la delegació albanesa kosovar, en una decisió unitària, va signar els anomenats acords de Rambouillet, acceptant tots els punts de la proposta del Grup de Contacte i renunciant al seu objectiu últim, la independència. La delegació iugoslava va acceptar totes les propostes polítiques, però va rebutjar la presència de tropes internacionals sota comandament de l'OTAN i la retirada total de les forces de seguretat iugoslaves de la província de Kosovo. Per tant, la denominació «acords» no escau gaire bé a un document que no ha estat acceptat per una de les parts en conflicte. El fracàs va obrir la porta a una nova amenaça de l'OTAN. Les converses de París van ser l'«última oportunitat de la comunitat internacional» (paraules textuals dels dos directors de les converses, els ministres d'Afers Estrangers britànic, Robin Cook, i el francès Hubert Vedrine).

ELS BOMBARDEJOS DE L'OTAN I LA CRISI DELS REFUGIATS

El dia 24 de març de 1999, el secretari general de l'OTAN va ordenar atacs aeris contra la República Federal Iugoslava, ja només era qüestió d'hores. El vistiplau de Solana deixava als caps militars de l'OTAN la decisió d'atacar quan es donessin les condicions. A les vuit de la tarda, hora espanyola, queien els primers míssils sobre Belgrad, Priština i algunes ciutats importants iugoslaves com Novi Sad. Des d'un primer moment, les autoritats militars i polítiques de l'OTAN van assegurar que aquestes operacions de càstig només serien aèries i que en cap cas tropes de l'OTAN entrarien a Kosovo en un «entorn hostil» (sense el vistiplau de les autoritats de Belgrad). L'acció de l'OTAN ha generat una forta controvèrsia, els contraris argumenten que aquesta no està avalada pel dret internacional que tots els membres de les Nacions Unides han fet seu per regular les seves relacions internacionals. El fet de portar una acció militar contra un Estat sobirà sense el vistiplau del Consell de Seguretat de Nacions Unides, suposa una violació de la legislació internacional. Per la seva banda, gairebé tots els països membres de l'OTAN justifiquen aquesta acció per motius humanitaris, tan sols Grècia (membre de la UE i de l'OTAN) ha mostrat el seu malestar, i Itàlia va posar sempre de manifest els seus dubtes respecte de l'acció militar. El nou paper de l'OTAN i la seva actuació a la crisi de Kosovo suposen un canvi radical en les normes que regulen les relacions internacionals entre estats i entre aquests i l'ONU. Aquesta situació ha suposat un cop molt dur al dret internacional i la seva institució dipositària, l'ONU. Una cosa és certa, tant els contraris com els favorables a aquestes accions de l'OTAN admeten que el perill d'extensió del conflicte és molt gran, i que ningú pot assegurar com acabarà tot. Aquesta nova situació està portant a la desestabilització de Macedònia, amb un precari equilibri ètnic, polític i ara econòmic, i d'Albània, que ha donat un exemple de solidaritat sent el país més pobre d'Europa. També la República de Montenegro ha quedat en una situació molt difícil. Mantenir una posició de neutralitat i de rebuig a Belgrad mentre les bombes cauen també al seu territori i sobre una població profundament dividida, posa aquesta república iugoslava en el camí d'una crisi insostenible.

Pel que fa als refugiats, les xifres parlen per elles mateixes. Abans de la intervenció militar de l'OTAN el nombre de refugiats i desplaçats albanesos kosovars era de 300.000 persones, aproximadament. Un mes després el nombre de refugiats havia augmentat a 657.000 persones (dades de l'ACNUR del 21 d'abril de 1999), 357.000 a Albània, 130.000 a Macedònia i 70.000 a la República Iugoslava de Montenegro. Un cop més la població civil (majoritàriament albanesa en aquests cas, però també sèrbia) és qui pateix les conseqüències de la guerra. No tenen veu, no decideixen res, però sempre paguen.

TRES PASSES PER A LA PAU A KOSOVO

International Crisis Group.

Nota de l’Observatori Solidaritat : International Crisis Group és una organització privada multinacional establerta per ajudar a millorar la capacitat de resoldre situacions conflictives a la comunitat internacional. Aquesta organització està dirigida per un antic senador dels EUA, el Sr. George Mitchell.

Per a International Crisis Group existeixen tres prerequisits indispensables perquè un possible acord per a Kosovo pugui arribar a bon port. Que siguin indispensables no vol dir que siguin suficients, però per a l’ICG amb l’absència de qualsevol d’aquests requisits l’acord a què es pugui arribar difícilment serà estable.

1. L’acord polític interí ha de contemplar la retirada de la policia i l’Exèrcit serbi de la província de Kosovo (almenys fins al punt acordat el 13 d’octubre de 1998). Això seria necessari per retirar de Kosovo els culpables d’accions com la matança de Racak, i per permetre el treball dels verificadors internacionals i les organitzacions humanitàries internacionals. Les forces de seguretat de Sèrbia han entorpit i obstaculitzat el treball i les investigacions dels treballadors internacionals des que es va aprovar la seva missió (amb l’acord de les autoritats de Belgrad). Per altra banda, l’ICG creu que això generaria una atmosfera de seguretat en la població albanesa que evitaria el recurs a la resistència armada. A canvi, els albanesos kosovars s’haurien de comprometre a salvaguardar la seguretat de totes les minories ètniques presents a Kosovo, amb especial atenció a la minoria sèrbia.

2. El desplegament d’una força militar de l’OTAN a la província de Kosovo amb capacitat d’actuació, amb l’objectiu de vetllar pel compliment de qualsevol acord a què es pugui arribar, i per mantenir la seguretat sobre el terreny. Aquesta és sens dubte una de les condicions més difícils d’acceptar per les autoritats sèrbies. Però per a l’ICG, només una força militar armada podria aturar la violència. L’experiència de la missió dels verificadors desarmats ha demostrat que no tenen capacitat d’aturar els enfrontaments i fer complir els acords d’alto el foc. Aquesta condició més la primera (retirada de Kosovo de les forces de seguretat i l’Exèrcit iugoslau) faria possible aplicar amb garanties qualsevol acord a què poguessin arribar les parts.

3. El Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia hauria de tenir accés a la zona per poder investigar els crims comesos per totes les parts. El Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia hauria de poder ampliar la seva jurisdicció a Kosovo, per tal d’investigar i empaitar tant els responsables directes com els indirectes (aquelles persones sota el comandament de les quals es van cometre les atrocitats) de crims contra la humanitat. Aquesta circumstància coincideix amb el punt de vista del Grup de Contacte, cap acord evitarà que els responsables d’aquests crims es posin a disposició de la justícia.

 

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.