Documento sin título

LA DESERCIÓ AL CONFLICTE DE KOSOVO

 

LA DESERCIÓ AL CONFLICTE DE KOSOVO

El dia 19 de maig s'anunciava en els mitjans de comunicació la primera deserció massiva a l'exercit serbi. Mil reservistes de la ciutat de Krusevac decidien abandonar les seves posicions a Kosovo i tornaven a casa. Fins llavors res se'n sabia de la gent que s'havia negat a incorporar-se a files o que havien desertat. Val a dir que aquest no va ser un cas aïllat durant la guerra, però sí el primer d'entre d'altres que es van anar succeint, com també foren nombroses les desercions individuals i les no incorporacions desobeint la crida a files. Desprès d'aquest episodi dels reservistes de Krusevac, presentat en alguns mitjans com una victòria de la campanya de propaganda de l'OTAN, poca cosa més s'ha dit sobre els desertors i insubmisos serbis.

Amb aquest escrit pretenem presentar les informacions que a l'entorn d'aquest tema hem anat recollint. Bona part del document es basa en els informes redactats des de "Safe House", un projecte que pretén cridar l'atenció sobre la problemàtica en què viuen actualment els desertors de la guerra de Kosovo: judicis, condemnes, incertesa, ignorància quan no menyspreu de la comunitat internacional. Per un seguiment del treball de "Safe house" podeu consultar la pàgina web de l'Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International).

Els desertors de Kosovo

Segons "Safe house", basant-se en dades recollides sobre el terreny i de diverses fonts, hi ha aproximadament uns 23.000 casos en tribunals militars per delictes relacionats amb la guerra de Kosovo i la intervenció de l'OTAN. La major part d'aquests casos es presenten amb càrrecs referits a l'article 20 del codi criminal de la República Federal Iugoslava, sent càrrecs del tipus "no respondre a la crida a files", "evitar el deure militar per mentida o mutilació", "no obeir ordres durant el combat" i també per deserció. Val a dir que l'ordenament jurídic pel que fa a aquests casos va ser revisat i es va augmentar les condemnes pels supòsits citats anteriorment. Segurament les autoritats iugoslaves no estaven disposades a repetir l'experiència de la guerra de Bòsnia, quan milers de reservistes van negar-se a anar al front i es van donar nombrosos casos de desercions individuals i col·lectives.1

Segons altres fonts, hi ha probablement uns centenars, potser uns dos mil, presos pels delictes anteriors, així com 12.000 casos oberts a tribunals militars, a Sèrbia. Els desertors i insubmisos presos es troben a les presons de Zabela-Pozarevac, Sremeska Mitrovica i Nis, les condemnes tot i variar solen ser de 5 anys de reclusió.

Mereix una menció especial el cas dels reservistes de Montenegro, República integrant juntament a Sèrbia de l'actual República Federal Iugoslava. Cal recordar que durant tota la guerra la posició neutral de Montenegro, tradicional aliada de guerra de Sèrbia, li va valer fortes critiques per part del govern iugoslau, amb constants amenaces d'intervenció armada de Belgrad. La difícil posició del govern montenegrí va fer pensar més d'un cop en la possibilitat d'una guerra civil per portar Montenegro cap a la independència. Amb una ciutadania dividida pel que feia referència a la intervenció de l'OTAN, avui és encara un focus d'inestabilitat a la fràgil situació dels Balcans que cal seguir amb atenció. Segons el "Helsinki Comitee for Human Rights" de Montenegro hi 14.000 casos pendents als tribunals militars contra ciutadans de Montenegro per desobeir la crida a files, segons aquesta font, el règim de Slobodan Milosevic va utilitzar la mobilització de reservistes en aquesta república per posar pressió al seus adversaris polítics. Al principi de la guerra , Predag Bulatovic, líder del partit montenegrí pro-Milosevic va declarar que tenia 24.000 soldats i reservistes per entrar en combat, però el cert és que la mobilització a Montenegro no va ser en absolut massiva. A la localitat de Cetinje, de la qual tenim s'han donat dades, no es van mobilitzar més que a un 30% de reservistes, que augmentà al 70% posteriorment per la pressió i amenaces a que eren sotmesos els que no s'incorporaven a l'exèrcit.

A part de les desercions i no incorporacions totes les fonts citen les causes pendents de gent que alegen que no se'ls va notificar correctament o no els va arribar l'ordre d'incorporació. Es calcula en uns 10.000 els joves que van eludir la crida convertint-se en desplaçats interns. La seva situació legal es un tant diferent pel que fa al tractament que dona el tribunal militar, tot i així la condemna per aquest fet pot arribar també als cinc anys de presó.

Les autoritats militars o civils de Sèrbia no han donat cap informació sobre el nombre o identitat dels desertors empresonats o evadits. Tampoc s'ha donat cap mena d'informació sobre els que va matar a Kosovo o Sèrbia durant la guerra. L'única excepció va ser el cas de Kragujevac on durant el primer mes de bombardejos l'exèrcit va fer públic el nom dels que defugien la mobilització a fi efectes d'humiliarlos. Desprès, el nombre va augmentar tant que qui realment quedava humiliat era l'exèrcit per la qual cosa es va deixar de fer públic el nom dels desertors, amb l'única excepció durant tota la guerra i per tota Sèrbia dels casos d'activistes polítics coneguts, la resta roman en secret, tant càrrecs com nombre.

La situació actual dels desertors

En l'actualitat, a part dels casos ja jutjats i amb sentència, la qual cosa suposa molts reservistes a la presó, hi ha molts desertors amagats per Sèrbia, convertits en desplaçats interns i també molts refugiats a d'altres països en espera de solucionar la seva situació. Segons declaracions del Comitè Iugoslau d'advocats pels drets humans la situació jurídica dels que van abandonar el país empitjora, perquè en declarar-se l'estat de guerra es requeria l'inscripció de qualsevol canvi de residència, la qual cosa permet als tribunals militars acusar a aquells que van permanèixer a l'estranger en temps de guerra i no es van inscriure a l'ambaixada més propera com a reservistes.

La majoria de desertors van fugir a Hongria abans que la frontera quedes definitivament tancada pels homes entre 18 i 60 anys (el dia 29 de març) Bona part d'ells es van haver de quedar en aquest país per restriccions en el visat i molts d'ells es troben a hores d'ara en una situació incerta, ja que no se'ls ha concedit l'estatus de refugiat i corren el risc de ser repatriats a Sèrbia -quan els caduqui el visat- on tenen causes pendents amb la justícia motivades per la seva deserció. Des de "Safe house" es reclama una llei d'amnistia o altres garanties que els permetin tornar a casa, o bé, la possibilitat, en alguns casos, de poder marxar a un tercer país on puguin aconseguir la condició de refugiat. En els camps de refugiats hongaresos hi queden encara un miler de serbis, i es calcula que una tercera part d'aquests son desertors. Durant el bombardeig de l'OTAN tot ciutadà iugoslau va tindre dret a romandre en els camps, però ara aquest dret desapareix. També a Hongria hi ha un nombre incert de iugoslaus a la presó per haver creuat la frontera il·legalment.

La situació dels desertors exiliats es penosa, no només no se'ls reconeix l'estatus de refugiat sinó que amés no reben cap mena d'ajuda per part de cap institució ni govern. Fins que membres de "Safe house" no van entrar en els camps hongaresos de refugiats ningú no havia parlat amb ells. En les entrevistes que van fer es freqüent trobar-se desertors que van entrevistar-se amb les autoritats hongareses o internacionals a les quals desprès d'explicar la seva situació es van trobar amb la sorpresa de que els deien que no hi havia lloc per a ells, que el seu deure estava en defensar la seva terra.

Finalment, els oficials que van liderar la deserció dels reservistes de Krusevac, Bratislav Debeljakovic, Miroslav Markovic, Sladjan Vidojevi i Dobrivoje Mladenovic es troben actualment la presó, acusats d'abandonar les posicions militars. També hi ha en marxa l'investigació per determinar els organitzadors d'una altra rebel·lió massiva a Kraljevo.

Pel que fa als partits polítics, els únics que van apoiar la deserció obertament i que ara són els únics que reclamen una llei d'amnistia són els minoritaris Aliança Hongaresa de Vojvodina i els Liberals Montenegrins (independentistes). Com molts dels mitjans de comunicació encara estan prohibits o no han pogut reprendre les seves tasques després de les pèrdues ocasionades pel bombardeig de l'OTAN tampoc hi ha cap debat ni crítica respecte de la guerra o d'una possible llei d'amnistia pels desertors

El món hauria d'ajudar

Si sobre el camp de batalla només quedessin els senyors generals la guerra acabaria ràpidament. Sense soldats no hauria exèrcits, sense exèrcits no hauria guerres.

En temps de pau el militarisme és un problema pel que representa de desigualtat i destrucció, per la seva intromissió en la vida civil, aportant valors tant productius com masclisme, autoritarisme, homofobia, negació de l'individu i de la capacitat de crítica (desneuronització mental)... però és en temps de guerra que la seva capacitat de servici públic es multiplica aportant riquesa, sobretot a l'indústria armamentista i instruint al poble en l'ús d'un nou vocabulari que enriqueix la nostra llengua: danys col·laterals, armes intel·ligents, missió humanitària...No podem esperar que els militars parin una guerra, tampoc els buròcrates , pel que la solució recau en el poble. Impulsar la deserció es voler parar la guerra, i qualsevol compromís en aquest sentit porta un qüestionament frontal contra la guerra. Els desertors són la pau, no l'absència de guerra. L'acte de desertar , tot i que cada desertor és un món es un acte de denuncia de la guerra. Un acte de desobediència civil que treu fora tota l'hipocresia occidental quan qüestionem una guerra pels seus efectes i no per les seves causes. Cal generar reds de suport i ajudar a tots aquells que prenen aquest compromís cap un món millor. Cal que els governs posin finalment d'acord els seus actes amb els seus discursos, no té sentit que al mateix temps que condemnen una guerra es neguin a fer un gest a favor dels desertors/es i dels insubmisos/es i que els expulsin dels seus països.

No hem d'oblidar mai que les estadístiques són fredes, però porten darrera persones que conviuen amb drames individuals i situacions que no ens poden deixar insensibles.

 

"Allí on només es pot optar entre l'acusació per traïció covarda i la glorificació per l'assassinat heroic no hi cap el ser humà"

-del llibre d'epitafis "Tomba per a Miroslav Milenkovic

Fernando Chavarria Fores

Assemblea d'Insubmisos/es de Barcelona

 

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.