Documento sin título

CONTEXT INTERNACIONAL

 

ALGÈRIA

El Front Polisario es va inspirar en alguns punts del seu model de govern. Segons Diego Aguirre, Algèria no aprovava un Sàhara integrat a Espanya, ja que aquesta integració hauria suposat l’establiment en ple continent africà d’una avantguarda o d’una prolongació de la presència europea i imperialista. Dins la perspectiva geoestratègica d’Algèria, a aquest país li interessava més un Estat saharaui independent, veí de Mauritània. Un nou Estat independent aliat d’Algèria representava un fre a l’expansionisme marroquí que podia apropar-se seriosament a les fronteres algerianes. Però no serà fins l’any 1975 que els saharians trobaran en Algèria un aliat important. De fet Algèria cedeix part del seu desert, l’anomenada “hamada”, a Tinduf, per a la naixent RASD. Algèria opta per donar tot el suport al Front Polisario des de 1975 en veure’s l’intent d’annexió del Sàhara occidental per part del Marroc i el repartiment del territori realitzat pels Pactes de Madrid entre Mauritània i el Marroc.

El Marroc ha utilitzat l’annexió territorial per generar certa concertació nacional entorn de la monarquia alauita i desviament dels problemes reals (descontentament popular, bàsicament). El problema que s’intuïa a Algèria era que el Marroc reclamés drets sobre el desert algerià (i això implicava una revisió de les fronteres), com ja havia succeït durant els anys cinquanta en vistes a completar el que es coneix com el Gran Marroc, i que extén les fronteres marroquines fins al riu Senegal. Els problemes interns algerians no han fet, però, variar el suport d’Algèria respecte a la causa de l’autodeterminació saharaui.

 

MAURITÀNIA

L’independentisme saharaui (després de 1973, constituit com a Front Polisario) compta amb el suport, a la dècada dels setanta, del partit maurità Moviment Nacional Democràtic que ajudarà en l’àmbit polític i material al projecte independentista. Alhora, aquest moviment nacional denuncia l’actitud estatal del president Uld Dadah amb el propòsit d’empènyer el poder oficial a donar suport a la causa del poble veí.

A la Mauritània dirigida per Mohtar uld Dadah, els anys setanta, ja es troben multitud de refugiats saharauis, i el Front Polisario disposava de forta implantació en aquest país. Tot i això, la postura oficial del govern maurità girava entorn de l’annexió del Sàhara per part d’aquest país.

L’economia mauritana durant la guerra amb el Polisario no va poder resistir els atacs a les zones d’extracció de minerals i fosfats de les que provenien (i provenen) la major part de les seves riqueses. El pes sobre el PIB de les despeses militars augmentaven any rere any, fent-se insuportable per a un país considerat com un dels més pobres d’Àfrica. El clima intern era de desaprovació d’una guerra que havia trencat les bones relacions amb Algèria i que estava donant un protagonisme molt especial als militars. Tot i el rebuig contra la guerra en què s’havia involucrat Mauritània i que provocava el descontentament ciutadà, el pla de pau necessitava del vist-i-plau de França, per una banda, i del Marroc, per l’altre. Tots dos països participaven, en diferents graus, en el conflicte i en la dèbil economia mauritana. Sense acords amb França o amb el Marroc el futur econòmic maurità, i per tant la governabilitat del país, no estava assegurada. Després del cop d’Estat que va destituir Uld Dadah el 1978, des de Mauritània es van tractar d’establir converses amb el Polisario per tal d’aconseguir la pau.

L’acord entre Mauritània i el Polisario (que no amb la RASD) del 5 d’agost de 1979 es basava en els principis de la Carta de NNUU i de l’OUA que feien referència al dret dels pobles a disposar de si mateixos i la intangibilitat de les fronteres prèvies a la invasió marroquino-mauritana. Es materialitzava, en aquest acord, la voluntat de l’Estat maurità de no efectuar reivindicacions, de caire general, ni particulars, territorials, sobre el Sàhara occidental. El Polisario es comprometia en els mateixos termes.

L’abandonament de les zones ocupades al Sàhara occidental, per part de Mauritània, s’havia de realitzar abans de febrer de 1980, però el Marroc va intervenir-hi ràpidament ocupant militarment la zona sud del Sàhara controlada, en aquells moments, per les forces mauritanes.

Després de la invasió mauritana del Sàhara i de l’alto el foc de 1979 (conseqüència de la caiguda d’Uld Da-dah), Mauritània va reconèixer la RASD (en 1984), i en algunes ocasions, el Marroc ha acusat aquest país de servir com a base per a les operacions del Polisario.

 

LÍBIA

Gadafi és present des dels primers moments a la confrontació i pren partit pels saharauis. La seva actitud és de rebuig o de desconfiança al voltant de possibles solucions diplomàtiques.

Juntament amb aquesta posició, Gadafi proposa i dona suport a una lluita nacional àrab contra el colonialisme europeu; materialitzat, en el cas del Sàhara, a Espanya. Tant Algèria com Líbia havien mantingut la seva posició contrària al neocolonialisme francés que havia intervingut a Mauritània per sostenir el règim de Mohtar uld Dadah. Després de la caiguda d’Uld Dadah, Líbia va jugar un paper important en l’establiment d’un acord de pau entre Mauritània i el Front Polisario. En aquest sentit, la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme finalitzen en un objectiu: l’enyorat Magrib àrab, unit.

El Front Polisario rep de Líbia armes i una empenta molt important per entrar en diverses organitzacions internacionals, sobretot de caire juvenil.

Però, tot i això, la postura de Líbia va canviar i va firmar amb el Marroc el tractat d’Uxda, pel qual es constituïa la Unió Àrab Africana. Pel Marroc aquest projecte significava la disminució de l’ajut als saharauis (els llibis es comprometien a tallar els subministraments d’ajut militar, econòmic i d’aliments al Front Polisario) i enfortia el govern alauita. A Líbia li reportava un cert apropament als països occidentals, via Marroc, però la situació va canviar després de 1986 i Gadafi va tornar a apropar-se a Algèria. El trencament d’aquest acord (a causa dels incompliments marroquins) implica la reanudació de l’ajut libi al Polisario que, entre altres coses, s’ha materialitzat en la cooperació en matèria educativa per la qual les escoles líbies han rebut a molts saharauis.

D’aquesta manera, Líbia, s’ha compromés des d’un principi amb els nacionalistes saharauis i aquesta actitud es va enfortir amb la seva aproximació a la revolució argelina.

Líbia continua com a defensora d’una unió política que es basa en la idea de nació àrabo-islàmica (ideologia panarabista).

 

TUNISIA

És el país menys afectat pel conflicte del Sàhara i es posiciona del costat de les tesis marroquines ja que una nació saharaui és percebuda com un motiu d’inestabilitat a la zona del Magrib. El 1998 és considerat com un país neutral.

 

ESPANYA

Mentre el Front Polisario s’organitzava a principis de la dècada dels setanta, i es convertia en un ens que aplegava o tenia la voluntat d’aplegar a tots els saharauis i alhora es considerava el representant de les aspiracions legítimes a la independència nacional i a la integritat territorial, Espanya considerava, almenys fins el 1975, el Polisario un partit il·legal i combatent.

D’altra banda, al territori saharaui coexistien les formacions pro-marroquines i una formació pro-espanyola. Entre les tendències pro-marroquines de la dècada dels setanta es poden destacar: el Front d’Alliberament del Sàhara (1966), el Moviment de Resistència dels homes blaus (1972), el Moviment 21 d’agost de 1974, i el Front d’Alliberament i Unitat (1975) que pretenien l’alliberament del Sàhara amb el consentiment explícit de Rabat dins una estratègia que afavorís els seus propis propòsits dins la regió. La tendència pro-espanyola estava representada pel PUNS (Partit Nacional d’Unió Saharaui), creat el 1974, que es decantava per una independència tutelada per Espanya. El 1975 el govern espanyol reconeix el Front Polisario tal i com cita Diego Aguirre: “Com a força nacional fonamental, no exclusiva, del Sàhara”. En aquesta època, l’actitud del Front Polisario es centrava en què el govern espanyol el reconegués com a representant legítim del poble saharaui i declarés que el resultat de l’autodeterminació només podia ser la independència. De totes maneres encara es vivia a les forces nacionalistes saharauis la por d’una benentesa entre espanyols i marroquins per decidir el futur del Sàhara. El 1975 es consolida la unificació ideològica saharaui entorn a la consecució de la independència nacional i el final de la lluita política ja que el partit oficial, el PUNS, s’incorpora al Polisario.

L’actitud d’Espanya es pot entendre, segons Diego Aguirre, com un pas en ferm per entregar el Sàhara al Marroc, que culminarà amb els acords tripartits de Madrid i que posarà fi a la lluita colonial i iniciarà la lluita del Polisario contra el Marroc i Mauritània.

Amb la signatura dels acords de Madrid, Espanya va incomplir totes les resolucions dels organismes internacionals que s’orientaven cap a l’autodeterminació del poble saharaui. L’actitud del govern espanyol s’explica, segons Diego Aguirre, per la desaparició de les esperances d’un Sàhara pro-espanyol amb una independència controlada. A més, era evident per a Espanya la importància del Front Polisario al territori saharaui. Aquest últim fet s’havia de lligar a les vinculacions, especialment fortes, del moviment independentista saharaui amb els governs llibi -hostil respecte a occident- i argelià -clarament revolucionari-. Tant la presència del Polisario (i els seus aliats) com la creença de la inoperativitat d’un Sàhara pro-espanyol feien evident per la dictadura espanyola els avantatges d’una cessió al Marroc. D’aquesta manera, Espanya obtenia avantatges, així com l’oblit indefinit dels drets marroquins sobre Ceuta i Melilla, a més de la concessió de dues bases militars i, de retruc, aconseguir que el Moviment per la Independència i Autodeterminació de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC) no aconseguís enfortir-se.

Com a grups de pressió durant l’època dels acords de Madrid en destaquen els militars espanyols, juntament amb grups de pressió civil, política i econòmica. En part, aquests grups expliquen el canvi d’actitud del govern espanyol respecte a les resolucions aprovades per l’ONU en el tema del Sàhara. Pel que fa a les pressions sorgides dels grups econòmics s’ha de subratllar el fet que existissin empreses espanyoles interessades en l’economia marroquina, tal i com argumenta Diego Aguirre, F.E.S.A n’és un exemple (relacionada amb el comerç de fosfats), empreses de fertilitzants espanyoles, els grups Fierro, Rumasa o Urquijo. Els acords de Madrid del novembre de 1975 són segons Diego Aguirre: “Una declaració de principis per la qual els signants, els caps de govern d’Espanya i del Marroc i el ministre d’Afers Exteriors de Mauritània, accepten una sèrie de compromisos en nom dels seus respectius Estats”. Espanya es comprometia a retirar-se del territori abans del 28 de febrer de 1976, i es formava una administració tripartita composta per Espanya, el Marroc i Mauritània. Els compromisos derivats dels acords de Madrid tindrien validesa un cop entrés en vigor la Llei de descolonització (ja que formalment el Sàhara era una província espanyola). Aquesta llei es va aprovar quatre dies després d’haver signat els acords de Madrid pels quals es repartia el Sàhara. Però els acords de Madrid es presenten sota el designi d’una política de fets consumats utilitzada també pel Marroc i per Mauritània. La posició d’Espanya respecte al Sàhara occidental passa pel reconeixement del Front Polisario com a únic representant del poble saharaui. Però es caracteritza per l’abandonament de qualsevol postura que involucri l’antiga potència colonial en la resolució de la qüestió. Tot i això, la participació d’Espanya es considera important i és desitjada des del Front Polisario. D’altra banda, la venda d’armament al Marroc ha estat una pràctica habitual, almenys durant el període de govern socialista.

 

MARROC

Amb l’ajut de Mauritània, a la qual se li havia promés participar en el repartiment del territori saharaui, el Marrroc aconseguix l’aprobació a l’ONU de la resolució 3292 segons la qual el Tribunal de La Haia ha de dictaminar si el Sàhara occidental en el moment de ser colonitzat per Espanya tenia amo. La demanda d’un dictamen té com a conseqüència més immediata la paralització del referèndum del Sàhara, que estava previst per als sis primers mesos de 1975. En contrapartida, Espanya està disposada a rebre una missió de la ONU que avaluï la situació al territori. La missió evidenciarà que la població saharaui estava a favor de la independència i en contra de les reivindicacions territorials del Marroc i de Mauritània. També s’explicitava el desig que tres organitzacions internacionals: ONU, Organització de la Unitat Africana (OUA) i Lliga Àrab, estiguessin presents en el procés de realització i consolidació de la independència del territori saharaui. En aquests moments, el Front Polisario sorgia com a força representativa de la població saharaui i feia la seva entrada en l’esfera internacional (amb una tendència ideològica molt propera a la esgrimida per Líbia i Algèria i contra les tesis occidentals) alhora que les forces polítiques pro-governamentals o pro-marroquines no aconsegueixen cap impacte a nivell poblacional.

Després de la missió de NNUU, es produeix un canvi de posició d’Espanya respecte a la seva situació o permanència en el Sàhara que acabarà amb l’abandonament del territori per part de la metròpoli.

La posició del Marroc el 1975 és l’acceptació d’una consulta popular amb dues condicions. La primera condició és la retirada de les tropes i de l’administració d’Espanya, que haurien de ser substituides durant sis mesos per tropes i administració de les Nacions Unides. La segona condició és que la pregunta del referèndum donés a triar entre l’annexió del Sàhara al Marroc o la colonització espanyola. L’annexió del Sàhara al Marroc estava justificada internacionalment, per aquest darrer país, en els drets sobre el Sàhara derivats dels lligams jurídics entre les tribus saharauis i el sultà del Marroc. Però, molt possiblement, al darrera d’aquesta demanda territorial es gestava el somni del Gran Marroc que abarcava geogràficament des del Tánger fins al riu Senegal (incloent d’aquesta manera Mauritània i part d’Algèria).

El Dictamen de La Haia (que nega cap tipus de dret històric del Marroc sobre el Sàhara) i la Marxa Verda (marxa “pacífica” auspiciada pel Marroc) es realitzen el mateix dia, el 16 d’octubre de 1975. Per una banda, la demanda d’un dictamen al Tribunal de La Haia (que nega els drets de soberania territorial del Marroc i Mauritània sobre el Sàhara occidental) es podria contemplar com una maniobra de Marroc per internacionalitzar el conflicte (o en tot cas, en regionalitzar-lo) i allunyar-lo de la seva vessant de descolonització. De totes formes, el dictamen de La Haia considera que no existeixen vincles de sobirania territorial del Sàhara ni amb el Marroc ni amb Mauritània i, per tant, no existeix cap mena d’impediment per tal d’executar la resolució 1514. Aquesta resolució 1514 tracta sobre la descolonització de territoris colonials, com es va demostrar que era el territori del Sàhara occidental i, en particular, sobre l’exercici lliure de la voluntat d’autodeterminació dels habitants del territori.

Respecte a la Marxa Verda cal puntualitzar que abans de la seva realització o materialització ja s’havien establert negociacions entre Espanya, el Marroc i Mauritània per tal d’arribar a acords militars i establir el repartiment del Sàhara que quedaria de la següent manera: Hausa, Ehcdeiria i Mahbes pel Marroc i Gliebat el Fula, Agüenir i Tichla per Mauritània. La Marxa Verda va ser la resposta marroquina (justificada en la seva lliure interpretació) al dictamen de La Haia, pel que es van movilitzar més de 350.000. Des d’algunes posicions, aquesta manifestació es pot considerar com una via per parar un referendum a la zona.

El Marroc fins fa poc no reconeixia el Front Polisario com a actor amb identitat plena i veu en el conflicte. De fet, el considerava com un instrument algerià. La posició del Marroc durant finals del setanta i principis dels vuitanta es va moure entre dues posicions. Una posició intransigent representada en la idea de que no era necessari un referèndum al Sàhara i que es justificava, segons Rabat, en el fet que la població havia expressat el seu desig d’incorporar-se al Marroc d’una forma que, governamentalment, es va denominar com a “tradicional”. D’altra banda, la segona posició reconeixia la necessitat del referèndum, però un referèndum de confirmació de la marroquinitat del Sàhara.

La guerra que es va establir entre el Marroc i l’Exèrcit Popular d’Alliberament Saharaui va passar per diverses fases. Als anys setanta, els saharauis van iniciar una guerra d’agressió dins el propi territori marroquí que va ser contestada pel Marroc amb una tàctica de lluita contrainsurgent. Aquesta tàctica consistia en ocupar els punts considerats com a més importants i movilitzar una sèrie de columnes militars per procedir a acabar amb la guerra de guerrilles. Després d’intentar controlar la situació mitjançant aquestes columnes el Marroc va introduir un nou component a la guerra que va caracteritzar-la com a passiva: els murs. La construcció dels murs evidenciava, segons Diego Aguirre, la renúncia a una solució militar del conflicte fent servir una estratègia que intentava involucrar en la resolució del conflicte els dos països veïns (Algèria i Mauritània) per tal de no haver de negociar directament amb el Front Polisario.

Aquesta situació es va mantenir fins l’alto el foc de desembre de 1991, però els murs persisteixen, així com les tropes que els vigilen, i les posicions militars preses (tant pel costat marroquí com pel saharaui).

En el plànol internacional, el Marroc va insistir a finals dels setanta i començament dels vuitanta en desviar el tema del Sàhara a l’OUA. Amb això el Marroc pretenia africanitzar el conflicte en un fòrum com l’OUA on comptava amb el suport dels països moderats i de França. Amb aquesta maniobra, el Marroc pretenia legalitzar l’annexió del Sàhara occidental i potser, també de part del Sàhara algerià. Però la qüestió del Sàhara es va tornar del costat del Polisario (que reclamava l’autodeterminació dels saharauis no respecte a una potència colonitzadora sinó respecte a un Estat invasor) que comptava amb el suport de Líbia i Algèria.

D’aquesta manera, la internacionalització del conflicte no es va poder materialitzar a l’OUA ni tampoc a la Lliga Àrab (on el Marroc va tractar també de desviar la qüestió). A finals dels noranta, el Marroc ha aconseguit fer de la qüestió de la marroquinitat del Sàhara el punt clau de la seva política exterior a la zona. I amb aquest posicionament ha aconseguit establir un clima d’acceptació i suport de la monarquia alauita dins el país, desplaçant en certa manera els problemes interns de l’atenció de la població. També ha aconseguit el suport dels països àrabs conservadors que perceben el manteniment de Hassan II al poder com un factor d’estabilitat de la zona.

D’altra banda, el paper del Marroc com a vertebrador d’una política europea a la Mediterrània continua sent molt important, d’aquí la prudència amb la que l’UE, i els països que la composen, han tractat el tema (de fet cap país membre de l’UE ha reconegut a la RASD).

 

ESTATS UNITS

Estratègicament, els Estats Units consideren que el Sàhara és fonamental per a la seva estratègia de control de la part atlàntica d’Àfrica. En aquesta perspectiva geopolítica els Estats Units consideren com a element clau el Marroc, a través dels quals es pot controlar l’entrada a la Mediterrània. D’aquí l’interès dels nord-americans de conservar un govern aliat (representat per la monarquia alauita), consolidat, estable i pro-occidental. Però, d’altra banda, als Estats Units no els convé un gran competidor en el mercat de fosfats (cosa que succeiria amb l’annexió del Sàhara per part del Marroc) ni tampoc un Estat aliat d’Algèria (com passaria si la RASD es fes realitat). D’aquí que, tot i subministrar armament al Marroc, els Estats Units no hagin decantat la balança a favor de la monarquia alauita. I hagin realitzat una política d’inversions importants a Algèria que actualment passa per una situació greu en el seu àmbit intern. La disjuntiva dels Estats Units es trobava en mantenir o no les bones relacions amb els dos països més importants del Magrib: Marroc i Algèria, així que la venda d’armes al Marroc es va realitzar a través de països com Jordània mai directament via Estats Units-Marroc. Els interessos dels Estats Units, en la dècada dels setanta i dels vuitanta, es beneficiaven amb una monarquia alauita consolidada i no amb un nou Estat potencialment aliat de Líbia i Algèria. D’altra banda, també es beneficiaven d’una cooperació en matèria d’urani, petroli i d’altres recursos naturals existents al Sàhara i al Marroc. Per un altre costat, es trobava la confrontació dels dos blocs (el capitalista i el socialista) a la zona, això feia que els Estats Units no es poguessin implicar directament en una guerra que la majoria dels països africans consideraria il·legítima, i tampoc podia afavorir una implicació més directa de l’URSS amb Algèria i Líbia.

La posició dels EUA respecte al Sàhara occidental canvia amb l’administració Clinton, i es materialitza en el nomenament de James Baker, exsecretari d’Estat del Estats Units com a mediador. El canvi de la postura nord-americana pot ser resultat d’una Constitució saharaui formulada en uns termes adequats pels interessos nord-americans ja que com a primer pas s’accepta l’economia de mercat. Els interessos comercials també han tingut la seva importància, ja que els EUA estaven preocupats pel comerç del gas amb Algèria, un manteniment d’aquest comerç implicava una moderació de la seva política respecte al Sàhara. Respecte a altres àmbits de relació entre els Estats Units i Algèria es ressalta la importància dels interessos nord-americans a Algèria. Segons Segura i Mas i, en funció d’una interpretació dels acords de Houston de Chase, Hill i Kennedy, Algèria s’hauria convertit en un punt clau en la política mediterrània nord-americana. A més, s’especula amb l’existència de fortes inversions nord-americanees en les indústries petrolieres algerianes cosa que podria ser una font de pressions. D’aquí que es perfili la importància econòmica d’Algèria per davant del Marroc, pels Estats Units. Aquest factor ha pogut induir a un canvi de posicionament per part dels Estats Units respecte a la qüestió del Sàhara.

En resum, i en funció dels interessos geoestratègics i econòmics dels Estats Units al Magrib, queda clar que als nord-americans no els interessa un Magrib desestabilitzat. Igual que no els interessa un Marroc desestabilitzat ni l’expansió de l’integrisme islàmic ni un Sàhara en conflicte. En aquest context s’ha d’ubicar l’actuació i la situació dels Estats Units. D’aquest manera la seva posició de suport al Marroc canvia i es decanta cap a una posició de suport a l’autodeterminació del poble saharaui. De fet, les pressions d’Estats Units i de l’UE (pel cantó alemany) van influenciar en la continuïtat de les negociacions Marroc-Polisario.

 

FRANÇA

Aquest país també tenia interessos (estratègics i econòmics) a la zona que privilegiaven una annexió del Sàhara al Marroc. França va utilitzar les seves influències sobre diversos països per aconseguir un suport important de les tesis marroquines. De fet, als setanta i inicis dels vuitanta eren els països menys desenvolupats i menys influenciats per la diplomàcia francesa els qui donaven suport als moviment independentista saharaui mentre que els països àrabs conservadors (excepte Líbia i Algèria) eren favorables a la posició del Marroc. L’ajut de França ha estat vital pel manteniment de les tesis marroquines d'annexió del Sàhara occidental tant en el camp polític com en el de suport militar. De fet, en l'àmbit polític França va pressionar a favor del Marroc en les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la qüestió del Sàhara. Des del punt de vista militar, França ha estat un important proveïdor d’armament tant pel Marroc com, i amb menys importància quantitativa, per Mauritània. I França va intervenir directament contra el Front Polisario a través del territori senegalés, fet denunciat tant per Algèria com pel Front Polisario.

Les postures de França respecte a la qüestió saharaui han variat. El 1979, França es situava en una posició en la qual s'afirmava que el problema del Sàhara era un problema de descolonització i aquest país era favorable al dret de l’autodeterminació dels saharauis postura contrària a la que s’havia mantingut anteriorment en la que França era contrària a la creació d’un Estat que tingués menys de 100.000 habitants (formalment es tractava d'impedir la formació de micro-estats i la conseqüent balcanització de la zona). L’apropament de França a la postura saharaui va conduir a la millora de les seves relacions amb Algèria, que econòmicament es percebia per França com a millor client que el Marroc.

Però això, no va significar que França retirés al Marroc un suport que venia des dels temps de la Marxa Verda. A més, França també temia que el tron alauita trontollés. En resum, França va optar per protegir els seus interessos econòmics alhora que tractava d’equilibrar les seves relacions tant amb el Marroc com amb Algèria.

 

Altres actors internacionals

Organització de les Nacions Unides (ONU)
La seva actuació es caracteritza per l’actitud passiva que adopta, ni tan sols reconeix la il·legitimitat de les accions marroquines respecte al territori saharaui i durant els primers anys tractarà d’eludir la seva responsabilitat en un conflicte l’origen del qual es troba en un problema de descolonització que entra dins les seves àrees d’actuació.

L’actitud de l’ONU respecte al problema del Sàhara ha estat més aviat evasiva, no volia asumir una problemàtica que li pertocava resoldre com era la de la descolonització. Però el 1979 l’actitud de l’ONU canvia amb la resolució 34/37 mitjançant la qual es reafirmava el dret d’autodeterminació del poble saharaui i, per tant, la decisió sobre la seva independència.

Alhora reconeixia que la lluita per tal d’aconseguir aquestes finalitats era legítima i exigia la retirada de les forces d’ocupació marroquines del Sàhara occidental, i recomanava la participació del Front Polisario (reconegut com a representant del poble saharaui) en la recerca d’una solució al conflicte. A més, l’ONU estava disposada a col·laborar amb l’OUA (Organització per la Unitat Africana) en l’organització justa i imparcial del referèndum. L'establiment de la MINURSO i la tasca d'intermediació de l'ONU han estat determinants per reconduir el conflicte. En aquest últim sentit, es destaca la tasca de l'exsecretari d'Estat dels Estats Units, James Baker que ha donat l’empenta necessària al procés de referèndum.

OUA
Organització que des de 1976 insta a reconèixer el Front Polisario com a representant legítim del poble del Sàhara espanyol. La posició de l’OUA s’evidencia en la resolució adoptada el juny de 1976, però no ratificada posteriorment per la Conferència de Caps d’Estat i de Govern, per la qual s’afirmava, segons Diego Aguirre, ‘el dret inalienable del poble del Sàhara Occidental a l’autodeterminació i a la independència nacional, aportant el seu suport incondicional a la lluita del poble saharaui i exigint la retirada immediata de les forces estrangeres d’ocupació i el respecte de la integritat territorial del Sàhara’.
El posicionament de l’OUA és anticolonialista en base a l’article 2 de la Carta sobre la lluita per alliberar Àfrica de tota forma de colonialisme.

A més l’OUA va formular el pla de pau (resolució Nairobi III) pel qual el referèndum es feia extensiu als refugiats saharauis registrats per l’ACNUR i no només als registrats durant el cens de 1974, i pel que es reconeixia el dret a l’autodeterminació en condicions de llibertat i imparcialitat. El pla de pau de l’OUA de 1981 incloïa la necessitat d’un alto el foc per part dels actors que intervenien en el conflicte, en negar-se el Marroc a negociar directament amb el Polisario, fracassava el pla de pau de l’OUA.

Amb la resolució AHG/RES 104 de l’OUA el 1983 es reconeix, per primera vegada, l’existència de dos actors: Front Polisario i el Marroc, en el conflicte del Sàhara Occidental, i s’orienta a les parts per establir rondes negociadores directes per aconseguir un alto el foc, i d’aquesta manera crear les condicions mínimes per la realització d’un referèndum sota els auspicis de l’ONU i de l’OUA. L’OUA admet oficialment la RASD el 1984. Després de l’abandonament de l’OUA per part del Marroc el 1984 en protesta per l’entrada de la RASD en la citada organització, l’OUA va emprendre un camí a favor de la pacificació del Sàhara i de la causa saharaui. Actualment, l’OUA és una organització observadora del Pla de Pau pel Sàhara.

Lliga Àrab La majoria del països àrabs que en formaven part eren conservadors i donaven suport al posicionament marroquí amb l’excepció d’Algèria i Líbia. Pels països àrabs, excepte els abans mencionats, el suport a Hassan II era necessari perquè la monarquia alauita continués, la pèrdua del tron marroquí es percebia com a perjudicial i era un exemple rebutjable pels països àrabs més conservadors, i en concret per les seves respectives monarquies. Actualment la qüestió del Sàhara no es tracta a la Lliga Àrab per la por a un trencament de l'organització en posicions promarroquines i prosaharauis.

Països no alineats La majoria de països africans i socialistes donaven suport ja el 1976 al dret d’autodeterminació i d’independència del Sàhara occidental, mentretant les pressions del Marroc i dels seus aliats (entre ells Aràbia Saudita que ajudava políticament i econòmica al Marroc amb vista a extreure beneficis econòmics de l’explotació dels diferents recursos naturals de la zona del Sàhara) van aconseguir eliminar les proposicions favorables a la independència saharaui. A partir de 1976 i a causa de la qüestió del Sàhara es van apreciar dos blocs diferenciats, un liderat per Algèria i composat per la majoria d’Estats africans i socialistes favorables a l’autodeterminació, i un altre liderat per Aràbia Saudita i proper a les posicions marroquines.

L’URSS i l’òrbita socialista
Els importants acords en matèria pesquera i en matèria de proveïment de fosfats entre el Marroc i l’URSS feien que aquesta última tingués una posició ambigua respecte a la situació del Sàhara. Reconeixent per una banda, de facto, l’àrea del Sàhara occidental com a marroquina i, per una altra, donant suport via Líbia i Algèria (amb els qui existia un gran mercat armamentístic) al Polisario. A poc a poc el suport dels països de l’Est es va fent més manifest a favor de la RASD.

El Parlament Europeu
Si cap dels països europeus excepte Iugoslàvia i Albània havien reconegut a la RASD, el Parlament Europeu ja el 1989 aprova una resolució per la que es considera que el problema del Sàhara és un problema de descolonització i s’evidencia el dret a l’autodeterminació i a la independència del poble saharaui. A més, existeix un posicionament a favor de les negociacions directes entre el Polisario i Marroc que s'ha mantingut fins a l'actualitat.

L’UMA (Unió pel Magrib Àrab)
S’inscriu dins un projecte algerià d’unió magrebí que ja s’albergava als diferents pobles de la zona des de les guerres colonials al Marroc i Algèria. Aquest projecte d'unió va ser proposat per Algèria el 1983.

Es poden trobar antecedents de l’UMA en el tractat de Fraternitat i Concòrdia firmat entre Algèria i Tuníssia i que constituia un pacte de seguretat regional (dins la regió del Magrib àrab) que buscava salvaguardar la integritat (territorial, militar, etc) i la independència dels firmants (que potencialment eren els països del Magrib àrab inclòs Marroc).

Però la debilitat de l’UMA queda ben palesa ja que dins del seu si no es debaten temes ‘perillosos’ entre els quals està la qüestió del Sàhara occidental.

 

 

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.