Documento sin título

HISTORIA


Aproximació història al conflicte al Pròxim Orient (mitjan del S. XIX - 1991)

Actualment, la regió coneguda com a Pròxim Orient comprèn els estats àrabs asiàtics, és a dir, el Líban, Síria, Jordània, l'Iraq i l'Aràbia Saudita, i els diferents estats de la península d'Aràbia: Bahrain, el Iemen, Kuwait, Oman, Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs. Una característica d'aquesta zona és que està envoltada d'estats musulmans no àrabs (Turquia, l'Iran, el Pakistan, l'Afganistan), que configuren l'anomenat Orient Mitjà, i per les exrepúbliques musulmanes de l’URSS (Azerbaitjan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan). Aquesta és una de les zones que han estat més conflictives del segle XX. Durant aquest segle, el Pròxim Orient ha viscut sis conflictes bèl·lics de rellevància (quatre guerres araboisraelianes, la guerra entre l'Iraq i l'Iran i la Guerra del Golf i els seus successius episodis), dues guerres civils (al Líban i a Afganistan), i la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran amb importants repercussions per a tot el món musulmà. Tots aquests conflictes han estat molt importants i rellevants per les seves implicacions internacionals molt més enllà de la regió.

Palestina es troba a la costa oriental de la Mediterrània (MAPA). És un territori de dimensions petites i amb uns recursos naturals molt limitats. Una franja costera amb terra fèrtil (franja de Gaza), i un interior muntanyós i desèrtic, on l’aigua és un bé molt escàs. És fàcil entendre per què el centre del conflicte regional es focalitza a Palestina. Per la seva ubicació, al focus cultural del Nil i de Mesopotàmia, aquest territori ha viscut una llarga història d’ocupació humana. Per aquest territori han passat diferents pobles i civilitzacions, que han creat una realitat multiètnica i multicionfessional. És per això que ha arribat a tenir un fort valor simbòlic (sobretot la ciutat de Jerusalem), ja que ha estat el bressol de les tres grans religions monoteistes que hi ha al món. Palestina és la terra santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i en ella trobem diferents llocs sagrats per als musulmans.

Són molts els factors que han fet d'aquesta zona una de les més conflictives del món, però molts autors coincideixen a remarcar que el factor desencadenant de la conflictivitat va ser el repartiment de les possessions otomanes després de la Primera Guerra Mundial, moment en què es va predeterminar el traçat de les fronteres i el naixement de l'Estat d'Israel. Els mandats europeus, la descolonització, les independències (fonamentalment al període d'entreguerres: Aràbia Saudita, l'Iraq i Egipte), el naixement de l'Estat d'Israel, el sistema bipolar de la guerra freda, els enfrontaments entre arabistes (concepció no confessional de la política) i islamistes (tant radical com moderat), i la tendència hegemonista d'alguns països de la regió, conformen un entramat de factors interconnectats molt complicats d'entendre i encara més de resoldre. El procés de pau de conflicte araboisraelià, encetat a Madrid el 1991, va obrir una petita porta a l'esperança per a la regió, encara que el camí cap a la pau és llarg i ple de cruïlles. Per entendre el conflicte araboisraelià (la manifestació més palpable és la qüestió Palestina) és necessari retrocedir en la història per intentar veure’n les arrels i els orígens.

 

Els orígens del conflicte

Per parlar dels orígens d’aquest conflicte farem referència al període colonial, però ens podríem remuntar molt més enrere en el temps. El debat al voltant sobre els “drets històrics” que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat intervenen la història, els textos bíblics i les seves diferents interpretacions. Per profunditzar al voltant d’aquest debat podeu consultar la pàgina de l’Autoritat Nacional Palestina que en fa referència (“Els mites religiosos i Històrics de Palestina”).

Dels segles XV al XIX, el territori de Palestina va estar sota la dominació otomana (per profunditzar al voltant dels fets d’aquest període de 400 anys, consulteu, Cronologia 1400-1962, Palestinian Academic Society for the Study of International Affairs - Jerusalem). A mitjan del segle XIX (1876), es va reunir el primer Parlament otomà a Constantinopla, i ja en aquest parlament eren presents diputats palestins elegits per Jerusalem. És al 1881 quan el Govern otomà va permetre als jueus establir-se arreu de l’imperi, amb l’excepció de Palestina. Tot i les pressions de les potències europees, el Govern otomà va continuar amb la seva política. Només permetia que els jueus anessin a Palestina com a pelegrins, mai per establir-se. El 1882 es produeix la primera onada d’immigració jueva patrocinada pel baró Edmond de Rothschild. Aquesta situació provoca la primera protesta palestina, que es produeix el 1891. Fruit d’aquesta, el 1893 el Govern otomà va prohibir la venda de sòl estatal als jueus a Palestina, mentre continuaven les pressions de les potències europees.
El 1896, un austríac anomenat Theodor Herzl publica el llibre Der Judensataat (l’Estat jueu) on aboga per la creació d’un Estat jueu bé a Palestina o bé a Argentina. Aquesta publicació va provocar les protestes del sultà otomà Abd-al Hamid II, que va dir que mai acceptaria la divisió del seu imperi.

El 1897 va tenir lloc el primer Congrés Sionista a Suïssa. En aquest Congrés es va decidir que la millor opció era Palestina (Argentina ja era en aquells moments una entitat estatal). L’opció de Palestina va ser escollida finalment tot i les dificultats econòmiques que comportava (escassetat de recursos), i sense tenir en compte que en aquells moments a Palestina hi vivien mig milió d’àrabs. També van desestimar altres destins com Uganda, Líbia, i la península del Sinaí (Egipte). A més, durant aquest Congrés es va crear l’Organització Mundial Sionista (World Zionist Organization, WZO). La premsa àrab va reaccionar amb alarma davant la celebració i les conclusions del Congrés. El diari del Caire Al-Manar va alertar de la intenció del sionisme de prendre possessió de Palestina. I sembla que no anaven errats, el 1900, Keren Keyemeth de la Fundació Nacional Jueva va crear un organisme dintre de la WZO encarregat d’adquirir terra a Palestina amb la intenció que aquesta fos ocupada i treballada exclusivament per jueus. El 1904 hi havia a Palestina 70.000 jueus, el 1914 van arribar a ser 150.000, però amb la Primera Guerra Mundial el seu nombre va disminuir degut a que Palestina va ser un dels teatres d’operacions militars. Ja el 1910, el periodista palestí Najib Nassar publica el primer llibre en àrab al voltant del sionisme, Zionist: Its History, Objectives and Importance ("Sionisme: història, objectius i importància"), fins aquell moment els àrabs de Palestina només tenien coneixement d’aquest fenomen a través d’articles a diaris del Caire i Damasc.

El 1914 té lloc la Primera Guerra Mundial, en la qual l’imperi otomà pren part al costat de l’imperi austrohúngar. Durant la guerra es van produir dos fets de vital importància per a Palestina. En primer lloc, França i Gran Bretanya van signar l’acord Sykes-Picot, pel qual Palestina quedava sota control britànic. I en segon lloc , el ministre d’Afers estrangers britànic lord Balfour va enviar una carta al baró Edmond de Rotschild (la Declaració de Balfour), on assegurava que el Govern de la Gran Bretanya era favorable i simpatitzava amb les intencions sionistes de fundar un Estat jueu a Palestina, i que no posaria cap impediment per a l’assoliment d’aquest objectiu.

La Declaració de Balfour

Estimat Lord Rothchild: tinc el plaer de comunicar-li, en nom de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia cap a les aspiracions judeosionistes, declaració que ha estat posada en consideració del Gabinet i aprovada per aquest.
El Govern de Sa Majestat preveu amb simpatia l’establiment a Palestina d’un Estat nacional per al poble jueu i pretén fer servir els seus millors esforços per facilitar el compliment d’aquest objectiu, deixant clar que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, o els drets i l’estatut polític de què gaudeixen els jueus en qualsevol altre país.
Agrairé que porti vostè aquesta declaració al coneixement de la Federació Sionista. Arthur James Balfour (2 de novembre de 1917). Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16.

Aquesta Declaració va suposar una garantia del Govern britànic, que després de la Primera Guerra Mundial va esdevenir la nova potència administradora de Palestina (a més de Transjordània i Mesopotàmia -l’actual Iraq). La pau de Versalles va establir que els territoris àrabs conquerits no serien retornats a l’imperi otomà. És en aquests moments quan té lloc el Primer Congrés Nacional Palestí a Jerusalem (27 de gener de 1919). Aquest Congrés va enviar dos memoràndums a Versalles on rebutjava la Declaració de Balfour i demanava la independència per a Palestina. El març de 1920, la Conferència de Pau de San Remo va assignar el Mandat per a Palestina a la Gran Bretanya. La garantia britànica, l’ajuda de la banca de Rothchild, l’Agència Jueva i els diners dels jueus nord-americans van impulsar una nova onada d’immigració jueva cap a Palestina. Entre 1919 i 1942 van arribar a Palestina uns 350.000 immigrants.

Amb les successives immigracions jueves a Palestina va començar a sorgir el fenomen del nacionalisme palestí i el sentiment de consciència nacional. L’antisionisme que es va generar entre la població palestina, que als anys 30 no arribava a un milió de persones, va ser fruit de les friccions que van sorgir entre veïns, però sobretot per la forta desigualtat existent entre les dues comunitats. Els palestins, amb una economia de subsistència, es van veure desbordats per la maquinària i els recursos dels jueus, a la vegada que la seva tradició xocava frontalment amb la col·lectivització de la terra i els costums socials de la comunitat jueva. Molts terratinents palestins van vendre les seves terres a l’aldea jueva per no poder competir amb els rendiments agrícoles de les terres dels jueus. També és necessari remarcar que la comunitat jueva oferia molt bons preus per les terres. El primer cens britànic de Palestina (octubre de 1922) donava un total de població de 757.182 habitants (11 % jueus), el segon (novembre de 1931) donava una població d’1.035.154 habitants (16 % jueus). El gener de 1932 es forma el primer partit polític palestí constituït de forma regular, l’Istiqlal (independència), amb Awni Abdul-Hadi com a president.

És en aquest període on es succeeixen els processos d’independència d’Aràbia Saudita, Egipte i l’Iraq, també sota mandat britànic. Palestina va ser l’única colònia exotomana que no va assolir la independència.
El 1939 va tenir lloc a Londres una conferència sobre Palestina, per tal d’analitzar una situació que cada cop era més tensa, i que havia degenerat cap a una situació de terrorisme endèmic. És aquest mateix any quan apareix l’anomenat llibre blanc. En aquest document, el Govern britànic, pressionat pels governs àrabs i pel clima de revolta que es vivia a Palestina, va tractar de limitar i de posar fre a la immigració de jueus cap a Palestina. Aquest document va ser rebutjat per l’Agència Jueva, que el va qualificar de traïció. Tot i les mesures del llibre blanc, l’Agència Jueva va continuar facilitant la immigració jueva cap a Palestina. Va ser en aquests moments (1939), quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial, quan els britànics van començar a perdre el control de la situació. Una situació que va empitjorar després de la Segona Guerra Mundial i fruit de genocidi nazi. L’horror viscut pel poble jueu (entre d’altres) va fer que l’onada d’immigrants fos imparable. El 1947 vivien a Palestina prop de 600.000 jueus i una mica més d’un milió d’àrabs. La situació de terrorisme va deixar pas a una guerra civil no declarada.

El clima de violència i enfrontament va fer que la recent creada Organització de les Nacions Unides (26 de juny de 1945) prengués en consideració la qüestió Palestina. Així es manifestava el representant soviètic a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 26 de novembre de 1947: L’estudi de la qüestió palestina, compresa l’experiència del Comitè Especial, ha provat que els hebreus i els àrabs no volen o no poden viure junts.(...) si aquests dos pobladors de Palestina -ambdós amb profundes arrels històriques en aquesta regió- no poden conviure en el marc d’un Estat únic, no queda més remei que formar dos estats: un àrab i un altre hebreu. (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).

Així, i després de fortes discussions, el 29 de novembre de 1947 es va acordar la partició de Palestina. En aquesta votació, 33 membres van votar a favor (entre ells els EUA i l’URSS), 13 ho van fer en contra (Egipte, Síria, el Líban, Iraq, Aràbia Saudita, Iemen, Afganistan, Pakistan, Iran, Turquia, Índia, Grècia i Cuba) i 10 es van abstenir (entre ells la Gran Bretanya). Quan es va saber el resultat de la votació, el països àrabs es van afanyar a manifestar que mai acceptarien la partició del territori, ni l’existència d’un Estat jueu, vist com una força colonial i exògena. El 29 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 181, que dividia el territori de Palestina en un Estat jueu i un altre àrab, ambdós dividits en tres unitats físiques, i l’establiment d’un règim internacional per a la ciutat de Jerusalem (MAPA del Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides, 1947). De fet, aquest pla només va existir sobre paper, ja que com veurem més endavant, no es va arribar a fer realitat a causa de la primera de les guerres araboisraelianes (1948). El resultat d’aquesta guerra va ser quelcom molt diferent a allò que proposava el Pla de les Nacions Unides de 1947.

 

La proclamació de l’Estat d’Israel (1947) i la guerra de 1948

Des del moment en què es va donar a conèixer el resultat de la votació, les accions violentes van augmentar per les dues parts. Per la part àrab, Síria i el Líban van organitzar i finançar grups armats irregulars que van provocar el pànic i la mort entre els jueus, mentre que per la part hebrea, molt millor organitzats, van destacar les sagnants accions dels grups terroristes Irgun i Stern (la bomba a l’hotel King David -amb 91 morts-, o l’assalt a la població palestina de Deir Yessin -amb 254 morts, la majoria nens, dones i vells). Ambdues parts semblaven preparar-se per a la guerra, tenint en compte que el mandat britànic finalitzava el 15 de maig de 1948. Efectivament, el 15 de maig de 1948 la Gran Bretanya va abandonar el territori de Palestina. Només unes hores abans del replegament britànic (14 de maig de 1948), David Bengurion, cap del govern provisional i un dels pares mítics de l’Estat d’Israel, va proclamar unilateralment l’Estat d’Israel a Tel-Avid. Això va provocar el que semblava inevitable, que comencés la primera guerra araboisraeliana. La guerra de 1948, anomenada pels israelians guerra de la independència (versió israeliana de la guerra de 1948, Ministeri d’Afers Estrangers israelià, va començar tot just quan embarcaven per marxar les tropes britàniques.

Entre maig de 1948 i el gener de 1949, el àrabs de Palestina i els estats àrabs de la regió (Egipte, Síria, Transjordània, el Líban, l’Iraq, amb el suport d’Aràbia Saudita i el Iemen) es van enfrontar a l’Estat d’Israel. En total cinc exèrcits àrabs van prendre part a la guerra. Les tropes d’Aràbia Saudita van entrar a Palestina pel desert del Neguev (al sud), les tropes d’Egipte per la península del Sinaí, els sirians i els libanesos pel nord, i els jordans per l’est. La victòria d’Israel va ser inapel·lable. Els saudís van ser rebutjats gairebé sense lluitar, el sirians i els libanesos es van replegar ràpidament cap al nord, tot i que van continuar l’hostigament durant uns mesos a Israel des de les seves fronteres. En un primer moment l’avenç dels egipcis va arribar a les portes de Tel-Avid, però més tard van ser obligats a replegar-se perdent, inclòs, el control de la península del Sinaí (). L’únic exèrcit àrab que va mostrar organització i capacitat per al combat van ser el de Transjordània. Les tropes transjordanes, tot i que van cedir una mica de tVegeu MAPAerritori, van guanyar el control de part de la ciutat vella de Jerusalem.
La mitificació i l’admiració dels israelians per les seves forces armades (Israel Defense Forces, IDF), vénen precisament dels esdeveniments d’aquesta guerra (i de les que vindran després), que els israelians consideren gestes heroiques. És per això que la majoria dels personatges importants a la vida política israeliana han estat militars implicats en les diferents guerres.

La guerra es va allargar fins al principi de 1949. Gràcies a la mediació de les Nacions Unides, el final del conflicte va arribar el 6 de gener, amb la signatura, per part dels actors implicats, d’un armistici (Consell de Seguretat de l’ONU. S/1264/Corr.1), el 23 de febrer de 1949. El balanç final de la guerra va ser una important victòria del nou Estat d’Israel. Israel no només va mantenir la zona que li concedia el Pla de partició de 1947, sinó que van ampliar de forma important l’àrea sota el seu control. Israel controlava el 78 % del territori de Palestina, quan el pla de les Nacions Unides només li n’atorgava el 55 %. Les regions d’Acre i de Nazaret van passar a control jueu. Per contra, la projectada Palestina àrab de les Nacions Unides només restava a Gaza, administrada per Egipte. Transjordània per la seva banda, es va annexionar Jerusalem est i la riba occidental del Jordà (Cisjordània), que havia format part de la Palestina àrab projectada per les Nacions Unides. Amb aquesta annexió, Transjordània passava a anomenar-se el Regne haiximita de Jordània. Les terres que l’ONU va atorgar als àrabs de Palestina (11.383 km2) es van evaporar. Israel va ocupar 5.728 km2, Egipte amb Gaza (217 Km2) i Jordània amb 5.728 Km2 de Cisjordània (és a dir, les regions de Judea i Samària). Tot i que tant àrabs com jueus van mantenir l’accés a la ciutat de Jerusalem, aquesta va quedar sota control internacional. El 1950, l’Estatut de la ciutat de Jerusalem va quedar recollit en la Resolució T/592 del Consell d’Administració Fiduciària de les Nacions Unides, del 4 d’abril de 1950.

El resultat més tràgic de la partició de Palestina i la posterior guerra va ser que 600.000 palestins (àrabs de palestina) van prendre el camí de l’exili. És aquesta població àrab (tant la refugiada com la que es va quedar als territoris ocupats per Israel) la que a partir d’aquell moment el món coneixeria com a palestins. Les dificultats que van haver de viure els palestins, en aquells moments transformats en apàtrides, van ser responsabilitat de tots els actors implicats al conflicte: els jueus per haver originat la meitat l’èxode de més de mig milió de palestins, per negar-se a permetre la seva tornada (o evitar la seva marxa) després de la guerra, i per desatendre les peticions de l’ONU perquè indemnitzés a aquells que no van poder tornar a casa seva (A/RES/194 (III), de desembre de 1948); els països àrabs per haver-se llençat a aquella guerra. A més, no van concedir la nacionalitat dels seus respectius països als palestins exiliats (ni tan sols als fills d’aquests nascuts a l’exili), a excepció de Jordània. Tot i això, els palestins que van quedar sota l’administració de Jordània (Judea i Samària) i Egipte (Gaza) van quedar més o menys protegits. I encara que amb moltes dificultats, van anar trobant feina i millorant la seva situació. Els que es van quedar en territori controlat (o ocupat) pels israelians es van agrupar en campaments on no es donaven les mínimes condicions per viure. A més, tampoc era possible adquirir la nacionalitat israeliana, la qual cosa els va convertir en estrangers a la seva pròpia terra (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997).

La situació d’aquests palestins va arribar a ser tan dramàtica, que l’Organització de les Nacions Unides va crear l’Organització per a l’Ajuda i la Readaptació dels Refugiats Àrabs, UNWRA establerta a la Resolució 302 de l’Assemblea General, el 8 de desembre de 1949 (A/RES 302 {IV}, La UNWRA va definir els refugiats (definició vàlida encara avui dia) com "aquells que van tenir la seva residència normal a Palestina al període comprès entre l’1 de juny de 1946 i el 15 de maig de 1948 i que, com a conseqüència del conflicte, van perdre a la vegada la seva casa i els seus mitjans d'existència i van trobar refugi el 1948 a qualsevol dels països on la UNWRA presta auxilis".

La victòria de l’Estat d’Israel va permetre la consolidació del nou Estat. A més, aquesta consolidació va tenir lloc sobre un territori molt més extens, el que va permetre intensificar la política d’afavorir la immigració de jueus de tot el món a la nova pàtria d’Israel. La “llei del retorn”, aprovada per la Knesset, el juliol de 1950, establia que qualsevol jueu d’arreu del món tenia la possibilitat d’esdevenir un ciutadà d’Israel. En només quatre anys (1948-1951) van arribar a Israel 690.000 nous immigrants. Els anomenats pares de la pàtria jueva, David Bengurion, Levi Eskol, Ben Zvi i Golda Meir, van ser els fundadors del Partit Laborista (Mapai), partit dels treballadors socialistes, i de la Federació Sindical (Histadruth). És per això que els primers governs d’Israel van ser laboristes (David Bengurion 1948 -1953 i 1955 -1963; M. Sharett 1953 -1955; Levi Eskhol 1963 -1969). La màxima preocupació dels primers governs d’Israel va ser la consolidació del nou Estat, de les institucions i del sistema polític parlamentari, i sobretot la creació d’un Exèrcit nacional, modern i professional, però a la vegada amb un alt grau d’identificació amb el seu poble mitjançant soldats de lleva i reservistes (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997, i History of Israel Defense Forces).

Els palestins, per la seva banda, van restar més preocupats per sobreviure a la seva pròpia desgràcia que per organitzar-se políticament, i van deixar la qüestió en mans dels països àrabs. Això no va impedir que alguns grups agafessin les armes per defensar els seus interessos. Del 1948 al 1956 es van registrar un miler d’atemptats a Israel que van provocar uns 400 morts i més de 500 ferits. Israel, per la seva banda, va respondre amb duríssimes represàlies que van causar molts morts a les zones frontereres amb Egipte, Jordània i el Líban. Durant aquest període només es va registrar la creació d’un grup de resistència mínimament organitzat: el Moviment Nacionalista Àrab, liderat pel doctor Georges Habache (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).

La regió va viure en aquells anys un clima de guerra permanent. La guerra esclataria de nou a la regió el 1956, el detonant de la qual va ser la nacionalització del canal de Suez per part del president egipci, Gamal Abdel-Nasser. Gamal Addel-Nasser va arribar al poder a Egipte el 1954 (el cop militar va tenir lloc el 23 de juliol de 1952), quan va desallotjar del poder a la monarquia instaurada pels britànics poc abans de la seva independència (1936), personalitzada en el rei Faruq I. Dos anys més tard (1956) seria proclamat president de la República d’Egipte. Aquesta nacionalització va enfrontar Egipte amb França i la Gran Bretanya, que encara disposaven de dotze anys d’explotació d’aquesta via d’aigua, i va suposar el segon enfrontament araboisraelià al Pròxim Orient.

 

La nacionalització del canal de Suez i la campanya del Sinaí (1956)

El més de juliol de 1956, el president egipci Gamal Abdel-Nasser va nacionalitzar el canal de Suez, el que el va enfrontar amb França i la Gran Bretanya. Al mateix temps, va tancar l’única sortida d’Israel a la mar Roja, el golf d’Aqaba (vegeu MAPA). Aquesta situació va donar a Israel un motiu per intervenir i envair la península del Sinaí, fet que va tenir lloc el 29 d’octubre de 1956.

Israel va engegar la campanya del Sinaí la matinada del 29 d’octubre. En quatre dies els israelians van arribar a 16 Km del canal, posant sota el seu control la pràctica totalitat de la península del Sinaí. El 31 d’octubre, és a dir, dos dies després de l’ofensiva israeliana, van intervenir les tropes franceses i britàniques. Van ocupar port Said, i en tres dies van controlar totes les instal·lacions del canal. El 6 de novembre de 1956 es van posar fi a les operacions militars. Les pressions dels EUA, de l’URSS (tot dos oposats a la intervenció) i de les Nacions Unides van posar fi a aquest conflicte, van provocar la retirada de francesos i britànics (23 de desembre de 1956), i la retirada de l’Exèrcit israelià a l’est de línia fixada per l’Armistici de 1948 (Consell de Seguretat de l’ONU. S/1264/Corr.1 Els soldats britànics i francesos que van abandonar el canal de Suez van ser substituïts per cascos blaus de les Nacions Unides. El mateix va passar amb les fronteres del Sinaí i de la franja de Gaza, amb la qual cosa Israel es protegia de la infiltració de guerrillers palestins, i adquiria garanties internacionals de pas per l’estret de Tiran, al golf d’Aqaba (vegeu MAPA).

Tot i la derrota militar, Nasser va ser el vencedor moral de la guerra, de fet va aconseguir el seu objectiu, acabar amb el control del canal de Suez per part dels francesos i britànics. La intenció de Nasser era controlar el canal per poder finançar la presa d’Assuan, vital geoestratègicament per a Egipte, i per impedir el pas de vaixells israelians. Al final, va ser l’URRS la que va ajudar a finançar el projecte de la presa d’Assuan. Israel, per la seva banda, amb l’enfrontament amb Egipte i l’alineament amb França i Gran Bretanya, va passar definitivament a formar part del bloc occidental en els esquemes de la Guerra Freda (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). Això va suposar, per a Israel, un increment important del subministrament d’armes franceses i britàniques, una generosa ajuda econòmica per part dels EUA, i fins i tot un reactor nuclear (francès) que va ser instal·lat a Dimona, al desert del Neguev (planta d’on es creu que van sortir les bombes nuclears israelianes, estimades en 300 unitats). A partir d’aquell moment, el Pròxim Orient es convertí en una de les regions més importants de la Guerra Freda. La retirada de francesos i britànics la van aprofitar les dues grans superpotències per dirimir les seves diferències.

Enmig de tot això, els palestins van començar a posar els ciments (cara i ulls) del moviment nacional palestí. És a partir d’aquest moment quan el refugiats palestins van començar a organitzar-se. El 1956 sorgia entre els refugiats de Kuwait el primer embrió d’Al-Fatah, fundada per Iàsser Arafat. Finalment, el palestins van utilitzar l’únic factor de cohesió existent entre els països àrabs en aquells moments: la causa palestina. El maig de 1964 es va crear a Jerusalem, sota els auspicis de la Conferència dels estats àrabs (el Caire), i sobretot del president egipci Nasser, i amb el beneplàcit de la Lliga Àrab, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, OAP. A més, en aquesta reunió es van establir les estructures del Consell Nacional de Palestina (CNP), del Comitè Executiu de l’OAP (12 membres elegits pel CNP), de la Reserva Nacional ($), de l’Exèrcit d’Alliberament de Palestina (EAP) i de la Llei bàsica del futur Estat palestí. Aquest procés va donar lloc a la Carta Nacional Palestina del 18 de juny de 1968.

A Israel, després de la campanya del Sinaí, van continuar els governs laboristes, primer de David Bengurion (1956 -1963) i després de Levi Eskhol (1963 -1969), tots dos pares fundadors de la pàtria jueva. La tasca política es va encaminar a continuar amb el procés de consolidació de l’Estat d’Israel, de les seves institucions i de l’economia. A mitjan de la dècada dels 60, Israel tenia prop de tres milions d’habitants, amb una clara majoria jueva (86 % de jueus; 8 % de musulmans; 2 % de cristians; 1 % de drusos).
Durant els anys posteriors al conflicte del Sinaí, la tensió verbal i militar entre Israel i els països àrabs no es va aturar mai. Es van succeir incidents armats importants amb Egipte, Jordània, Síria i amb els mateixos palestins. El Pròxim Orient no va trigar gaire anys a tornar a viure la guerra. L’estiu de 1967 va tenir lloc l’anomenada Guerra dels Sis Dies.

La Guerra dels Sis Dies (1967)

Dos fets importants van determinar els fets de juny de 1967, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. El 18 de maig de 1967, el president egipci Nasser va demanar a les Nacions Unides que retirés els cascos blaus de Gaza, el Sinaí, i de les illes de Tiran i Sanafir (Golf d’Aqaba). Sorprenentment, el llavors secretari general de les Nacions Unides el Sr. Uthant va accedir a la demanda. Egipte va mobilitzar 80.000 homes al Sinaí i va ocupar les illes de Tiran i Sanafir (golf d’Aqaba) el 22 de maig. Això va tornar a posar en perill la sortida dels vaixells israelians a la mar Roja, i va ser considerat una provocació per a l-Avid. Al mateix temps, la retirada dels cascos blaus de la franja de Gaza va permetre als activistes palestins rebre el suport egipci i va facilitar les seves accions a Israel. L’activisme armat palestí va començar a ser cada cop més professional (entrenament, armes, etc.) i autònom.

Una altra circumstància va ajudar a enterbolir més l’ambient a la regió. El mateix mes de maig de 1967, Egipte, Síria i l’Iraq van signar un pacte de defensa, el qual davant dels ulls israelians constituïa un nou front àrab que posava en perill la seguretat d’Israel. Aquest pacte suposava una força militar molt superior a la seva. A pesar dels intents de mediació internacional, Egipte es va negar a desbloquejar el golf d’Aqaba. El dia 5 de juny de 1967, i sense previ avís, Israel va desencadenar la Guerra dels Sis Dies.

El 5 de juny de 1967, l’aviació israeliana va bombardejar els aeròdroms militars d’Egipte, en una acció que va deixar Egipte pràcticament sense potencial militar aeri. Al mateix temps, la mateixa operació es va repetir sobre els aeròdroms de Síria, Jordània i l’Iraq, que també van perdre la seva capacitat ofensiva aèria. El dia 6 de juny, Israel obrí un nou front a Cisjordània i a Jerusalem est. L’ofensiva va continuar a la península del Sinaí, on l’aviació israeliana va bombardejar les tropes egípcies, que van quedar encerclades i aïllades d’Egipte per l’atac terrestre de blindats israelians. El dia 8 de juny, l’Exèrcit israelià arribava al canal de Suez. El dia 8 de juny finalitza l’ofensiva de Cisjordània i de Jerusalem est. El dia 9 de juny, Israel va iniciar la companya del Golan (Síria), i en dos dies (9 i 10 de juny) aconseguia penetrar 15 quilòmetres en territori sirià i ocupar els alts del Golan. El dia 10 de juny es va posar fi al conflicte quan tots els països àrabs implicats es van adherir a l’acord d’alto el foc establert pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997).

El resultat va ser una nova victòria israeliana en tots els fronts i una modificació de l’estructura de poder a la regió. En cinc dies, Israel va aconseguir ocupar Gaza, Cisjordània, la península del Sinaí, l’est de Jerusalem i els alts del Golan a Síria, un total de 45.000 Km2, que en gran part són ocupats per Israel avui en dia. Aquests territoris ocupats han suposat una font de conflicte permanent. La incorporació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem est dintre de les fronteres d’Israel va deixar a dins una població palestina molt activa i combativa que hi havia arribat allà fruit dels anteriors conflictes. Els àrabs van perdre els seus flamants exèrcits, a més, el conflicte va provocar 15.000 morts, 50.000 ferits i més d’11.000 presoners. Aquest nou conflicte araboisraelià va provocar una crisi internacional molt greu. La Unió Soviètica va amenaçar d’intervenir directament i, com a resposta, els EUA van enviar la VI Flota a la costa de Síria. Les afirmacions de Nasser acusant els EUA d’haver ajudat Israel (Nasser va afirmar que la tecnologia que va permetre als israelians evitar els radars egipcis va ser facilitada pels EUA) van provocar que alguns països àrabs trenquessin relacions amb Washington i s’acostessin a Moscou.

L’ONU va debatre durant sis mesos la nova situació que s’havia creat fruit del conflicte. Finalment, el 22 de novembre de 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 242 (S/RES/242 (1967)) que va ser molt polèmica. En aquesta Resolució, el Consell de Seguretat reconeixia el dret a la sobirania i a la integritat de l’Estat d’Israel, però al mateix temps, denunciava l’adquisició de territori per la força de les armes per part d’Israel, sol·licitava la seva retirada i instava Israel a solucionar el problema dels refugiats palestins. Aquestes denúncies i exigències del Consell de Seguretat cap a Israel no les troben al text History: The State of Israel (Història: L’Estat d’Israel) que publica al seu web el Ministeri d’Afers Estrangers d’Israel. Aquesta Rsolució, en canvi, no feia cap referència a l’Estat palestí. Els països àrabs i l’URSS la van considerar insuficient i es van negar a signar la pau. Aquesta Rsolució va generar problemes en la seva interpretació. La versió anglesa diu que Israel hauria de retirar-se de territoris ocupats, en canvi, la traducció en francès i en castellà parla dels territoris ocupats. Evidentment, els israelians sostenen que la bona és la primera (anglès), i els palestins exigeixen que es compleixi la segona (francès i castellà).

Les conseqüències de la derrota per al món àrab van ser molt importants. Aquesta derrota va significar el principi del final de Nasser i el seu “panarabisme” (concepció no religiosa de la política, i la voluntat de la unificació del món àrab), és a dir, un fracàs en l’intent de modernització de l’islam i del socialisme àrab. El decliu del “panarabisme” va enfortir les tesis del “panislamisme” (concepció religiosa de la política) moderat i “prooccidentals” sostingudes per règims com el de l’Aràbia Saudita. A la vegada, i fruit d’aquesta derrota, va començar a sorgir un discurs islamista molt més radical i violent, que feia una lectura religiosa de la derrota: els jueus havien guanyat la guerra perquè havien estat fidels a la seva religió, a diferència de la comunitat arabomusulmana que havia abandonat la seva i s’havia venut als models estrangers (en clara referència al “panarabisme” de Nasser). A la vegada, aquesta derrota va contribuir definitivament a l’autonomia de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina respecte dels països àrabs, sobretot amb Egipte, a mesura que la facció d’Al-Fatah, aconseguia la majoria en el si de l’OAP. Aquesta situació va portar a Iàsser Arafat a la direcció de l’OAP (2 de febrer de 1969), que va imposar les bases d’un futur Estat palestí i va optar per enfrontar-se militarment a Israel (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). La derrota havia demostrat als palestins que els estats àrabs no els podien ajudar.

És a partir d’aquests moments quan el moviment nacionalista palestí creix i comença a esdevenir un actor important a la regió (noves organitzacions polítiques i armades, més preparació i més armes). Aquest creixement en importància no va ser només políticament (amb l’arribada d’Arafat, que com a moderat era ben vist pels governs àrabs), sinó que també van augmentar els atacs a Israel tant des de les seves bases a Jordània i al Líban com des dels territoris ocupats. Entre 1967 i 1970, l’activitat terrorista palestina va ser molt intensa. En aquell període les accions palestines van causar un miler de morts israelians i molts més palestins, fruit de les represàlies jueves. Les seves accions (atemptats, segrests d’avions, etc.) van fer que la seva causa fos coneguda a tot el món. Aquesta dinàmica va contribuir a augmentar la tensió, la repressió dels israelians als territoris ocupats va ser brutal. Els sis mesos següents a la Guerra dels Sis Dies, les forces de seguretat jueves van dinamitar prop d’un miler de cases (de guerrillers i de persones relacionades amb ells), i van detenir a qualsevol que fos sospitós de ser terrorista, familiar o amic d’un terrorista (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).

Per altra banda, la situació de les guerrilles palestines a Jordània va començar a ser incòmode per al rei Hussein, que va veure com a l’interior de Jordània, el Front Popular d’Alliberament de Palestina, FPAP (Fracció Comunista de l’OAP), fundat per Georges Habash el mateix 1967, començava a crear una mena d’estat dintre de l’Estat. Quan el 1970, el rei Hussein de Jordània es va mostrar partidari del Pla de pau elaborat pel secretari d’Estat nord-americà, va haver d’enfrontar-se a un cop d’estat protagonitzat pel Front Popular d’Alliberament de Palestina. Fins i tot van establir un aeroport pirata (Camp Dawson), on anaven a parar molts dels avions que segrestaven. El dia 9 de setembre de 1970, els palestins van arribar a retenir a la vegada 1.062 hostatges fruit del segrest de tres avions. Això va acabar de decidir Hussein de Jordània, que el 10 setembre de 1970 va manifestar el següent: “El meu Eèrcit s’està impacientant. No podrà suportar durant gaire temps que no es respecti l’autoritat de l’Estat. El Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPAP) s’ha passat de la ratlla: no contents amb l’establiment d’un aeroport pirata al meu territori, confeccionen segells oficials, proporcionen visats, regulen la circulació sobre les grans carreteres, retenen hostatges i estableixen negociacions amb potències estrangeres...” (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).

 

El setembre negre

El dia 15 de setembre de 1970, el rei Hussein de Jordània va nomenar primer ministre militar el general Mahali, que el dia 16 va desencadenar una ofensiva contra els palestins. Aquesta ofensiva es va allargar fins al 24 de setembre de 1970. Segons la UNWRA, van resultar morts uns 10.000 palestins i no menys de 15.000 van quedar ferits. La cimera àrab, convocada al Caire, i dominada pels països moderats que desaprovaven l’acció jordana, va posar fi a la massacre. Aquesta acció de l’Exèrcit jordà és anomenada pels palestins com el setembre negre. El rei Hussein va imposar la sortida dels guerrillers de les ciutats i el seu estacionament al llarg del Jordà, el desarmament complet dels centres urbans i va reconèixer com a únic representant legal dels palestins a Iàsser Arafat. Això va significar la fi de les guerrilles palestines a Jordània, el nou emplaçament els deixava indefensos davant dels comandos jueus. Una gran part dels palestins residents a Jordània, sobretot els grups armats, van anar emigrant cap al Líban.

 

De Jordània al Líban. La Guerra del Yom Kippur (1973)

L’arribada dels refugiats palestins al Líban va generar una situació molt tensa. El Líban va esdevenir un santuari per als grups palestins més violents, que a partir de 1971 van reprendre les accions de càstig cap a Israel, a la vegada que es van especialitzar en el terrorisme internacional. La seva reaparició mundial va tenir com a marc els Jocs Olímpics de Munich el 1972. En aquella acció vuit guerrillers palestins van segrestar onze atletes i entrenadors jueus. El desenllaç d’aquella acció va ser dramàtic, el terroristes van assassinar els segrestats abans de caure abatuts per la policia alemanya. La resposta israeliana no es va fer esperar. Només tres dies després l’aviació israeliana va atacar un camp de refugiats al Líban en el qual van morir 65 persones. Aquesta va ser la primera intervenció d'Israel al sud del Líban. En aquells moments, el Líban estava governat per Bashir Gemayel, membre de la Falange Libanesa. El Govern d'Israel va establir negociacions amb la Falange Libanesa per tal que el Govern de Beirut portés a terme una operació semblant a la que va tenir lloc a Jordània (setembre negre). Aquesta operació havia de ser finançada amb diners i armes jueves. El 1973 es van donar forts enfrontaments armats entre els palestins i les forces de seguretat libaneses. A més, durant el 1973, l'aviació israeliana va dur a terme vuit accions militars aèries al sud del Líban.
La tensió va tornar a disparar-se i inevitablement la nova escalada només va trigar sis anys després de l'últim alto el foc. Aquest cop el conflicte va estar protagonitzat per Egipte (ara amb Anuar el Sadat al capdavant) al Sinaí i per Síria als alts del Golan.

La Guerra del Yom Kippur (1973)

El dia 6 d'octubre de 1973, mentre els jueus celebraven el dia del Yom Kippur (dia del perdó), una de les principals festes del calendari jueu, l’Exèrcit egipci va llençar un atac per sorpresa al nord del canal de Suez, va trencar la línia de Bar-Lav i es va internar al Sinaí. Al mateix temps, l’Exèrcit sirià va desencadenar una altra ofensiva als alts del Golan que va trencar les defenses israelianes i va arribar a amenaçar la regió de Galilea. Aquesta nova escalada va agafar Israel per sorpresa i, en un primer moment, la seva situació va arribar a ser molt compromesa. La quarta guerra araboisraeliana va ser la més costosa per a Tel-Avid, tant en vides humanes com en recursos, i l'única que no va poder decantar al seu favor amb facilitat.

Després de tres dies, Israel va aconseguir estabilitzar l'ofensiva després de bombardejar el sud del Líban, Damasc i Egipte. Però la progressiva incorporació al conflicte de nous actors àrabs va fer que Israel visqués la situació més crítica des de la seva creació, arribant fins i tot a pensar en la dissuasió nuclear. Efectivament, primer els avions iraquians (9 d'octubre) i després les tropes jordanes (13 d'octubre) van prendre part al conflicte. Va ser el dia 15 d'octubre quan Israel va prendre la iniciativa. Al sud, va creuar el canal de Suez i va arribar a amenaçar el Caire (cosa que no havia fet mai), i al nord, després d'un dels enfrontaments de carros de combat més importants des de la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit sirià es va replegar i Israel va tornar a ocupar els alts del Golan.
Aquest nou conflicte va ser diferent als anteriors. En primer lloc, va provocar la intervenció de les dues grans superpotències. La Unió Soviètica va establir un pont aeri per donar suport als països àrabs i els EUA van fer el mateix amb Israel. En segon lloc, pels molts interrogants que ha deixat per a la història, com per exemple, el perquè de la falta de prevenció d'Israel, o la falta de diligència dels seus serveis secrets, que van ser incapaços de detectar una operació militar d'aquell abast (sobretot quan algunes informacions asseguren que Bréjnev la coneixia quinze dies abans), etc. Una altra circumstància que va fer diferent el conflicte del Yom Kippur va ser la guerra del petroli que es va portar paral·lelament al si de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). La pujada del preu del petroli va perjudicar profundament les economies del Japó i dels països de la UE (principals competidors dels EUA), i va provocar que Aràbia Saudita passés a controlar l’OPEP, desbancant així del lideratge Líbia i Algèria (règims clarament panarabistes i prosoviètics), i donant així el triomf al panislamisme moderat. Així donc, els dos grans beneficiats per les circumstàncies van ser l'Aràbia Saudita, i els EUA, que van reforçar el seu paper a la regió i a tot el món.

Tot i això, una vegada més la victòria militar va ser per a Israel, però la derrota àrab no va ser humiliant com la de 1967 (de fet, Israel va conservar les posicions que havia aconseguit a la guerra de 1967). Hi ha autors que afirmen que la contraofensiva israeliana es va moderar de forma conscient per tal de no tornar a infringir una derrota humiliant als països àrabs (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). A més, Egipte va aconseguir estabilitzar les seves línies a l'est del Canal, el que més tard l'ajudaria a negociar la pau amb un pla d'igualtat amb Israel.
Per als palestins, aquesta guerra va suposar una nova desil·lusió. La solució final del conflicte encara els continuava allunyant del retorn a la seva terra. Tot i així, el moviment nacionalista palestí i la seva guerra contra Israel continuava pràcticament igual. No podien operar des de Jordània, i des de Síria era molt difícil, per la qual cosa de nou el Líban es va transformar en el centre de les seves accions contra l'Estat d'Israel.

1974: l'any de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina

El 1974 va ser un bon any per a l'OAP i el seu líder Iàsser Arafat. El 14 d'octubre de 1974, l'OAP va ser reconeguda per l'Assemblea General de les Nacions Unides com a representant legítim dels interessos del poble palestí, mitjançant la Resolució 3210 (A/RES/3210 (XXIX) de14 d’octubre de 1974 El 13 de novembre Iàsser Arafat es va dirigir en un discurs de quaranta minuts a l'Assemblea General de les Nacions Unides, on va reclamar el dret a viure en la seva terra i a exercir-hi una sobirania independent. Arafat va acabar el seu discurs amb aquesta frase: "Avui he portat una branca d'olivera i un fusell de combatent per la llibertat. No permetin que la branca caigui de la meva mà. Repeteixo, no permetin que la branca caigui de la meva mà...." (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16).
Durant un temps, els palestins van veure recompensada la seva lluita. L'ONU va tornar a reconèixer el seu dret al retorn a les seves llars, al mateix temps que l'OAP va rebre l'estatus d'observador permanent a l'organització. La UNESCO va suspendre totes les seves ajudes a Israel i la Comissió de Drets Humans va condemnar Israel per les activitats de terrorisme d'estat. Condemna que va quedar recollida en la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides - A/RES/3240 (XXIX) (A-C), de novembre de 1974 Aquesta Resolució feia les denúncies següents:

· L’annexió de parts dels territoris ocupats com a resultat d’un conflicte.
· L’establiment d’assentaments israelians i la transferència de població aliena a aquests assentaments.
· La destrucció i demolició de cases, viles i pobles àrabs.
· La confiscació i expropiació de propietats àrabs en els territoris ocupats, i l’adquisició d’aquestes per les autoritats israelianes.
· L’evacuació, deportació, expulsió i desplaçament de població àrab als territoris ocupats, i l’impediment del seu retorn.
· Arrestos massius, detencions administratives (fins a sis mesos sense haver de demostrar cap càrrec) i maltractaments a la població àrab dels territoris ocupats.
· El robatori de propietats culturals i arqueològiques.
· La interferència en la llibertat de culte o religió i la seva pràctica, així com els costums i els drets de les famílies.
· L’explotació il·legal tant dels recursos com dels habitants dels territoris ocupats.

Després de la Guerra del Yom Kippur, i dels esdeveniments que va viure l’OAP, Israel va fixar els seus interessos en fer fora del Líban els palestins. El Govern de Tel-Avid va continuar les seves converses amb el Govern libanès, dominat per la Falange Libanesa de Bashir Gemayel. Al Líban estava succeint el mateix que a Jordània. Els palestins, nombrosos i ben armats, començaven a dominar el carrer, les comunicacions i les zones estratègiques del nord del Líban, passant per sobre, en moltes ocasions, de les autoritats libaneses. Molt aviat es van tancar les negociacions i va ser qüestió de temps que passés el mateix que havia succeït a Jordània.

 

La guerra del Líban i els acords de Camp David (1975-1982)

El 1975, després d’un dels nombrosos bombardejos israelians a posicions palestines al sud del Líban, les forces de seguretat libaneses van desencadenar una ofensiva des del nord cap al sud. La guerra del Líban va ser desastrosa tant per al Líban com per als palestins. Aquesta guerra va desintegrar el Líban com a país, va desaparèixer l’Exèrcit, va destrossar l’economia i va resultar ocupat per forces sirianes que van arribar com a forces de pacificació. Per als palestins, aquesta guerra va ser més perjudicial que el que va succeir a Jordània. No només va costar moltes vides, sinó que, a més, va dividir l’OAP. Els enfrontaments entre les fraccions de l’OAP fidels a Iàsser Arafat, i les fraccions més radicals (el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina FPAP, FPDLP) van ser molt forts.

Entre tant, a la resta de la regió els esdeveniments es succeïen en una direcció molt diferent. A partir de 1975, Egipte va trencar totalment amb l’URSS, i va engegar un procés d’acostament als EUA i a Israel. El 1977, el president egipci Anuar el Sadat va fer una visita a Jerusalem i va pronunciar un discurs a la Knesset. És en aquells moments quan la diplomàcia dels EUA va donar el cop definitiu per reafirmar la seva influència a la regió. El mes de setembre de 1978, els EUA, Israel i Egipte van signar els acords de Camp David, i el 26 de març de 1979, Israel i Egipte signen un Tractat de Pau a Washington, que posava fi a un estat de guerra que havia durat trenta anys. A partir d’aquests moments, Egipte es va convertir en un dels principals garants de la seguretat d’Israel, i ambdós van anar normalitzant les seves relacions. El 1980, van establir relacions diplomàtiques, i entre 1980 i 1982 Israel es va retirar de la península del Sinaí.

 

OAP: del Líban a Tunis

En contraposició a tot aquest procés,la situació al Líban amoïnava molt el Govern israelià. La guerra al Líban s’estava decantant a favor dels palestins, que a poc a poc, a mesura que controlaven més territori al Líban, van reanudar les seves accions contra l’Estat d’Israel. Israel va mantenir una posició de duresa contra els règims àrabs (excepte Egipte) i l’OAP. El desembre de 1981, la Knesset va votar l’annexió del Golan a Síria, i el 6 de juny d’aquell mateix any, l’Exèrcit israelià va iniciar la invasió del Líban. L’objectiu d’Israel en aquesta invasió era allunyar la direcció de l’OAP del territoris ocupats, i limitar la capacitat dels grups violents que actuaven des del Líban.
Ràpidament les tropes israelianes es van trobar a les portes de Beirut, on els palestins va oferir més resistència. Després de dos mesos de setge, l’OAP de Iàsser Arafat es va veure obligada (per tal de salvar la vida) a acceptar la mediació internacional i abandonar Beirut per anar a parar a Tunis. Aquesta sortida va ser possible gràcies a la mediació internacional, que el 21 d’agost va arribar a un acord pel qual Israel va permetre la sortida dels palestins armats, i es comprometia a deixar el Líban. La sortida de l’OAP es va produir a la tardor de 1983, però la sortida de les tropes d’Israel va ser molt lenta (tres anys) i no completa. Israel es va reservar la presència en una franja en la frontera del Líban, d’uns setanta quilòmetres de llarg i entre vuit i quinze quilòmetres de profunditat, que Israel va anomenar zona de seguretat. Sota l’ocupació israeliana, va ser anomenat president del Líban Bashir Gemayel, cap de la Falange Libanesa. Gemayal va resultar mort en un atemptat terrorista el 13 de setembre de 1982.

Tot i el seu allunyament dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, l’OAP va continuar patint les represàlies d’Israel. El 1985, avions israelians van bombardejar la seu central de l’OAP a Tunis. Aquesta acció d’Israel es va produir com a represàlia per l’assassinat de tres turistes jueus a l’illa de Xipre. L’abast geogràfic de les represàlies dóa una idea de com l’ombra d’Israel era cada cop més allargada. El 1985, els conflictes als camps de refugiats palestins al Líban es van reproduir. Aquest cop els palestins es van haver d’enfrontar amb l’organització Amal, d’orientació txiïta finançada i controlada per Síria.

 

1986: Canvi d’orientació a l’OAP. La Intifada

L’allunyament dels territoris ocupats (Tunis), els diferents contratemps soferts pel moviment palestí (a Jordània i al Líban) i la divisió traumàtica de l’organització, va fer que Iàsser Arafat canviés d’estratagema. Aquest canvi va consistir sobretot a donar major protagonisme a la població i als dirigents dels territoris ocupats a Cisjordània, Gaza i Jerusalem.
Així, el 1986, en el transcurs de la VIII Conferència dels Països No Alineats, celebrada a Harare (Zimbabwe), Iàsser Arafat va anunciar que l’OAP acceptava la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 22 de novembre de 1967. L’acceptació d’aquesta Resolució implicava que l’OAP reconeixia el dret a existir de l’Estat d’Israel i exigia (amb més legitimitat encara) la retirada d’Israel de tots els territoris ocupats.

És a partir d’aquest moment quan entra en acció la població dels territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i Jerusalem (amb 750.000, 700.000 i 125.000 palestins, respectivament). El desembre de 1987, aquesta població es va aixecar en contra de l’Exèrcit israelià. Els nens i joves palestins es van enfrontar amb pedres a un dels millors exèrcits del món, havia començat la Intifada. Ràpidament es va constituir una Direcció Unificada de la Intifada, òrgan encarregat de la direcció de la insurrecció. Aquestes patètiques imatges van donar la volta al món i van contribuir a ressuscitar l’OAP. Al mateix temps, al final de 1987, neix als territoris ocupats el Moviment de Resistència Islàmica ,Hamàs. Els seus fundadors ven ser el xeics Ahmad Yassin i Abdulaziz Rantissi. Hamàs es va definir com un moviment nacionalista i va participar a la Intifada, però sense acceptar la direcció unificada controlada per l'OAP. El 1989 va ser il·legalitzada, fet que va provocar un distanciament definitiu d'Arafat i de la seva línia moderada.

El 15 de novembre 1988, després que Jordània renunciés a qualsevol reivindicació sobre Cisjordània, el Consell Nacional Palestí va proclamar l’Estat Independent de Palestina (del qual Iàsser Arafat seria anomenat president el 1989), va desestimar la lluita terrorista com a instrument d’acció política, va reafirmar l’acceptació de les resolucions 181 (Pla de partició de 1947) i 242 de les Nacions Unides i va assegurar que el traçat de les fronteres de l’Estat Palestí només sortirien d’una negociació amb Israel.

Va ser la Intifada la que va salvar l’OAP i tot el moviment palestí. Israel, governat en aquells moments pel conservador del Likud, Isaac Shamir, va veure com els governs dels EUA i d’Europa es distanciaven de la seva posició (repressió als territoris ocupats i l’augment de la construcció de nous assentaments jueus). Aquesta situació va ser generada en part per la pressió que va exercir la difusió per part de la premsa mundial de la situació als territoris ocupats. L’abril de 1989, el Consell Nacional Palestí va escollir Iàsser Arafat com el primer president de l’Estat de Palestina.

 

La caiguda del mur de Berlín i la Guerra del Golf

El 1989 es va produir la caiguda del mur de Berlín i la posterior desintegració de la Unió Soviètica. Aquest esdeveniment va afectar l’estructura geopolítica mundial i va tenir importants repercussions pel que fa al conflicte araboisraelià. La desaparició de l’URSS i la caiguda del bloc de l’Est va provocar una nova onada d’immigrants provinents del bloc de l’Est. Es calcula que en cinc anys, 1990-1995, van arribar a Israel prop de mig milió de ciutadans soviètics d’origen jueu. Molts d’aquests van ser allotjats en nous assentaments al territori ocupat de Cisjordània (amb la prèvia expropiació als seus propietaris palestins), agreujant encara més el problema dels assentaments jueus als territoris ocupats. El 1994 hi havia 169 assentaments als territoris ocupats: 143 a Cisjordània, 11 a Gaza i 15 als alts del Golan. D’altra banda, mentre l’antiga URSS vivia mirant al seu interior, els EUA van aprofitar per agafar la iniciativa a la regió (i a tot el món).

Un altre fet va ser determinant per al futur de la regió. El dia 2 d’agost de 1990 les tropes iraquianes van envair Kuwait. Mentre que aquesta invasió va provocar el rebuig de la majoria dels països del món, inclosos molts països àrabs, i la condemna de les Nacions Unides, Iàsser Arafat va donar suport a l’acció de Sadam Hussain. És possible que la posició d’Arafat respongués més a un estat de desesperació que a una decisió política meditada. Sembla que Arafat, veient que l’Estat d’Israel no oferia cap signe clar en la direcció d’anar a una solució negociada del problema, va veure (ingènuament) en l’Iraq una potència militar capaç de vèncer militarment Israel (Las Guerras Palestinas, David Solar. Cuadernos del Mundo Actual. Historia 16). Hem de pensar que el control de Kuwait hagués donat a Iraq el control del mercat mundial de petroli (només l’Iraq ja és un dels majors productors mundials de petroli), i uns recursos financers molt importants. Però Arafat no va calcular bé la seva posició, sobretot si tenim en compte que l’acció de l’Iraq va suposar una de les violacions més greus que es poden donar del dret internacional. Les Nacions Unides no van trigar a reaccionar, autoritzant l’ús de la força per tal d’obligar Iraq a abandonar el territori de Kuwait. Potser el desenllaç de la Guerra del Golf, l’actuació de l’Exèrcit aliat (encapçalat pels EUA), que va anar molt més enllà de l’objectiu que les Nacions Unides havien autoritzat (vegeu, Consell de Seguretat de les Nacions Unides, Resolució 678, de 29 de novembre de 1990, Resolució 660, de 2 d'agost de 1990), té molts punts negres, discutibles i sancionables. Però l’acció de Sadam Hussain va ser, sens dubte, una violació flagrant del Dret Internacional.

Després de la Guerra del Golf, Arafat i l’OAP van perdre credibilitat davant aquells que havien condemnat la invasió de Kuwait. Israel, pel contrari, va sortir-ne reforçat per haver resistit l’atac directe d’Iraq sobre el seu territori sense respondre. L’entrada d’Israel en aquest conflicte podria haver portat a una situació molt greu i de conseqüències imprevisibles. Va ser la neutralitat israeliana la que va permetre que el conflicte quedés localitzat a Kuwait i a l’Iraq.

El recolzament dels països àrabs en el si de la comunitat internacional en l’afer d’Iraq el 1990, va donar-los legitimitat i força a l’hora d’exigir a Israel el compliment de les resolucions 242 (S/RES/242(1967), del 22 d'octubre. i 338 (S/RES/ 338) de les Nacions Unides. A les pressions dels països àrabs, es va afegir la voluntat dels EUA, ara autoproclamat garant de la pau i la seguretat mundial, coincidint amb l'inici de la decadència soviètica. Va ser la redefinició de l'estructura política i militar de la regió, la circumstància que va permetre l'obertura d'un procés de pau a l'Orient Pròxim el 1991. Aquesta redefinició de les estructures es va donada per l'aliança entre els països àrabs moderats (i algun que no ho era, com Síria) i els països occidentals (encapçalats pels EUA), i la no intervenció directa d'Israel en el conflicte del Golf. La voluntat i els objectius dels EUA en aquest procés eren diversos. En primer lloc, arribar a un acord que garantís l'existència de l'Estat d'Israel i el progressiu reconeixement d'aquest per part dels països àrabs moderats. En segon lloc, concretar els límits de la futura autonomia palestina, i afavorir el lideratge de Iàsser Arafat i les faccions moderades de l'OAP. I en tercer lloc, intentar posar fi al conflicte del Líban i integrar Síria en el procés de pau (Antoni Segura, El món àrab actual, Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1997). Tot aquest procés es va obrir el 30 d'octubre de 1991, a la Conferència de Pau al voltant del Pròxim Orient, celebrada a Madrid (Espanya).

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.