Documento sin título


SITUACIÓ ACTUAL



LA CRISI ALGERIANA

La intensitat del conflicte, en vista del nombre de morts i no de la inquietud dels països occidentals, mostra la voluntat dels protagonistes d'imposar-se mitjançant el terror i de voler eliminar al seu adversari. Des d'aquest punt de vista, el que realment impacta, és la militarització del conflicte, a l'origen polític, en el qual els actors busquen la derrota militar dels seus adversaris.

En aquest clima, la idea d'un compromís polític negociat és impensable. Rebutjant tota solució política, el règim prefereix la perpetuació de la sagnant crisi i la paràlisi dels serveis de l'Estat, més que dirigir-se cap a eleccions transparents que donarien al poble els representants que ells haguessin escollit.
Particularment singular, el conflicte algerià no ofereix cap perspectiva de solució. El balanç és tan dur que les dinàmiques que ho conformen escapen a la voluntat dels individus concernents. La renda petroliera permet al règim sobreposar-se de les seves contradiccions internes disposant de recursos humans i de materials per a plantar cara d'una forma immediata a les protestes que alimenta el creixement de la pobresa. ¿Fins quan ? Ningú ho sap. Potser una crisi important en els preus del petroli faria que el règim sucumbís a aquest efecte conjunt de les seves divisions internes i al descontentament de la població.

- Problemes estructurals d'Algèria:

a) Explosió demogràfica: Actualment Algèria té una població de 32 milions d'habitants ( el 70% menors de 30 anys), i es calcula que per al 2025 ascendeixi la xifra als 50 milions. Això suposarà problemes amb la terra (només un 3% del territori és cultivable), amb la disponibilitat de l'aigua ( l'ONU parla d'escassesa “ crònica”), i les infraestructures d'habitatge. ( amuntegament a les grans urbes ).
b) Dependència comercial i financera: El 97% de les exportacions d'Algèria procedeixen dels hidrocarburs: el gas i el petroli. A més, el país necessita importar el 90% dels aliments bàsics que consumeix. Al costat de tota aquesta situació no cal oblidar el deute extern que s'eleva a més de 25.000 milions de dòlars.
c) Corrupció: La corrupció és l'eix vertebrador del règim polític algerià i dels circuits de distribució del poder i la renda.


SITUACIÓ ACTUAL A NIVELL NACIONAL


Abdelaziz Boutelika, malgrat sortir escollit en condicions més que discutibles i amb el suport actiu de l'Estat Major, va encarnar un sentiment de canvi. Aquest canvi es basava principalment en la política de “reconciliació nacional” dirigida amb l'objectiu de posar fi a la violència i per a “restaurar els grans equilibris econòmics i socials”. Amb el suport del seu govern d'islamistes moderats com Mahfoud Nahnah (Moviment de la Societat per la Pau), laics de l'Agrupació per la Cultura i la Democràcia (RCD) de Saïd Sadi, i alguns antics membres del Front d'Alliberament Nacional (FLN), passats a l'Agrupació Democràtica Nacional (RDN), semblava disposat a practicar una política aperturista que esperava des de feia molt temps la majoria d'algerians.
No obstant això, aquesta intenció ha fracassat cada vegada que una reforma bàsica s'ha proposat a causa d´obstacles infranquejables. Per exemple, els islamo-conservadors han impedit la cració d'un nou estatut per a la dona i la modernització de l'escola.
En quant al projecte de reconciliació nacional, aquest s'ha esvaït pel rebuig d'una bona part dels islamistes i les reticències de l'Exèrcit.
Una de les poques reformes portades a terme ha estat la del Codi Penal, que augmenta les penes contra els autors de difamació contra el Cap d'Estat i els cossos constituïts.
Indignats amb aquesta successió d'esperances frustrades, els algerians anomenen a Bouteflika el president “Taiwan”, fent al·lusió als productes falsos que es venen al país amb aquesta procedència. A més, també critiquen tots els seus viatges a l'estranger com va quedar recollit en el diari “AL Khabar” ( el de major difusió de la premsa algeriana ), que es preguntava si Abdelaziz Bouteflika tenia la intenció de fer una visita oficial a Algèria.


- Resultats de la Concòrdia Civil:
Basada en un projecte d'amnistia, aprovada per referèndum al setembre de 1999, aquesta estratègia de “reconciliació nacional” havia estat dissenyada pel predecessor de Bouteflika, el General Liamine Zeroual.
Des de 1997, dos oficials superiors, el General Fodil Chérif, Cap de les Forces Especials, i el General Smaïn Lamari, número dos del Departament d'Informació i Seguretat (DRS), havien iniciat contactes amb l´ Emir Nacional del AIS, Merzag Madani, per a proposar als islamistes armats una treva seguida d'una rendició sense condicions. Proposició que va ser acceptada, malgrat les reticències del número tres del FIS, Abdelkader Hachani, el qual va pagar amb la seva vida al novembre de 1999 per oposar-se.
Després de la seva elecció, Abdelaziz Bouteflika es va atribuir aquesta llei, que va aconseguir la tornada a la vida civil de prop de 2000 combatents amnistiats. Aquest fet va provocar la còlera de les famílies de les víctimes i, sobretot, les represàlies dels islamistes més radicalitzats contra els “traïdors” que s'havien unit al “tirà”.
Avui, la guerra contra els islamistes armats i les massacres de civils està molt lluny d'acabar-se. Els dos principals caps dels grups islamistes armats, Antar Zouabri ( GIA ) que controla una bona part de l´Algérois i  l´ Oranais, i Hassan Hattab ( Grup Salafista per la Predicació i el Combat) (GSPC) implantat sobretot en la Cabília i en l´Aurès, han rebutjat la proposició del poder. Al comandament d'uns 8000 maquis de l'islamisme radical, Zouabri i Hattab, que continuen reclutant adeptes entre els marginats de les grans ciutats, són responsables d'aquest terrorisme que el govern persisteix a qualificar de residual però que en en els últims tres anys ha assassinat més de 6000 civils.

- Relació entre Bouteflika i els militars:
“ En cas de problemes socials amb altercats al carrer, que el president no compti amb nosaltres per a reprimir-los. Aquesta vegada ens quedarem a les casernes i que ell se les arregli amb la seva policia”. Això era declarat per un oficial algerià poc abans de la Revolta de la Cabília d'abril del 2001.
Malgrat ser el candidat que va recoltzar de forma clara l'Estat Major per a les presidencials del 99 amb la intenció de netejar la dolenta imatge del règim algerià posada en entredit amb motiu de l'aparició de nombroses revelacions sobre la implicació de l'Exèrcit en “la guerra bruta” contra l'islamisme i de la publicació de diversos informes sobre violacions de drets humans a Algèria, la relació entre el president i l'Estat Major ha travessat diferents crisis al llarg del mandat de Bouteflika. A l'octubre de 1999, devant una sèrie de convidats estrangers, el nou president amenaçava amb dimitir si els militars continuaven intervenint en la formació del seu govern. Posteriorment, a l'abril del 2001, l'Exèrcit no intervenia als altercats de la Cabília i deixava el president en una posició difícil, ja que va ser una repressió sagnant que tacava al propi president de forma directa, doncs aquesta vegada no podia acusar-se a l'Exèrcit. Ja al 2003, i a conseqüència de l'avantprojecte de llei sobre els hidrocarburs que Bouteflika va presentar al costat del seu ministre d'economia en un intent de privatitzar Sonatrach, les màfies polític-financeres algerianes, vinculades directament a l'Exèrcit, han donat l'esquena al president i han començat a moure fitxa en un intent de desacreditar-lo en vistes a les pròximes eleccions presidencials del 2004.

- L'actitud de l'oposició:
Després de la formació del “govern plural” de Abdelaziz Bouteflika, l'oposició parlamentària es limita al Front de Forces Socialistes (FFS) d´Aït Ahmed sempre a l'exili a Suïssa i al Partit dels Treballadors (PT) troskista de Louisa Hanoun. A aquestes dues formacions es sumarà el RCD de Saïd Sadi que es va retirar del govern com a protesta per la sagnant repressió de l'executiu contra la Revolta de la Cabília a l'abril del 2001.
El FFS i el PT eren favorables a una reconciliació nacional més àmplia que la proposada per Bouteflika, així com a la relegalització del FIS i el seu retorn a l'escenari polític. Aquest partit continua il·legalitzat, així com el que es presenta com el seu substitut, el Wafa, i els seus dirigents històrics estan a la presó o reclosos sota vigilància a les seves cases.
No obstant això, el FIS ha conservat una bona part dels seus militants i exerceix encara la seva influència en moltes mesquites.
En quant a les reivindicacions de la Cabília, existeixen tres moviments culturals berbers: un lligat al FFS, el segon pròxim al RCD i el tercer lligat al cantant Ferhat Maheni. A més, cabria afegir un quart moviment, el Moviment Cultural Amazigh (MCA), implantat a l´Aurès.

- Raons de la crisi econòmica:
Tot i la constant pujada del preu del petroli en els últims anys, Algèria, que el 97% de les seves exportacions es basen en hidrocarburs, no aconsegueix sortir de la crisi econòmica en la qual està immersa des de fa 11 anys.
Vuit anys després de passar-se a l'economia de mercat, controlat pels experts del FMI, les reserves han crescut, la inflació s'ha reduït, i en general, els ajustaments estructurals han millorat les xifres macroeconòmiques del país. No obstant això, la població ha sofert aquesta reestructuració i s'han arribat als majors nivells de pobresa dels últims temps. El 30% de la població està a l'atur, la renta per habitant s'ha desplomat de 3600 $ a 1600 $ en 11 anys, i els diplomats en enginyeria, informàtica, medicina etc, s'exilien en milers a EUA, Canadà o Europa. És un país en el qual un habitant de cada dos no arriba als 20 anys, on el salari mínim no passa els 70 euros, l'habitatge escaseja cruelment, i prop de la meitat de la població viu per sota del llindar de pobresa. En paraules del Ministre de Solidaritat algerià l´any 2000, Djamel Ould Abbès, “la classe mitjana ha desaparegut a Algèria”.
Amb la intenció de sanejar un servei públic obsolet, el tancament de mil empreses de l'Estat deficitàries ha condemnat a l'atur prop de 400.000 persones. A Alger, la situació s'ha tornat tan complicada per als desocupats que algunes famílies sobreviuen amb les restes que queden en les papereres dels mercats. Malgrat tots aquests ajustaments estructurals de l'economia algeriana, el país es troba encara lluny de l'autosuficiència alimentària, la diversificació de la producció es fa esperar, i els inversors estrangers no es decanten cap al país. Només el sector dels hidrocarburs, desgraciadament molt poc creador d'ocupacions noves, sembla atreure'ls.
La incertesa política i la inquietud provocada per la persistència del terrorisme islamista són els principals responsables.



SITUACIÓ ACTUAL A NIVELL INTERNACIONAL

- Després del 11 de setembre:
El ball diplomàtic que ha tingut lloc en els últims mesos del 2003 a Alger no deixa d'impressionar: ministres, caps de govern i caps d'Estat se succeeixen en ordre per a visitar les autoritats polítiques i militars algerianes, “vencedors” de la lluita contra l'islamisme armat.
Per descomptat els francesos, amb la històrica visita del President Chirac el 2 i 3 de març, però també la del secretari d'Estat americà en assumptes de defensa internacional, Peter W. Rodman, el ministre belga de defensa André Flahaut, el president italià Carlo Azeglio Ciampi, o la ministra d'Afers exteriors espanyola Ana de Palacio.
No hi ha dubte que això es deu a la percepció que el poder algerià pot ser un aliat molt valuós en la lluita contra el terrorisme. A part dels francesos, que es mantenen prudents, americans i britànics es llencen cap a Algèria per a aportar una assistència militar al país, fet que resulta curiós quan se sap que Birmània, per exemple, és objecte d'un embargament militar des de fa 15 anys perquè la junta en el poder no respecta els drets de l'home.
I, de fet, la presència d'elements d´Al Qaeda entre els maquis algerians, especialment entre els del GSPC de Hassan Hattab, és cada vegada més comentada per la premsa algeriana des dels atemptats de l´11 de setembre, però des que es va iniciar el conflicte en 1992 fins aquesta data, no havia aparegut el nom d'aquesta associació relacionada amb els grups islamistes armats d'Algèria.
A més, actualment el discurs del poder algerià posa èmfasi en la presència de terroristes estrangers sobre el seu sòl, amb el que aconsegueix beneficiar-se de suport polític, financer i militar americà i esborrar els intents de denúncia sobre els drets humans a Algèria.
També és de destacar el canvi que s'ha produït en el discurs dels caps militars algerians que sempre havien considerat que la lluita contra els grups islamistes era un assumpte intern del país, i que amb motiu dels atemptats de les Torres Bessones s'ha convertit en una qüestió internacional.
Després de l'augment de la violència “dirigida” que ha marcat l'inici de l'any 2003, la premsa algeriana, en particular l'òrgan del FLN “Saout Ahrar” anunaciava que l'exèrcit algerià rebia armes sofisticades americanes de lluita antiterrorista. Encara que no ha estat possible que els EUA confirmin aquesta informació, és sabut que Washington ha venut equipaments militars a Algèria aquests últims anys.

- Sobre l'Acord d'Associació amb la UE:
L'Acord d'Associació entre la UE i Algèria signat a l'abril del 2002, a més de crear un marc jurídic per a les seves relacions polítiques i econòmiques, normalitza unes relacions que en els últims anys, i a causa del augment de denúncies contra el règim algerià, estaven en dubte. Amb el nou Acord d'Associació s'institucionalitza aquest suport que la UE ha prestat al règim algerià precisament en uns moments en els quals s'aguditza la crisi social i política que travessa el país des de fa més de deu anys, el que podria contribuir a perpetuar una inestabilitat que suposaria molts riscos per als interessos d'Europa.
Ja uns anys abans, amb l'arribada al poder de Bouteflika, es va posar fi al distanciament públic que havien mantingut els principals líders europeus respecte als responsables oficials algerians. Així, es donaria un incessant carrusel de dignataris europeus per Alger i un tour per etapes del president Bouteflika per totes les capitals del món a la recerca d'una legitimitat que la situació política algeriana no li atorgava. Finalment, i aprofitant la cojuntura que es crea amb motiu dels atemptats de l´ 11 de setembre, tots els països occidentals donaran suport a les tesis “erradicadores” dels generals algerians contra el terrorisme, obviant les denúncies per abusos i violacions contra els drets humans que proliferen en els últims anys.

D'aquesta forma, Algèria es reintegra diplomàticament en la Comunitat Internacional basant-se en tres eixos:
a) La integració a l'OTAN. ( Maniobres conjuntes d'una flotilla de l'OTAN a aigües algerianes).
b) La signatura de l'Acord d'Associació Euromediterrània UE-Algèria que va tenir lloc a València a l'abril del 2002.
c) Les negociacions per a la seva adhesió a l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que semblen trobar-se en la seva fase final.

 

Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.