Documento sin título

El drama Algerià

L’1 de novembre passat es celebrava a Algèria el 50è aniversari de l’inici de la Guerra d’Independència. Una guerra que es prolongaria durant més de 7 anys i que finalitzaria amb un balanç de pràcticament 1.000.000 de morts i amb un país completament destrossat que devia començar a organitzar-se.

Optant per un model socialista, s’iniciaria la reconstrucció del país amb l’aprovació per referèndum d’una Constitució, i escollint Ahmed Ben Bella com a President de la República per sufragi universal el 1963.

Era el procés de reconstrucció d’un Estat que, tot i ser fràgil, estava basat en principis democràtics, i que feia créixer la participació popular. Però al mateix temps, també augmentava el malestar a la cúpula d’un exèrcit que no acceptava subordinar-se a les institucions polítiques i que acusava al govern de practicar un “socialisme poc científic”.

D’aquesta forma, el 19 de juliol del 1965, el General Houari Boumedienne posaria final a aquesta etapa donant un cop d'estat i edificant un Estat comandat i al servei d’una elit militar que consolidaria l’opció socialista de partit únic, amb caràcter presidencialista i amb evidents carències constitucionals. A més, es donaria una aproximació a l’URSS i s’adoptaria un model d’industrialització similar al soviètic, amb una especialització en els hidrocarburs que suposaria l’esfondrament de l’agricultura.

Amb la mort de Boumedienne el 1978 i l’ascens al poder de Chadli Benjedid, es donaran una sèrie de canvis en la política del país. Aquest es va veure obligat a emprendre una perestroika a l’algeriana per a lluitar contra una profunda crisi social, política, econòmica i cultural que es va produir a la dècada dels 80.

Així, durant els primers anys del seu mandat, portarà a terme una liberalització econòmica i política destinada a millorar la situació, i es donarà certa relaxació en el control sobre les corrents islàmiques.

Aprofitant aquest contexte, els islamistes van poder concentrar-se en el seu projecte de reconquerir la fe religiosa i convertir-la en un element autònom de l’Estat mitjançant la creació de centenars de noves mesquites al marge de les estatals, i incrementant l’activitat religiosa a les universitats (islamització des d’avall).

És així com els islamistes van aparèixer com a l’únic moviment polític amb capacitat de mobilització, dedicant-se a canalitzar la protesta del carrer i a reivindicar l’obertura democràtica, mentre el govern s’erosionava sense poder trobar una solució a la crisi.

El febrer del 1989 s’adoptaria, després d’un referèndum, una nova constitució que obriria les portes al pluripartidisme, donant pas a la creació del Front Islàmic de Salvació (FIS) el 10 de març i a la seva legalització el 14 de setembre.

Des de el seu naixement, el FIS es va situar com a primera força política i social del país. A més, es proclamà legítim hereu de la revolució algeriana, i s’apropià del llenguatge unitari i hegemònic del moviment d’alliberament que va suposar el Front d’Alliberament Nacional (FLN) a la Guerra d’Independència.

El 12 de juny del 1990 es celebrarien les primeres eleccions amb un marc mínim de llibertats democràtiques, que donarien una victòria contundent al FIS en fer-se amb més de la meitat dels ajuntaments del país, amb les alcaldies de la majoria de les ciutats mitjanes i aconseguint bons resultats a les capitals importants.

Aquest vot massiu era el fruit de recollir les frustracions socials i del desig de justícia després del fracàs del model socialista i de les reformes de Benjedid.

Ara, la nova estratègia passaria per acorralar el govern exigint la celebració d’eleccions legislatives i l’avançament de les presidencials, convençuts que d’aquesta manera la seva victòria els suposaria un major poder de decisió.

La primera volta de les eleccions legislatives es donarà el 26 de desembre del 1991, i el FIS tornarà a obtenir un èxit aclaparador en fer-se amb 188 escons dels 430 possibles, seguit pel Front de Forces Socialistes (FFS) de tradició berber amb 25 i el FLN amb 16.

La celebració de la segona volta, que es devia efectuar el gener del 1992, donaria molt probablement les 2/3 parts del Parlament al FIS, fet que el permetria modificar la Constitució del 1989, establir legalment una República Islàmica i, el més preocupant per a l’exèrcit, canviar l’estructura social i econòmica de la que es beneficiaven des del 1965.

D’aquesta manera, el 12 de gener del 1992, l’exèrcit apostaria pel cop d’estat i conclouria l’experiència democràtica a Algèria, entrant així dins d’una dinàmica infernal de repressió i d’atemptats terroristes.

Mentre que l’exèrcit formarà “grups d’autodefensa rural”, distribuint armes per tot el país i militaritzant la societat, els grups armats islamistes intensificaran la violència que cada cop serà més indiscriminada. Entre aquests tenim els Grups Islàmics Armats (GIA), Moviment Islàmic Armat (MIA), i l’Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS), la branca militar del FIS.

És així com, des del cop d’estat del 1992, Algèria pateix una guerra civil encoberta, una guerra civil sense nom que no ha estat reconeguda com a tal i que ha causat més de 150.000 morts. La resposta de la diplomàcia internacional serà el silenci, legitimant així una situació de violacions de drets humans, abusos, i pràctica de guerra bruta de quasevol dels poders enfrontats. ¿A què es deu aquesta despreocupació internacional? La resposta la trobem en la trascendència d’Algèria per a la UE i per als EEUU.
Per a la UE, la importància radica bàsicament en dues causes: la dependència energètica respecte del gas natural i l’espectre de l’emigració massiva a Europa. En quant a la primera, destacar que el 70% del gas natural consumit a Espanya prové d’Algèria, percentatge que arriva al 100% en el cas de Portugal i al 55% a Itàlia. A la resta de la UE, la dependència del gas algerià és menor degut al gaseoducte que prové de Sibèria i al gas dels Països Baixos, però tot i això tendeix a augmentar cada any.
La segona causa és un tema clau per a la política de la UE que veu com un règim militar fort i repressiu a Algèria controlaria l’emigració, a més de reprimir els moviments islamistes que es podrien propagar per la zona.
D’altra banda, EEUU sempre ha tingut contractes petrolers amb Algèria i, a arrel dels atemptats del 11-S, el règim algerià és un exemple de lluita contra el terrorisme, proliferant els acords de venta d’armament entre els dos països.

Un intent de posar fi al conflicte es donaria el gener del 1995 amb l’anomenat Contractede Roma, un document signat per la pràctica totalitat de l’oposició democràtica algeriana amb el FIS inclòs. L’objectiu era establir un diàleg com a pas previ a una etapa de “transició cap a la democràcia”. Malgrat aquest intent, l’exèrcit no va acceptar el diàleg amb els islamistes i contraatacaria políticament convocant eleccons presidencials que guanyaria Liamine Zeroual el novembre del mateix any.
¿Què buscava el règim amb aquestes eleccions? Primer, fer oblidar les del 1991, obtenint més legitimitat política de cara a l’opinió pública internacional i poder parlar de “normalització”, paraula clau lligada a més crèdits i inversions estrangeres. Segon, la recomposició del paisatge polític nacional, recoltzant-se en unes forces polítiques escollides com a adversaris dòcils.
Ja en 1999, el règim algerià decidirà canviar de president i l’escollit serà Abdelaziz Bouteflika que, a l’abril del mateix any, proposaria la Llei de Concòrdia Civil. Aquesta va ser aprovada en referèndum popular i pretenia la reinserció civil en la societat dels membres dels grups armats.
En un principi, els dirigents del FIS van acceptar la proposta, però 6 mesos després, i degut a que les promeses del govern no es faran realitat, el seu suport incondicional es transformarà en un rebuig total.
La Concòrdia Civil terminaria fracassant degut a la seva dimensió més jurídica que política, i per no identificar ni responsabilitats dins del drama algerià, ni fórmules per a la pau.

Actualment, i tot i la dissolució de l’EIS el gener del 2000, el conflicte es perpetua amb un exèrcit que no accepta cap diàleg amb els islamistes, i amb uns grups terroristes que han fet de les seves pràctiques una forma de vida i que cada dia amplien les seves files reclutant joves sense futur a les grans ciutats del país. Un conflicte polièdric en el que la situació es troba enquistada, sense un projecte polític clar ni per part del règim militar ni per part de l’oposició islamista, i on es fa cada dia més difícil trobar solucions que donin resposta als diferents problemes.




Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.