Documento sin título

 

La Dona a Algèria

En la redacció d'aquest text han participat les estudiants i voluntàries de l’Observatori Solidaritat
Blanca de Gispert, Consuelo Conde i Carolina Zamarra durant el 1999


Orígens del conflicte. Síntesi dels darrers anys de la història d'Algèria

La situació actual de guera civil ja té els seus orígens en la colonització francesa, que realitzà una total ocupació i assimilació del país, tractà d'eliminar la cultura algeriana, convertí el francès en llengua oficial i eliminà l'islam dels programes escolars, sense tenir en compte que la religió estava arrelada amb molta força a la societat algeriana i constituïa una forma de vida centenària.

Ja aleshores, la lluita revolucionària contra la colonització fou interpretada per uns en termes marxistes i per d'altres en termes de Gihad (guerra santa).

Aconseguida la independència el 1962 s'instaurà un règim socialista dictatorial. Tot i que l'islam es proclamà religió oficial i es construïren més de 10.000 mesquites, resultà insuficient per a una majoria de població molt tradicional a qui, a més, hagués agradat d'introduir algunes normes de la Xara (llei islàmica). A més, això s'interpretà com una forma d'oposició a tot allò occidental que relacionaven amb la colonització. Precisament aquesta interpretació serà una de les raons que explicarà el posterior ressorgiment de l'islamisme a Algèria.

Però els qui formaven part del poder i controlaven l'exèrcit i la política pertanyien a una minoria molt occidentalitzada que vivia a la capital o a les ciutats més importants. Aquí rau l'origen de les principals diferències entre el desenvolupament de l'islamisme entre la ciutat i les zones més rurals d'Algèria.

En una entrevista, la periodista Salima Guezali (La Vanguardia, 8-3-1998) explica que després de la independència s'escolaritzà la població, s'aconseguí la plena ocupació i s'oficialitzà l'àrab davant del francès, però quedà l'ambigüitat sobre el paper de la religió i la confrontació d'idees; com una ferida mal tancada.

El descontentament es canalitzà al llarg dels anys 70 a través de determinats grups o partits polítics de caire islàmic. D’aquesta moviment heterogeni va sorgir el Front Islàmic de Salvació (FIS), un partit polític de tendència islamista moderada. Aquest guanyà les primeres eleccions democràtiques: les municipals el 1990 i les legislatives el 1992. La seva intenció d'implantar la Xara causà terror a les ciutats i, sobretot, entre les dones que treballaven.

Els resultats de les eleccions legislatives de 1991 foren anul·lats i es va impedir la realització de la segona volta de les legislatives que havien de ser en gener de 1992 . Aquestes accions van rebre el suport dels països europeus (que protegeixen els interessos relacionats amb els recursos energètics) i van tenir com a conseqüència immediata que el poder polític i econòmic restés en les mans de l'exèrcit algerià.

Després del cop d'estat, el FIS fou il·legalitzat i els seus principals dirigents empresonats, i l'activitat a les mesquites fou restringida. La resposta fou la radicalització de l'oposició islamista i l'aparició del terrorisme islàmic, dirigit primer contra els estrangers i les dones treballadores i, després, ja de forma massiva amb matances a barris i pobles sencers. La població viu una situació d'incertesa permanent i de violència creixent des d'aleshores.

La religió no és l'únic problema del descontentament, però sí l'excusa del poder per canalitzar-lo. La nova situació política no ha fet res més que agreujar la situació de crisi econòmica que vivia el país, les privatitzacions massives han creat molt d'atur i descontentament per la sanitat i l'ensenyament privatitzats.

Salima Ghezali creu que «els demòcrates van oblidar el pes de l'islamisme en la societat i van voler separar la religió de l'Estat sense debat previ, des d'una posició d'orgull tecnocràtic i els extremistes islàmics van recollir fàcilment aquest error».

 

Recorregut històric per l’estatut jurídic de la dona a Algèria


Resum realitzat per l’Observatori Solidaritat de l’article Nadia Aïlt Zai (http://nodo50.ix.apc.org/mujeresred/argelia-derecho.htm) titulat L'estatut de la dona a Algèria: de la inexistència al reconeixement

A la societat algeriana, la dona és un dels principals pilars de la identitat musulmana, però jugant el rol d'un ésser ocult, discret i sotmès a l'estructura antiga i patriarcal de la família tradicional musulmana. Quin pot ser, per tant, l'estatut jurídic de la dona en una família estructurada d'aquesta manera?

 

L’època de la colonització


Abans de la independència, per a la majoria de la població algeriana musulmana s'aplicava la llei religiosa musulmana en forma malakita (el malakisme és una de les escoles jurídiques de l'islam sunnita), a excepció d'algunes regions on predominava la tradició ibadita, que rebaixava encara més la condició d'inferioritat de la dona. D'altra banda, qualsevol algerià tenia la possibilitat d'optar pel Codi civil francès.

Per tal d'equilibrar l'estatut entre les dones algerianes, el poder francès de l'època publicà un decret el 1931 que reconeixia el dret de la dona a divorciar-se del marit per maltractaments i prohibia al marit, en cas de repudiació, exigir a la dona repudiada o als seus pares el pagament d'una indemnització de qualsevol naturalesa a excepció del reemborsament del dot. La innovació d'aquest decret era el reconeixement de la vídua en la successió del seu marit, a la filla en la successió del seu pare i a la mare el dret d'usdefruit.

El 1959 s'establiren ja una sèrie de reformes —no aplicables als matrimonis de ritus ibadita— referides a l'edat mínima dels futurs cònjuges (15 anys per a la dona i 18 anys per a l'home), al consentiment formulat pels esposos, a la forma pública del matrimoni davant del representant de l'estat civil i a la dissolució judicial del matrimoni. El dot no era ja considerat com una condició de fons i de validesa del matrimoni. El mèrit d'aquesta ordenança, que reglamentà el matrimoni i el divorci, era el d'haver introduït un procediment que permetria a la dona expressar el seu consentiment públic sense la presència o autorització del tutor i haver introduït la dissolució judicial del matrimoni a la petició d'algun dels esposos per causes peremptòries (adulteri d'un dels esposos, maltractaments, injúries greus); la demanda dels dos esposos en cas de consentiment mutu i quan el jutge és requerit per un o altre dels esposos de la voluntat unilateral del marit de dissoldre el matrimoni. Aquesta petició de posar fi unilateralment al seu llaç conjugal a través de la petició al jutge atenuava els excessos de la repudiació incontrolada pronunciada amb raó o sense per l'home, al qual li era suficient amb pronunciar tres vegades la fórmula coneguda (tres vegades: «et divorcio») perquè la dona es trobés sense estatut.


Independència i estatut jurídic de les dones


El 1962 una nova llei fixà l'edat mínima per al matrimoni en 16 anys per a la dona i 18 anys acomplerts per a l'home. I el 1963 s'exigia l'establiment d'un acte de matrimoni inscrit al registre civil per a l'establiment d'un llaç conjugal.

El 1966 els costums cabiles i el dret ibadita deixaren d'aplicar-se.

El 1963 i el 1973 hi hagué dues temptatives de redacció de projecte del Codi de família. Aquests avantprojectes de codi reintroduïen la tutela matrimonial; és a dir, el consentiment i l'autorització del matrimoni donada pel tutor. Es deixava als esposos la possibilitat que al contracte matrimonial s'establissin clàusules de compromís del marit a no prendre una segona esposa o a permetre que l'esposa pogués exercir una professió, clàusules l'incompliment de les quals implicava el divorci. La poligàmia restringida estava subordinada a l'autorització del jutge per prendre una segona esposa i es prohibia el matrimoni d'una musulmana amb un no-musulmà.

L'esposa devia al seu marit la deferència deguda al cap de família, l'obediència i l'execució dels seus deures conjugals conforme a la conveniències.

El divorci judicial podria ser obtingut a demanda de l'espòs d'exercir el seu dret de repudiació. Aquest avantprojecte que reintroduïa la discriminació en relació amb la igualtat de les capacitats, els drets o les obligacions de la dona havia aconseguit gràcies als textos tan mínims descrits, però, mantenir la consideració donada a la dona en tant que ésser humà capaç d'assumir el seu destí.

Davant del buit jurídic momentani existent, els jutges aplicaren el dret jurisprudencial emparats en l'article primer del Codi civil algerià del 1975: «en absència d'una disposició legal, el jutge es pronuncia segons els principis del dret musulmà i en el seu defecte segons el costum».

Fins al 1984, any de la promulgació del Codi de família, la dona no tenia necessitat d'un tutor ni de consentiment ni de la seva autorització, ni de la presència per contraure matrimoni davant del representant de l'estat civil. I de fet, el Codi de la salut pública de 1976 ja preveia assumir l'atenció de la mare soltera i de l’infant abandonat. El 1985, la nova llei de «protecció i promoció de la salut» suprimí la protecció de les mares solteres i marcà que les «modalitats d'assistència en relació amb la prevenció eficaç de l'abandonament dels infants serien fixats per la via reglamentària».

Davant de tot això, és evident que el pla jurídic en relació amb l'estatut de la dona ha patit una regressió i que la participació de les dones en la guerra d'alliberació no ha implicat realment l'alliberació de les dones, reprenent el pensament d'Harbi que escriu que «el discurs mantingut per la revolució sobre l'estatut de les dones (1956) no era més que una disfressa i un refugi en el somni per fer oblidar la realitat».

 

El Codi de família


Jalida Messaoudi, en el seu article «El Código de familia en Argelia. Una decisión política», explica que després d'aconseguir la independència les dones, que també participaren en la lluita, foren relegades, fins al punt que el 1984 l'Assemblea Popular Nacional (APN) adoptà un Codi de família que legitima la inferioritat de la dona algeriana (http://www.unhchr.ch/tbs/doc.nsf/
MasterFrameView/ 8acad3020852eca7802568000049a8f0?Opendocument
). Aquest Codi està en contradicció amb la nova Constitució del 1989, que parla d'igualtat entre homes i dones i determina la majoria d'edat en 18 anys, mentre que el Codi de família deixa la dona com una menor sota la tutela del pare o del marit (menys a efectes penals, per a la pena de mort no hi ha distinció de sexe).

El Codi de família es fonamenta en l'ordre religiós, no fa cap referència al dret de la dona al treball i a l'educació, i l'única funció que aquesta té assignada a la societat és la reproductora i la de vetllar pel benestar del seu marit.

En matèria laboral, la dona, per poder treballar, ha d'incloure una clàusula al contracte de matrimoni, si no el marit pot oposar-s'hi i fer constar abandonament del domicili conjugal. Tot i fer-ho constar en el contracte de matrimoni, el marit pot canviar d'opinió. A més, un pare o germà poden treure la dona de l'escola, institut o universitat per impedir-li a la llarga que treballi.

La dona sempre ha de negociar els seus drets amb el seu tutor (primer amb el seu pare, germà o familiar proper i després amb el seu marit).

En matèria conjugal, per dissoldre el matrimoni la dona necessita el consentiment del seu tutor, en canvi l'home no necessita ningú. En cas que li sigui concedit el divorci sense el consentiment del marit no tindrà dret a la custòdia dels fills, només a l’habitatge en cas que no tingui família que la pugui acollir. I és que els jutges no poden decidir mai en contra dels interessos del marit.

Pel que fa als fills, si es queden amb la dona, aquesta només disposa del dret de custòdia, però no del de tutela, que sempre és del pare. Per tant, tot allò relacionat amb l'educació, la salut, etc. dels fills ha de ser supervisat i signat pel pare.

Si la dona es torna a casar perd la custòdia dels fills, mentre que l'home pot casar-se tantes vegades com vulgui, que no li serà retirada. L'interès dels infants mai no es té en compte.

Fatima Oussedik en un article sobre les campanyes de planificació familiar explica que aquestes han estat portades a terme de manera clandestina fins al 1984. Hi ha un rebuig de la planificació familiar associat a l'antiimperialisme i a la resistència a la colonització francesa tenint més fills. Només hi tenen accés les dones casades que tenen el llibre de família. Mentre el país disposava de recursos econòmics, no hi havia cap problema, però ara la situació ha canviat.

Tot i que la poligàmia no es dóna amb freqüència a la societat algeriana, el fet que aquesta sigui legal valora la dona com un objecte intercanviable i la situa en el terreny competitiu, la qual cosa genera desconfiança entre les dones i pot impedir que lluitin conjuntament.

En definitiva, el Codi de família ignora totalment la Constitució i els tractats internacionals ratificats pel Govern algerià (Algèria és membre de l'Organització Internacional del Treball - OIT - i ratifica el pacte internacional que fa referència als drets econòmics, polítics i culturals dels pobles). Malgrat tot, però, el Govern algerià dirigit per Liamin Zeroual va iniciar la revisió d'aquest Codi i el 1997 presentà un avantprojecte de llei relatiu a l'esmena de la llei referent al Codi de família. Això, probablement, indica que el Govern comença a adonar-se de les grans contradiccions i injustícies que amaga el Codi, tot i que els canvis que introdueixen aquestes esmenes sembla que no deixen de ser insuficients, tal com ja reclamen certes associacions feministes algerianes, procedents sobretot dels sectors més radicals i laics.

Ens trobem, doncs, davant d'un estat que d'una banda ha acceptat la importació de la tecnologia i l'adopció d'una legislació en matèria laboral, organització política, etc. modernes, però pel que fa a la qüestió de la dona s'inclina pels valors tradicionals arabomusulmans. Per què això? Per què es preocupen els països de mantenir la dona en submissió? Si l'islam condemna l'esclavitud, i de fet aquesta és rebutjada per la major part dels països islàmics, per què encara es manté sobre les dones?

 

Condició social de la dona algeriana: les contradiccions de la seva situació


Segons Gema Martín Muñoz la vida social als països islàmics gira al voltant de l'honor i la vida familiar, això cal preservar-ho per sobre de tot i l'encarregada de fer-ho ha de ser la dona, per tant el seu comportament ha de ser exemplar. Els homes són els encarregats que això es compleixi, ells tenen el principi d'autoritat. La dona es converteix en un objecte prohibit per als altres, la seva tasca serà fer de mare i d'esposa exemplar.

La societat musulmana dóna molta importància a la continuïtat del llinatge, per aquest motiu i per garantir la seva paternitat l'home exerceix un rígid control sobre la sexualitat femenina. El manteniment de la virginitat fins al matrimoni garanteix l'honor familiar, per tant les nenes sempre són considerades un perill potencial que pot embrutar l'honor de la família, ja que les dones són les destinades a sortir de la família per integrar-se a una altra. El llinatge familiar sempre serà jutjat a través de les dones. Com que d'elles depèn el futur cal sotmetre-les a una llei social per tal de controlar-les.

Segons D. Chikhaoui, «la concepció del matrimoni és tal que casar-se significa: tenir una mà d'obra barata, una panxa per transportar i fer infants, i un orifici que es pot penetrar per satisfer-se».

Hi ha una separació entre sexualitat i afectivitat. La passivitat femenina en les relacions sexuals és una qualitat esperada; les dones no han de mostrar ni desig ni esperança. Les dones només són reconegudes socialment a través de la maternitat, sobretot si són mares de fills mascles; tenir filles només representa una maternitat incompleta. El naixement d'una nena, doncs, resulta un esdeveniment trist, ja que aquesta, quan sigui gran, deixarà la seva família per tal d'anar a enriquir-ne a una altra.

Segons C. Lacoste Dujardin, els nens són molt més mimats per les mares, les nenes són sotmeses a un estricte ensinistrament del rol que hauran d'interpretar, són corregides més que els seus germans i cal ensenyar-les a ser dòcils i resignades.

De ben petites ja fan les feines de la casa i tenen cura dels germans petits.

L'escolarització femenina és molt escassa en el medi rural, on l'analfabetisme pot arribar a ser del 90 %. El reconeixement màxim per a la dona és arribar a l'estatus de «sogra», estar al capdavant d'una família amb fills, joves i néts, on se li adjudica el paper d'administradora de la llar. D'altra banda, una dona sola representa un perill constant; una dona sense home es considera una pervertida.

Les dones, conscients d'aquesta situació, cerquen espais de llibertat en les seves festes i cultes religiosos. Així, per exemple, en les festes matrimonials, on els espais de celebració són separats en funció del sexe, als balls de les dones s'expressa una denúncia simbòlica del domini masculí i de les seves debilitats, i es canten lloances i es realitzen reverències fictícies als homes de la festa en to irònic.

Les dones són les principals transmissores de la tradició, però el desenvolupament de la societat urbana, la influència dels fluxos migratoris i dels mitjans de comunicació, i l'accés a l'educació fa que vagin trobant nous espais on hi tenen cabuda models de vida alternatius.

Segons manifesta Souad Khodja, al seu article «Algèria, la resistència al canvi», no es pot construir un estat modern basat en una societat tradicional que dicta les pautes sobre cada comunitat. Cal primer educar els joves perquè siguin capaços de crear un estat modern basat en la individualitat. Ara ens trobem amb una societat que té un tipus de família tradicional i patriarcal, i unes institucions polítiques modernes, les quals són molt difícils de combinar, ja que l'individu rep la seva educació fonamental durant els seus primers anys a la família.

Quan ha estat necessari, els polítics han transgredit les lleis de la tradició. L'exemple paradigmàtic n'és la participació de les dones a la Guerra de la Independència d'Algèria (1954), on participaren com a metgesses, infermeres, secretàries i ocuparen dos terceres parts de l'acció armada, donant suport a les ciutats als familiars dels detinguts, de la guerrilla i dels morts, tenint cura de l'allotjament i les provisions dels soldats, etc. També la seva presència fou majoritària en les manifestacions populars de l'11 de desembre del 1960, manifestacions que impulsaren el Moviment d'Alliberació Nacional.

 

La dona i la religió islàmica


Els costums islàmics que fan referència a la dona es fonamenten en l'Alcorà. El text alcorànic suposà una protecció per a la dona davant de les antigues tradicions patriarcals de l'època preislàmica, que només considerava la dona com a procreadora de fills sotmesa a la tutela masculina.

L'Alcorà, per exemple, prohibeix matar les filles al moment de néixer, limita la poligàmia i el repudi, reconeix el dret de la dona a la propietat i a l'educació, i exigeix el consentiment de la dona per al matrimoni. Aquestes disposicions estan recollides en sures (revelacions de Déu a Mahoma), que corresponen a la primera època de Mahoma, quan encara no tenia gaires seguidors. Mahoma després hagué de fugir de Medina i les noves sures recullen idees patriarcals antigues. Com que no hi havia interès per canviar l'estructura social existent es resolgué fer prevaler les sures posteriors sobre les primeres. Els sectors musulmans conservadors segueixen defensant aquesta interpretació, però els reformistes reclamen la validesa de les primeres sures, més favorables a la dona.

Els versicles de l'Alcorà no justifiquen ni expliquen la situació actual de la dona algeriana; res imposa la regressió existent que rebaixa la dona a la categoria de serventa.

L'islam, amb un pensament modern que fa que reconegui tots els profetes, ha oblidat el seu rostre humà pel que fa a la dona algeriana, que és assassinada pel fet d'exercir la seva professió o treure's el vel.

Però ens trobem davant d'una societat que té por de tot allò que signifiqui canvi i vol guanyar terreny als principis d'igualtat, llibertat i laïcitat que han de regir tota societat democràtica.

 

L'acció de les dones


La mobilització de les dones algerianes ja ve de lluny; és una lluita que s'inicia al començament d'aquest segle quan pressionaren els musulmans electes a interpel·lar el Govern francès sobre la necessitat de reformes a favor de les dones musulmanes (aleshores només tenien dret a vot les dones franceses). Aquestes reivindicacions no prosperaren, tot i que posteriorment foren recuperades pels partits polítics al llarg dels anys 40.

El 1947 es creà la primera associació de dones, l'Associació de Dones Musulmanes d'Algèria (AFMA). Estava constituïda per dones de ciutat amb formació. Allí camuflaven la seva acció oficial (impartir educació sanitària, tenir cura de les persones necessitades, etc.) amb campanyes polítiques clandestines. La premsa se'n féu ressò i els dedicà articles sobre l'educació de les dones, la qüestió del vel i la seva lluita política. Aleshores a Algèria encara només tenien dret a vot les dones franceses.

Moltes escriptores també defensaven des de les seves novel·les els drets de les dones: Djamila Débèche (Leila, una dona algeriana, Aziza); Assia Djébbar (Las cándidas alondras).

La lluita política de les dones cessà bruscament el 1962, aconseguida la independència i amb la presa del poder del Front d'Alliberament Nacional (FLN)(partit únic fins al 1989), que complí poques de les promeses fetes a les dones pel que fa a la seva emancipació.

Les dones no tornaren a pronunciar-se fins al 1981 amb l'elaboració del projecte del nou Codi de família. Les dones presentaren una petició amb milers de signatures denunciant aquest Codi i apel·lant la Constitució. De primer fou retirat, però al cap de pocs dies fou adoptat clandestinament amb algunes esmenes menors.

Carmelo Pérez Beltrán en un article sobre les associacions feministes algerianes féu un estudi sobre aquest moviment a partir del 1989, any en què es començà a estructurar. El 1989 es rellançà la lluita perquè l'adopció d'una nova Constitució obria les portes a un pluripartidisme. Aleshores començaren a crear-se diferents associacions. Aquestes no es formaren de manera espontània; ja feia anys que diferents col·lectius es mobilitzaven davant les diverses temptatives del govern per implantar un Codi de família.

El 1980, dones de la Unió General de Treballadors i universitàries es reuniren en comissions de treball per estudiar el tema. Aquell mateix any, reunides en Assemblea General, exigiren la publicació del text del projecte de codi per conèixer-ne el contingut i un debat plural on hi fossin presents una representació de dones de l'Assemblea. No obtingueren resposta, però a partir d'aquí decidiren constituir-se en col·lectiu i organitzaren unes Jornades d'Estudi i Reflexió sobre les Dones Algerianes.

El 1981 promogueren la publicació de la revista Issis, la lessive des mots amb l'objectiu de publicar treballs sobre la realitat sociocultural de les dones amb un esperit emancipador. La seva difusió fou limitada i desaparegué el 1984.

Durant aquell mateix 1981, les autoritats posaren en pràctica mesures per les quals es prohibia a les dones sortir del país. Per lluitar contra aquesta mesura apareix com a grup reivindicatiu el Col·lectiu de Dones de la Universitat. En una assemblea se signà una petició exigint la lliure circulació de tots els algerians i algerianes. Al mateix temps, tenien lloc diferents concentracions de dones en l'elaboració del Codi de família. Ens trobem amb dues tendències: les més moderades, que es conformen amb fer esmenes al Codi i les més radicals que refusen totalment el Codi de família. Aquestes diferències es mantenen fins a l'actualitat.

En les següents manifestacions foren objecte de la repressió policíaca. Fruit de les diferents concentracions sorgí un comitè d'acció. Des d'aleshores fins al 1984, any en què és adoptat definitivament el Codi de família, començà una etapa de repressió amb detencions per delictes d'opinió.

L'aprovació del Codi, tal com es temia, legalitzà la subordinació i la discriminació de les dones, però també suposà el naixement dels moviments feministes organitzats.

A partir del 1988, fruit d'aquesta repressió policíaca, sorgiren moltes associacions de caire feminista. Les dones que hi participaren són les que tenen més formació, moltes d'elles han passat per la universitat o treballen, dominen el francès i l'àrab ha quedat reduït a la seva vida privada. Aquest fenomen es concentra a les grans ciutats i això fa que les allunyi d'una majoria de població femenina que no ha tingut accés als mateixos coneixements.

 

Associacions de dones a Algèria


A Algèria ens trobem amb tres tipus d'associacions feministes:

Finalment, també hi ha una associació que cal enquadrar dins del moviment islamista algerià, però fins i tot dins d'aquesta tendència la dona reclama el seu protagonisme. De fet, els mateixos dirigents del FIS s'oposen que aquestes dones puguin parlar en públic. Elles reclamen una vestimenta, un comportament i una religiositat islàmica, però són contràries a la poligàmia, el repudi i defensen el dret al treball per a les dones.

Totes les associacions s'han vist amb la necessitat d'unir esforços; per això, representants de les diferents associacions participen conjuntament en reunions, debats i conferències. La I Trobada Nacional de Dones va tenir lloc a Algèria el 1989. Allà s'elaborà un programa general d'acció des del punt de vista laboral, educatiu, jurídic i polític.

 

Reivindicacions de les associacions feministes


Fins a l'actualitat, la lluita reivindicativa conjunta de les associacions feministes d'Algèria ha girat al voltant de tres eixos principals:

  1. Defensa de l'educació mixta i l'esport femení: a partir del desenvolupament del moviment islamista sorgeix una forta tendència oposada a la coeducació. Al mateix temps, s'acusa les mestres i professores dels defectes del sistema educatiu, per tal d'allunyar les dones dels llocs de treball qualificats. També es denuncien les pràctiques discriminatòries cap a les alumnes en les proves que s'exigeixen per passar de l'escola primària a la secundària, i la transformació de l'escola en un lloc de bombardeig ideològic que desvalora la imatge de la dona.
  2. Lluita contra els atemptats, agressions i amenaces efectuades contra les dones: moltes dones han estat amenaçades, colpejades, insultades, maltractades i assassinades. Aquesta violència, procedent del sector islamista més agressiu i intransigent és adreçada sobretot contra intel·lectuals i estudiantes universitàries. L'opinió de les dones algerianes sobre aquesta qüestió queda ben palesa en els diversos escrits que subscriuen les associacions feministes del país (com, per exemple, una contundent carta oberta a l'opinió internacional firmada per les organitzacions de dones demòcrates a Algèria).
  3. Lluita a favor de la modificació de la llei electoral que permet delegar el vot de la dona a membres de la seva família per evitar abusos de poder. En aquest camp d'acció, la lluita feminista va tenir èxit i l'octubre de 1991 el Consell Constitucional declarà aconstitucional aquesta pràctica. S'aconseguí el dret al vot individual, ja que fins aleshores l'home podia votar en nom de la dona. Així, si bé no pot escollir marit, almenys pot elegir els dirigents del país que governaran el seu marit.
Però quan les eleccions del desembre d'aquell mateix any van concedir la victòria al FIS, els adversaris van culpabilitzar les associacions feministes de la victòria dels islamistes, perquè segons ells la prohibició del vot delegat va comportar una elevada abstenció femenina. La veritat és que la participació de les dones va ser més elevada, però cal tenir en compte que encara no hi havia prou consciència política entre les dones del medi rural, moltes de les quals, a més, no disposaven de documentació per poder votar o bé són analfabetes i aquesta circumstància no estava recollida al sistema electoral. D'altra banda, els grups islamistes, que ja preveien aquesta situació, sí que es van preocupar de facilitar documentació a les dones afins a la seva ideologia.

El 8 de març de 1989 organitzaren una marxa a Algèria amb la participació de més de 10.000 dones que tenia com a principal reivindicació la supressió del Codi de família per anticonstitucional, ja que defensa la desigualtat entre sexes.

Actualment, un dels fets més preocupants és la regressió dels sectors amb més formació o nivell socioeconòmic, que haurien de fer de motor de canvi cap a formes tradicionals per por de ser considerats antinacionalistes o infidels.

Dissortadament, els algerians relacionen l'emancipació de la dona amb les formes de vida occidental, és a dir, amb els països que van sotmetre el país durant l'època colonial.


Situació actual


Una gran majoria de població ha abandonat el camp per anar a la ciutat per trobar feina a la indústria. L'escolarització ha fet que augmenti la demanda de treballs més qualificats i el desinterès pel treball al camp. Però això, a la vegada, ha fet que ara a les ciutats s'esdevingui una crisi d'allotjament i desocupació que és una de les principals causants de la situació de violència actual al país. El creixement de l'atur no ha fet res més que motivar el reclam de la retirada de la dona del món laboral.

A Algèria les dones tenen la sensació que la seva causa ha quedat relegada a un segon terme, sotmeses a la pressió dels grups integristes musulmans, que culpabilitzen les dones de tota la problemàtica que pateix actualment la societat algeriana, pel fet que aquesta no estigui reclosa dins de l'àmbit familiar. El Codi de família continua essent un tema de controvèrsia i el fet que ja se n'hagin presentat unes esmenes no fa més que evidenciar la seva situació obsoleta en una societat algeriana molt més modernitzada.

Precisament la qüestió de les esmenes al Codi ha generat una varietat d'opinions que s'emmarquen clarament en les diferents tendències dels sectors feministes. D'una banda, els sectors més moderats fan les esmenes, i les consideren un canvi del Codi suficient i prou ajustat a les necessitats de les dones algerianes. Entre aquestes associacions destaquen les dones dels grups Ennahda i Moviment Social per la Pau (MSP ) que s'han manifestat obertament sobre aquest tema (un exemple n'és una carta sobre el Codi i les seves esmenes que data del 23 de febrer de 1997 on expressen el seu total suport al Codi de família i les seves esmenes, problema que ni tan sols consideren digne d'ésser qüestionat, sota l'argument que «l'islam garanteix tots els drets de la dona»). D'altra banda, els sectors més radicals es manifesten obertament en desacord amb les esmenes, mesura que eludeix clarament les contradiccions del Codi i les propostes consensuades per diverses associacions feministes, presents als tallers organitzats l'abril de 1996. Així doncs, consideren que el Codi, tot i la seva revisió, continua essent un text que evidencia la inexistència d'uns drets civils bàsics per a la dona algeriana i així ho expressen en una carta dirigida a l'aleshores primer ministre Ouyahia i al president Zéroual ( "¿ El código de la infamia hasta cuándo?" ).

 

El projecte de llei sobre el nou codi de família

Malgrat que les dones també van participar en la lluita durant la Guerra d'Algèria (1954 – 1962 ), aquestes van ser relegades de la participació en el poder després de la consecució de la independència.
A més, el 1984 s'arribaria a l´extrem de legitimar la seva inferioritat amb el Codi de Família adoptat per l'Assemblea Nacional Popular i que segueix en vigor actualment.


No obstant això, després de 20 anys de denúncies , el govern algerià ha proposat el projecte de llei d'un nou codi de família més favorable per a la dona. D'entrada, el Codi de 1984 no serà suprimit, però sí que patirà una profunda transformació amb una orientació cap a la igualtat entre homes i dones com reflecteix la Constitució.


El nou text, promès per Bouteflika quan era candidat a la presidència el 1999, és el fruit d'una reflexió de molts mesos dirigida per un grup de treball sota la supervisió del Ministeri de Justícia. Entre els components es trobaven personalitats femenines i associacions properes als mitjans islamistes que han treballat amb una gran discreció.


Sobre el text solament es coneixen una sèrie d'aspectes que va facilitar en roda de premsa el Ministre de Justícia algerià, Tayeb Belaïz, ja que no s'ha fet públic encara per a, segons es comenta a Algèria, no “encendre les passions” dels islamistes.


El nou codi es presenta com a revolucionari en alguns punts i conservador en d´altres. Per exemple, en cas de divorci la dona deixarà de córrer el risc de ser llançada al carrer amb els seus fills i serà el marit qui hagi d´assegurar-li un allotjament “decent”. Per contra, no es parla gens sobre l'herència, aspecte sobre el qual les regles actuals afavoreixen a l'home. (L'herència de l'home és el doble a la de la dona). A més, el matrimoni d'una musulmana amb un no-musulmà seguirà prohibit, mentre que un musulmà pot casar-se amb una dona “kitabia”. (Dona de la religió del llibre, és a dir, cristiana o jueva).


La polèmica es centra principalment en dos articles:

El primer concerneix a la poligamia, poc corrent a la pràctica. Aquesta no serà formalment abolida, però dependrà de l'autorització del jutge que deurà assegurar-se que les esposes consenteixen voluntàriament i que el marit pot oferir a aquestes igualtat i condicions materials necessàries per a la vida conjugal.


El segon és molt més fonamental ja que afecta a la igualtat entre l'home i la dona. Consistiria a abolir la tutela matrimonial que obliga a disposar del consentiment d'un padrí ( el “ouali”, el pare de l'esposa normalment ) per a validar el matrimoni. La comissió de reforma del Codi de família proposa suprimir aquest apadrinament: “ La dona major d'edat té plena capacitat per a contreure matrimoni”. A més, “ El contracte de matrimoni es conclou per l'intercanvi de consentiment dels dos esposos”.


Aquests dos articles han aixecat molta polèmica entre els islamistes ja que no volen la intromissió de la justícia per a decidir sobre la poligàmia, per ser considerat un aspecte íntim, ni desitjen la desaparició de la figura del padrí al considerar que el matrimoni és també una aliança de famílies.
Davant aquesta situació, el govern d'Algèria té a les seves mans el portar a terme la reforma en forma d'ordenances o portar el debat al Parlament. Si succeeix això últim, tant islamistes com alguns sectors del FLN intentaran fer tot el possible per a bloquejar el projecte de llei, encara que Bouteflika té els mitjans per a imposar les seves visions a un parlament bastant dòcil.

- Principals disposicions del projecte de llei:

- Supressió del matrimoni concertat. ( El “ouali” decideix per l'esposa).
- Unificació de l'edat de contreure matrimoni a l'edat de 19 anys per als dos esposos. ( Actualment és de 21 per als nois i 18 per a les noies ).
- Supressió de l'obligació del tutor.
- Submissió del matrimoni polígam a la decisió del jutge.
- Establiment de la igualtat de drets i obligacions entre els cònjuges.
- Dret dels cònjuges d'estipular en el seu contracte de matrimoni, o en un contracte posterior, qualsevol clàusula que ells considerin útil, especialment en temes de poligàmia i treball de la dona.
- Introducció del dret de l'esposa de portar a terme l'acció de divorci per una sèrie de 10 motius que són recollits en el text de projecte de llei.
- Obligació de l'espòs, en cas de divorci, d'assegurar a la mare amb els nens un allotjament decent o, en defecte d'això, la seva pròpia casa.
- Canvi de l'ordre d'accés al dret de custòdia dels fills, situant a l'home directament després de la mare.
- Institució legal del ministeri públic com a part en l'aplicació del codi de família per a les institucions i reforç de poders del president del tribunal en matèria de dret de custòdia, visita, allotjament i el compliment de la pensió.

 



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.