Documento sin título

ANÀLISI DEL CONFLICTE

 

Introducció

La presència colonial espanyola al Sàhara Occidental data de finals del segle passat, quan de les expedicions de Emilio Bonelli amb l'establiment, el 1884, de tres factoríes a Río de Oro (Villa Cisneros), Badía de Cintra o Angra de Cintra (Puerto Badía) y Cabo Blanco (Medina Gatelli).El 1900, es van delimitar les fronteres de la nova colònia amb França, que, com a potència europea a la regió, va aconseguir sostreure del Sàhara Occidental i incorporar a Mauritània la regió de la Sedkha Idjil.El 1920, el governador político militar de la colònia de Río de Oro, capitá Franciso Bens, completa l'ocupació del litoral saharià des de Cabo Juby (a la zona sud del Protectorat espanyol al Marroc) fins a La Güera, en els límits amb Mauritània.

D'aquesta manera, cinquanta anys després de les expedicions de Bonelli, es completava l'ocupació espanyola del Sàhara Occidental. Poc més tard, el 1947, el descobriment d'importants reserves de fosfats i l'inici de l'explotació del jaciment més important (Bu-cráa, descobert el 1960) afegirien valor econòmic al valor estratègic que ja tenia la colònia i encoratjaran la voluntat de permanència dels successius governs franquistes, que no dubtaran en utilizar solucions administratives de dubtosa legalitat. Així, el 1961, per intentar evitar l'aplicació al Sàhara Occidental de la resolució 1514 de Nacions Unides, es decretarà la conversió del territori en província espanyola.

Abans de la colonització els saharians configuraven "una veritable formació social sahariana precapitalista, ben diferenciada de tots els grups socials veïns". La colonització va encabir en administracions diferents les tribus que configuraven el poble dels grans nòmades saharians que avui es troben integrades -i no necessàriament sempre de forma conflictiva- en varis Estats, el Marroc, Algèria, Mauritània i Malí. Tanmateix, una part d'aquest poble de grans nòmades va romandre sota el domini colonial espanyol fins molt més tard que els saharians dels països veïns. És un matís que s'ha de tenir en compte. De la mateixa manera que els altres saharians es van fer -de grat o per la força dels fets consumats- algerians, marroquins o mauritans, els saharians del Sàhara Occidental es van fer sahrauís a la dècada dels seixanta i els primers setanta en lluita contra el colonialisme espanyol.

En efecte, una dècada després que una acció conjunta dels exèrcits espanyol i francès (operacions Écouvillon i Teide) acabés amb un aixecament que es va produir de 1957-1958 el nacionalisme sahrauí feia acte de presència a través del moviment organitzat per Bassiri (Mohamed Bachir Uld Sidi Brahim), el Front d'Alliberament del Sàhara (FLS). El jove nacionalisme sahrauí forjarà la seva identitat en la lluita contra el colonialisme, reclamarà la celebració del referèndum d'autodeterminació previst en la resolució 1514 de Nacions Unides (XV Assemblea General,1960) i demanarà l'aplicació al Sàhara Occidental del principi d'intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme segons l'acord adoptat per l'Organització de la Unitat Africana el 1964. En aquest camí xocarà, ben aviat, amb les pretensions del molt més antic i estructurat nacionalisme marroquí, que farà de l'irredentisme territorial i del "Gran Marroc" d'Allal El-Fassi una qüestió d'Estat.

L’ONU insta a Espanya a celebrar un referèndum d'autodeterminació
El1970, l'ONU insta a Espanya a celebrar el referèndum d'autodeterminació del Sàhara. El 17 de juny, a El Aaiún, una manifestació organitzada pel FLS demana l'aplicació de la resolució de l'ONU que concreta en tres mesures d'adopció immediata: autonomia interna, acord sobre la data de celebració del referèndum i retirada de les tropes espanyoles.El Terç de la Legió dissol la manifestació. En la repressió desapareix Bassiri. Tres anys més tard, el dirigent nacionalista El-Uali Mustafà Sayed crea, conjuntament amb altres grups nacionalistes que actuaven en el sud de Marroc, el Front Polisario ("Front Popular d'Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro) que, poc després, du a terme les primeres accions armades contra l'exèrcit colonial espanyol.
Els acords tripartits de Madrid
A mitjan setanta, els esdeveniments es precipiten. El desembre de 1974, el Marroc sol.licita un veredicte al Tribunal Internacional de l'Haia sobre la condició del territori abans de la colonització. El 1975, Espanya demana a l'ONU que una Comissió visiti el territori.

Al mateix temps, afavoreix la creació d'un partit neocolonial, el Partit de la Unitat Nacional Sahrauí (PUNS). Al maig, la Comissió arriba al Sàhara i comprova la poca incidència del PUNS i el suport que la població dóna al Front Polisario. A l'octubre es coneix la sentència del Tribunal de l'Haia que, malgrat assenyalar que el territori no era res nullis abans de la colonització i que mantenia determinats vincles amb Marroc i Mauritània, conclou que d'aquestes relacions no se'n deriven drets d'aquests països sobre la colonia espanyola i recomana la celebració del referèndum d'autodeterminació. En resposta, el Marroc anuncia la "Marxa Verda", és a dir, una invasió pacífica del territori. Tres dies abans de l'inici d'aquesta, el 2 de novembre, el Cap d'Estat en funcions, el príncep Joan Carles, viatja a El Aaiún i pronuncia les següents paraules en el Casino Militar: "España cumplirá sus compromisos y tratará de mantener la paz. Deseamos proteger también los legítimos derechos de la población civil saharaui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia nos lo exigen ". Deu dies més tard, se signen els Acords Tripartits de Madrid (12-14 de novembre de 1975) que obren les portes al llarg conflicte del Sàhara.

Naixement de la RASD
El 28 de novembre de 1975, l'exèrcit marroquí ocupa Smara i la Yema'a, reunida a Guelta Zemmur, cedeix la seva representació política al Front Polisario, que definitivament s'erigeix en l'únic representant del poble del Sàhara Occidental. L'11 de desembre, l'exèrcit del Marroc ocupa El Aaiún i, el dia 19, l'exèrcit maurità ocupa La Güera. El mes de gener, tenen lloc violents enfrontaments entre unitats dels exèrcits marroquí i algerià a la zona d'Amgala (al sudest de Smara). El 27 de febrer de 1976, els darrers soldats espanyols abandonaven el Sàhara Occidental i aquella mateixa nit el Front Polisario proclama la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Havia començat la Guerra del Sàhara. L'inici de la guerra va suposar l'exili d'una gran part del poble del Sàhara Occidental, que fou bombardejat per l'aviació marroquina mentre es traslladava cap als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria). Foren les primeres víctimes d'una guerra que ha provocat milers de morts, que ha suposat una pesant càrrega per a l'economia del Marroc i la seva sortida de l'OUA, quan aquesta va reconèixer a la RASD el 1984, que ha desestabilitzat l'economia i la política mauritanes, país que ha conegut dos cops d'Estat directament relacionats amb el conflicte i que ha contribuït a enverinar les relacions intermagrebines durant les dues darreres dècades.

Les operacions bèl.liques assoliren la seva màxima intensitat en els primers anys del conflicte, especialment, a partir de 1979, quan la retirada de Mauritània va permetre al Front Polisario intensificar les accions contra l'exèrcit marroquí i, àdhuc, actuar en el sud del Marroc. En aquells moments, el Polisario, gràcies a l'ajuda algeriana i líbia, comptava amb un armament modern i un parc mòbil que li permetia practicar atacs sorpresa i dur a terme una guerra de guerrilles altament desmoralitzadora i costosa per al exèrcit marroquí. Tanmateix, a partir de 1981, quan Marroc acaba la construcció del primer mur de contenció, el conflicte entra en una nova fase: la guerra estàtica. Els murs permeten a Marroc protegir els nuclis que considera més vitals o importants i, al mateix temps, amb cost inicialment relativament elevat però decreixent, preserva a les seves tropes que, parepetades darrera dels murs, eludeixen l'enfrontament directe amb l'Exèrcit d'Alliberament Popular Sahrauí que, progressivament, es veu obligat a fixar-se sobre el terreny, perdent així bona part de la seva capacitat de maniobra i de sorpresa.

El Pla de Pau de l'ONU i les dilacions del procés d'identificació
El 1988, la situació d'impasse a què havia conduït la nova fase estàtica de la guerra va portar a les parts a acceptar el Pla de Pau proposat per Nacions Unides (S/RES 690/1991). Després de l'alto-el-foc, aquest preveu una treva (efectiva des de setembre de 1991), garantida per la presència dels cascos blaus, i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació prèvia identificació dels votants, tasca encomanada als funcionaris de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO).

El Pla de Pau es proposava com "objectiu fonamental" permetre al "poble del territori del Sàhara Occidental exercir el seu dret a la lliure determinació, sense restriccions militars o administratives de qualsevol mena, optant per la independència o la integració al Marroc" mitjançant la celebració d'un referèndum, d'acord amb les distintes resolucions emeses per l'ONU des de 1960. La base per establir els votants en el referèndum era, inicialment, el cens espanyol de 1974. Tanmateix, el temps transcorregut des de l'elaboració del cens aconsellaven admetre alguna modificació del mateix. El 19 de desembre de 1991, un darrer i pol.lèmic Informe del llavors Secretari General de Nacions Unides (el seu mandat finalitzava el 31 de desembre), Pérez de Cuéllar, introduïa aquestes modificacions i ampliava abusivament els criteris de sahrauïtat que permetien sol.licitar la identificació per participar en el referèndum.

La lògica negativa del Polisario a acceptar els nous criteris de sahrauïtat (cosa que finalment féu segons l'Informe del Secretari General de 24 de novembre de 1993) i les reiterades maniobres dilatòries de Marroc, com per exemple la inclusió del Sàhara Occidental entre els districtes electorals de les eleccions municipals i legislatives de 1992 i 1993 i en el referèndum constitucional de 1992, ajornaren la celebració del referèndum d'autodeterminació, inicialment prevista pel gener de 1992.

El nou Secretari General, Boutros Ghali, i el seu Representant General Adjunt i President de la Comissió d'Identificació de la MINURSO, Erik Jensen, continuaren, al llarg dels anys 1992 i 1993, les converses amb el Marroc i el Polisario per tal d'intentar arribar a un acord sobre l'aplicació del Pla de Pau. Finalment, el 3 de novembre de 1993, Erik Jensen anunciava oficialment l'inici del procés d'identificació i inscripció i, uns mesos després, el 12 de juliol de 1994, l'Informe del Secretari General fixava com a nova data de celebració del referèndum el 14 de febrer de 1995.

L’ONU respon el 1994 amb una políticade fets consumats a la manca d’acord entre el Marroc i el Front Polisario sobre la base censal del referèndum d’autodeterminació.

El 28 d’agost obre dues oficines de la MINURSO. Aquestes inicien, al El Aaiún i als campaments, la identificació dels votants i l’expedició de credencials. El procés es realitza de manera metòdica i d’acord amb l’ordenació en tribus i fraccions característica dels nòmades del desert . Es tracta d’un procés complexe que es realitza amb totes les garantíes possibles i la seva independència està assegurada per la mediació dels funcionaris de la MINURSO.

La Comissió d'Identificació de la MINURSO continuà les tasques d'identificació durant la primera meitat de 1995. A partir del setembre, però, el procés començà a paralitzar-se, un cop ja havien estat identificades la majoria de les persones que figuraven en el Cens espanyol de 1974. Finalment, en l'Informe de 19 de gener de 1996, el Secretari General reconeixia que el procés d'identificació s'havia aturat en no posar-se d'acord les parts en procedir a la identificació de totes les sol.licituds encara pendents i, especialment, de les 100.000 procedents del sud de Marroc. En suma, en el moment de paralitzar-se el procés d'identificació, la Comissió havia identificat positivament a un total de 60.257 de les 76.992 persones convocades i restaven encara per convocar uns 174.000 sol.licitants.

El maig de 1996, dos dies abans d’expirar l’ultimatum donat a les parts per arribar a un acord, el Consell de Seguretat de l’ONU va votar unànimement suspendre el procés per a la realització del referèndum i va reduir els cascs blaus destacats a la regió. En aquests mesos, ni la mediació dels EUA va aconseguir fer avançar les negociacions: el Polisario es negava a participar en la identificació dels individus d’uns grups censals minoritaris en el cens de 1974 però molt representats entre les sol·licituds avalades per Marroc. El Secretari General de l’ONU en el seu informe de maig de 1996 (S/1996/343) constata que “persisteix l’estancament en el procés d’identificació” i que “no existeix la voluntat de prestar a la MINURSO la cooperació per a (...) concloure’l en un termini raonable de temps”. En conseqüència, recomana “suspendre la tasca de la Comissió d’Identificació i reduir en un 20% els efectius del component militar donat que actualment no es donen les condicions per assolir l’objectiu final del Pla de Pau, és a dir, la celebració d’un referèndum lliure i net”.

El fracàs de Nacions Unides per aconseguir la realització del referèndum i aconduir a bon port el Pla de Pau del Sàhara Occidental es va fer palès i no constituia cap cònsol afirmar que “cal seguir intentant solucionar l’estancament de la situació a què s’ha arribat al Sàhara Occidental i consolidar els guanys assolits a l’haver-se identificat més de 60.000 sol.licitants i haver reunit amics i familiars que no es veien des de feia vint anys”. El ja fràgil prestigi de Nacions Unides en el Tercer Món es veurà, sens dubte, afectat negativament per aquesta nova ensopegada i es demostrarà, un cop més, que els acords només són possibles quan s’imposen perquè convenen als interessos d’EUA, de la UE o d’altres potències i, ni tan sols així, es pot excloure un camí ple d’incerteses.

En aquell moment el fracàs també atenyia a les parts implicades que no van saber -o no van voler- reemplaçar la dialèctica de l’enfrontament i la manca de comunicació pel diàleg i la negociació. Es tracta, certament, d’una responsabilitat desigualment compartida on al més fort li correspon una més gran quota de responsabilitat en el fracàs en la mesura que gaudeix des del principi d’una situació força (territorial, material, política i de pressió internacional) superior. La congelació del Pla de Pau afavorí enormement al Marroc perquè consolidà l’statu quo, és a dir, un Sàhara Occidental sota administració marroquina i una població sahraui -la que ha estat censada i identificada- dispersa entre el territori sota control del Marroc (el 46%), els campaments de refugiats de Tinduf (el 44%), Mauritània (el 8%) i Marroc (el 2%). Malauradament, el pas dels anys afebleix les raons primigènies i desdibuixa les accions de força que han generat una situació injusta.

El maig de 1997 el Consell de Seguretat de l’ONU aprova una reolució (S/RES/1108/1997) en la que el Consell insta a les parts, Marroc i Front POLISARIO a que continuin cooperant amb l’enviat especia James Baker III en el compliment de la seva misió. Baker visità la zona de la Misió i informà que cap de les parts havia indicat la disponibilitat d’arribar a una solució política que no fos l’aplicació del pla d’arranjament. El cronograma estimat per d’implementació d’acord a l’informe del Secretari General (S/1997/882) marca el 7 de juny del 1998 com el dia en que la Comissió d’Identificació publica la llista consolidada de saharauis amb dret a vot. La Unitat Militar inicia el període de confinament per a les tropes. Les tropes marroquís presents al Territori són reduides a un màxim de 65000 i confinades a llocs designats. El 14 del mateix mes el govern marroquí havia de proclamar l’amnistia pels detinguts polítics saharauis.

Els pressoners de guerra seran alliberats sota l’auspici del CICR. A finals de juliol s’hauria d’haver designat tots els llocs i rutes de repatriació així com el Representant Especial emetre la llista final de votants, aprovada pel Secretari General de l’ONU un cop la Comissió d’Identificació hagués examinat les apelacions sobre les llista de persones amb dret a vot. El cronograma estimat marca d’aquesta manera les fases necessàries per tal de que el 7 de desembre de 1998 es realitzés el Referéndum. Pero, un cop més, sembla ajornar-se la seva celebració prevista pel 7 de desembre d’enguany. El nou retard, provocat per raons tècniques i, sobretot, per la manca d’acord polític entre el Marroc i el Front Polisario, representa un altre degoteig de desesperança i desil·lusió per una població sotmesa a les condicions de vida límit d’un campament de refugiats. I, tanmateix, sembla que el conflicte arriba a la seva fi, perquè l’experiència demostra que el fracàs de la diplomàcia europea, regional o de l’ONU afavoreix la mediació de Washington que, primer, es fa necessària i, després, irreversible.
 
 

Els oficis de James Baker III i la situació a finals de 1998
Al març de 1997, i davant de la continuació del bloqueig del procés, el Secretari General va enviar una carta al Consell de Seguretat (S/1997/236) explicant que havia examinat totes les qüestions que mantenien bloquejat el procés d’implementació del Pla acordat. El Secretari va designar un Enviat Personal per ajudar-lo a avaluar la situació i les recomanacions apropiades al Consell de Seguretat.

Sota els auspicis del Enviat Personal (James Baker III), es van mantenir una sèrie de converses directes entre les parts al voltant dels obstacles de la implementació i la seva avaluació.

Davant l’esperit de cooperació que s’observava ambdues parts, es van convocar diferents trobades om es van tractar les matèries que havien bloquejat el procés. Aquestes converses van tenir lloc a Londres, Lisboa i Houston (Texas). Al setembre de 1997, el Secretari General va informar que els acords havien estat possibles, i que per tant recomanava que la MINURSO procedís amb la implementació del Pla, començant per la finalització del procés identificació.

El 20 d’octubre de 1997, el Consell de Seguretat, el la seva resolució 1133 (1997), va decidir estendre el comandament de la MINURSO fins el 20 d’abril de 1998. També demanava al Secretari General que es continuessin el treballs d’identificació amb l’ànim de finalitzar-los abans del 31 de maig de 1998, i a informar detalladament del calendari d’implementació del Pla i les implicacions financeres de tot el procés del referèndum, no més tard del 15 de novembre de 1997. Al gener de 1998, el Consell de Seguretat va aprovar el desplegament d’una unitat d’ingenyers per donar suport a les activitats d’eliminació de mines antipersonals (fase acordada al Pla d’implementació del referèndum), i va expressar la seva intenció de considerar la demanda del Secretari General d’enviar suport addicional per a la MINURSO. Al 17 d’abril de 1998, en la seva resolució 1163 (1998), el Consell de Seguretat va estendre el comandament de la MINURSO al 20 de juliol de 1998 per permetre la continuació de la tasca d’identificació. També va comunicar al Secretari General que tan bon punt estigués finalitzat el procés d’identificació es desplegaria personal militar i de policia addicional per recolzar la tasca de la MINURSO en les següents fases d’implementació del Pla.

Al juny de 1998, el secretari General va informar al Consell de Seguretat (S/1998/534), que durant el mes de maig de 1998 havien estat identificats per la MINURSO un total de 13.811 sol·licitants. A data del 14 de juny de 1998, havien estat convocats per a la identificació un total de 96.252 sol·licitants, d’aquests, 67.360 van tornar a la Comissió d’Identificació per ser entrevistats. Tots aquests, més els 60.112, que ja havien estat identificats en la primera fase del procés (Agost de 1994 - Decembre de 1995), aportaven un total de 127.472 persones identificades. Només uns 20.000 sol·licitants de tribus diferents als grups tribals H41, H61 i J51/52 esperaven encara per ésser convocats. Al mateix temps, l’Oficina de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) continuava amb els seus treballs preparatoris per a la repatriació dels refugiats saharauis, com estava previst al Pla acordat. UNHCR va planificar el pla regional de repatriació a Ginebra del 25 al 27 de maig, amb la participació de la MINURSO i el Programa Mundial d’Aliments (World Food Program, WFP). UNHCR continuava al mateix temps amb els treballs de registre a Mauritània i als camps de refugiats de Tindouf.

L’informe del Secretari General al Consell de Seguretat del 10 de juliol de 1998 (S/1998/634), constatava que durant el més de juny de 1998 la MINURSO havia identificat un total de 13.142 persones. Així, des del principi del procés d’identificació havien estat convocades 104.200 persones, d’aquestes 75.555 van tornar per ser entrevistades. Tot això, més les 60.112 identificacions de la primera fase, donava un total de 135.667 persones identificades.

La resolució del Consell de Seguretat (S/RES1185/1998), de 20 de juliol, va deixar la porta oberta a una nova mediació de Baker per trobar una solució a les 65.000 sol·licituds dels quatre grups censals sobre els que no hi ha acord. La seva acceptació menaria al Front Polisario a un camí sense sortida, perquè la inclusió de milers de membres de tribus del sud del Marroc multiplicaria per tres la base censal de 1974. Així les coses, l’únic desllorigador possible és la negociació directa entre les parts on Baker intentarà aconseguir la quadratura del cercle: propiciar un acord favorable al Marroc però, alhora, acceptable pel Front Polisario.

 


Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.