Documento sin título


Sistema Polític

Colòmbia


Història política de Colòmbia.

 

Introducció

La vida política colombiana està íntimament lligada als partits polítics, en concret, als partits polítics tradicionals: el Partit Liberal i el Partit Conservador. Ambdós partits polítics definiran el que es podria considerar com una ruptura social, i durant el segle XIX i principi del XX dividiran la població colombiana entre elits i masses, proletaris i burgesos, camperols i habitants de la ciutat, etc. Seran aquests dos partits els que monopolitzaran el Govern colombià durant el segle XIX amb concepcions divergents de l’Estat i del paper de l’Església. El Partit Liberal representava tendències reformistes i federalista mentre que el Partit Conservador apostava per un estat fort i centralista i per l’Església com a institució fonamental a la societat i política colombianes. Partint de les diferències irreconciliables entre els partits polítics i la lluita pel poder a Colòmbia es van viure sis guerres civils reconegudes (1815, 1860, 1876-77, 1885, 1890-1902), una guerra civil no declarada (1948-1957, període conegut com La violència). Actualment, el país viu una altra guerra civil, que començà el 1980, i en la qual s’integren diferents aspectes i actors. Tot i això, es considera que Colòmbia és un dels països sud-americans amb una tradició democràtica més sòlida i llarga, en contraposició amb altres països de la regió, Colòmbia només ha viscut una dictadura militar al segle XX, entre els anys 1953 i 1957 dirigida pel general Rojas Pinilla.


Així doncs, els partits Liberal i Conservador han polaritzat la vida política del país sent la violència, plasmada en lluites internes, una constant en l’enfrontament de tots dos partits durant el segle XIX i primera meitat del XX. Un enfrontament mitjançant el que es tractava d’imposar un determinat model estatal, aquest fenomen es traduirà en una llarga sèrie de constitucions i reformes constitucionals.


La primera constitució colombiana, on es perfila institucionalment el país, és la Constitució de l’Estat lliure i independent de Socorro, signada el 15 d’agost de 1810. Aquesta Constitució es caracteritzava per ser d’inspiració liberal, sent el sistema federal la forma de Govern triada. El text fonamental de Cundinamarca (1811), producte de la Junta Suprema de Santa Fe, reconeixia, a la vegada, com a forma de Govern la monarquia constitucional sempre que el monarca residís en el territori nacional, admetia la divisió de poders i regulava les eleccions. Però la seva aplicació no va ser de caràcter nacional. Durant la proclamació de la seva independència les províncies de Cartagena, Antioquia, Neiva, Pamplona i Tunja, van tenir les seves constitucions.


Però no va ser fins al 1819, amb la batalla definitiva per la independència, que Colòmbia s’articularà com un estat. D’aquesta manera, el 17 de desembre de 1918, el Congrés d’Angostura va aprovar la Llei fonamental de la República de Colòmbia. En aquest context, la Colòmbia independent s’articulava en tres grans departaments: Cundinamarca, Veneçuela i Quito. L’1 de gener de 1821, el Congrés de Cúcuta va promulgar la Constitució, en la qual s’establia una república centralista amb divisió de poders. El 27 d’agost de 1828 s’implanta la dictadura de Bolívar. Dos anys després, quan era un fet la ruptura de la Gran Colòmbia, es promulga una altra Constitució, similar a la de 1821, que va establir un Congrés bicameral d’elecció popular i un executiu fort amb un mandat de vuit anys.


Entre 1830 i 1849 els conservadors estan al poder i es comencen a profunditzar les diferències entre els dos partits definits respecte a les formes d’organització de l’Estat: el federalisme (en el cas dels liberals) o el centralisme (en el cas dels conservadors).


El 1833, es promulga una nova Constitució que establia un estat federal amb més autonomia de les províncies i separació de poders, amb un legislatiu bicameral i un executiu elegit popularment i sense dret a la reelecció immediata.


1843 va ser l'any en el que es va promulgar una nova constitució que va crear un estat centralitzat. Com les constitucions de 1821 i 1830, va ser una carta de tipus conservador. Amb l’ascens del Partit Liberal al poder el 1849 es va promulgar una nova constitució el 1853 que va establir la llibertat de culte i la separació entre Església i Estat, així com el dret de reunió i el sufragi universal limitat per l’edat. S’establia l’elecció popular del president i el vicepresident de la República, els magistrats de la Cort Suprema de Justícia, el procurador general de la nació, els senadors i representants de la República, i els governadors departamentals. Aquest últim aspecte va suposar el trencament del centralisme estatal.


La Constitució de 1853 va permetre un marcat federalisme que va donar com a resultat la creació de diversos estats, entre ells es trobaven Panamà (1855) o Antioquia (1856). La creació de nous estats es realitza dins d'un marc polític caracteritzat per la centralització. D’aquest procés es va derivar la Confederació Granadina (1858) en què es reconeixien vuit estats confederats que delegaven competències en el poder central. Després d’una guerra civil, el general Mosquera, en aquest període (1861-1864) d’idees liberals, va posar les bases per a la promulgació de la Constitució dels Estats Units de Colòmbia de 1863 (o Constitució de Río Negro). En aquesta constitució s’afirmava el caràcter federal de la nació, amb el reconeixement autonòmic dels estats, l’executiu (elegit pels estats que establien sistemes electorals propis) tornava a ser dèbil respecte al legislatiu. Aquesta Constitució era de caire liberal, tendència que en el text es feia patent en l’apartat de drets i deures dels ciutadans i de caire anticlerical.


El període denominat com la Regeneració es caracteritzà per la infuncionalitat de l’Estat federal i pel caos, i és d’aquest període que sorgeix la Constitució de 1886 vigent fins al 1991. Si el període regeneracionista es va encetar com a període liberal (de 1882 a 1884) va acabar sent rebutjat per la classe dirigent, contribuint a la marginació del liberalisme i portant a l’esclat de la guerra dels Mil Dies (1889-1903), com a conseqüència d’aquesta crisi institucional els Estats Units van aconseguir la independència de Panamà.


A la Constitució de 1886 redactada per un liberal, Rafael Núñez, i un conservador, Miguel Antonio Caro, es poden observar quatre trets fonamentals: l’establiment de la unitat nacional, la preponderància de l’Església catòlica, les llibertats individuals pràctiques i ben definides que no seran reals fins ben entrat el segle XX, l’enfortiment de l’autoritat mitjançant el restabliment del centralisme administratiu, reafirmant les idees centralistes de les constitucions de 1821 i 1847. Aquesta Constitució ha sigut objecte de diverses reformes degut, per una banda, al dinamisme de la política colombiana, així com per les àmplies majories oficialistes. La Constitució de 1886 estableix que es podrà efectuar la reforma mitjançant un acte legislatiu, discutit i aprovat pel Congrés en sessions ordinàries, a més hauria de ser publicat pel Govern pel seu examen definitiu en la següent legislatura ordinària, on es debatria novament, i s’aprovaria amb la majoria absoluta dels integrants de cada cambra. La Constitució colombiana també va poder-se reformar mitjançant el referèndum, com va ser el cas de 1957.


Entre 1888 i 1932 es van realitzar diferents reformes que en general tendien a reforçar els poders de l’executiu. El 1936 la reforma constitucional es va orientar a fer de l’estat colombià un estat intervencionista. L’Estat seria l’encarregat de portar a terme la racionalització de la producció, distribució i consum de la riquesa.


La reforma de 1946-47, que es va fer en un clima de violència política generalitzada, va reforçar l’executiu respecte al legislatiu, en el qual els grups parlamentaris van formar les comissions constitucionals permanents.


La reforma de 1957 va estar encaminada a la reconciliació i pacificació de l’alterada vida política colombiana. Aquesta reforma es va fer mitjançant referèndum i es va reafirmar el caràcter legal del pacte polític, conegut com a Front Nacional. En plena vigència del Front Nacional es va procedir a reformar novament la Constitució el 1968, buscant cert reordenament de l’Estat en l’àmbit administratiu, augmentant el poder de control de la branca legislativa sobre l’executiva mitjançant, entre altres instruments, la Comissió Especial Permanent del Congrés, que no va funcionar per dificultats inherents a la seva formació. També s’indica que es va integrar al poder executiu un element fortament discrecional per declarar l’estat d’emergència econòmica.


A Colòmbia tots els aspectes clau de la coalició que va donar origen al Front Nacional per facilitar una transició passaren a formar part de la Constitució en virtut d’un plebiscit de 1957 (a excepció de l’alternança en la presidència, que fou resultat d’una reforma constitucional de 1959). La incorporació de grups guerrillers en el procés polític del país i les pressions dels que demanaven reformes foren impulsos molt importants que culminaren amb una assemblea constituent i una nova Constitució el 1991, que serà d’inspiració liberal.

 

La violència


Des de 1810 fins al final del segle XIX es succeeixen diferents constitucions amb diferents projectes d’organització estatal que confronten liberals i conservadors. Després d’un llarg període de Govern conservador (1884-1930), els liberals van aconseguir el poder gràcies a les divisions internes del Partit Conservador, va ser precisament la divisió d’opinions respecte a la trajectòria governamental liberal (1934-1946 i especialment l’etapa 1934-1938 en què es van desenvolupar conquestes importants per part de treballadors rurals i urbans). A Colòmbia, el Partit Liberal d’ Alfonso López (1934-1938) va promoure una sèrie de reformes constitucionals que responien, d’una banda, a la creixent crisi del país i, de l’altra, a limitats fins partidistes. Aquestes reformes van limitar la influència de l’Església, van ampliar l’electorat en les zones urbanes on el partit era fort i també van augmentar la base de suport del partit dins el moviment obrer. Els conservadors no van protestar activament davant la promulgació del sufragi universal pels barons per part del Congrés dominat pel liberals, ja que tenien l’esperança que la mesura els ajudaria més que als liberals a mobilitzar els votants del país, que continuava essent predominantment rural, amb l’ajut del clergat local.


Tot i això, la irrupció de noves forces socials i noves ideologies durant els decennis de 1930 i 1940 en un context de continus temors de que un únic partit fos hegemònic en un sistema marcadament presidencialista va accelerar la polarització. Es va desenvolupar un procés de violència esperonat tant pels liberals (que s’allunyaven del poder després d’exercir-lo durant 12 anys consecutius) com per les esferes oficials que van perseguir els liberals en determinats departaments. Però va ser l’assassinat del liberal Jorge Eliecer Gaitán el fet que va fer esclatar la guerra civil més cruel de Colòmbia en la que van morir més de 300.000 persones i en la que s’enfrontaven a mort conservadors i liberals; aquesta guerra civil es coneix pel nom de la violència, i va comportar la ruptura del règim (1949) i finalment el Govern dels militars (1953-1957) dirigit pel general Rojas Pinilla amb el suport d’amplis sectors polítics i econòmics del país. Després d’un període de transició dirigit per una Junta Militar entre els anys 1957 i 1958 es va implantar el que es va anomenar com a Front Nacional.


Així doncs, el 1930 Colòmbia va superar la prova clau de la competència política per primer cop: el traspàs pacífic de poder d’un partit polític (Partit Conservador) a un altre (Partit Liberal), encara que el resultat fou una nova hegemonia d’un sol partit i el règim no va aconseguir sortir-se’n d’un altre traspàs de poder el 1946 que va acabar en guerra civil.


El Front Nacional


La transició d’un Govern de militars al final dels 50 a Colòmbia va ser molt semblant a la realitzada a Veneçuela. En ambdós casos,, els partits de l’oposició firmaren pactes polítics en els que es donaven seguretats recíproques de que no tractarien de governar de manera hegemònica. Així doncs, es va resoldre l’assumpte de la competència política, que era fonamental, si bé la solució acabaria causant problemes diferents als respectius règims. En ambdós casos, un partit predominant (el Partit Liberal a Colòmbia i Acció Democràtica a Veneçuela) va reprimir deliberadament la seva força potencial per facilitar la transició. També es va donar seguretat als actors econòmics i a l’Església de que es respectarien els seus interessos. En aquest sentit, ambdues transicions conservadores que ajudaren a garantir que els grups que dominaven l’economia no se sentissin amenaçats i, per tant, s’evitava que aquests grups recorreguessin als militars; tot i això, d’aquesta manera també es limitaren les possibilitats de posar en pràctica importants reformes socials o econòmiques.


A Colòmbia l’acord del Front Nacional, que un plebiscit es va consagrar constitucionalment el 1957, garantia de manera estricta que ni els liberals ni els conservadors serien exclosos del poder, al temps que tallava el pas a possibles nous partits polítics. Els líders dels partits van acordar que hi hauria paritat total als tres braços del Govern. El Congrés, les assemblees dels departament i els consistoris municipals serien automàticament la meitat liberal i la meitat conservador, i el mateix per a la judicatura; també els llocs del gabinet, els càrrecs de governador i els d’alcalde es dividiren a parts iguals entre els dos partits. A més, per l’aprovació de la majoria de les lleis es requeriria una majoria de dos terços. Finalment, degut a que els conservadors no van aconseguir posar-se d’acord per escollir un candidat amb vistes a les eleccions de 1958 i degut a que la presidència era un lloc important, es van acordar alternances en la presidència de 1958 a 1974 (amb la qual cosa els conservadors en van tenir assegurada l’última).


L’acord es va posar en pràctica mitjançant negociacions per part de les elits i la seva finalitat era desmobilitzar els seguidors sectaris dels partits i posar fi a la violència rural. L’immobilisme provocat per les restrictives regles del Front Nacional i la por a les protestes populars foren la causa que la majoria dels governs del Front Nacional imposessin l’estat de setge. No es van arribar a fer reformes redistributives importants ni es van reforçar les organitzacions del sector popular. D’aquesta manera, la naturalesa de la democràcia del país va estar restringida durant tot el període.


El període del Front Nacional va presentar les característiques d’un sistema de partit únic i d’un sistema pluripartidista, així com d’un sistema bipartidista. En existir el requisit que els presidents fossin d’un partit designat en cadascuna de les eleccions que es van celebrar entre 1958 i 1970 era necessari que els dos partits es posessin d’acord. Així, aquest candidat oficial del Front Nacional encapçalava un Govern de dos partits que semblava ser d’un sol partit. Tot i això, dins de cada partit van sorgir faccions que s’oposaven al Front Nacional. Degut a que fins al 1968 l’aprovació de la major part de les llei va necessitar d’una majoria de dos terços, l’existència d’aquestes faccions diverses obligava el president a negociar amb el que semblava un corrupte sistema multipartidista. Amb tot, durant la totalitat d’aquest període i fins i tot fins al final dels anys 70 i als 80, moment en què ja s’havien anul·lat quasi tots els requisits reglamentaris del Govern de coalició del Front Nacional, els dos partits tradicionals van seguir obtenint percentatges notablement constants del total de vots en les eleccions.


No obstant això, com a conseqüència d’una profunda transformació socioeconòmica (fruit de la urbanització, el creixement demogràfic i l’increment de l’alfabetització) que es vivia en aquell període, així com del propi acord del Front Nacional, la identificació sectària de la població del país amb els dos partit polítics va disminuir de manera significativa. La importància fonamental dels partits per la vida política del país va disminuir al temps que seguien exercint un monopoli quasi virtual en el terreny electoral. Van aparèixer formes no electorals d’oposició o es van reforçar les que ja existien: confederacions obreres independents dels dos partits, moviments de protesta cívica i moviments guerrillers. No obstant això, el Govern de coalició va conservar el seu atractiu, per raons diverses, a ulls dels líders dels partits regionals (accés al patronatge), dels principals grups econòmics (accés a la formulació de la política que hauria de seguir-se) i dels actors internacionals (aïllament de la presa de decisions).


El Front Nacional va acabar amb la situació de violència que va provocar el seu naixement, però va fallar en l’intent de controlar l’activitat de la guerrilla rural.


El Front Nacional al que es va arribar per consens dels dos partits polítics tradicionals es va conformar després de la firma dels pactes de Sitges i Benidorm; a més de fer front al populisme rojista (Rojas Pinilla) que feia perillar les seves clienteles clàssiques, els partits Conservador i Liberal van voler assegurar la seva alternança exclusiva en el poder cada quatre anys, en governs bicolors de responsabilitats compartides, excloents i sense oposició. La successió presidencial durant aquest període va estar a càrrec d’Alberto Lleras, liberal (1958-1962), Guillermo León, conservador (1962-1966), Carlos Lleras, liberal (1966-1970) i Misael Pastrana, conservador (1970-19974).


Del Front Nacional es pot dir que després d’haver prestat un servei a la pacificació, va estendre la seva influència més enllà d’allò pressupostat i va crear en la mentalitat ciutadana la impressió que vivia bloquejada políticament. No es va emprendre una estratègia política de diferenciació entre els partits Liberal i Conservador que es van centrar en la realització de pràctiques clientelistes que perduren. El Front Nacional va propiciar d’una manera més que evident la imatge de l’Estat com un pou de recursos, d’aquesta manera la pertinença a qualsevol dels dos partits especialment durant aquest període, però també posteriorment es dóna per l’aspiració a una parcel·la de poder o a favors derivats de l’estratègia clientelista. A Colòmbia l’opció del Front Nacional va significar renunciar a les alternances (que caracteritzen els sistemes democràtics). L’esquema govern/oposició que es practica en les democràcies occidentals va resultar malmès, ja que en implantar el president Virgilio Barco l’esquema govern/oposició amb un gabinet monocolor, les enquestes van demostrar que un gran nombre de colombians consideraven molt arriscat que no participessin en el Govern les dues formacions polítiques majoritàries.


L’elecció de l’últim president del Front Nacional, el conservador Misael Pastrana Borrero, el 1970, va demostrar que el poble desitjava el canvi i d’aquí el suport massiu rebut pel general Gustavo Rojas Pinilla, com a candidat de l’Aliança Nacional Popular (ANAPO), que passava de ser una simple unió de liberals i conservadors dissidents per convertir-se en un partit polític el 1971.


El 1974, el sistema constitucional del Front Nacional es va desmuntar en relació amb la composició del Congrés i amb alternança en l’executiu, però va prevaldre en la seva forma d'organitzar la vida política, gràcies a l’article 120 de la Constitució reformada. A més el Front Nacional va deixar com a darrera herència al nou règim l’existència gairebé permanent de l’estat de setge (que tant va permetre actuacions per reprimir la guerrilla com per reprimir els moviments d’oposició i expressions de descontentament popular), que va tractar de reduir-se amb la nova Constitució de 1991. El primer president després del Front Nacional va ser el liberal Alfonso López Michelsen (1974-1978), el seu Govern es va caracteritzar per la profunda divisió del seu partit.

 

Desprès del Front Nacional


L’etapa posterior al període del Front Nacional ha estat caracteritzada per la violència política que es viu al país, i que en certs àmbits es considera com a estructural, juntament amb un procés de deslegitimació del sistema polític afavorit per les pràctiques clientelistes dels partits tradicionals, així com per la corrupció i la inclusió dels narcotraficants en les cambres de representació i en la política del país.


Després del Front Nacional el Govern colombià ha continuat en mans dels partits tradicionals que han ocupat la presidència de la república entre els anys 1970-1982 i 1986-1998, només els governs de Betancour (1982-1986) i de l’actual president Andrés Pastrana han estat en mans dels conservadors.


Eleccions presidencials colombianes 1970-1998
1970-1974 Misael Pastrana Partit Liberal
1974-1978 A. López Partit Liberal
1978-1982 J.C. Turbay Partit Liberal
1982-1986 Belisario Betancour Conservador
1986-1990 Virgilio Barco Liberal
1990-1994 César Gaviria Liberal
1994-1998 Ernesto Samper Liberal
1998- Andrés Pastrana Conservador


Si el Front Nacional va institucionalitzar el bipartidisme i l’exclusionisme polític, juntament amb altres pràctiques com el clientelisme i la corrupció, la promulgació de la nova Constitució de 1991 que deixava enrere les premisses del Front Nacional i donava pas a una teòrica participació de moviments polítics i cívics no va implicar canvis radicals en els governs posteriors que van continuar gravitant entorn els partits tradicionals o les seves faccions, tot i que es van incorporar a la vida política nombrosos moviments i partits regionalistes. Tampoc es va impedir tornar a la dinàmica clientelar anterior.


La incorporació de noves formacions polítiques a la vida colombiana s’observa en les candidatures presentades a les eleccions per a la Cambra de Representants i per al Senat, en concret a la Cambra de Representants (161 escons) es van presentar 4.542 polítics de 107 partits o moviments inscrits en 692 llistes electorals. Per al Senat (102 escons) es van presentar 3.190 polítics de 78 partits o moviments inscrits en 318 llistes. A més de la multiplicació de candidatures, s’observa el fraccionament dels diversos partits, en el cas del Partit Liberal al Senat 152 de les llistes presentades corresponien a aquest corrent. Aquest fenomen d’atomització també afecta el Partit Conservador. El fraccionament dels partits liberals i la manca de credibilitat que arrosseguen ha donat lloc a Colòmbia al sorgiment de moviments independents dirigits per personalitats. Així, dins l’espectre polític colombià es poden diferenciar tres blocs: liberals, conservadors i independents.


Tot i que el retorn al bipartidisme semblava un fet a la primera volta de les eleccions presidencials de 1998, els resultats evidenciaven l’aparició (no se sap si momentània o no) d’una nova força política representada per Naomí Sanín.


 

 Vots

%

Horacio Serpa

3.634.823

34,59

Andrés Pastrana

3.607.945

34,34

Noemí Sanín

2.824.735

26.88

Font: Registraduria Nacional de Colombia


Tot i que a les presidencials del 98 el triomf va ser, finalment, pels conservadors representats per Andrés Pastrana, la distribució del poder al legislatiu confirma el domini dels liberals en les eleccions de març de 1998.


   Cambra de Representants Senat
 

 %

161

%

102

Partit Liberal *

54

98

5,9

58

Partit Conservador *

27

52

24,5

28

Nova Força Democràtica Aliança Democràtica M-19 Unió Patriòtica Altres partits i independents

 19

11

19.4

16

Indígenes **      

2

Font: IPU


* La categoria de Partit Liberal com de Partit Conservador s’inclouen les diferents faccions que en formen part.


** La Constitució del 91, en el seu article 171, explicita l’existència de dos senadors més elegits en circumscripcions especials per comunitats indígenes.



Tot i la divisió entre liberals, conservadors i independents tant al Senat com a la Cambra de Representants s’observa la inexistència de disciplina de partit, de manera que hi ha liberals amb tendències conservadores, conservadors amb tendències liberals, independents amb tendències liberals o conservadores, liberals o conservadors amb tendències independents, etc.


Les eleccions legislatives van suposar un èxit per a persones relacionades amb mitjans de comunicació i amb el món de la faràndula, així com per moviments de tendències religioses que van aconseguir mantenir els cinc escons que ocupaven. Així aquestes eleccions van ser un fracàs per a aquelles persones relacionades amb el ‘Procés 8000’ resultat de les investigacions sobre el presumpte finançament per part dels narcotraficants de la campanya electoral del president Samper. Les eleccions parlamentàries no van realitzar-se en condicions de normalitat en molts llocs del país, a causa de les amenaces de la guerrilla i dels paramilitars, així com per l’existència de frau electoral (es van detenir 2.819 persones en relació amb aquesta qüestió).


Les eleccions presidencials i les eleccions legislatives presenten diferents trets respecte a les eleccions de les corporacions locals, municipals i departamentals del 26 d’octubre de 1997, que es van caracteritzar per la introducció d’un sisè Tarjetón (papereta) a favor de la pau (denominada com Mandat Ciutadà per la Pau, la Vida i la Llibertat). Les eleccions d’octubre de 1997 van tenir una taxa de participació altíssima, de deu milions i mig de persones aptes per votar van votar deu milions, va ser un vot de rebuig a la violència i de confirmació de la voluntat de la població de viure en pau. Aquesta participació va ser puntual i a les eleccions presidencials i legislatives del 98 es van registrar nivells d’abstenció relativament baixos. L’augment de la participació sobre anys anteriors pot ser la causa dels mecanismes instaurats per afavorir el vot (reducció del servei militar, avantatges en conceptes diversos com ingrés en la universitat, o sol·licitar una beca). A les eleccions municipals els liberals van conservar les seves posicions polítiques, van obtenir el 43,8 % de les alcaldies més un 15,6 % d'alcaldies en coalició. Per la seva part, els conservadors van continuar el seu retrocés encara que es mantenien com a primer grup minoritari del país. Els partits i moviments d'esquerra van ser objectiu d'amenaces tant de presentar llistes com de presentar candidats. Per exemple, el Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT), antiga guerrilla desmobilitzada no va inscriure candidats a Sucre en ser assassinats els seus aspirants i en el centre de Bolívar van sofrir atemptats. Dins d'aquests partits i moviments d'esquerra que es van presentar a les municipals s'assenyala el triomf dels candidats del Moviment Esperança, Pau i Llibertat (l'antic EPL).

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.