Documento sin título

Els drets humans a Algèria

 

Lleis i decrets que actualment estan en vigor i atempten de manera àmplia i sistemàtica els drets humans de les persones:

- 9 de febrer de 1992: Decret d'estat d'urgència (original en francès) . Per aquest Decret s'adjudiquen una sèrie de poders al ministre de l'Interior i al prefecte.

- 30 de setembre de 1992: Decret llei contra el terrorisme i la subversió. Per aquest decret es creen els cossos especials compostos per magistrats «anònims».

- 24 d'octubre de 1992: Decret executiu 5/92 de la llei de 12 de desembre de 1989 pel qual el Govern redueix de manera dràstica els poders del Consell Superior de Magistratura i els drets dels seus membres, en benefici del Ministeri de Justícia.

- Decret 22 de setembre 1993: creació de les guàrdies municipals. Aquestes, juntament amb d'altres cossos, s'encarreguen de restablir i mantenir l'ordre públic.

- Ordre interministerial juny de 1994: instauració d'una cèl·lula de comunicació de seguretat.

- Ordre de 25 de febrer de 1995: integració de les principals disposicions d'excepció del Decret contra el terrorisme i la subversió del setembre de 1992, al Codi penal i al Codi processal d'Algèria. En aquesta ordre s'estableix la supressió dels cossos especials i el traspàs de les seves competències (judici actes terroristes i subversius) al Tribunal Criminal Ordinari, al qual se li modifica la composició.

- Febrer de 1996: institució dels «Comitès de Lectura», per part del Ministeri de l'Interior.

- 28 de novembre de 1996: adopció d'una nova Constitució per referèndum. En aquesta nova Constitució (substitutiva Constitució 1989) es restringeixen els poders de l'Assemblea nacional, s'instaura una segona cambra i augmenta notablement el poder del president.

- 4 de gener de 1997: Llei sobre els grups de legítima defensa.

- 6 de març de 1997: Llei sobre els partits polítics (consulteu Rapport alternatif de la FIDH, pàgines 5-6).



Actes contraris als drets humans reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans

 

Art.3.
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona

DESAPARICIONS

La xifra de persones desaparegudes no ha pogut ser quantificada amb exactitud, però es calcula que el nombre de desapareguts supera les 2.000 persones (Rapport alternatif de la FIDH, pàgina 14). Moltes de les persones desaparegudes són traslladades a presons secretes on passen molts anys sense ser jutjades ni condemnades (Revista Cidob d'Afers Internacionals, pàgina 114).

Davant l'amplitud del fenomen, el 20 de setembre i el 22 d'octubre de 1997 les famílies dels desapareguts van manifestar-se públicament a Algèria. El primer cop davant un hotel on membres de l'ONDH feien un seminari internacional, el segon cop al carrer. A Europa, les famílies algerianes o d'origen algerià que estaven en la mateixa situació, també es van mobilitzar. Aquestes es van començar a agrupar amb l'objectiu d'informar l'opinió pública de la verdadera situació que es vivia al seu país.

El Govern algerià, al seu torn, continua negant l'amplitud del fenomen. Segons la versió oficial només hi hauria quatre casos comptats de persones desaparegudes imputables a les forces de seguretat. Per al Govern d'Algèria la majoria de les desaparicions són conseqüència dels aixecaments provocats pels grups armats, o es tracta de persones que s'han adherit a grups armats i que les seves famílies, per ignorància o per por, en declaren la seva desaparició.

La FIDH, en la seva última missió a Algèria l'abril de 1997, va recollir més de 200 testimonis, textos i cartes sobre casos de persones desaparegudes. La major part d'aquesta informació s'ha extret d'Algèria, però també s'ha comptat amb el suport d'una desena de famílies instal·lades a Europa. De l'anàlisi dels casos recollits es van extreure les conclusions següents:


- La responsabilitat de les forces de seguretat, que s'ha pogut establir de diverses maneres i sobretot perquè els mateixos membres de la família, veïns del barri o companys de feina han estat testimonis del rapte de la persona desapareguda, per la qual cosa van veure qui eren les persones que ho duien a terme; els han identificat com a membres de les forces de seguretat. En molts casos els raptors són persones conegudes pels mateixos testimonis, sobretot en els pobles i petites ciutats on la gent es coneix. La responsabilitat de les forces de seguretat en les desaparicions també es pot establir pel fet que sovint, abans que la persona desaparegui, aquesta ha estat a la comissaria o als centres de la guàrdia municipal, on ha estat vista per persones que han estat alliberades. En alguns casos, la família s'ha encarregat de portar menjar i provisions al familiar que estava arrestat en els locals oficials.

- Totes les forces de seguretat, regulars o no, participen en arrestaments, moltes vegades en comú. La implicació de «patriotes» i guardes municipals en aquestes operacions ha estat sovint citada. Les forces de seguretat regulars eren reconegudes pels testimonis perquè els seus membres actuaven amb la cara descoberta al costat dels famosos «ninges» que anaven tapats. Algunes detencions fetes per les forces regulars han estat dutes a terme en presència dels bouchakara. Els bouchakara o homme au sac són persones que han estat arrestades, interrogades i obligades a col·laborar amb la policia. Se'ls anomena així perquè porten un passamuntanyes com els policies.

- El 1997, la FIDH va establir una primera llista on figuraven 13 centres de detenció il·legals a l'Alger i la seva perifèria, i 4 centres més en altres departaments. Els testimonis recollits confirmen quasi totalment l'existència d'aquests centres, sobretot els que hi ha a la capital i als afores d'aquesta, i afegeixen nous centres a la llista.

- Aquests nous testimonis ens remeten al fet que les autoritats algerianes no poden desconèixer la gravetat i l'amplada d'aquest fenomen. Moltes famílies s'adrecen per carta o personalment a les autoritats civils i militars, locals i centrals, per tal de rebre alguna resposta sobre la situació dels seus familiars detinguts. Aquests també posen anuncis als diaris o surten a la televisió (Rapport alternatif de la FIDH, pàgines14-15).

 

EXECUCIONS

El nombre de persones mortes es comptabilitza en més de 20.000 (Livre Blanc sur la repression en Algérie. Tom I, pàgina 17). Segons algunes fonts, i més de 50.000 (Revista Cidob d'Afers Internacionals, pàgina 110), segons unes altres.

Al principi, l'execució era una pràctica aïllada, però a partir del març de 1994 aquesta mesura va esdevenir molt freqüent i col·lectiva. S'executen, sobretot, persones detingudes en les batudes nocturnes fetes per la policia en els barris, persones que simpatitzen amb els islamistes, vagabunds, etc. De vegades les execucions es duen a terme com a represàlia dels actes comesos pels grups armats que s'oposen al Govern, com les dutes a terme a Ténès, Larbaa, les Eucalyptus, Kouba, Cherarbe, Errouaghia, Lakhdaria, etc. (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Tom I, pàgina 14). Els cossos especials han jutjat més de 10.000 persones, i entre el febrer de 1993 i el juny de 1994 van condemnar a mort 1.127 persones (Rapport alternatif de la FIDH, pàgina 6). Segons unes altres fonts, entre el 1992-1995 es van condemnar a mort unes 1.070 persones (Livre Blanc sur la repression en Algèrie, pàgina 17).

La FIDH ha estat testimoni en aquests últims anys de nombroses execucions on s'han reconegut culpables membres de les forces de seguretat, els quals actuaven sols o acompanyats per membres de milícies. Els membres de les forces de l'Estat, en alguns casos, assassinaven civils perquè aquests anaven beguts, o perquè els confonien amb terroristes. Tanmateix, tot fa pensar que les execucions extrajudicials es realitzen de manera premeditada, ja que aquestes es duen a terme en algunes casernes, com a represàlia després de la intervenció de grups armats; locals de la policia i locals de la guàrdia municipal (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Supplement, pàgina 263).

Amnistia Internacional:
1. Condemna els assassinats deliberats i arbitraris de civils i persones alienes a la guerra dutes a terme pels grups armats, els quals neguen la seva implicació en aquestes massacres.
2. Sol·licita al Govern algerià que:
2.1. Suspengui l'execució de les sentències condemnatòries a pena de mort.
2.2. Restringeixi progressivament el nombre de delictes que són condemnats amb la pena de mort, i prengui les mesures necessàries per aconseguir-ne la seva eradicació definitiva (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Supplement, pàgina 263).

Art.5.
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants

 

TORTURES

Els maltractaments i les tortures contra els detinguts són una pràctica sistemàtica en les comissaries de policia i les brigades de la gendarmeria. Hi ha centres especialitzats que compten amb els mètodes de tortura més sofisticats com l'Escola Superior de Policia de Chateauneuf, batejada per les víctimes com «l'Escola Superior de Tortura», o el Comissariat d'Alger; Cavaignat, i els centres de seguretat militar de Ben aknoun i Bouzaréah. La tortura està institucionalitzada. S'utilitzen pràcticament els mateixos mètodes tant en la comissaria de policia del barri com a l'Escola Superior de Tortura de Chateauneuf. Alguns dels mètodes utilitzats són el corrent elèctric, les esgarrapades, les cremades de cigarretes, les bastonades, etc. Aquests mètodes inhumans i degradants es continuen autoritzant avui en dia, tot i que teòricament són prohibits per la Constitució d'Algèria i estan condemnats en els pactes internacionals. La tortura s'utilitza per aterrir les persones, i moltes han mort com a conseqüència d'aquestes pràctiques aberrants.

Moltes persones que han estat objecte de tortura ho han denunciat, també ho han fet aquelles que han estat víctimes de maltractaments per part dels seus pares, germans, veïns o companys de feina. Els autors d'aquests actes tan cruels i inhumans no són castigats pels seus actes, i és per aquest motiu que n'hi continuen havent (Livre Blanc sur la repression en Algérie. Tom I, pàgines 11-12).

Amnistia Internacional sol·licita al Govern d'Algèria que:


1. Declari immediatament i pública que els maltractaments i les tortures són inacceptables en qualsevol circumstància.
2. Redueixi el temps d'arrest conforme la recomanació del Comitè dels Drets de l'Ésser Humà, segons la qual els detinguts han de ser jutjats en el menor temps possible.
3. Anunciï una reglamentació clara i precisa que garanteixi els drets dels detinguts a rebre visites de la seva família, els seus advocats i els metges:
3.1. Instituint regles precises per les quals a la família dels detinguts se la informi immediatament de la detenció d'aquest, i del lloc on està detingut.
3.2. Garantint als detinguts la possibilitat de: posar-se immediatament en contacte amb un advocat; rebre al més aviat possible la visita d'aquest i de la seva família.
3.3. Garantint l'execució d'exàmens mèdics immediatament després de la seva detenció i, posteriorment, de forma regular.
4. Siguin enregistrades i investigades per un grup de persones totes les denúncies de tortures, on l'advocat o representant del detingut tingui dret a participar-hi directament o indirecta. Aquest ha d'estar al corrent de la investigació.
5. Prengui les mesures necessàries perquè es faci justícia contra aquelles persones que han ordenat la posada en pràctica de tortures i maltractaments, o n'han participat en l'execució (Livre Blanc sur la repression en Algérie. Supplement, pàgines 260-261).

 

Art 9

Ningú no pot ésser arrestat, detingut, ni exiliat arbitràriament

DETENCIONS

Moltes persones són detingudes sense cap ordre judicial, passen molt de temps incomunicades sota la custòdia de la policia judicial, hi ha deficiències en la defensa, són torturats, etc. En alguns casos les persones detingudes són víctimes d'execucions extrajudicials, en el moment de la detenció o mesos després. Aquesta pràctica s'utilitza com a alternativa a l'arrest, per eliminar sospitosos, o com a venjança pels assassinats comesos per l'altre bàndol (Revista Cidob d'Afers Internacionals, pàgina 114).

El 1995 es calculava que hi havia uns 18.000 reclusos a la presons d'Algèria, entre les quals n'hi ha, com a mínim, 10 de secretes. El govern ha reconegut l'existència d'aquestes presons secretes en les que els presos viuen en unes condicions de vida infrahumanes. El nombre de reclusos que hi ha a les presons és superior a l'establert, i sovint conviuen en una mateixa cel·la acomodada per dos o tres persones, uns deu presos (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Tom I, pàgina 10) i, de vegades, han de fer torns per dormir. No es separen els reclusos en funció de la seva edat, els antecedents o la gravetat del delicte comès. Les presons es caracteritzen per la manca d'higiene, la deficient i insuficient alimentació, etc. En algunes presons, especialment la de Serkadji on el director i subdirector sembren el terror, els presos són maltractats contínuament sota l'aprovació dels caps de la presó. A aquests se'ls castiga pel més mínim motiu com mirar un guàrdia, llegir en veu alta l'Alcorà, etc. i se'ls trasllada a unes cel·les que hi ha sota terra, on estan aïllats (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Tom II, pàgina 10).


Periòdicament els reclusos s'alcen contra les autoritats per protestar contra les dures condicions a les quals estan sotmesos. A la revolta del febrer de 1995 a la presó de Serkadji van morir uns cent reclusos. Aquest ha estat l'aixecament més greu que hi ha hagut des de 1992. Les autoritats van violar les normes més bàsiques per investigar els assassinats extrajudicials: els morts van ser enterrats sense que se'ls fes l'autòpsia, cap grup independent va poder accedir a la presó, i no es van donar explicacions sobre les circumstàncies d'aquelles morts (Human Rights Watch Middle East, 1995).

Als detinguts i als presos no sempre se'ls fa un judici, i si aquest es du a terme no hi ha cap garantia que sigui just i equitatiu, ja que el sistema judicial és un instrument més de repressió. Moltes vegades els tribunals jutgen civils perquè aquests han comès actes que «atempten contra la seguretat de l'Estat» o «alteren l'ordre públic» (Revista Cidob d'Afers Internacionals, pàgines 115-116).

Davant dels fets, Amnistia Internacional en el seu informe del març de 1993 sol·licita al Govern d'Algèria que vetlli perquè:


1. Tots aquells que han estat detinguts administrativament per motius polítics, sense ser inculpats ni jutjats de manera beneficiosa, se'ls faci un judici equitatiu i just o se'ls alliberi.
2. Els processos judicials respectin els drets civils i polítics garantits en l'article 14 del Pacte Internacional relatiu a aquest.
3. Els processos siguin públics, excepte en determinats casos excepcionals previstos en el mateix article 14.
4. Les declaracions fetes com a conseqüència de les tortures o dels maltractaments no siguin considerades com a prova.
5. Les conclusions dels acusats o les declaracions de la policia, amb el consentiment de l'acusat o sense, no es facin mai públiques en el procés.

Amnistia Internacional sol·licita al Govern d'Algèria que suprimeixi el Decret legislatiu 3/92, o que el modifiqui, per tal que les seves disposicions s'acordin a les normes sobre els processos equitatius dels tractats internacionals ratificades pel Govern d'Algèria (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Supplement, pàgines 263-264).

DEPORTATS

Per l'article número 4 del Decret presidencial del 4 de juny de 1991 es van instituir els camps de concentració. Aquest article viola la Constitució i els tractats internacionals sobre els drets humans ratificats per Algèria, en la mesura que en ells es priva les persones de les seves llibertats fonamentals. L'autoritat administrativa (no el jutge) pot ordenar el trasllat d'una persona detinguda a un camp de concentració durant un període de temps indefinit, sense que aquest hagi estat jutjat ni declarat culpable.

Es van obrir uns deu camps de concentració, sobretot després del cop d'estat del gener de 1992. El 1992 es van obrir un mínim de dotze camps de concentració al sud del Sàhara algerià, on van ser empresonades unes 35.000 persones acusades de pertànyer i simpatitzar amb el FIS. Alguns d'aquests camps estan situats a més de 2.000 km de la capital com el de Reggane, Ouargle, Aïn Salah, Aïn M'guel, El-Homr, Oued Namous, Tiberghamine, El Ménéa (antic El Goléa), Bord Omar i Dris et Tsabit.

15.000 algerians han passat per aquests camps des de l'obertura d'aquests. Actualment només hi ha obert el camp d'Aïn M'guel, on hi ha 650 persones. Entre els deportats hi ha professors, universitaris i, majoritàriament, persones que es van presentar a les eleccions municipals, departamentals i legislatives. 300 deportats del camp de concentració d'Ouargla van passar de ser deportats durant deu anys a ser detinguts polítics, per una sentència del Tribunal d'Excepció. Alguns deportats alliberats van ser posteriorment arrestats pels serveis de seguretat , d'altres van ser assassinats per les forces de seguretat militar encobertes per l'OJAL (Livre Blanc sur la repression en Algèrie. Tom I, pàgines 10-11).

Art. 19.
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió, això comporta el dret a no ésser inquietat a causa de les opinions, i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

PREMSA

Premsa nacional

Després del cop d'estat del gener de 1992 la premsa del FIS va se declarada il·legal de la mateixa manera que el partit. D'aquesta manera comença la privació del dret a la llibertat d'expressió. Amb l'objectiu de «restablir l'ordre» el Govern va acabar amb la pluralitat d'opinió. Pel Decret d'estat d'urgència del febrer de 1992, que avui encara continua en vigor, es va establir que es traurien del mercat tots aquells diaris els articles dels quals mostressin simpatia amb el FIS, o qüestionessin: l'Estat de dret, la tortura, les violacions dels drets de l'ésser humà executades per les forces de seguretat. Es va dur a terme un procés d'unificació de la premsa algeriana que culmina amb el Decret confidencial del Ministeri de l'Interior del juny de 1994. En virtut d'aquest Decret només es poden publicar les informacions que provenen de l'APS, agència oficial, la qual depèn del Ministeri de l'Interior (Être journaliste en Algèrie, pàgines 120-121). El febrer de 1996 el Ministeri de l'Interior va instituir els Comitès de Lectura (Rapport alternatif de la FIDH, pàgina 6).

Per controlar la premsa algeriana el Govern utilitza diferents mitjans. Aquest té el monopoli de les impremtes, el monopoli de la importació de paper, el monopoli de la publicitat en un 85 %, legislació totalment repressiva, presència omnipresent de la policia en la redacció dels diaris abans de la seva distribució diària, etc. En aquest context, l'autocensura és corrent entre els periodistes algerians compromesos amb la llibertat i la democràcia, especialment a l'hora d'informar sobre temes de «seguretat nacional».

Com a resultat de tot això tenim una premsa que no reflecteix la pluralitat de la societat, i es contenta amb reproduir les tesis oficials, casos com el Moudjahid o l'Autentique, casos de la premsa fundamentalista laica o xenòfoba antimusulmana lligada a Ettahadi (comunistes) i al Reagrupament per la Cultura i la Democràcia que sostenen la política repressiva contra l'islamisme polític del Govern. Altres setmanaris com la Nation i el Hurriya que, per ser partidaris de les tesis de l'oposició democràtica de la Plataforma de Roma, van ser prohibits des del desembre de 1996, sota el pretext de deutes impagats.

Premsa internacional

Els periodistes estrangers no estan en una situació més lliure que els algerians, ja que les limitacions són les mateixes i, a més, han d'evitar tota referència que destaqui el control que els militars exerceixen sobre la vida política del país, no es poden escriure expressions com: guerra civil, Govern sostingut pels militars, l'Exèrcit és el verdader poder, etc. Si no actuen d'acord amb les disposicions són expulsats del país, i és per això que els corresponsals estrangers que estan a Algèria no esmenten els temes tabús en els seus articles i reportatges.

S'està duent a terme una verdadera campanya de falsificació dels fets, intoxicació i desinformació per fer creure a la gent que el drama algerià és com una maledicció que respon al sorgiment gairebé espontani de grups islamistes armats, quan la realitat que es viu és molt diferent a la que es ven (Luisa Hanune en La otra cara de Argelia, pàgina 12).

 

LA REACCIÓ DEL GOVERN

El Govern d'Algèria, amb l'objectiu de millorar la seva imatge exterior, en primer lloc va desmentir totes les acusacions fetes per les organitzacions nacionals i internacionals de reconeguda neutralitat i solvència professional, que impliquen directament les autoritats algerianes en els fets que se succeeixen contínuament, i que atempten contra els drets humans de les persones. Les autoritats afirmen que les conclusions extretes de les investigacions no són vàlides perquè els seus autors desconeixen la verdadera situació, i perquè en els informes hi han intervingut persones contràries al Govern «enemics de la pàtria».

Posteriorment va reconèixer indirectament la implicació de diferents cossos de seguretat i milícies paramilitars en massacres contra la població civil, fets que havien estat reconeguts directament pels mateixos agents de seguretat algerians que actualment estan exiliats a Europa. El Govern d'Algèria va voler restar importància a l'amplitud de la implicació estatal i paraestatal en les massacres. El març de 1997 va anunciar un judici contra soldats, policies i «patriotes» que, dirigits per un militar, van aterrir els habitants d'una població situada a 30 km d'Alger. El febrer de 1998 va ordenar la detenció de 20 «patriotes», els quals, dirigits per l'alcalde, van alçar-se a mort contra membres de la mateixa població. Aquest atemptat va ser atribuït als «terroristes integristes», tot i que les víctimes afirmaven que havien reconegut entre els seus atacants al mateix alcalde. Recentment, el Govern d'Algèria ha reconegut que el gener de 1992 van desaparèixer 706 persones en mans de les forces de seguretat. Les autoritats han reconegut el fet, després de negar-lo durant quatre anys, però l'han simplificat, ja que en realitat s'han constatat en aquelles dates més de 12.000 desaparicions, etc.

El 1998 el Govern s'oposa a la creació d'una comissió d'investigació sobre la implicació d'aquest en els fets que atempten contra els drets humans, nega la concessió de visats d'entrada a membres d'organitzacions de defensa de drets humans, s'oposa a col·laborar amb el Comitè de Drets Humans de l'ONU que pretén investigar la implicació de les forces de seguretat algerianes en les massacres contra la població civil per tal de «blanquejar» la seva imatge internacional, permet l'entrada d'intel·lectuals europeus i de comissions dirigides per polítics europeus que són afins al Govern, i permet l'execució de reportatges periodístics dirigits pel Ministeri de Telecomunicacions, sota les ordres directes del Ministeri de l'Interior (Revista Cidob d'Afers Internacionals, pàgina 117).


BIBLIOGRAFIA

- Declaració Universal dels Drets Humans.
- Dossier de premsa d'Algèria. Sodepau, 1998.
- Être journaliste en Algèrie (1988-1995).Ghania Mouffok. Reporters sans frontières, París, 1996.
- L'Espurnall (revista d'anàlisi nord-sud per a una cooperació solidària), núm. 24, 1997.
- Livre blanc sur la repression en Algèrie. Tom I (1991-1994). Comité Algerien des Militans Libres de la Dignité Humaine et des Droits de l'Homme. Hoggar, 1995.
- Livre blanc sur la repression en Algèrie. Tom II (1991-1995). Hoggar, 1996.
- Livre blanc sur la repression en Algèrie. Supplement. Hoggar, 1996.
- Luisa Hanune. La otra cara de Argelia. Conversaciones con Ghania Mouffok. Vosa, 1996.
- Rapport alternatif de la FIDH au deuxième rapport pèriodique de l'Algèrie au Comité des Droits de l'Homme de l'ONU. Juliol 1998.
- Revista Cidob d'Afers Internacionals. «Los Derechos Humanos en los países de la cuenca meridional» de Laura Feliu i Martínez, núm. 37, setembre 1997.
situació, i perquè en els informes hi han intervingut persones contràries al Govern «enemics de la pàtria».

Redactat per l'alumna Eva Puig i Portella
del curs Desaprendre la guerra 1998-99,
organitzat per la Fundació Solidaritat UB



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.