Documento sin título


CRONOLOGIA DEL CONFLICTE

1990

Juny 1990.
Es convoquen les eleccions municipals algerianes de les quals el FIS surt com a clar guanyador.


1991


25 de maig de 1991.
El FIS crida al poble algerià a una vaga general indefinida. Amb aquesta vaga, el FIS protesta pel traçat de les circumscripcions electorals (que afavoreix clarament l'FLN i crida a la realització d'eleccions presidencials anticipades.

Juny de 1991.
El president del FIS, Abbassi Madani, i el vicepresident d'aquest partit, Ali Belhaj, són detinguts. El juliol de 1992 seran condemnats a 12 anys de presó.

Desembre de 1991.
Es fa la primera ronda de les eleccions legislatives algerianes en les quals el FIS rep el 24,54 % dels vots i el Front d'Alliberament Nacional (FLN ) (segon partit més votat) rep el 12,17 % dels vots. La distribució d'escons en funció dels resultats obtinguts hauria fet possible que el FIS aconseguís 188 escons dels 232 escons dels quals constava l'Assemblea Popular Nacional.


1992


11 de gener de 1992.
Cessament del president de la República, Chadli Benyedid.

12 de gener de 1992.
El procés electoral iniciat al final de 1991, que havia donat la victòria al FIS en la primera volta, és anul·lat.

16 de gener de 1992.
L'Alt Consell de Seguretat (que constitucionalment té funcions consultives) elegeix un govern interí: l'Alt Comitè d'Estat (ACE). L'ACE serà presidit per un exopositor al règim de l'FLN, Mohamed Boudiaf. Però és l'Exèrcit el veritable actor que controla Boudiaf des de l'ombra.

Febrer de 1992.
El Govern algerià continua la seva tasca de persecució als dirigents del FIS. El febrer de 1992, Abdelkader Hachani, que actua com a substitut de l'empresonat president Abassi, és detingut.

9 de febrer de 1992.
Es proclama d'estat d'emergència el país. Aquesta situació es prorrogarà sine die un any després, el 6 de febrer de 1993.

Març de 1992.
Il·legalització del FIS. La justificació? Que estava vulnerant la llei sobre partits polítics que especificava que cap partit havia de basar-se en una sèrie d'elements entre els quals estava la religió. Els partits que no complissin amb allò estipulat legalment serien, en principi, il·legalitzats.

Juny de 1992.
El president Boudiaf és assassinat per un membre de la seguretat de l'Estat. Serà substituït per Alí Kafi (excoronel) al capdavant de la presidència col·legiada algeriana.


1993


S'inicia una nova fase en la trajectòria política algeriana. L'autoritat governamental, davant la manca de credibilitat nacional i la inestabilitat del país, decideix recórrer a un discurs que es basarà en la promesa de la transició cap a la democràcia. Però el procés només comptarà amb la presència dels grups progovernamentals.

Els atemptats terroristes se succeeixen. S'arriben a calcular entre 30 i 60 morts diaris. Entre les víctimes dels atemptats hi ha intel·lectuals, periodistes, dones, etc.

6 de febrer de 1993.
Es prorroga l'estat d'emergència proclamat un any abans. La justificació a aquesta ampliació temporal de l'estat d'emergència és la persistència del terrorisme

13 de març de 1993.
L'Alt Comitè d'Estat (ACE) anuncia l'inici del que, segons Gema Martín , es va anomenar com a diàleg polític amb l'oposició i les associacions polítiques. Aquest fet implicava, formalment, un canvi de postura en la política de no-negociació portada a terme des del cop d'estat de 1992.

Octubre de 1993.
Es crea la Comissió per al Diàleg Nacional que, en principi, hauria de substituir l'ACE en la missió d'iniciar el diàleg amb les forces polítiques algerianes. Però només reuneix aquelles organitzacions més properes al poder.



1994


Al llarg de l'any 1994, el Govern de Liamin Zeroual tractarà d'establir una diàleg amb el FIS. Però tots els intents que es van iniciar en aquesta direcció van comptar amb l'oposició de sectors importants del règim i de les forces armades.

25-26 de gener de 1994.
S'aprova un nou període de transició de tres anys i un programa polític anomenat Plataforma de la Transició que tindrà entre els seus objectius, segons el Govern algerià, el de consolidar l'ordre constitucional i democràtic, i preparar el camí cap a un procés electoral. Aquestes mesures s'aproven en el marc d'una Conferència Nacional per al Diàleg de la qual no van formar part, per diferents motius, els partits polítics representatius (aquells elegits a les eleccions legislatives de 1991).

31 de gener de 1994.
Liamin Zeroual (exministre de Defensa) substitueix Alí Kafí, al capdavant de la presidència col·legiada algeriana.

18 de maig de 1994.
Es va constituir el Consell Nacional de Transició (CNT) que pretenia realitzar funcions de Parlament. La repartició d'escons, en la qual el Moviment Social per la Pau (antic Hamas) va obtenir 5 escons, va enfortir, de cara a l'exterior, el discurs governamental de diàleg amb l'islamisme moderat, tolerant i progovernamental. Però tot i això, el CNT continuava sent un fòrum compost per partits sense representativitat política real. Els seus membres estaven elegits pel poder militar resultant del cop d'estat de 1992. Començava a percebre's clarament una estratègia governamental basada en la cooptació de determinats sectors de l'islamisme moderat i en la transmissió cap a l'exterior d'una imatge de conciliació amb l'islamisme més col·laborador.

Maig de 1994.
Algèria signa un acord amb l'FMI.

Setembre de 1994.
Hi ha contactes entre el Govern i els líders del FIS que estaven empresonats a Algèria.

1 de novembre de 1994.
Liamin Zeroual anuncia el trencament del diàleg amb el FIS.


1995


13 de gener de 1995.
Se signa, sota els auspicis de la Comunitat Cristiana de Sant Egidi, la Plataforma de Roma o Plataforma per una Solució Política Pacífica a la Crisi d'Algèria. La Plataforma de Roma és una base per al diàleg i la reconciliació nacional. El document sorgit de la Plataforma també es coneix com a Contracte Nacional. El Contracte Nacional serà signat pel FIS (Front Islàmic de Salvació), l'FFS (Front de Forces Socialistes), l'FLN (Front d'Alliberament Nacional), l'MDA (Moviment per a la Democràcia a Algèria), el PT (Partit dels reballadors), el JMC (Moviment de la Joventut Musulmana), Moviment Nahda i la Lliga Algeriana de Defensa dels Drets Humans. Amb la Plataforma de Roma, el FIS, partits islàmics moderats i partits polítics no islàmics formaven un front comú situant, a l'altra banda, el Govern sorgit del cop d'estat de 1992 i els partits polítics que li donaven suport. D'aquesta manera, es trencava amb la dinàmica de confrontació bipolar govern/islamistes, ja que la Plataforma estava composta per diverses opcions polítiques i diverses visions de les relacions Estat/religió. El poder algerià va rebre la signatura del Contracte Nacional com un greu revés tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista internacional, i va acusar els signants del Contracte de traïdors.

16 de novembre de 1995.
Liamin Zeroual és elegit president de la República en unes eleccions presidencials qualificades per l'oposició com a fraudulentes.


1996


Comencen les massacres de civils atribuïdes als Grups Islàmics Armats (GIA).

Maig de 1996.
Inici de les negociacions entre l'Exèrcit algerià (general Mohamed Boughaba) i Madani Mezrag (emir de l'EIS). Aquestes negociacions, de caràcter secret, es van portar a terme al llarg de l'any, i van tenir com a resultat, la treva unilateral de l'EIS que va entrar en vigor l'1 d'octubre de 1997.

Novembre de 1996.
Aprovació de la nova Constitució algeriana que augmenta els poders presidencials


1997

Les matances van continuar durant aquest any, algunes ONG com Amnistia Internacional parlen d'unes 2.000 víctimes. Aquestes massacres es cometien sobretot a les zones de Medea i Blida, així com al voltant de la capital algeriana, Alger. Aquestes són, d'altra banda, les zones més militaritzades del país. Aquest fet va qüestionar la tasca de l'Exèrcit i es va assenyalar a les forces de seguretat de l'Estat com a actors (passius o actius) de les matances. Els Grups Islàmics Armats van assumir l'autoria de determinades matances, assassinats selectius de civils i militars, etc. Els segrestos, les desaparicions, etc. van continuar.

5 de juny de 1997.
Eleccions legislatives. Els resultats no comporten cap risc per a l'estructura de poder algeriana. L'Agrupació Nacional Democràtica és el partit guanyador, seguit pel Moviment Social per la Pau, el partit islamista moderat que dóna suport al poder.

Juliol de 1997.
El Govern de Zeroual allibera els líders dels Front Islàmic de Salvació (FIS), Abassi Madani i Abdelkader Hachani. És una mostra de bona voluntat que serà resposta des del braç armat del FIS (l'EIS), quan mesos més tard (octubre de 1997) declari una treva unilateral.

28 d'agost de 1997.
Es va produir la pitjor massacre d'aquell any al sud d'Algèria, a la localitat de Sidi Rais. Van morir més de 300 persones i unes 100 més van resultar ferides.

5 de setembre de 1997.
Massacre a Sidi Youssef, més de 60 persones van ser assassinades. Tot i que es va avisar del fet a les forces de seguretat aquestes no van aparèixer.

22/23 de setembre de 1997.
Més de 200 persones van perdre la vida a Bentalha, al sud d'Alger. Com en altres massacres, les forces de seguretat no van intervenir i no es van trobar els culpables.

1 d'octubre de 1997.
Inici de la treva de l'EIS. Aquesta treva es pot considerar com a unilateral i en relació amb l'Exèrcit. Des d'aquesta data es suposa que l'EIS combat els Grups Islàmics Armats (GIA).


1998

La situació de violència es va mantenir durant tot aquest any. L'acció dels grups islàmics armats, de l'Exèrcit i de les milícies armades va mantenir aterrida la població.

Gener de 1998.
Massacre a Relizane (situada a l'oest d'Algèria) en la qual van morir aproximadament 200 persones.

Febrer de 1998.
Visita a Algèria d'un grup de parlamentaris europeus. Dos caps de les milícies algerianes (alcaldes algerians pertanyents a l'AND) van ser arrestats acusats d'assassinat, segrest, etc. Van ser ràpidament alliberats i no hi ha constància que hagin estat jutjats.

Agost de 1998.
Visita de la Comissió Soares (Nacions Unides) a Algèria (seguint una ruta oficial que no comprenia els llocs de les matances).

Octubre de 1998.
Liamin Zeroual (president de la República entre 1994 i 1999) anuncia la seva decisió d'abandonar el poder. La causa? Les seves desavinences públiques amb el cap de l'Estat Major, el general Mohammed Lamari i també amb el cap de la Seguretat Militar, Tewfik Mediene.

Setembre de 1998.
Zeroual abandona la presidència algeriana.


1999

Durant el 1999 es van continuar violant els drets humans a Algèria. Algunes organitzacions, com Amnistia Internacional, han concretat les seves inquietuds sobre la situació en diversos informes.

14 d'abril de 1999.
Els sis candidats a la presidència algeriana es retiren en protesta per les temptatives de frau electoral.

15 d'abril de 1999.
Convocatòria de les eleccions presidencials algerianes de les quals surt com a guanyador Abdelaziz Boutflika.

6 de juny de 1999.
L'Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS) anuncia oficialment l'abandonament de la lluita armada.

16 de setembre de 1999.
Realització del referèndum en el qual s'havia d'aprovar o rebutjar el projecte de llei de oncòrdia civil proposat pel president Bouteflika. La pregunta que es va plantejar va ser: esteu d'acord amb la proposta del president per restaurar la pau i la concòrdia civil?

19 de setembre de 1999.
El Consell Constitucional fa públics els resultats del referèndum. La participació se situa, segons les dades oficials, en el 85 % i el nombre de vots a favor de l'aprovació de la llei de Concòrdia civil és de gairebé el 99 % dels vots (14.583.075 vots a favor).


2000

Gener de 2002
L´Exèrcit Islàmic de Salvació (AIS) declara la seva dissolució.
Finalitza el termini de la Concòrdia Civil per a entregar les armes. Es parla d´uns 2000 maquis ( 5000 segons les autoritats) que entreguen les armes. Tot i això, els Grups islàmics armats de Hassan Hattab i Antar Zouabri no acepten aquesta llei.
Novembre de 2000.
El partit de Taleb Ibrahimi, el WAFA, queda il.legalitzat per constituir una amenaça per a la seguretat de l´Estat. Aquest partit era considerat com a substitut del FIS.


2001

2 d´abril de 2001
Bouteflika viatja a Alemanya.

18 d´abril de 2001
Esclaten les revoltes de la Cabília.

12 de juliol de 2001
Bouteflika viatja a Washington.

11 setembre de 2001
Després del atemptats terroristes del World Trade Center, G.W. Bush declara que vol treballar i aprendre amb Algèria en la lluita contra el terrorisme islàmic.


2002

Al llarg d´aquest any, Algèria acollirà tres reunions internacionals sobre “antiterrorisme” i “delinqüència organitzada”.

30 de maig de 2002
Eleccions legislatives que donen la majoria absoluta al Front de Liberació Nacional       ( FLN ). A més, aquestes eleccions es caracteritzen pel boicot que es farà a la Cabília, on no s´anirà a votar, i el d´alguns partits polítics com el RCD, el FFS i el PT que no es presentaran. L´abstenció, d´un 54%, serà la més alta enregistrada mai en unes eleccions al país.

Abril de 2002
Es reforma la Constitució per a incloure l´amazigh com a idioma oficial del país.

12 d´abri de 2002
Es signa l´Acord Euromediterrani d´Associació entre la UE i Algèria.

Juny de 2002
Es presenta una querella a França contra el General retirat Khaled Nezzar per acusacions de tortura quan va ser Ministre de l´Interior entre 1990 i 1993.

Juliol de 2002
El fiscal rebutja les acusacions per falta de proves.


2003

Febrer de 2003
Dos dies de vagues generals convocades pels sindicats en protesta contra l´avantprojecte de privatització dels hidrocarburs.

Abril de 2003
Bouteflika acomiada Ali Benflis com a Primer Ministre i nomena en el seu lloc a Ahmed Ouyahia. Comença la cursa cap a les eleccions presidencials del 2004 entre l´actual president i l´ex Primer Ministre.

Maig de 2003

Més de 2000 morts a causa d´una sèrie de terratrèmols a Boumerdes i Thenia, a més de la destrucció de milers d´edificis i cases. Les ajudes seran molt pobres i Bouteflika serà rebut amb pedres i insults a les zones afectades.

2 Juliol de 2003

Els líders del FIS, Abassi Madani i Ali Benhadj, són alliberats després de passar 12 anys a la prisió.

2004

9 d´Abril de 2004
Bouteflika guanya aclaparadorament les eleccions presidencials amb un 85% dels vots. Per la seva banda, Ali Benflis tan sols aconsegueix un 6,4% i defineix les eleccions com a fraudulentes.

15 d´Abril de 2004

El president francès, Jacques Chirac, visita Algèria tan sols una setmana després de la victòria de Bouteflika a les urnes.

Juliol 2004

El ministre francès d´exteriors, Michel Barnier, visita Algèria i nega l´existència d´una competició entre la França i els EEUU pel país magrebí.

Agost 2004

El General i cap de l´exèrcit d´Algèria, Mohammed Lamari, dimiteix del seu càrrec al.legant causes de salut als 65 anys. Aquest era considerat el cap de la jerarquia militar responsable del cop d´estat del 92 i del clan dels “décideurs” que han controlat Algèria des de principis dels 90.

 

2005

Gener 2005

Les Autoritats anuncien la detenció del líder del Grup Islàmic Armat (GIA), Nourredine Boudiafi, i la mort del seu segon, i declaren el grup com a virtualment desmantellat.

El Govern arriba a un acord amb els líders berebers, prometent més inversions a la regió de la Cabília i un major reconeixement de la llengua Tamazight.

Març 2005

L'informe d'una Comissió del govern declara que les forces de seguretat van ser responsables de les desaparicions de més de 6000 ciutadans durant el conflicte de la dècada dels 90.

29 Setembre 2005

Referèndum per a la "Carta per a la Pau i la Reconciliació" que va proposar el President Bouteflika per garantir l'amnistia a les Forces de Seguretat i als islamistes insurgents. El Govern algerià va planteja la funció de la Carta com a necessària per a passar pàgina a més d'una dècada de conflicte al país.

- La Carta finalitza els processos judicials per a tots aquells que van deixar les armes en 1999 amb la Llei de Concòrdia Civil, i tots aquells que les deixin en aquest moment.

- No inclou a aquells involucrats en massacres, violacions o que van fer esclatar bombes en llocs públics.

- Rebutja les acusacions contra les Forces de Seguretat com a responsables de la desaparició de milers d'argelins.

- Proporciona reparacions per a les famílies dels desapareguts.

L'oposició va criticar aquesta Carta i va boicotejar el referèndum perquè el considera un intent de Bouteflika per augmentar la seva popularitat i el seu poder, a més de voler intentar fer desaparèixer crims del passat comesos per l'Exèrcit i les Forces de Seguretat que a la Carta són lloats i definits com a "defensors de les Institucions del país durant el conflicte". Finalment, reclamaven la justícia i la veritat sobre totes les violacions dels drets humans comeses per uns i altres.

La participació en el referèndum va ser, segons fonts governamentals, d'un 79%, i el resultat final va ser d'un 97% d'algerians i algerianes que van pronunciar-se a favor del SÍ. No obstant això, en algunes regions la participació va ser molt baixa (Cabília 11%). De totes maneres, les dades facilitades pel govern algerià han estat posades en dubte per molts periodistes internacionals desplaçats a la zona i pels partits polítics algerians de l'oposició.

Desembre

Bouteflika torna a Algèria després de passar 5 setmanes en un hospital de París on va ingressar per operar-se d'una úlcera d'estómac. Durant aquest temps els rumors sobre la seva malaltia han apuntat diverses causes.


Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.