Documento sin título


INTRODUCCIÓ HISTÒRICA AL CONFLICTE DE KOSOVO


  • Introducció

  •  
  • Des del final de la Primera Guerra Mundial fins el final de la Segunda

  •  
  • Iugoslàvia de Tito

  •  
  • L'era de Slobodan Milosevic RFSI

  •  
  • La dècada més tràgica als Balcans: 1990-1998

  •  
  • L'agreujament de la crisi: febrer 98

  •  
  • La intransigència de Belgrad i les divisions dels albanesos kosovars

  •  

 

Introducció

La sobirania i el control del la província de Kosovo ha enfrontat durant generacions serbis i albanesos. Els problemes a la província de Kosovo no són nous, només els esdeveniments de febrer i agost de 1998 van fer que els mitjans de comunicació i la comunitat internacional miressin cap aquest conflicte, eclipsat per la guerra de Croàcia i de Bòsnia i Hercegovina. Els serbis són majoritaris a Sèrbia i Montenegro, però a la província de Kosovo la majoria de la població és albanesa. Aquesta situació converteix els albanesos de Kosovo en minoria i majoria dins d'una mateixa realitat. La realitat actual és la conseqüència d'un procés històric d'enfrontaments que es remunten als segles XIII i XIV. La història d’aquest territori és un focus de controvèrsia entre les dues comunitats. Per a ambdues parts la història és molt diferent, ja que és precisament la història la que justifica els desitjos d'independència dels albanesos de Kosovo, que reivindiquen la unitat de la nació albanesa (Kosovo, Macedònia i Albània), i la voluntat de control d'aquest territori, bressol de la nació sèrbia, per part del poder a Belgrad i dels serbis de Kosovo. Per als serbis, la província de Kosovo té més una importància simbòlica i religiosa que estratègica, encara que no s’ha d’oblidar les seves importants mines de carbó i de coure que estan infrautilitzades. Segons la mitologia sèrbia, Kosovo és el bressol de la nació sèrbia, l’emplaçament del patriarcat ortodox serbi, fundat el 1346. L’església més important per a la fe ortodoxa sèrbia es troba a la ciutat kosovar de Pec/Peja.
Els albanesos de Kosovo també tenen forts llaços emocionals i històrics amb la província. Els albanesos de Kosovo s'identifiquen com a descendents dels il·lirians (2000 anys aC), i com a tals, es reivindiquen com el poble més antic dels Balcans i els pobladors originals de Kosovo. Aquesta versió és frontalment rebutjada pels serbis, que diuen que els albanesos musulmans van arribar a Kosovo durant la dominació de l’Imperi Otomà (1459-1912) provinents de l’actual Albània. Durant la dominació turca molts serbis van abandonar la província després de diverses revoltes fallides.

L’únic que és cert és que totes dues comunitats viuen a Kosovo i que la població albanesa suposa la majoria d’aquesta (el 90 % d’un total de 2.150.000 habitants). La gestació d’aquesta nova fase del conflicte kosovar té el seu origen l’any 1988, quan una reforma constitucional promulgada per Slobodan Milosevic, aleshores ja president de la República de Sèrbia, va deixar sense efecte l’estatus de província autònoma de Kosovo (efectiva des de l’entrada en vigor de la Constitució de 1974). Però per entendre la importància d’aquest fet és necessari fer un repàs a la història recent de la inserció de Kosovo a Iugoslàvia.

|

Des del final de la Primera Guerra Mundial fins al final de la Segona Guerra Mundial (1918-1945)

Poc després del final de la Primera Guerra Mundial, concretament el primer de desembre de 1918, Kosovo va passar a formar part del regne dels serbis, croats i eslovens. Aquesta aliança va derrotar els turcs i els va fer fora de la Península balcànica. Per als serbis de Kosovo, aquesta guerra va suposar un alliberament, però per als albanesos (la majoria de la població en aquells moments) aquesta va suposar una ocupació. Segons l'Institut d'Història de Priština, del 1912 al 1927, Belgrad va portar a terme una política de recolonització de població sèrbia i montenegrina al territori de Kosovo. Segons la mateixa font, del 1912 i 1914, 228.000 hectàrees de terreny van ser ocupades per prop de 15.943 famílies sèrbies. Terrenys dels quals els albanesos van ser expulsats per la força. Fruit d'aquesta situació, el 1919, i en resposta a les violacions dels drets humans més bàsics, inclosa la prohibició de l'educació en llengua albanesa, uns 10.000 albanesos van agafar les armes contra el Govern central del regne. En la repressió d'aquesta revolta es van cometre moltes atrocitats, es va armar la població civil sèrbia i es van relocalitzar moltes dones i nens a camps d'internaments al centre de Sèrbia. Després d'aquesta revolta, el Govern central va intensificar el programa de colonització (colonització pels albanesos kosovars i recolonització pels ultranacionalistes serbis), va prometre terres i exempcions fiscals per als serbis que retornessin a Kosovo. S'estima que fruit d'aquest programa van arribar a Kosovo unes 70.000 persones (International Crisis Group).

El 1929, el regne de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia va esdevenir Iugoslàvia. La nova entitat estatal estava dividida en nou províncies amb els seus respectius governs. El territori de Kosovo va quedar dividit entre tres d'aquestes unitats administratives. En el període d'entreguerres molta de la terra en mans dels albanesos de Kosovo va ser confiscada i transferida a l'Estat. Durant el 1933 Iugoslàvia va mantenir converses amb el Govern turc amb la intenció d'expulsar entre 200.000 i 300.000 albanesos a Turquia. Aquestes converses van durar cinc anys, i el 1938 es va tancar un acord amb Turquia per deportar 400.000 albanesos de Kosovo. Tot i així, aquest acord no es va poder portar a terme a causa de l'inici de la Segona Guerra Mundial. Segons l'Institut d'Història de Priština, la tasca de planificació de la política d'expulsió dels albanesos de Kosovo la va portar a terme el Club Cultural Serbi. Un dels serbis més actius en aquesta tasca va ser Vasa Cubrilovic que va idear un projecte anomenat "l’expulsió dels albanesos". L'objectiu d'aquest pla era l'emigració forçosa dels albanesos cap a Albània i Turquia, mitjançant una sèrie de mesures que farien molt difícil la vida d'aquests a Kosovo. Algunes d'aquestes mesures eren de tipus legal, altres eren més directes com, per exemple, donar armes als civils serbis i provocar conflictes allà on visquessin junts. És en el marc d'aquest pla on es van produir les converses amb Turquia per portar a terme emigracions massives de població albanesa.

Durant la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia va ser ocupada per les forces de l'Eix. Durant l'ocupació, Kosovo va quedar dividit entre Bulgària i Albània (governades per Itàlia) i Alemanya. L'ocupació estrangera de Iugoslàvia va provocar l'inici de la resistència armada el juliol de 1941. A Sèrbia es va organitzar una força de resistència encapçalada pel coronel de l'antic Exèrcit iugoslau Draza Mihailovic. Al mateix temps, els comunistes, guiats per Josip Broz "Tito" (croat), van crear nuclis de resistència a Sèrbia i Montenegro. En un principi van lluitar plegats contra els invasors i col·laboracionistes, però amb el temps els chetniks (els nacionalistes monàrquics de Mihailovic) es van enfrontar amb els partisans de Tito, arribant a aliar-se amb l'enemic davant del creixent poder dels comunistes. En aquesta situació, els chetniks van portar a terme represàlies contra la població croata i musulmana (incloent els albanesos de Kosovo). Aquesta política dels chetniks va fer encara més ampli el suport als partisans. El novembre de 1942, els comunistes ja controlaven gran part de Bòsnia, Croàcia i la costa Dàlmata. El 1944, els partisans ja controlaven totes les zones muntanyoses del país, i el 20 d'octubre d'aquell mateix any, l'Exèrcit popular, amb més de 800.000 combatents i ajudats per les forces soviètiques van alliberar Belgrad. Després de la finalització de la Segona Guerra Mundial es va produir la reconstitució de l'Estat de Iugoslàvia.

 

La Iugoslàvia de Josip Broz "Tito": 1945-1980

El febrer de 1945, un decret del Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional (Antifasisticko Vijece Narodnog Oslobodjenja Jugoslavije, AVNOJ), Assemblea Legislativa creada el 1942 pels comunistes, va deixar sense efecte la legislació de l'anterior Estat iugoslau. Es va promulgar una nova Constitució de 31 de gener de 1946 que proclamava la República Federal Popular de Iugoslàvia. En aquest marc constitucional, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Macedònia, adquirien la condició de repúbliques federades; la Vojvodina es convertia en província autònoma dins de Sèrbia, i la població albanesa de Kososvo i Metohija s'integraven en la regió autònoma de Kosmet (és a dir, amb rang inferior), també dins de Sèrbia (no va ser fins al 1968 quan el Kosmet va accedir a la condició de província autònoma i va rebre el nom de Kosovo). Serà a partir d'aquest moment que la política iugoslava es caracteritzarà per l'equilibri entre les aspiracions de les diferents repúbliques i l’orientació unitària de la política federal dictada pels òrgans centrals del Govern i del partit (Carles Taibo/José Carlos Lechado, 1995). A partir d'aquest moment, la nova Constitució va permetre Kosovo dirigir el seu propi desenvolupament econòmic i cultural, i també vetllar per la protecció dels drets dels seus ciutadans. Al mateix temps, el Govern de Belgrad va disminuir la restricció en l'ús de la llengua albanesa i va reduir la intensitat del programa de colonització (o recolonització), que havia estat aturat durant la guerra.
Segons l'Institut d'Història de Priština, tot i les millores constitucionals també durant els anys 50 molts albanesos van ser expatriats i enviats (paraules textuals) sobretot a Turquia. Segons aquest mateix institut, entre els anys 1955 i 1960 van sortir de Iugoslàvia (entre expatriats i emigrants) prop de 117.000 albanesos. La Segona Guerra Mundial va deixar Iugoslàvia pràcticament sense estructura econòmica, va deteriorar la majoria de línies de transport, les ciutats i la majoria de les fàbriques necessitaven una reconstrucció urgent de la seva infraestructura econòmica i productiva. No és d'estranyar, doncs, que no només s'expatriés forçosament molta gent, sinó que les difícils condicions de vida fossin el detonant per prendre la decisió de marxar de molts albanesos.

El 1963, la República Federal Popular de Iugoslàvia va adoptar una nova Constitució. Entre els canvis institucionals més importants va destacar el canvi de nom, ara la República Federal Popular Iugoslava es va passar a anomenar República Federal Socialista Iugoslava. També es va crear un Tribunal Constitucional que havia de vetllar pel seu compliment. Una de les novetats institucionals va ser la creació d'una Cambra de les Nacionalitats a l’Assemblea Federal. Aquesta Cambra va agafar cada cop més protagonisme, i es va convertir en un del motors de la transformació econòmica i administrativa del país, en la mesura que les controvèrsies polítiques es van articular en aquesta Cambra entre les repúbliques. Això va suposar un procés de federalització de l'Estat que va portar ha augmentar les competències d'aquesta Cambra. El 1968, la Cambra de les Nacionalitats passa a anomenar-se Cambra dels Delegats de les Repúbliques i les Províncies Autònomes. També és precisament el 1968 quan la regió autònoma de Kosmet va adquirir l'estatus de província autònoma de Kosovo. També la nova Constitució va atorgar l'estatus de "comunitats sociopolítiques" a les províncies autònomes (Kosovo i Vojvodina), aquest estatus era el mateix que s’atribuïa a les repúbliques. L'estructura federal es reproduïa en cada una de les repúbliques i províncies, que comptaven amb els seus governs, assemblees legislatives i organitzacions judicials. En aquells moments, el poder a la República Federal Socialista Iugoslava estava dividit entre dues posicions diferenciades: els liberals i els conservadors. Les diferències ideològiques més importants es van donar en el camp de la descentralització administrativa i la introducció de mecanismes de mercat. El decantament final de Tito per l'opció liberal, partidària de la descentralització administrativa i d'una tercera via al socialisme, va fer possible la redacció i promulgació de la Constitució de 1963.

 En el cas dels albanesos de Kosovo aquesta nova situació va millorar les seves perspectives. Al principi de 1969 se’ls hi va permetre utilitzar la bandera d'Albània com a emblema nacional, al final d'aquell mateix any es va inaugurar la Universitat de Priština. Al principi dels 70 també es va crear l'Institut d'Història de Priština, l'Institut d'Albanologia, la Universitat Nacional de Biblioteconomia, mitjans de comunicació, escoles secundàries, elementals, llars d'infants i diverses associacions culturals i professionals. L'assignatura pendent de Kosovo en aquells moments era la seva representació al Parlament Federal. Tot i aquestes millores, l'activitat nacionalista dels albanesos de Kosovo no va cessar en cap moment. El 1971 es va verificar una continuada emigració de serbis de Kosovo cap a altres zones de Iugoslàvia deguda a la creixent hostilitat dels nacionalistes albanesos. Cal recordar que durant la Segona Guerra Mundial, la zona de Kosovo, sota domini italià, havia estat fusionada amb Albània. Després de la guerra els seus habitants musulmans es van mostrar molt reticents a la integració en la nova Iugoslàvia.

 Molt aviat, el 1974, Iugoslàvia va adoptar una nova Constitució. Aquest nou text va donar més concessions a les repúbliques i a les províncies autònomes. Amb aquestes noves concessions Belgrad va intentar deixar sense arguments els moviments nacionalistes i independentistes que havien sorgit a Croàcia el 1971, i que Belgrad va reprimir amb duresa. Aquesta nova Constitució reconeixia moltes de les seves reivindicacions. La Constitució de 1974, que restaria vigent fins a la desintegració de Iugoslàvia, va ratificar la condició de províncies autònomes de la Vojvodina i Kosovo. Però a més, la província de Kosovo va quedar habilitada per participar en el Govern federal, mitjançant la seva pròpia representació a la Presidència Federal rotatòria (vegeu sistema polític) i amb els seus propis parlamentaris al Parlament Federal. Fins i tot, Kosovo va adoptar la seva pròpia Constitució, ja que el nou text constitucional ho permetia.

El mateix any, l’Assemblea Federal va concedir a Tito el càrrec a títol vitalici, el mateix va fer la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia en el seu X Congrés (1974). I és que la figura del mariscal Tito, ja octogenari, havia esdevingut una font de legitimació carismàtica de l'Estat. A partir d'aquell moment, Tito es va dedicar a les funcions de representació màxima de l'Estat en les relacions internacionals. De fet, el sistema de presidència col·lectiva rotatòria, formada per representants de les diferents regions i províncies autònomes (9 membres, 8 representants i el president de Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia), va ser el mecanisme dissenyat per preparar la successió de Josip Broz "Tito" al capdavant de la República Federal Socialista de Iugoslàvia.

A partir de 1977 les repúbliques van assumir la capacitat de disposar de les divises que generaven, amb la qual cosa el Govern federal només mantenia, en l'àmbit econòmic, les funcions relacionades amb la representació exterior, les negociacions amb el Banc Mundial, la fabricació de moneda i la supervisió del Fons Federal per al Desenvolupament Accelerat de les Repúbliques Subdesenvolupades i Kosovo. Aquest fons, finançat fiscalment per totes les repúbliques, va ser motiu de crítica per part de les repúbliques més riques, que denunciaven que aquest sistema era irracional i que la política centralitzada de redistribució de recursos suposava un desbaratament d’aquests. Van ser sobretot els croats i els eslovens els que argumentaven que, en comparació amb els països d'Europa Occidental, Iugoslàvia estava en una situació de subdesenvolupament i, per tant, no era just treure els recursos d'aquelles repúbliques on el grau de desenvolupament estava mitjanament avançat. Per al Govern central, aquest era un sistema imprescindible per mantenir la solidaritat interrepublicana i per superar les tendències a la desunió (Carles Taibo/José Carlos Lechado, 1995). També va ajudar al descontentament de les repúbliques més riques el fet que el model iugoslau, tot i que al principi va donar xifres de creixement econòmic acceptable i va augmentar la capacitat i el nivell de consum, no va donar resultats plenament satisfactoris en l'estabilització i l'equilibri de l'economia. També va influir en l'economia la situació d'aïllament internacional que patia Iugoslàvia, amb relacions fredes (econòmicament parlant) amb l'oest capitalista per la denominació oficial de país socialista, i bloquejat pel bloc soviètic des del 1948 per la seva heterodòxia respecte de la línia oficial, i acusats de revisionistes. Aquesta també va ser una de les raons que va fer que Iugoslàvia encapçalés el Moviment Internacional dels no Alineats.

 

L'era de Slobodan Milosevic. La ruptura de l'homogeneïtat política de la República Federal Socialista Iugoslava

El 1980 es van succeir dues situacions que van tornar a encendre els nacionalismes, sobretot a Kosovo. Per una banda, el 4 de maig de 1980 va morir el mariscal Tito, la font carismàtica de legitimació de la República Federal sortida de la Segona Guerra Mundial. Per una altra banda, al final dels 70 i principi dels 80 la crisi econòmica va agreujar els problemes del model econòmic iugoslau. Alguns d'aquests problemes eren la inflació, l'endeutament exterior, l’escassa productivitat de les empreses, el descens dels intercanvis comercials amb Europa Occidental i la reducció dels crèdits aportats per la Comunitat Econòmica Europea. El focus nacionalista més important en aquells moments era precisament la província autònoma de Kosovo. Segons International Crisis Group, després de la mort de Tito els serbis de Kosovo van fer pressió per tornar a l'antic sistema polític, on els serbis de Kosovo tenien els majors privilegis i el poder polític. Hem de recordar que durant la dècada dels 70 els albanesos de Kosovo van incrementar considerablement la seva participació en els sectors econòmics, polítics, burocràtics i policials a Kosovo. Els albanesos van arribar a suposar dues terceres parts dels membres de la Lliga dels Comunistes Locals, i les tres quartes parts dels cossos locals de policia i forces de seguretat.

La revolta a Kosovo el 1981 va començar amb manifestacions dels estudiants de la Universitat de Priština, a aquestes manifestacions es van sumar diferents sectors dels treballadors. Aquest moviment, de clar caràcter antiserbi, es va estendre ràpidament a les poblacions albaneses de Macedònia i Montenegro, arribant fins i tot a les comunitats albaneses que vivien a Belgrad i Zagreb. La resposta del Govern federal va ser la instauració de l'estat d'emergència a la província i una política repressiva molt dura. Al final del 1987 els tribunals iugoslaus van imposar més de 5.000 penes de presó a albanesos per motius polítics.

Paral·lelament a aquests esdeveniments, el 1985, l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències va fer un memoràndum que recomanava l’anul·lació dels drets que la Constitució de 1974 donava a la província autònoma de Kosovo, i feia una crida per a la creació de la "Gran Sèrbia". Un dels responsables d'aquesta acadèmia era Dobrica Cosic, en aquells moments mentor polític de Slobodan Milosevic. En aquest memoràndum es relatava, sempre segons l'opinió dels seus autors, la discriminació que eren objecte els serbis de Kosovo, i es posava de manifest la reducció del percentatge de població sèrbia presents a determinades àrees de Croàcia (Kordum, Banja i Lika) i a Kosovo.

És al final de la dècada dels 80 quan apareix una de les figures fonamentals en les convulsions que han afectat, i afecten, els balcans en la dècada dels 90. Aquesta no és cap altra que la de Slobodan Milosevic. La figura de Slobodan Milosevic és imprescindible per entendre l'ascens del nacionalisme serbi i l'augment de les tendències recentralitzadores de Belgrad. Aquest procés ha estat denominat per autors com Paul Garde (Viet et mort de la Yougoslavie, 1992) com una veritable "revolució cultural". Aquest nacionalisme es va forjar sota la idea (inspirada per Dobrica Cosic) que la federalització de Iugoslàvia havia anat en contra dels interessos serbis i per tant, amb una crítica oberta a la política que va du a terme Tito. Aquesta crítica cap a la política de Tito també es va començar a posar de manifest a Croàcia i Eslovènia, encara que per motius diferents als de Sèrbia. Per als nacionalistes serbis, les autonomies de la Vojvodina i Kosovo, i l'enfortiment la República de Bòsnia i Hercegovina, no era més que una política encaminada a disminuir la importància i poder de Sèrbia. Fruit de tot això, i contràriament al que es podia esperar, el nacionalisme que va agafar més força després de la mort de Tito va ser el serbi.

El 1987, Milosevic va arribar a la Presidència de la Lliga Sèrbia dels Comunistes i, dos anys més tard, el maig de 1989, arribaria a la Presidència de la República Sèrbia, en un escenari on cada dia guanyava més adeptes. El 1988, l'Assemblea de Sèrbia adopta una sèrie de reformes en la seva Constitució que van abolir moltes de les competències de la província autònoma de Kosovo. Concretament, van quedar anul·lats el control de les forces policials kosovars, dels organismes judicials civils i criminals, la defensa civil, i de les polítiques econòmica, social i educativa. També aquestes modificacions van provocar una prohibició efectiva de l'ús oficial de la llengua albanesa. Aquest paquet de reformes no es van poder fer efectives fins al 1990, quan els tancs de les forces de seguretat sèrbies van encerclar el Parlament de Priština per obligar a l'Assemblea kosovar a acceptar-les. Cal recordar que la Constitució Federal de 1974 (la Constitució de tota l’RFSI), obligava a que totes les decisions referents a l'estatus de les entitats federades o autonomies havien de ser acceptades pels parlaments directament implicats. Evidentment, el Parlament de Kosovo no va donar gaires facilitats per portar a terme aquest vistiplau. La intervenció final de l'Exèrcit també va servir per reprimir les manifestacions de rebuig a l'actitud de Belgrad i de Milosevic.
 
 

El final de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia

Un altre fet, de suma importància, i que anticipava els futurs esdeveniments a la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va ser la virtual desaparició de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia (LC) el 1990. El Congrés que va fer l’LC a Belgrad el gener de 1990 va ser molt conflictiu a causa de les propostes eslovenes de reestructuració de l’LC. La delegació eslovena reivindicava la plena independència de cada una de les organitzacions republicanes. Aquesta proposta va ser rebutjada frontalment per la delegació Sèrbia. Aquest rebuig va provocar l'abandó del Congrés per part dels eslovens i dels croats (conscients de la seva poca força electoral dintre de l’LC), i la suspensió sine die del Congrés. Això va marcar la fi d'un altre dels elements vertebradors del règim sortit de la Segona Guerra Mundial.

El 1990, l'Assemblea de Sèrbia va continuar amb el procés de destrucció de l'autonomia de Kosovo. Mitjançant decrets va animar els serbis a retornar a Kosovo, mentre anava suprimint els drets dels albanesos. Molts d'aquests decrets van instar a crear municipalitats "només sèrbies", van prohibir la venda de propietats per part dels serbis que marxaven als albanesos, van prohibir els diaris en llegua albanesa, van tancar l'Acadèmia Kosovar de les Ciències i van fer fora milers de funcionaris albanesos. En resposta a aquest atac contra l'autonomia kosovar, el 2 de juliol de 1990, els membres albanesos de l'Assemblea de Priština van declarar Kosovo "una entitat igual i independent en el marc de la Federació Iugoslava", és a dir, una declaració d’independència de la República Sèrbia. La resposta de Belgrad a aquest desafiament va ser immediata. Belgrad va dissoldre el Parlament de Priština i el Govern de la província autònoma de Kosovo. Pocs dies després d'aquests esdeveniments va tenir lloc el referèndum per aprovar les noves disposicions de la Constitució de la República Sèrbia. Al referèndum, un 96,8 % dels votants va donar el vistiplau i va aprovar el canvi (recordem que aquests canvis afectaven sobretot l'autonomia de Kosovo). Per la seva banda, a la província de Kosovo la participació va ser escassa, només va votar un 25 % de la població.

Aquests esdeveniments van provocar el començament de l’emigració de molts albanesos de Kosovo cap a altres territoris i les protestes als carrers de Priština. Fruit d'aquesta situació, Belgrad va tornar a decretar l'estat d'emergència a la província. Mentre a Belgrad es celebrava com una victòria, a Kosovo les forces de seguretat sèrbies reprimien amb duresa les protestes.

Dos mesos després, concretament el 7 de setembre de 1990, els membres albanesos del Parlament de Priština es van reunir en un sessió clandestina. En aquesta sessió es va redactar la Constitució de la República de Kosovo, i es va decidir convocar un referèndum clandestí per tal d'aprovar-la. Aquest referèndum es va dur a terme fent servir fins i tot cases particulars per exercir el vot. Segons fonts dels mateixos albanesos de Kosovo va participar el 87 % del cens oficial de votants, i el 99 % va aprovar el text i va escollir l'opció de la independència. Mentre tot això passava, el règim serbi de Belgrad va iniciar una política de marginació econòmica dels albanesos de Kosovo.


La dècada més tràgica als Balcans (1990-1998)

Mentre Milosevic portava a terme la destrucció de l'autonomia de Kosovo, Belgrad va engegar un procés de marginació cap a la resta de repúbliques iugoslaves. Aquest procés va consistir, en primer lloc, a bloquejar la rotació de la Presidència Federal i, en segon lloc, a anar fent fora dels llocs clau de la Federació a tots aquells que no fossin serbis. Aquesta situació va fer insostenible la supervivència de la Federació. El juny de 1991, Croàcia i Eslovènia van declarar la seva independència. Això va suposar l'inici de la guerra als Balcans i un dels episodis més vergonyosos d'Europa des de la Segona Guerra Mundial. Immediatament, l'Exèrcit nacional iugoslau va començar a prendre posicions estratègiques a Croàcia i Eslovènia. A les declaracions d'independència de Kosovo, Croàcia i Eslovènia es van afegir les de Bòsnia i Hercegovina i de Macedònia. El desmembrament de la República Federal Socialista Iugoslava era ja un fet. Eslovènia i Croàcia van ser reconegudes com a països independents al principi de 1992, mentre que Bòsnia i Hercegovina va haver d'esperar uns mesos. El reconeixement de Macedònia no va arribar fins al 1993. En resposta a les declaracions d'independència Sèrbia i Montenegro es van fusionar en un Estat: la República Federal de Iugoslàvia. El final de la guerra a Bòsnia i Hercegovina va arribar el 1995, amb la signatura dels acords de Dayton, EUA per part dels caps de les tres parts implicades: Slobodan Milosevic, Franjo Tudman i Alija Izetbegovic.

Entre tant, a Kosovo, després de proclamar la independència i la Constitució de la República de Kosovo mitjançant el referèndum clandestí, els albanesos kosovars van decidir organitzar unes eleccions paral·leles per al seu Parlament i per al president. Aquestes eleccions van tenir lloc el 24 de maig de 1992. El Parlament clandestí de la República de Kosovo constava de 130 membres, 14 dels quals estaven reservats als serbis de Kosovo (òbviament aquests catorze escons no van ser ocupats mai a causa del boicot dels serbis a aquestes institucions paral·leles). Aquestes eleccions les va guanyar la Lliga Democràtica dels Kosovars (LDK) amb el 76,4 % dels vots, i el seu líder, Ibrahim Rugova, va ser escollit president. De fet, aquest Parlament no es va reunir mai, va haver un intent el juny de 1992, però la vigilància de la policia sèrbia ho va desaconsellar per seguretat.

Durant aquest període (1989 - febrer/març de 1998) a la província de Kosovo hi va haver una mena de guerra freda entre les dues comunitats i una separació institucional. Els albanesos de Kosovo van viure d'esquenes a Sèrbia i a Belgrad. Els albanesos kosovars van optar per la no-violència. El seu president, Ibrahim Rugova, no era (ni ara tampoc ho és) partidari de la violència com a instrument. Rugova va fer seva la postura de Gandhi i Martin Lutter King, és a dir, aconseguir els seus objectius sense fer servir cap mena de violència. La direcció dels albanesos kosovars va optar per construir institucions paral·leles a les de la República Federal Iugoslava. Aquesta política els va portar no només a construir institucions polítiques i de govern pròpies, sinó que també van crear un sistema educatiu (que arribava fins a nivell universitari) i sanitari paral·lel, i mitjans de comunicació en llengua albanesa (de ràdio i escrits). És clar que aquesta política d'actuar com si visquessin en un Estat independent va ser més simbòlica que operativa. Evidentment, les dificultats i la repressió del Govern de Belgrad va ser constant, sobretot si tenim en compte que el règim de Milosevic no era precisament un exemple en el respecte dels drets humans i de les minories. Un informe del Departament d'Estat dels Estats Units (no gaire sospitós de donar suport a grups insurgents o independentistes) del 1997, parlava de continues violacions dels drets humans a la província de Kosovo. Violència política, incloent assassinats i tortures per part de les forces policials, detencions arbitràries i obtenció de "confessions" després d’interrogatoris amb tota mena de maltractaments, escorcolls il·legals en domicilis, etc.
Tot i això, durant els primers vuit anys, el Govern de Belgrad es va abstenir sempre de fer servir la violència directa (l'Exèrcit) per posar fi a aquesta política dels albanesos Kosovars. Cal tenir en compte que pràcticament fins al 1996, l'atenció de Belgrad va estar principalment a les guerres de Croàcia i de Bòsnia i Hercegovina.

La construcció d'un Estat paral·lel que van intentar portar a terme les autoritats dels albanesos de Kosovo va ser finançada mitjançant un impost que pagaven tots els albanesos kosovars que vivien fora de Kosovo i per les aportacions dels albanesos residents a Kosovo. Aquest impost consistia en que cada albanès kosovar que es visqués fora de la província tenia l'obligació de destinar el 3 % del seu sou a les reserves de la República de Kosovo. Amb aquests diners es pagaven els metges, els professors i l'organització d'aquestes institucions paral·leles.

Després de sis anys, la majoria dels estudiants albanesos de primària tenien accés a un sistema educatiu propi en llengua albanesa, i també una bona part dels estudiants de secundària gaudien d'aquesta possibilitat. En l’àmbit universitari la situació era molt precària, els alumnes havien d'estudiar en garatges o a les mesquites, a més el títol universitari no era reconegut per ningú. L'any 1998 van surtir els primers metges formats totalment dins dels sistema paral·lel. Aquest sistema paral·lel es va fer necessari perquè el sistema educatiu oficial (serbi) no tenia en compte la possibilitat d'estudiar en llengua albanesa i perquè la visió de la història i de la seva realitat no es corresponia amb la visió dels albanesos de Kosovo. Pel que fa al sistema de salut, va ser implantat per les mateixes raons que el sistema educatiu. Tots els metges albanesos van perdre la seva feina als hospitals del sistema oficial, i molts albanesos de Kosovo eren reticents a l'hora d'anar a un metge serbi. El sistema sanitari paral·lel comprenia la xarxa de Centres de Salut de la Societat Mare Teresa (que era albanesa nascuda a Macedònia) que donava assistència sanitària a 57.000 famílies, i 92 petites clíniques distribuïdes per tot el territori de Kosovo. Tant l'assistència sanitària com els medicaments eren gratuïts. També algunes organitzacions internacionals van dur a terme campanyes de vacunació, totes elles aprovades pel Govern de Belgrad.
Els albanesos de Kosovo estaven molt orgullosos del seu sistema paral·lel, però ni aquell sistema educatiu ni el sanitari podien cobrir totes les necessitats de la població albanesa de Kosovo. Aquestes necessitats no es poden cobrir només amb voluntat, fan falta molts recursos.

El setembre de 1996, després d'unes negociacions entre Milosevic i Rugova, propiciades per la Comunitat de Sant Egidi (organització depenent del Vaticà) a Roma, es va arribar a un acord (signat per separat) per tal de solucionar la qüestió del sistema educatiu (Acord de Roma). Aquest acord pretenia fer possible el retorn dels estudiants albanesos a les escoles oficials. El cert és que aquest acord no es va poder implementar. El mateix any 1996, apareixen a l'escena kosovar dos actors de vital importància. Per una banda, es comencen a organitzar els estudiants albanesos, fruit d'això, la Unió d'Estudiants Independents organitza la primera manifestació l'agost de 1997. L'octubre d'aquell mateix any una protesta pacífica va mobilitzar a més de 20.000 estudiants a Priština i a altres ciutats de Kosovo. És simptomàtic que aquestes demostracions es fessin en contra del desig de Rugova, que ja començava a ser qüestionat per alguns sectors dels albanesos de Kosovo. Aquestes demostracions dels estudiants no eren més que el resultat de la frustració per la no-implementació de l'Acord de Roma, i la demostració que ells no tenien tanta paciència com Rugova.
El segon element que veu la llum el febrer de 1996 és l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (les seves sigles en albanès són UCK). En un primer moment actuen com un grup terrorista i realitzen alguns atemptats. Els dies 10 i 11 de setembre de 1997, l'UCK va fer la seva demostració més espectacular. En només quatre hores va portar a terme deu accions coordinades en un radi de 150 km contra casernes i vehicles de la policia sèrbia. Aquestes accions van deixar clar que l'UCK era un grup ben organitzat, capaç de portar a terme accions complexes en situacions difícils. A més, el radi d'actuació va donar una idea de la seva presència al territori. Però no és fins al novembre de 1997, quan es donen a conèixer en públic al funeral d'un albanès de Kosovo assassinat a trets per la policia sèrbia. De fet, durant molt de temps ningú no tenia clar qui i quants eren i com va formar-se. L'UCK va intensificar la seva campanya d'atemptats el desembre de 1997.

Els líders de la comunitat albanesa de Kosovo, Ibrahim Rugova de l’LDK i Adem Demaci del PPK (vegeu "actors kosovars de la crisi") van reaccionar de forma diferent davant l'aparició d'aquest actor armat. Rugova va refusar de reconèixer l'existència de l'UCK, però va dir que en el cas que existís una radicalització dels albanesos de Kosovo, seria només com a conseqüència de l'ocupació sèrbia i la inactivitat de la comunitat internacional, i es desmarca així de totes les accions del suposat UCK. Per la seva banda, el PPK (Partit Parlamentari de Kosovo) sí que va acceptar la seva existència. Fins i tot el seu líder, Adem Demaci, va dirigir una carta oberta a l'UCK demanant a aquest que decretés una moratòria en la lluita armada per tal de donar l'oportunitat als serbis de reconsiderar la seva posició i renegociar la inserció de Kosovo a la República Federal Iugoslava. Cap de les dues circumstàncies van tenir lloc, ni els serbis van reconsiderar la seva posició, ni l'UCK va decretar un alto el foc. El gener de 1998, l'UCK va assassinar un membre serbi d'un Consell Municipal.

A principis de 1998, l'UCK continuava sent un enigma, però molts analistes (International Crisis Group) afirmen que el naixement i enfortiment d'aquest grup armat va ser fruit, per una banda, de l'opressió dels serbis a Kosovo, per l’altra, de la infructuosa política de la no-violència portada a terme per Ibrahim Rugova i de la inoperativitat de la comunitat internacional. També un altre factor va afavorir l'enfortiment de l'UCK. Aquest va ser la crisi que havia patit la veïna Albània la primavera de 1997. Durant la crisi albanesa, molt material militar de l'Exèrcit albanès es va perdre i va anar a parar en moltes ocasions a l'UCK, però a més, mentre l'Exèrcit albanès es concentrava a Tirana i a les grans ciutats, l'UCK es va poder moure amb més llibertat per la frontera nord d'Albània. Fruit de tot això, l'UCK va millorar considerablement la seva mobilitat i potencial bèl·lic. L'únic que és cert és que l'aparició de l'UCK va demostrar que existien formes diferents a les de la Lliga Democràtica de Kosovo de veure i afrontar la crisi.

 

L'agreujament de la crisi: febrer de 1998

El febrer de 1998, la policia sèrbia va portar a terme una operació contra els independentistes albanesos de Kosovo a la regió de Drenica, al triangle format pels municipis de Skenderaj, Kline i Gllogovc. Amb aquesta operació, Milosevic volia acabar amb els membres més actius de l'UCK. En aquesta operació van morir unes 80 persones, van cremar cases i van provocar l'èxode de civils desarmats de molts pobles de la zona. Entre les víctimes de l'operació de la policia sèrbia hi va haver dones i nens. Això va provocar un efecte contrari al desitjat per Milosevic. No només no va aconseguir acabar amb el moviment, sinó que va ser després d'aquesta acció quan l'UCK va començar a rebre el suport d'una part important de la població albanesa de Kosovo. De la mateixa manera, això va augmentar el ritme d'adhesions a l'UCK i, per tant, va augmentar el seu nombre d'efectius. Segons International Crisis Group, el sentiment de molts albanesos de Kosovo és que almenys tenien un Exèrcit que lluitarà per la seva causa. Al mateix temps, aquesta acció també va provocar fortes manifestacions als carrers de Priština en contra de la violència, per part dels estudiants. Ja en aquells moments la política pacifista de Rugova era discutida, però després dels fets de febrer a Drenica, la seva posició es va tornar encara més feble. Cal recordar que ja l’octubre de 1997, els estudiants de la Unió Independent d’Estudiants (UPS) van convocar manifestacions desobeint les consignes de l’LDK de Rugova.

Com a resposta als esdeveniments de la zona de Drenica la comunitat internacional va començar a reaccionar. En una reunió el 9 de març de 1998 a Londres, del Grup de Contacte per l’antiga Iugoslàvia (ministres d'Afers Estrangers d'Alemanya, França, Itàlia, la Federació Russa, del Regne Unit  i dels Estats Units) va fer una crida a Milosevic perquè comencés negociacions amb els albanesos de Kosovo. El Govern de Belgrad va estar d’acord, però va refusar qualsevol tipus de mediació internacional. Ibrahim Rugova, per la seva banda, sostenia una posició contrària. Estava disposat a parlar amb Milosevic, però sempre que intervingués un mediador internacional. Tot i això el 24 de març, Rugova va tenir preparat el seu equip negociador format per quinze persones (G-15), encara que a la pràctica van ser tretze. Adem Demaci, líder del PPK, es va negar a participar i Bujar Bukoshi (autoproclamat primer ministre de la República de Kosovo a l’exili) tampoc no va ser-hi present.

Durant els mesos d’abril i maig de 1998, la diplomàcia dels EUA va intentar fixar una reunió entre Rugova i Milosevic. Finalment, aquesta reunió va tenir lloc el 14 de maig a Belgrad. Aquesta reunió es va fer sense que el G-15 (G-13) fos informat. En protesta per aquesta circumstància Hydajet Hyseni (membre de la facció més radical de l’LDK) i Bujar Dugolli (representant dels estudiants) van abandonar el grup negociador. L’única cosa positiva que va sortir d’aquella reunió va ser el compromís de fer-ne d’altres. Però mentre tot això passava, l’ofensiva de la policia sèrbia continuava a Kosovo. El 26 de maig de 1998, la Unió Europea va prohibir les inversions a Iugoslàvia com a mesura de pressió cap a Milosevic. Al mateix temps, Rugova va iniciar una gira diplomàtica que el va portar als EUA i a les principals capitals europees, aquesta actitud de Rugova el va portar a distanciar-se encara més de la població albanesa de Kosovo.

El juny de 1998, Slobodan Milosevic va fer un viatge a Moscou. Durant aquest viatge, el Govern rus va pressionar Milosevic perquè acceptés la presència d'observadors internacionals. La pressió de la comunitat internacional (política, però sobretot econòmica) cap a Rússia va fer efecte. Milosevic va acceptar la presència d'una missió d'observació i va prometre no posar impediments als seus moviments. La missió va començar el 6 de juliol de 1998 a Priština sota el nom de Missió d'Observació Diplomàtica a Kosovo, formada per diplomàtics acreditats a Belgrad.

La intransigència de Belgrad i les divisions dels albanesos kosovars

És en aquest context la importància política de l’UCK es va fer impossible d’ignorar. La postura de Rugova i l’ofensiva de la policia sèrbia va fer que la posició de la població albanesa de Kosovo es radicalitzés. Fruit d’aquesta circumstància, Richard Holbrook, enviat especial dels EUA, va intentar mantenir contactes amb els comandaments de l’UCK. La primera trobada va tenir lloc a la localitat “alliberada” de Junik el 24 de juny del 1998. En aquesta reunió Robert Gelbard va intentar que l’UCK reconegués el lideratge de Rugova a canvi de participar en les negociacions. Uns dies més tard, el 29 de juny de 1998, neix a Priština un nou partit encara que amb protagonistes coneguts. El nou partit, el Moviment Democràtic Albanès (Levizja Demokratike Shqiptare) és presentat a Priština pel seu president, Rexhep Qosja (Fòrum dels Intel·lectuals Albanesos de Kosovo) i pel seu vicepresident, Hydajet Hyseni (antic membre de la facció radical de l’LDK) i pel seu secretari general Mehmet Hajrizi. Els dos últims, antics aliats de Rugova.

Rugova, cada cop més sol i aïllat, va convidar Demaci i Qosja a una reunió el 15 de juliol, després d'expressar la seva voluntat d'arribar a un acord per compartir el lideratge dels albanesos de Kosovo. Demaci i Qosja van proposar a Rugova la possibilitat de crear un Consell de Salvació Nacional, presidit per ell, però on tingués participació l'UCK. Rugova va rebutjar aquesta possibilitat. En aquells moments, ni l'oposició a Rugova ni l'UCK reconeixien l'autoritat del Parlament escollit a les eleccions clandestines de 1992.
El 13 d'agost, Rugova va presentar un nou equip negociador format per cinc persones, totes elles, excepte Fehmi Agani (facció moderada de l’LDK), incondicionals d'Ibrahim Rugova. Aquest nou equip negociador va rebre el suport del mediador dels EUA, Chris Hill. Una vegada més, els EUA tornaven a apostar per la figura de Rugova com a interlocutor en la solució del conflicte. El mateix dia, membres de l'UCK van fer públic el document "Declaració Política núm. 7", en el qual Adem Demaci era nomenat representant polític de l'UCK en la creació de les institucions de Kosovo.

L'ofensiva de l'estiu de 1998

Durant tot l'any 1998, el Govern iugoslau ha denunciat 83 incursions il·legals d'individus armats des de la veïna Albània i enfrontaments amb la policia fronterera. El Govern iugoslau també acusa les autoritats d'Albània de permetre el rearmament i entrenament dels guerrillers de l'UCK (als quals denomina terroristes) al seu territori, concretament a la zona fronterera de Tropoja, Bajram Curri i Has. El Govern de Belgrad argumenta que l'UCK està format majoritàriament per mercenaris d'Albània, Aràbia Saudita, Iemen, Afganistan, musulmans de Bòsnia i de Croàcia. Però clar, aquesta és la versió oficial del Govern iugoslau. Tampoc s'ha d'oblidar, però, que l'UCK és un grup armat que utilitza la força per aconseguir els seus objectius i, per tant, susceptible de cometre fets i accions denunciables.

 A mitjan del més de juliol, l'UCK va fer públic que ja controlava el 40 % del territori de Kosovo. Aquesta informació no va poder ser verificada, ja que les autoritats sèrbies no van deixar entrar observadors al territori. Segons informacions de persones presents al territori el més de juliol, és veritat que l'UCK controlava molts pobles petits, però eren pobles molt aïllats on no arribava la policia sèrbia, i que la presència de l'UCK es limitava a la presència de dos o tres soldats armats. Fins al moment, les accions de l'UCK es podien comptar per èxits. Va ser al mateix més de juliol, el dia 18, després de l'atac per part de l'UCK a la localitat d’Orahovac, quan la policia i l'Exèrcit iugoslau van desencadenar una ofensiva militar en tota regla, amb la qual van reconquerir tot el terreny que havien deixat conquerir a l'UCK amb una passivitat manifesta. Al final d'agost, Adem Demaci, representant polític de l'UCK, va admetre que havien comès un greu error en la seva estratagema. La política de defensar territori conquerit davant un Exèrcit potent i preparat com el iugoslau va resultar un intent estèril. Demaci va dir que en el futur l'UCK adoptaria la "clàssica tàctica de la lluita de guerrilles".

L'ofensiva de la policia i l'Exèrcit serbi es va estendre des del juliol fins a l'octubre de 1998. És en aquestes circumstàncies quan el conflicte a Kosovo va derivar en l'opció de la guerra. Les conseqüències d'aquesta escalada militar a Kosovo va perjudicar, una vegada més, la població civil desarmada. Segons un informe de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, ACNUR de l'1 de setembre de 1998, el total de desplaçats i refugiats albanesos kosovars era de 241.700 persones. 170.000 desplaçats a l'interior de Kosovo, 35.000 a Montenegro, 20.000 a la resta de Sèrbia, 4.700 refugiats a Bòsnia i Hercegovina, 14.000 a la veïna República d'Albània i 1.000 a Macedònia. Molts d'aquests refugiats i desplaçats estaven disseminats per la frontera albanokosovar i a l'interior de Kosovo en condicions on la supervivència molt complicada, sobretot per a la gent gran i els nens, que en eren la majoria. L'ACNUR diu que el nombre aproximat d'aquests desplaçats era de 100.000. A més, molts d'aquests refugiats es veien impossibilitats per tornar a casa seva, a causa de la política de "terra cremada" que va portar a terme l'Exèrcit iugoslau. Segons l'ACNUR, s'estima que 15.000 cases van ser destruïdes. A més, totes aquestes famílies, la majoria agricultors, no van poder conrear els seus camps per la fugida, la qual cosa fa que les seves perspectives fossin molt dures en cas d'un hipotètic retorn. El 22 d'agost de 1998, el cap de l'ACNUR a Priština, Eduardo Arboleda, va denunciar la perillositat dels treballs de distribució de l’ajuda humanitària a aquests desplaçats. Va afirmar que el nerviosisme dels rebels ja havia provocat situacions molt tenses i que en ocasions la policia sèrbia impedia aquesta distribució amb la intenció d’evitar la presència de testimonis incòmodes de la seva ofensiva.

El 27 d'agost, el ministre d'Afers Estrangers francès, Hubert Vedrine, va dir en una entrevista al diari Le Figaro, que tant els EUA com la resta de països europeus estaven preparats per a una intervenció militar. Les possibilitats de portar a terme una negociació amb garanties eren molt escasses. La classe política dels albanesos kosovars estava molt dividida, i les seves faccions armades disseminades pel territori i sense cap control polític. Tot i això, Hubert Vedrine va dir que esperarien els resultats dels treballs de mediació sobre el terreny de Chris Hill. A mesura que passaven els dies la idea d'una intervenció militar anava prenent cos.

La impossibilitat de trobar interlocutors vàlids a Kosovo, la catàstrofe humanitària dels refugiats i la por que la guerra es generalitzés a Albània i Macedònia, i potencialment a Grècia, Bulgària i Turquia, va fer que l'OTAN amenacés Iugoslàvia amb una intervenció militar. Segons Javier Solana, secretari general de l'OTAN, la Resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides 1199 (1998) habilitava l'Aliança a amenaçar, i fins i tot fer servir la força, per tal de mantenir la pau i l'estabilitat a la regió. Altres persones, especialistes en dret internacional no comparteixen aquesta visió que té Javier Solana. El dret internacional estipula clarament que qualsevol intervenció armada d'aquest tipus ha de ser ordenada i admesa pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (capítol IV de la Carta de les Nacions Unides), i mai sota cap concepte mitjançant una decisió unilateral d'un país o d'una Organització Internacional Armada. Segon el punt de vista de l'Observatori Solidaritat, la resolució abans esmentada (1199) no habilitava l'OTAN a prendre unilateralment la decisió de posar en marxa una operació militar.

Finalment, amb l’amenaça va ser suficient. Milosevic va arribar a un acord en l'últim moment amb el delegat de l’OSCE, Bronislav Geremek, el 16 d'octubre de 1998 (Acord Milosevic-OSCE de 16 d'octubre de 1998), en el qual Milosevic va acceptar el desplegament d'una missió d'observació de l’OSCE (Kosovo Verification Mission) per verificar el compliment de les condicions de la Resolució 1199 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Això va aturar la intervenció a l'espera dels treballs de verificació de la missió i dels esforços mediadors de Richard Holbrook en les negociacions.
 



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.