Documento sin título

La problemàtica de l'emigració algeriana


L'emigració algeriana es comença a donar a la dècada dels 70 amb la gran crisi econòmica que pateix el país magrebí, i s'intensifica de nou a la dècada dels 90 quan es produeix el cop d'estat de l'exèrcit algerià després de la victòria electoral a les urnes del partit islamista Front Islàmic de Salvació el 1991.
En ambdues onades d'emigrants, és la crisi econòmica algeriana una de les principals raons que empenyen a emigrar: elevadíssims índexs d'atur, empobriment de les zones rurals... No obstant això, a la dècada dels 90 es produeixen molts casos d'emigrants que abandonen el seu país per l'amenaça de persecució a causa de la guerra civil encoberta que es va produir a Algèria i que encara avui dura.
Aquí és quan s'entra en la polèmica per a definir a l'immigrant algerià de la dècada dels 90 que fuig d'un país en el qual està amenaçat a causa de la guerra civil on es veu immers i al que, per tant, no pot tornar. Com a conseqüència, deu considerar-se-li un refugiat que fuig del seu país per estar amenaçat, o simplement un “migrant econòmic”, és a dir, aquella persona que abandona el seu país de forma voluntària per a buscar una vida millor ?
De totes maneres, la guerra civil a Algèria no ha estat reconeguda com a tal a causa de la transcendència d'aquest país per a molts països occidentals , i la gran majoria d'immigrants procedents d'Algèria són considerats com “migrants econòmics”.

És d'aquesta manera que l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats ( ACNUR ) i el Consell Europeu de Refugiats i Exiliats ( ECRE en anglès ) , han denunciat al llarg de la dècada dels 90 la situació dels refugiats i exiliats algerians. A més, es ressalta el molt baix índex de reconeixement de l'estatut de refugiat d'una migració algeriana molt necessitada de protecció. ( El ACNUR parla que tan sols un 5% dels algerians que demanden l'asil ho aconsegueixen ).

El resultat de tota aquesta situació es deu, a més de per no voler reconèixer un conflicte que enemistaria, trencant molts contractes econòmics, al govern algerià amb els governs que acceptessin la guerra civil encoberta a Algèria, a una molt restrictiva, i alhora errònia, interpretació de la Convenció que considera que les persecucions només són portades a terme per les autoritats d'un país. D'aquesta manera, no es té en compte el Paràgraf 65 del Manual de Procediments i Criteris per a la Determinació de l'Estatut de Refugiat del ACNUR:

“La persecució sol relacionar-se amb l'acció de les autoritats d'un país. Aquesta pot provenir també de sectors de la població que no respecten els estàndards establerts per les lleis del país en qüestió... Allà on serioses discriminacions o altres atacs ofensius siguin comesos per la població local, poden ser considerats com persecució si són tolerats per les autoritats o si les autoritats es neguen, o es mostren incapaces, d'oferir una protecció efectiva”.

A més, el ACNUR publicava el gener de 1995 els seus “Guidelines relating to the Elegibility of Algerian Asylum-seekers” en les quals era contundent en referència a la polèmica: “D'aquesta forma, els demandants d'asil que, de forma creïble, estiguin amenaçats per militants de grups islàmics, deuen qualificar-se normalment amb l'estatus de refugiats”.

Tot i això, com a conseqüència de les polítiques de molts governs, un elevat nombre de refugiats amb particular necessitat d'ajuda són llançats a la il·legalitat i deixats en una trista situació sense cap tipus de protecció legal o social.

En conclusió, un gran nombre d'algerians es van veure obligats a emigrar a la dècada dels 90 a conseqüència de veure les seves vides amenaçades per grups armats islàmics immersos en una guerra civil que ha causat, en poc més de 10 anys, més de 120.000 víctimes. A més, l'Exèrcit, que també ha estat acusat de les matances, no ha volgut, o s'ha mostrat ineficient, per a poder protegir a molts ciutadans algerians que s'han vist obligats a fugir davant l'amenaça de mort.

De tots aquests refugiats, tan sols un 5% han estat reconeguts com a tal pels països occidentals: França, Espanya, Alemanya, Canadà... i bàsicament a causa de dos motius:

El primer per la transcendència d'Algèria per a molts d'ells. Bàsicament contractes econòmics relacionats amb els hidrocarburs que es perdrien amb unes dolentes relacions a nivell polític amb la cúpula militar algeriana que controla el poder. Aquests consideren que el que ocorre a Algèria queda de portes cap a dins i tot pronunciament a nivell internacional seria considerat com ingerència externa en assumptes de sobirania algeriana. I el que no estan disposats a acceptar sota cap concepte és el reconèixer que Algèria viu en un estat de guerra civil encoberta.

El segon motiu és la malintencionada interpretació de la Convenció sobre refugiats que només un Estat pot perseguir a les persones, descartant la possibilitat de les persecucions per part dels grups islamistes armats.

D'aquesta forma, al no reconèixer el conflicte o, en cas de fer-ho, el pensar que el refugiat és tan sols aquell perseguit per l'Estat, molts algerians s'han vist obligats a viure en la il·legalitat en països estrangers sense reclamar l'estatus de refugiats, amb la senzilla idea de seguir sobrevisquent a qualsevol cost.

(Convenció sobre l'estatut dels refugiats) ( Protocol 1967 ).



Observatori Solidaritat UB
C/ Melcior de Palau, 140. 08014 Barcelona.
Tel 93 403 55 38. Fax 93 403 55 39.
e-mail: solidari@pangea.org.