Documento sin título


Cronologia del procés

de pau araboisraelià

 

(1991-2004)

 

30 d'octubre de 1991

Conferència de Pau per al Pròxim Orient, Madrid (en anglès)
Aquesta conferència va tenir lloc vuit mesos després de la Guerra del Golf de 1991. Patrocinada pels EUA i Rússia amb la presència dels principals dirigents dels països àrabs, els líders palestins dels territoris ocupats (l'OAP no estava representada oficialment) i el primer ministre israelià Yitzhak Shamir. Els representants palestins van ser-hi presents formant part de la Delegació jordana. Tot i que els representants palestins no eren membres formals de l'OAP, era aquesta la que conduïa els representants palestins. Aquesta conferència va establir les bases, les condicions i el calendari per a les futures negociacions (bilaterals i multilaterals), i va inaugurar el principi de "pau per territoris". Com a conseqüència de la conferència de Madrid, les converses es van establir de dues formes, un conjunt de converses bilaterals (converses directes entre els països afectats, és a dir, Israel-Síria, Israel-Líban, Israel-Delegació jordanopalestina) i uns grups de treball multilateral. Els grups de treball multilateral es van crear al voltant de diferents temes: control d'armament i seguretat regional, desenvolupament econòmic regional, aigua, mediambient i refugiats.
Un dels elements negatius que es poden extreure de la conferència de Madrid va ser el fet que l'esquema de la negociació i de tot el procés es pactés sense la participació i supervisió internacional de les Nacions Unides. Aquest paper va ser atribuït exclusivament als EUA. Així doncs, el procés de pau va néixer sense el marc legal de referència del conflicte, és a dir, el conjunt de resolucions de les Nacions Unides (vegeu Documents). Les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat (vegeu Documents) es van prendre com un punt de partida i no com un mínim inqüestionable a complir per les dues bandes. L'absència de les Nacions Unides en el procés va deixar les negociacions en mans de la correlació de forces de les parts, extremadament desiguals. Aquest fet determinarà la dinàmica del procés de pau.


 

9 de setembre de 1993

Reconeixement mutu d'Israel i l'OAP (en anglès).
Aquest fet es va produir un any després de la victòria del partit laborista a les eleccions israelianes (23 de juny de 1992). Iàsser Arafat va reconèixer el dret a existir a l'Estat d'Israel i Yitzhak Rabin, per la seva banda, va acceptar l'OAP com a representant del poble palestí. Aquest reconeixement mutu va tenir lloc uns dies abans de la firma de la Declaració de Principis (Oslo I) a Washington.

 

13 de setembre de 1993

Acords D'Oslo. Declaració de Principis sobre els acords provisionals de l'autonomia palestina (en anglès)
Després de molts mesos de negociacions secretes propiciades pel Govern de Noruega, el 20 d'agost de 1993, les delegacions israeliana i la jordanopalestina (OAP) van arribar a una Acord (conegut pel nom d'Oslo I), pel qual s'obrien les portes al reconeixement de l'Estat d'Israel, a l'autonomia de Cisjordània i Gaza, i al futur estatut de Jerusalem. Aquest document regula les relacions entre les dues parts durant un període provisional de cinc anys. Durant aquests cinc anys s'havien de negociar.

4 de maig de 1994

Acord per a l'autonomia de Gaza i Jericó o Acord del Caire (en anglès)

Aquest Acord va significar la definitiva posada en marxa de l'autonomia Palestina (AP) per a Gaza i l'àrea de Jericó. Mitjançant aquest Acord va quedar establerta la dimensió de l'àrea de Jericó i la part de la franja de Gaza que passaria a mans palestines (que finalment va suposar un 40 %). També es va acordar el repartiment de les competències entre palestins i israelians. La jurisdicció de l'organisme autònom incloïa la terra, el subsòl i les aigües territorials. Pel contrari, la jurisdicció de l'autonomia palestina no va incloure ni les àrees de replegament israelià (instal·lacions militars i assentaments), ni els ciutadans israelians. També va quedar limitada la capacitat de l'organisme autònom en el camp de les relacions exteriors (incapacitat de rebre o enviar missions). Tot i això, l'Acord habilita l'organisme autònom palestí per establir acords econòmics, d'assistència, culturals, educacionals i científics, i a implementar els plans de desenvolupament regional a la seva jurisdicció. Per altra banda, aquest document especifica la capacitat i la forma dels poders executiu i legislatiu de l'autonomia. També explicita les bases i les condicions per a la creació d'una policia palestina. Aquesta tindrà fortes restriccions en la seva actuació, però sobretot pel que fa a l'adquisició i ús d'armes de foc.

29 d'agost de 1994

Acord preparatori per a la transferència de poders i responsabilitats (en anglès)
Aquest Acord estableix les maneres de coordinació i el mecanisme de transferència de poder en les esferes acordades. Aquestes esferes són: educació i cultura, salut, benestar social, turisme, els impostos directes i l'impost sobre el valor afegit de la producció local. També deixa clar que aquesta transferència de poders, en cap cas fa referència ni a Jerusalem, ni als assentaments, ni a les instal·lacions militars israelianes. Respecte del poder legislatiu de l'autoritat palestina, l'Acord obliga a que qualsevol llei, decret o provisió sigui comunicada a Israel. Aquest tindrà 30 dies per notificar les seves objeccions al text, passat aquest període de temps la llei entrarà en vigor. Si Israel s'oposa al text, aquest haurà de ser revisat pel Subcomitè Legislatiu (Legislation Subcommittee, òrgan format per les dues parts). El Subcomitè Legislatiu (Legislation Subcommittee) va ser creat per l'Acord d'autonomia de Gaza i Jericó (4 de maig de 1994). Si aquest Subcomitè no arriba a una solució en 30 dies, la qüestió passarà al Comitè de Coordinació Conjunta (Joint Liaison Committee). Aquest comitè conjunt va quedar reflectit a Oslo I (Declaració de Principis sobre els acords provisionals de l'autonomia palestina, de 13 de setembre de 1993). Va ser creat per resoldre les disputes i la coordinació en àmbits d'interès comuns.

 

26 d'octubre de 1994

Tractat de pau entre l'Estat d'Israel i el Regne haiximita de Jordània (en anglès)
Amb aquest Tractat, Jordània es va convertir en el segon país àrab que reconeixia Israel (el primer va ser Egipte, després dels acords de Camp David). Només un mes després de l'Acord, Israel i Jordània van restablir les relacions diplomàtiques. En aquest Acord, es van dirimir qüestions com les relacions bilaterals i diplomàtiques, la qüestió de l'aigua (un dels issues centrals al procés de pau), les relacions econòmiques, la qüestió dels refugiats i desplaçats, la llibertat de navegació i l'accés als ports. També es van acordar les fronteres definitives entre tots dos països, tant a la riba del Jordà com a la mar Morta i al golf d'Aqaba (recordem que el control de l'estret de Tiran, únic accés israelià a la mar Morta, al golf d'Aqaba (vegeu MAPA) va contribuir a l'esclat de dues guerres (vegeu Aproximació històrica).

 

28 de setembre de 1995

Oslo II o Acord de Taba. Acord provisional per a Cisjordània i la franja de Gaza (en anglès)


Mitjançant aquest Acord es regulava i s'estenia el règim d'autonomia a Cisjordània. Recordem que Oslo I només feia referència a la franja de Gaza i la zona de Jericó. Segons aquest Acord, Cisjordània (excepte el municipi de Jerusalem) va quedar dividida en tres zones -zones de tipus A, B i C. L'Acord va establir que les zones de tipus A quedarien totalment sota control de l'autoritat palestina. Les zones de tipus A comprenien Jericó i totes les ciutats palestines importants (Jénine, Nabulus, Tulkarem, Kalkilya, Ram Al·lah, Betlem i Hebron). Les zones de tipus B serien aquelles on el control de l'AP no seria total. L'AP només tindria el control dels municipis, però l'Exèrcit israelià tindria la potestat d'entrar i actuar per reprimir el terrorisme. Les zones de tipus B de Cisjordània estan formades per una dotzena de regions rurals i totes les ciutats petites de població palestina. El conjunt de les zones A i B amb prou feines ocupen el 30 % del territori, però concentren el 90 % de la població palestina de Cisjordània. Les zones de tipus C serien aquelles que quedarien totalment sota control israelià. Aquest territori comprèn el 70 % de Cisjordània (les millors terres, tota la riba oest del riu Jordà i la mar Morta), i comprèn totes les colònies jueves. El resultat d'aquesta divisió és que les zones sota control palestí (A i B) queden aïllades i ni tan sols tenen continuïtat territorial. Totes les zones palestines queden encerclades per enclavaments israelians amb presència de l'Exèrcit. La primera retirada de l'Exèrcit israelià (zones A) va tenir lloc el desembre de 1995, però no va ser completa. Els problemes van sorgir a la ciutat d'Hebron. Un grup de jueus ultraortodoxos al centre de la ciutat va retardar aquesta sortida fins al 19 de gener de 1997.
 
 

26 d'abril de 1996

Acord d'alto-el-foc entre Israel i el Líban (en anglès)

 

18 de gener de 1997

Protocol per al redesplegament a Hebron (en anglès)
Mitjançant aquest Acord, ja sota el mandat del primer ministre Netanyahu, es va produir la retirada israeliana de la ciutat d'Hebron (un any més tard del que preveia Oslo II). Però aquesta retirada no va ser total. L'Exèrcit israelià només es va retirar del 80 % de la ciutat. Això va provocar la divisió de la ciutat en dos. Aquest Acord només va suposar el primer dels tres replegaments previstos a Oslo II. (MAPA)

 

23 d'octubre de 1998

Acord de Wye Plantation (en anglès)
Les converses de Wye l'octubre de 1998 tenien l'objectiu de desbloquejar el procés d'implementació del redesplegament israelià a Cisjordània previst a Oslo II. Una vegada més, Israel va jugar la carta de la inseguretat per bloquejar el procés. Israel es va negar a cedir més territori emparant-se en la seva percepció que l'AP no controlava de forma suficient els grups violents. Finalment, es va arribar a un Acord molt forçat per Bill Clinton. Mitjançant aquest Acord, Israel es va comprometre a cedir el 13 % (zona de tipus C), és a dir, el que ja estava obligat per l'Acord interí (Oslo II). D'aquest 13 % (C), un 1 % havia de passar a zona de tipus A, i el 12 % restant a zona de tipus B. A canvi, l'AP acceptava la supervisió dels EUA en la lluita contra els grups i actes violents. Per aquesta tasca, l'Acord de Wye estableix la creació d'un Comitè EUA-palestí, i un Comitè tripartit EUA-israelià-palestí. Segons el Memoràndum de Wye River, el timing per a la seva aplicació va quedar estipulat en 3 mesos (al final del gener de 1999). Mapa zones A i B.
 
 

4 de setembre de 1999

Memoràndum de Sharm el-Sheikh (en anglès)
Mitjançant aquest acord les dues parts, l'Estat d'Israel i l'Organització per l'Alliberament de Palestina, es van comprometre a implementar tots els acords signats des de setembre de 1993 (reconeixement mutu i acords d'Oslo). També van aprofundir sobre els diversos temes pendents: negociacions al voltant de l'Estatus final permanent dels territoris ocupats, redesplegament israelià i extensió del territori i responsabilitats de l'Autoritat Palestina, alliberament de presoners, el port marítim de Gaza, la comunicació terrestre entre Gaza i Cisjordània, la ciutat d'Hebron, seguretat, etc.

Pel que fa a la negociació de l'Estatus permanent, ambdues parts es comprometen a reprendre els contactes en els termes acordats en l'agenda i de forma fluida, per tal d'arribar a un acord final abans de cinc mesos des de la represa dels contactes (que formalment es van reprendre el setembre de 1999). En el text de l'acord ambdues parts afirmen entendre que la negociació ha de portar a la implementació de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La delegació palestina, però, va reconèixer que també serà necessari complir les resolucions 194 (1948) de l'Assemblea General de les Nacions Unides (retorn dels refugiats) i 465 (1980) del Consell de Seguretat (desmantellament dels assentaments jueus dels territoris ocupats) per arribar a una solució satisfactòria. L'Acord per l'estatus permanent hauria d'arribar, segons l'establert al document i els esdeveniments (1a i 2a de les noves fases del redesplegament finalitzades el març de 2000), durant el mes de setembre de l'any 2000. Que s'arribi a un acord dependrà de les mateixes negociacions i de l'estabilitat del Govern israelià d'Ehud Barak.

Pel que fa al procés de redesplegament israelià als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, l'acord preveu la posada en marxa de tres noves fases:

- 5 de setembre de 1999: transferència d'un 7 % de zona C a zona B.

- 15 de novembre de 1999: transferència d'un 2 % de zona B a zona A; un 3 % de zona C a zona B.

- 20 de gener de 1999: transferència d'un 1 % de zona C a zona A; un 5,1 % de zona B a zona A.

Com a resultat dels dos primers redesplegaments, finalitzats durant el mes de març de 2000, el 18 % del territori de Cisjordània és actualment zona A i el 21 % zona B. Segons el Ministeri d'Afers Exteriors israelià (18 de juny de 2000), el 40 % del territori de Cisjordània està sota control de l'Autoritat (Nacional) Palestina.

Pel que fa als presoners, ambdues parts es van comprometre a posar en marxa un comitè conjunt per solucionar i supervisar el compliment de l'acord. Israel es comprometia a alliberar tots els presos palestins que van cometre els delictes abans del 13 de setembre de 1993 i que van ser detinguts abans del 4 de maig de 1994. La primera fase va quedar fixada per al 5 de setembre de 1999 (200 presos) i la segona, per al 8 d'octubre de 1999 (150 presoners). Així mateix, Israel es va comprometre a intentar alliberar tots els presos palestins abans del següent Ramadà (desembre de 1999).

Pel que fa a la construcció del port marítim de Gaza, els israelians van acceptar que l'Autoritat Palestina comencés les obres el dia 1 d'octubre de 1999. També van acordar que no seria obert al funcionament fins que vegi la llum un protocol que defineixi tots els aspectes del seu funcionament, inclosa la seguretat i el control de moviment de mercaderies i persones.

En aquest acord també es va parlar de la ciutat d'Hebron (compromís per a la revisió de la situació de la Tomba dels Patriarques -Al Haram Al Ibrahinmi--, i per a l'obertura de la carretera de Shusada als vehicles palestins), i de la seguretat. En aquest últim punt, l'Autoritat Palestina es va comprometre a implementar totes les obligacions dels acords previs, però especialment les que es deriven del Memoràndum de Wye Plantation (confiscació d'armes il·legals o no controlades als territoris sota el seu control o zones A i B, la detenció de sospitosos i la confecció de la llista de noms dels membres de la policia palestina). Al mateix temps, ambdues parts es van comprometre a no fer cap pas per modificar l'actual estatus de Cisjordània i la Franja de Gaza, en l'espera de les negociacions sobre l'Estatus Permanent.
 

25 de Juliol de 2000

Comunicat Trilateral (Camp David), en anglès.

 

6 de maig de 2001

Informe Mitchell (en anglès)

L'Informe Mitchell és el resultat del mandat del President Clinton (octubre de 2000) a una comissió de experts, encapçalada pel senador dels Estats Units George J. Mitchell, perquè estudiïn la situació de violència generada a Israel i en els territoris ocupats, les seves causes  i les possibles sortides. Aquest informe descriu la situació creada per la denominada "Intifada d'Al-Aqsa", inaugurada a partir de la visita d'Ariel Sharom a l'explanada de las Mesquites, i quins són els passos a seguir per les dues bandes per aturar la violència, construir de nou la confiança entre els interlocutors i reprendre les converses de pau. L'informe evita en tot moment responsabilitzar a Israel i la visita de Sharom a l'explanada de les Mesquites, com detonant de la violència. A canvi també admet que la nova intifada és una reacció no planificada des de l'Autoritat Palestina. En aquest sentit, més que un informe, l'escrit sembla una declaració pactada. L'informe relata los passos necessaris per tornar a la via de la negociació. En una primera fase, han de prendre mesures per tal de posar  fi a la violència, a continuació assentar les bases d'una nova confiança mútua. En una tercera i darrera fase l'informe fa una sèrie de recomanacions a les parts amb l'objectiu de reprendre les negociacions. A l'Autoritat Palestina li recomana una total fermesa en la lluita contra el terrorisme provinent del costat palestí, i la reanudació de la cooperació en matèria de seguretat amb Israel i els supervisors dels EEUU (la CIA). Aquesta cooperació ha de transformar-se en un major control dels grups radicals i dels palestins que van a treballar a Israel, i evitar així, la proliferació d'atemptats suïcides en territori israelià. D'altra banda, l'informe recomana al govern israelià la posada en marxa de diferents mesures. En primer lloc, aturar totes les construccions de nous assentaments de població o ampliacions dels ja existents en els territoris ocupats, ni tan sols per fer front al creixement demogràfic. Una de les excuses habituals del govern israelià és que l'ampliació dels assentaments respon únicament a la necessitat de fer front al creixement de la població. En segon lloc, que Israel retorni els seus efectius militars a les posicions que ocupaven abans del 28 de setembre de 2000. L'informe també recomana a Israel que posi fi a la política de tancament dels territoris, que no permet anar a treballar a un important nombre de palestins, augmentant encara més la crisi econòmica que pateixen. Per últim, l'informe recomana a Israel que respongui de manera proporcionada a les provocacions i trets que provinguin de zones palestines, i a ser possible que utilitzi armes no-letals. Recomanem la lectura del document, ja que en algunes afirmacions realitza increïbles acrobàcies verbals per tal d'evitar fer acusacions obvies a alguna de las parts.
 

 

Març de 2002

La iniciativa de Pau Àrab (Pla saudita, Beirut), (anglès)
Traducció de l'Observatori Solidaritat.

El Consell d'Estats Àrabs reunits en la seva 14ª sessió ordinària, reafirmant la resolució presa al juny de 1996 en la reunió extraordinària de El Caire, en la que es reconeixia que una pau justa i global a l'Orient Mitjà, en el marc de la legalitat internacional és una opció estratègica per als països àrabs, i que requeriria, al menys, un compromís comparable per part del govern d'Israel.
Havent escoltat la intervenció del Príncep Abdullah bin Abdul Aziz, màxima autoritat del Regne d'Aràbia Saudita, que ha presentat la seva iniciativa fent una crida a la retirada israeliana de tots els territoris àrabs que ocupa des de 1967, implementant així les Resolucions del Consell de Seguretat 242 y 338 , reafirmant la Conferència de Madrid de 1993 i el principi pau per territoris, i la acceptació per part d'Israel d'un estat palestí independent amb capital en Jerusalem Est, a canvi de l'establiment de relacions normals en un context de pau global amb Israel.
Emanant de la convicció dels països àrabs de que una solució militar al conflicte no portarà la pau ni procurarà seguretat a les parts, el consell:
1. demana a Israel que reconsideri les seves polítiques i declari que una pau justa és un opció estratègica per a l'estat d'Israel.
2. A més demana a Israel:
I. una retirada complerta de tots els territoris ocupats des de 1967, inclosos els Alts del Golán ocupats a síria, a les fronteres anteriors al 4 de juny de 1967, i dels territoris del Líban que encara ocupa al sud del Líban.
II. Arribar a una solució justa per al problema dels refugiats palestins d'acord amb la Resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides 194 (III).
III. L'acceptació de l'establiment d'un estat palestí sobirà i independent en els territoris ocupats des del 4 de juny de 1967, Cisjordània i la Franja de Gaza, amb Jerusalem Est com a capital.
3. Conseqüentment els països àrabs es comprometen: I. a considerar finalitzat el conflicte àrab-israelí, a signar un acord de pau amb Israel i a procurar seguretat per a tots els estats de la regió. II. A normalitzar las relaciones amb l'Estat d'Israel en el marc d'una pau global.
4. Assegurar el rebuig a totes les formes de nacionalització que puguin comportar un conflicte amb especial atenció a les circumstàncies dels països àrabs receptors.
5. Crida també a Israel i a tots els israelians a acceptar la iniciativa amb l'objectiu de salvaguardar les perspectives de pau i aturar el vessament de sang, permeten als països àrabs i a Israel viure en pau i procurar a les noves generacions un futur amb seguretat, estabilitat i prosperitat.
6. Convida a la Comunitat Internacional, a tots els països i organitzacions a recolzar aquesta iniciativa.
7. Demana al president de la reunió la formació d'un comitè especial compost per alguns dels seus membres més directament afectats i el Secretari General de la Lliga Àrab per a mantenir els contactes necessaris per a procurar recolzament a aquesta iniciativa a tots els nivells, particularment a les Nacions Unides, el Consell de Seguretat, los Estats Units, la Federació Russa, els estats musulmans i la Unió Europea.

Juny de 2002

Pla de 100 dies per la Reforma del Govern de l'Autoritat Palestina, (anglès). Autoritat Palestina.

 

Desembre de 2002

Road Map

Per la Promoció d'una solució al conflicte israelià-palestí que contempli dos estats. (anglès). Autoritat Palestina.

 

30 Abril de 2003

Mapa de Ruta per a Orient Mitjà (Middle Oest Road Map).

Iniciativa del Quartet format per Estats Units, la Unió Europea, Nacions Unides i Rússia que preveu la implementació de mesures recíproques de confiança per a posar fi a la violència. (en anglès)


1 Juny de 2003.

14 objeccions israelianes (Ariel Sharom) al Mapa de Ruta per a Orient Mig (Middle Oest Road Map).

Les 14 objecciones israelianes han estat denominades i conformades com una veritable línia vermella que la posició israeliana no està disposada a creuar. (en anglès)

 

2 Desembre de 2003.

Acords de Ginebra

Document acordat en secret per a la resolució del conflicte palestino-israelià, i publicitat a finals d’octubre com a no oficial, que encapçalaven individus de l’esquerra israeliana i palestins pròxims a l’Autoritat Palestina sota la direcció del laborista i ex ministre de Justícia Yossi Beilin i de Yaser Abed Rabbo, assistent de Yaser Arafat i membre de l’equip negociador palestí.

La publicació dels Acords de Ginebra va generar un important rebuig per part d’amplis sectors palestins al considerar-los aliens als seus interessos nacionals i col.lectius: no sols anul.la el Dret al Retorn dels refugiats palestins, tal i com els reconeix la resolució 194 de Nacions Unides , sinó que opera en contra de les reivindicacions legítimes palestines al formalitzar la solució de "dos Estats" fent cas omís de la legalitat internacional i salvaguardant les exigències israelianes de que qualsevol futur Estat palestí haurà de quedar subjecte al control territorial -fronteres de terra, mar i aire- poblacional, econòmic i de seguretat d’Israel.

 


25 Gener de 2004.

Disengagement Plan

El Primer Ministre israelià Ariel Sharon va anunciar la seva intenció d’una retirada unilateral de les forces israelianes de Gaza i una part del nord de Cisjordània. Aquesta “retirada estratègica” permet a Israel conservar recursos que eren malgastats en els assentaments, reduir la fricció amb els palestins, i reduir la pressió internacional sobre Israel. Aquest moviment sorpresa del “pare” de l’activitat d’assentaments israeliana permet a Israel el camí lliure per a operar contra els terroristes a Gaza.

Per assegurar-se la legitimitat de la dreta israeliana, ideològicament oposada a la retirada, Sharon va proposar un referèndum entre els votants del Likud. A més, va viatjar als EEUU en abril del 2004 i va obtenir “concessions” del president George W. Bush per al seu pla.


Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.