Documento sin título
La qüestió Amazigh


Introducció

Amazigh és el nom amb el qual es denominen els pobladors originals del nord d'Àfrica i als seus descendents. Segurament la majoria entendrà millor de qui estem parlant si utilitzen la denominació de berbers. Als imazighen (plural d'amazigh) no els agrada que es faci servir la denominació de berbers, ja que aquesta és pejorativa. «Berber» deriva de la paraula grega barbaroi, que era utilitzada per denominar a tots aquells que no parlaven grec i que, per tant, eren considerats bàrbars. Els romans i el bizantins van continuar fent servir aquest terme. Després de les invasions àrabs del segle XVII, els àrabs van continuar amb la tradició grecoromana de considerar els pobles indígenes com a bàrbars. També els anglesos i francesos van adoptar el terme berber. Els nacionalistes amazigh reivindiquen l'ús del terme amb el qual ells s'autodenominen. Amazigh significa lliure o noble; el plural d'amazigh és imazighen. Per definir la llengua que parlen, els imazighen utilitzen el terme de llengua tamazight. Dintre del poble amazigh hi ha tendències i posicions diferents al voltant de la seva identitat, les reivindicacions varien en funció del país i poden ser des de culturals fins a nacionalistes i de reivindicació nacional. Per exemple, els nacionalistes es caracteritzen per la reivindicació de la terra nacional del poble amazigh, que ells denominen Tamazgha. Més endavant explicarem les diferents manifestacions culturals i polítiques del poble amazigh (vegeu La qüestió amazigh avui dia).

Els imazghen han estat sempre considerats

els habitants originals del nord d'Àfrica. El seu territori s'estén des d'Egipte fins a Mauritània i des de la Mediterrània fins a les fronteres de l'Àfrica negra subsahariana. Diferents imperis han conquerit porcions de la Tamazgha històrica, començant pels fenicis i els grecs i més tard els romans, vàndals, bizantins, àrabs, turcs, francesos, britànics, espanyols i italians. Els imazighen han estat sotmesos a diverses creences religioses: els seus propis conceptes panteístics; els dogmes politeístics dels fenicis, egipcis, grecs i romans; i a les tres principals religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'islam. Des del segle XIII, la majoria dels imazighen han professat la fe islàmica.

Les primeres colonitzacions

Els primers avantpassats dels imazighen

apareixen durant el primer mil·leni abans de Crist repartits en les zones costaneres de la Mediterrània africana i en àmplies zones de l'interior. Els primers desenvolupen societats rurals sedentàries, mentre que els de l'interior eren pastors nòmades dedicats a la cria d'ovelles, cabres i boví. D'aquests primers avantpassats dels imazighen es coneix molt poc sobre la seva organització social.
Els primers colonitzadors en arribar a la zona van ser els fenicis (814 aC). Al segle VI aC aquesta colònia es converteix en un estat autònom, amb la ciutat de Cartago com a capital. Durant aquest període els pobladors de l'interior van encetar una gran activitat comercial. L'or, la plata i l'estany africans eren venuts a canvi dels productes manufacturats cartaginesos. Aquesta dinàmica dura fins a l'any 40 dC quan aquesta colònia va passar a mans romanes. Durant els dos primers segles després de Crist, la romanització va arribar pràcticament al desert entre nombroses revoltes amazigh. Els romans mai van poder acabar amb aquesta resistència. És per això que en l'època romana la població amazigh va quedar dividida en dos grups: els imazighen romanitzats (zones costaneres) i els imazighen que vivien en clans i tribus independents a l'interior. Aquests últims proporcionaven als romans or, esclaus, plomes d'estruç, animals salvatges i pedres precioses, a canvi de vi, objectes metàl·lics, terrisseria, productes tèxtils i de vidre. Per la seva banda, els imazighen romanitzats van anar pujant socialment i l'any 170 els senadors africans eren més de 100.
El cristianisme també va conèixer un gran desenvolupament a les zones romanitzades. La figura més important del cristianisme africà va ser sant Agustí, bisbe d'Hipona, i les heretgies més esteses el donatisme i l'arrianisme. El judaisme també va trobar nombrosos adeptes principalment a les muntanyes de la costa. L'any 429 va tenir lloc l'arribada dels vàndals que va ser desastrosa. Van arruïnar gran part de la cultura romana i van aturar la vida urbana. El 533 van arribar els bizantins i van restablir l'administració, l'economia romana i l'ortodòxia catòlica.

Mentre tot això passava, els imazighen de l'interior van continuar amb la seva vida nòmada i organització tribal, i atacaven amb freqüència les ciutats properes. La introducció del camell (s. V-VI) va revolucionar les comunicacions saharianes i els imazighen de l'interior van poder controlar millor les rutes comercials, i van arribar a ser els intermediaris més importants entre l'Àfrica negra i el món de la Mediterrània.

Les conquestes àrabs i la islamització del Magrib

El poble amazigh, molt arrelat a les seves tradicions, marc geogràfic i organització igualitària, va oposar una forta resistència a la invasió àrab. L'any 649 els àrabs van arribar per primera vegada a Ifrikiya (Tunis). La resistència bizantina va ser molt minsa. El 675 el líder Kusayla, cap amazigh de les confederacions Awraba i Sanhadja, es va convertir a l'islam i amb ell la majoria dels seus seguidors al Magrib central. Va fer un pacte amb els àrabs i junts van acabar d'expulsar els bizantins. Durant els anys següents els problemes van anar augmentant fins que els àrabs van trencar el seu pacte i van conquerir pràcticament la totalitat del Magrib, fins i tot la regió de l'Atles. L'any 704 la pràctica totalitat del Magrib va passar a formar part de l'imperi califal. És en aquest procés quan es produeix la islamització del Magrib, que tindrà importants repercussions en el poble amazigh.

La tradició àrab i musulmana

de seguida va entrar en contradicció amb les fortes tendències democràtiques i amb el sentit de la igualtat del poble amazigh. Els imazighen no van suportar gaire bé el fet de ser musulmans de segona fila, que pagaven tributs com els infidels i formaven el gros dels exèrcits que conquerien nous territoris, però que no podien accedir a llocs de responsabilitat. És per això que les reaccions dels imazighen no eren contra l'islam, sinó contra la privilegiada aristocràcia àrab. Els imazighen no només no van reaccionar davant l'islam sinó que van que van haver-hi molts intents d'adaptar l'islam al món amazigh i les seves peculiaritats. L'any 745, un tal Ibn Tarif es va autoanomenar profeta, va traduir l'Alcorà i va introduir rituals i restriccions d'aliments en consonància amb les tradicions animistes locals. Molts imazighen es van adherir massivament al jariyisme, que era una versió de l'islam que pregonava la igualtat entre tots els creients.

Tot i els intents d'adaptació, l'islam va modificar les estructures socials dels imazighen. L'atracció del món àrab va fer que moltes famílies imazighen busquessin avantpassats àrabs com a símbol de prestigi. Per la seva banda, els imazighen de l'interior van continuar amb les seves transaccions comercials, i van ser ells els qui van introduir l'islam en l'Àfrica subsahariana.

La tradicional aristocràcia àrab es va perpetuar al poder i amb ella es va negociar la descolonització i el naixement dels estats actuals . Això es va fer sense tenir en compte els drets històrics dels imazighen de l'interior, els únics que encara reivindicaven la seva identitat (alt i mitjà Atles al Marroc; les muntanyes de la Cabília a l'est d'Alger; les muntanyes Aurès a l'est d'Algèria; la regió de Mzad al nord del Sàhara algerià; els sectors tuareg d'Algèria Ahaagar i Tassili-n-Ajjer; les muntanyes Jabal Nafusa al sud de Trípoli (Líbia): Tebu a les muntanyes Tibesti al sud-est de Líbia; l'oasi Siwa saharià a l'oest d'Egipte; el territori tuareg d'Azaouad al nord-oest de Mali; les muntanyes Aïr, al nord de Níger). La seva llengua va ser marginada en benefici de l'àrab i de l'idioma colonitzador, que van esdevenir oficials. Després de molts anys de lluites i reivindicacions alguns països han declarat oficial la llengua tamazight. («Protagonistas i marginados», José Luís Cortés López. Mundo Negro, octubre de 1997).

 

La qüestió amazigh avui dia


Antoni SEGURA i MAS
Catedràtic d'Història Contemporània
Universitat de Barcelona

Avui dia, al Magrib, uns 16 milions de persones són considerades imazighen, la qual cosa representa una mica més de la cinquena part del total de la població. Els percentatges més elevats els trobem al Marroc (Rif, Atles i Sous), Algèria (Aurès, oasis de Mzab i Gourara, Hoggar i Gran i Petita Cabília) i als deserts de Mauritània i Sàhara Occidental. També trobem nuclis imazighen més reduïts a Tunísia (illa de Djerba i alguns punts del desert), a Líbia (Gabel Nefusa) i a Mali (al desert). Es tracta, doncs, d'una distribució discontínua que ha dificultat la unitat lingüística i cultural i ha afavorit, sovint, una utilització política interessada de la «qüestió amazigh». Així, l'administració francesa no dubtà a oposar els «bons» imazighen als àrabs «dominadors» per tal d'afeblir la resistència a l'acció colonial. La màxima expressió d'aquesta actitud fou la proclamació al Marroc del denominat dahir berber de 1930, que pretenia sostreure de la jurisdicció del soldà a la població berber del Protectorat. El rebuig de la societat marroquina obligà, però al cap de poc temps, a fer marxa enrere. Després de la independència, també Mohamed V utilitzà hàbilment el fidel i berberista Moviment Popular de Mahjoub Aherdane (ministre en diverses ocasions i participant en la Marxa Verda) per oposar-lo a la política radical de l'Istiqlal. A Algèria, la política d'arabització impulsada pels ulemes i pel Moviment pel Triomf de les Llibertats Democràtiques a la segona meitat dels quaranta provocà les crítiques dels militants imazighen que foren expulsats del partit mentre Hocine Aôt Ahmed, acusat d'estar més interessat en Masinissa i Jugurta que no pas en el profeta, havia de cedir la direcció de la lluita armada a Ben Bella. Després de 1962, les cabílies es revoltaren (1963 i 1980) contra la política d'arabització del Front d'Alliberament Nacional. A la campanya electoral de 1991, fou el Front de Forces Socialistes (FFS) d'Hocine Aôt Ahmed qui denuncià el missatge d'exclusió («el mestissatge és la decadència») del Front Islàmic de Salvació.

Avui, el poder oposa la intransigent Agrupació per la Cultura i la Democràcia de Said Saadi, que propugna una política d'eradicació dels islamistes, a la proposta de diàleg i negociació de la Plataforma de Roma defensada pel també amazigh FFS. Molt més al sud, a Mali (Azuad) i Níger (Aïr), els tuaregs, antics traficants d'or i esclaus, han estat perseguits i, entre 1990 i 1995, la guerra ha sacsejat la regió. Els governs d'aquests dos països veuen el suport del Congrés mundial amazigh als tuareg com una interferència en un problema polític intern.

En definitiva, la història dels imazighen és un compendi de glòria i de dissort, de fragmentació i d'oblit. Aliats i enfrontats a Roma a l'època de Masinissa i Jugurta (reis de Numídia i Mauritània), fundadors d'imperis (almoràvit, almohade) i dinasties (hàfsida, abdalwadita, benimerí); arabitzats fins a la renúncia dels orígens; doblement colonitzats pels europeus i per les polítiques arabitzants que seguiren a les independències; sense estat, dispersats i aïllats entre si, de tal manera que la unitat lingüística es va perdre fa segles. I, tanmateix, els costums, la cultura, les arts, la cuina (el cuscús), la religió i el dret no s'entenen al Magrib sense aquesta referència amazigh que ho impregna tot, que traspua per tot arreu. Cal, doncs, esforçar-nos a conèixer aquesta mediterrània amazigh per poder bastir aquest espai mediterrani d'intercanvis socials, culturals i d'idees que els més imaginatius i esperançats van voler albirar més enllà de la zona de lliure comerç definida a la Declaració de Barcelona.



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.